28
de desembre
del
2021
Actualitzat
a les
8:51h
Molt rellevant que l’entrevista de Jordi Évole a Leo Messi comencés amb un muntatge accelerat de fotos de déus i deesses. Religiosos i pagans. Per què ho van fer? Suposo que a mode de llicència poètica, d’introducció a un camp semàntic fèrtil en exageracions, hipèrboles i incongruències com és el futbol. Allò dels déus futbolístics que tants rius de tinta, tanta suor i adrenalina ha fet circular amb el cas de Maradona, recentment traspassat a l’altre barri i injectat de contradiccions, paradoxes i les ja mencionades hipèrboles.
Era quasi obligat que Évole li preguntés a Messi per aquell amb qui tan se l’ha comparat i a qui va conèixer molt bé. Va estar a punt de quedar incompleta i intranscendent la pregunta però el periodista, amb bon criteri, va fer un afegitó referit als vicis i polèmiques de Maradona, inclús va mencionar els maltractaments de què va ser acusat i dels que hi ha vídeos que demostren. Messi no es va mullar: “que cadascú opini d’ell el que vulgui”. De fet, l’entrevista se’ns havia venut des de feia dies com una petita revolució, com si haguéssim de descobrir un Messi insòlit, desconegut, inèdit. Vaig mirar l’entrevista molt detingudament. No ho vaig saber veure.
Évole va estar, en general, tou. Volia importunar poc i se li notava. Li va fer signar una samarreta per al seu fill. Un detall simpàtic però periodísticament tebi, per no dir inoperant. El va tractar amb admiració, quasi idolatria, segurament amb la intenció de fer que se sentís còmode i així poder-li treure respostes més sucoses que no pas amb una entrevista dura i massa seriosa. Una estratègia que podia ser interessant però que t’incapacita per a fer preguntes gaire més enllà de l’empatia voluntariosa, del “com està Leo Messi?”, de l’amabilitat puntualment espurnejada de picardia. Sobre la seva polèmica amb el Barça no vam tenir cap novetat, cap ni una. Sobre el seu futur, alguna intuïció rellevant: medita anar-se’n a jugar a Estats Units.
Ens va explicar que té una vida avorrida. Previsible. Que se sent un privilegiat. Previsible. Que li agradaria sentir la sensació de l’anonimat. Previsible. Va estar bé saber que ha meditat anar al psicòleg però que no ho ha fet. “Per què hi volies anar?”, li hauria pogut repreguntar. Una bona pregunta hauria sigut, per exemple: “Per què hi ha partits que jugues caminant?”. Una bona pregunta que li va fer: “Saps quants diners tens?”. I ell li va dir que sí. Aquest fil es podria haver estirat una mica més. Va estar bé que li preguntés pels problemes amb hisenda però clarament Messi no va suar gens per a respondre.
Se li intuïa a Évole voluntat incisiva quan li preguntava per la seva passió per la Play Station però no van anar gaire més enllà. “Leo, els jugadors de futbol tenen, per norma general, prou inquietuds intel·lectuals?”, podria haver estat bé. “El futbol d’avui en dia quins valors destil·la? Quins valors proposa als joves?”, també hauria estat bé. Messi, en un moment donat, va mostrar-se crític: “Es mira més pels diners que per l’esport”. D’acord, i doncs quina autocrítica fa ell?
Bé, Évole va fer l’entrevista que volia fer i això és tot. Si l’hagués fet jo, ja no seria la seva entrevista. De tot el que vaig veure el que més em va sorprendre va ser un intangible, el somriure de Messi. Crec que mai li havia vist aquesta expressió facial tan natural i relaxada. Somreia amb calidesa i proximitat. Un somriure bonic que et resultava agradable.
Era quasi obligat que Évole li preguntés a Messi per aquell amb qui tan se l’ha comparat i a qui va conèixer molt bé. Va estar a punt de quedar incompleta i intranscendent la pregunta però el periodista, amb bon criteri, va fer un afegitó referit als vicis i polèmiques de Maradona, inclús va mencionar els maltractaments de què va ser acusat i dels que hi ha vídeos que demostren. Messi no es va mullar: “que cadascú opini d’ell el que vulgui”. De fet, l’entrevista se’ns havia venut des de feia dies com una petita revolució, com si haguéssim de descobrir un Messi insòlit, desconegut, inèdit. Vaig mirar l’entrevista molt detingudament. No ho vaig saber veure.
Évole va estar, en general, tou. Volia importunar poc i se li notava. Li va fer signar una samarreta per al seu fill. Un detall simpàtic però periodísticament tebi, per no dir inoperant. El va tractar amb admiració, quasi idolatria, segurament amb la intenció de fer que se sentís còmode i així poder-li treure respostes més sucoses que no pas amb una entrevista dura i massa seriosa. Una estratègia que podia ser interessant però que t’incapacita per a fer preguntes gaire més enllà de l’empatia voluntariosa, del “com està Leo Messi?”, de l’amabilitat puntualment espurnejada de picardia. Sobre la seva polèmica amb el Barça no vam tenir cap novetat, cap ni una. Sobre el seu futur, alguna intuïció rellevant: medita anar-se’n a jugar a Estats Units.
La pregunta del millón. Y la respuesta. #MessiÉvolepic.twitter.com/3B2M9SwROJ
— Producciones del Barrio (@delbarriotv) December 27, 2020
Ens va explicar que té una vida avorrida. Previsible. Que se sent un privilegiat. Previsible. Que li agradaria sentir la sensació de l’anonimat. Previsible. Va estar bé saber que ha meditat anar al psicòleg però que no ho ha fet. “Per què hi volies anar?”, li hauria pogut repreguntar. Una bona pregunta hauria sigut, per exemple: “Per què hi ha partits que jugues caminant?”. Una bona pregunta que li va fer: “Saps quants diners tens?”. I ell li va dir que sí. Aquest fil es podria haver estirat una mica més. Va estar bé que li preguntés pels problemes amb hisenda però clarament Messi no va suar gens per a respondre.
Se li intuïa a Évole voluntat incisiva quan li preguntava per la seva passió per la Play Station però no van anar gaire més enllà. “Leo, els jugadors de futbol tenen, per norma general, prou inquietuds intel·lectuals?”, podria haver estat bé. “El futbol d’avui en dia quins valors destil·la? Quins valors proposa als joves?”, també hauria estat bé. Messi, en un moment donat, va mostrar-se crític: “Es mira més pels diners que per l’esport”. D’acord, i doncs quina autocrítica fa ell?
Bé, Évole va fer l’entrevista que volia fer i això és tot. Si l’hagués fet jo, ja no seria la seva entrevista. De tot el que vaig veure el que més em va sorprendre va ser un intangible, el somriure de Messi. Crec que mai li havia vist aquesta expressió facial tan natural i relaxada. Somreia amb calidesa i proximitat. Un somriure bonic que et resultava agradable.