Cada any que passa, el sector cinematogràfic elabora grans llistes de les millors produccions, els millors artistes, els millors intèrprets, directors, projectes, guionistes... i passem de puntetes per les pitjors obres que s'han estrenat en sales de cinema -i aquest any en plataformes també, per culpa de la pandèmia-.
És per això que des de NacióDigital hem volgut posar fil a l'agulla i establir quines han estat les pitjors pel·lícules que s'han estrenat durant aquest 2020, partint de la base que no és només la baixa qualitat la que les ha permès entrar en aquest rànquing, sinó la correlació entre ser dolenta, funcionar bé a taquilla o plataforma, i ser realment un guió paupèrrim.
Dolittle
Estrambòtica nova versió del carismàtic veterinari amb la capacitat de parlar amb els animals i interactuar amb ells. Robert Downey Jr va ser l'escollit per aportar carisma, personalitat i actitud al personatge però el resultat ha estat un producte defectuós. Un ritme vertiginós que provoca una pèrdua del fil per part de l'espectador, un abús indiscriminat dels recursos generats digitalment i un guió simplement buit de contingut. Tots els ingredients, acompanyats d'una immensa campanya de publicitat i una gran afluència de públic, fan que estigui la primera de la llista.
Sonic the Hedgehog
Una nova pel·lícula sobre un videojoc que acaba resultant més un producte de màrqueting que un exercici cinematogràfic decent. Després d'una primera presentació infame del personatge en el tràiler inicial, l'animació es va salvar de patir un escarni al nivell de Cats però la trama no va recuperar mai -segurament d'inici tampoc hi era- la intenció ni l'ambició de passar de ser una pel·lícula de tercera fila. Ni una estrella com Jim Carrey va rescatar un projecte fallit i tediós.
365 dni
És probablement la pitjor pel·lícula d'aquesta llista pel missatge que transmet: l'acceptació del maltractament a la dona, la romantificació dels abusos per part de l'home a la seva parella i un masclisme abominable des del primer minut fins a l'últim. Aquesta pel·lícula, o intent, polonesa va ser un èxit absolut a la plataforma Netflix durant setmanes, però a Espanya va arribar a ser la número 1 més d'un mes.
Artemis Fowl
És molt difícil no fer una pel·lícula acceptable en adaptar una obra literària de caràcter juvenil que és un èxit en el seu camp. Disney ha estat capaç de no aconseguir-ho. Aquesta versió d'Artemis Fowl és massa recaragolada, simplista en presentació de personatges i encantada en aspectes que eren molt evitables. Kenneth Branagh dirigeix amb molts problemes una història que comença coixa i acaba sense caminar enlloc. Ni els més petits de casa se senten atrets pel producte final.
Mulan
Deixant de banda els 22 euros que Disney pretenia que la gent pagués per veure l'estrena de la pel·lícula a través de la plataforma, la nova versió en persones del clàssic d'animació va ser un desastre. Sense cap dels aspectes atractius de la versió anterior, van optar per crear un drama d'època feudal obviant les cançons, el drac Mushu i molts altres atractius. El resultat final, desastrós.
Rebecca
Netflix recupera la novel·la escrita per Daphne Du Marier per crear la seva pròpia adaptació -80 anys després de la que va fer Alfred Hitchcock-, reinterpretació i repartiment cinematogràfic. El resultat, infame. La necessitat artística d'una nova creació de Rebecca no responia a cap criteri fílmic. Una escena darrere de l'altra demostren una fotografia preciosa però buida de contingut, de pausa, d'una latència de neguit i tensió que necessita un guió com el de Rebecca. Tot sembla un vídeo d'Instagram, d'una teatralització dramàtica passada de rosca.
Hillbilly Elegy
Netflix aglutinava dues de les grans actrius de Hollywood en un escenari immillorable: el drama d'una família del sud dels Estats Units que es retrobava amb la filla que ha marxat a la zona metropolitana. El xoc de cultures, de tradicions i de forma de vida. En definitiva, una amalgama d'escenes absurdament dramàtiques, en la cerca de la llàgrima fàcil, que defenestraven totalment les actuacions de Glenn Close i sobretot d'Amy Adams.
Love. Wedding. Repeat
Inexplicable que Netflix fallés tant en una comèdia romàntica de creació britànica amb un repartiment d'actors i actrius tan decent. Ni la química de Sam Claflin ni el carisma d'Olivia Munn van ser capaços de frenar el desastre en aquest film barat d'amor que no troba en cap moment un punt atractiu que no recordi a l'espectador a altres pel·lícules que ja ha vist o a clixés dels quals ja n'està fart.
