Si algun objecte ha simbolitzat l’ancestral conflicte entre anglesos i escocesos per la sobirania d’Escòcia aquest no és altre que la pedra de Scone. Era sobre aquesta mítica roca originària de Scone, l’antiga capital del Regne d’Escòcia, on eren coronats els monarques escocesos. Així doncs, que el rei Eduard I d’Anglaterra se l’endugués com a botí de guerra durant els conflictes bèl•lics lliurats durant els segles XIII i XIV va suposar una autèntica humiliació per a la nació escocesa.
Tot i que Escòcia va conservar la seva independència fins el 1707, quan es va integrar al Regne Unit, que la pedra de Scone estigués, des de 1296, en mans dels anglesos era un evident escarni que quedava palès en el seu trasllat a l’abadia de Westminster de Londres i en la seva inserció al tro d’Eduard, la cadira sobre la qual eren coronats els reis anglesos (i, posteriorment, britànics). Això implicava que tots els monarques accedien al tro sobre la pedra de Scone, simbolitzant la submissió d’Escòcia a Anglaterra.
No cal dir que aquesta circumstància era considerada una ignomínia pel nacionalisme escocès que va convertir la pedra en una al•legoria del seu territori, dominat pels britànics però amb l’anhel d’esdevenir, en un futur, un estat novament independent.
La pedra de Scone inserida a la Coronation Chair del rei anglès Eduard I i conservada a l’abadia londinenca de Westminster Foto: Cornell University Library
A mitjans del segle XX, aquest nacionalisme es trobava, però, en hores baixes. El Regne Unit, que acabava de pagar un alt cost per la seva victòria en la Segona Guerra Mundial, era un estat unificat marcat per l’austeritat post-bèl•lica i la concessió d’autonomia als territoris que el conformaven no figurava, ni de lluny, a l’agenda política.
És cert que Escòcia conservava alguns elements, especialment culturals, que la projectaven internacionalment com una nació diferenciada, però també ho és que el Partit Nacional Escocès, l’Scottish National Party (SNP), creat el 1934 i principal força nacionalista, amb prou feines congregava l’1% dels vots dels escocesos. El whisky, el kilt, el tartà, la gaita i, molt especialment, la selecció escocesa de futbol s’encarregaven de mostrar el país al món i de fer-ho de manera diferenciada d’Anglaterra.
El futbol era un dels terrenys en què el nacionalisme escocès s’expressava amb més força. L’existència d’una selecció diferenciada de l’anglesa, i el fet que aquestes s’enfrontessin, des de 1884, al British Home Championship, on juntament amb Irlanda i Gal•les dilucidaven qui era el campió britànic, era un dels únics moments en què s’exacerbava la identitat escocesa.
L’any 1950, per exemple, van ser 133.300 els espectadors que es van aplegar a l’estadi de Hampden Park, a Glasgow, per veure com Escòcia perdia per 0-1 davant d’Anglaterra. Una deshonrosa desfeta que va fer que la federació escocesa, tot i que la FIFA li concedia un bitllet pel mundial que s’havia de disputar aquell estiu a Brasil com a segona classificada del campionat britànic, hi renunciés per la humiliació que suposava haver estat derrotada pels anglesos.
Programa del partit entre Escòcia i Anglaterra disputat el 15 d’abril de 1950 amb els bitllets pel mundial del Brasil en joc Foto: @Theleaguemag
El dia de Nadal d’aquell mateix 1950 en què el futbol semblava ser un dels únics exponents del nacionalisme escocès, una intrèpida acció executada per quatre estudiants de la Universitat de Glasgow va retornar l’orgull al seu poble i va comportar la revifalla del seu moviment nacional.
L’acció no va ser altra que el rescat de la pedra de Scone, segrestada a l’abadia de Westiminster des de 1296. Una enginyosa gesta que va ser pensada per Ian Hamilton, un estudiant de dret que era membre de l’Associació Nacionalista Escocesa de la Universitat de Glasgow, una agrupació estudiantil que defensava la independència d’Escòcia, i de l’Scottish Covenant Association, una entitat no partidista que reclamava l’autonomia i l’establiment d’un parlament escocès.
Hamilton va proposar el seu pla a Gavin Vernon, Kay Matheson i Alan Stuart i va comptar amb la complicitat de Robert Gray, membre de la corporació municipal de Glasgow per una coalició liberal però antic dirigent de l’SNP de fermes conviccions nacionalistes que, el 1929, ja havia realitzat dues còpies de la pedra de Scone gràcies als seus coneixements com a picapedrer.
La seva voluntat era evident. Rescatant la pedra, el grup pretenia promoure la causa de l’autonomia i despertar el sentiment nacional entre el poble escocès. A tal efecte, pocs dies abans del Nadal de 1950, ara fa tot just 70 anys, els quatre estudiants de Glasgow van conduir fins a Londres en dos cotxes i van realitzar un primer intent d’emportar-se la pedra que va ser avortat per un vigilant nocturn en descobrir a Hamilton amagat a l’interior de l’abadia després que se n’haguessin tancat les portes al públic.
La primera prova fallida va provocar que el grup decidís recollir una mica més d’informació sobre les rutines dels vigilants per acabar retornant a l’abadia la nit del dia de Nadal. Un cop a la capella amb la tomba del rei Eduard I i la cadira de la coronació, els quatre estudiants van procedir a retirar la pedra del tro amb tanta mala sort que els va caure a terra i es va trencar en dues parts. Tot i l’accident, els joves van acabar enduent-se les dues peces de la pedra i, conscients de l’alarma que la seva acció podia despertar, van decidir amagar-les. El fragment més gran va ser ocultat enmig d’un camp a Kent, al sud d’Anglaterra, molt lluny de terres escoceses, mentre que el petit es va quedar en un dels cotxes, aparcat a la localitat de Rugby, a les Midlands angleses.
El tro de la coronació britànic, sense la pedra de Scone, en una imatge presa després del seu rescat, el Nadal de 1950 Foto: @jimmytabuk
Per tal de no despertar sospites, els quatre protagonistes del rescat van tornar en tren fins a Glasgow, una decisió d’allò més encertada ja que, després de descobrir la desaparició de la pedra, les autoritats britàniques, conscients que el més probables és que la roca estigués de camí a casa, van decidir tancar la frontera entre Anglaterra i Escòcia, una mesura que feia quatre segles que no s’aplicava.
Dues setmanes després del rescat, Ian Hamilton i els seus amics van recuperar les dues parts de la pedra i les van transportar fins a Glasgow on el picapedrer Robert Gray va restaurar-la. La desaparició de la pedra de l’abadia de Westminster va despertar les simpaties de bona part de la societat escocesa i més quan, l’abril de 1951, quatre mesos després del rescat, la policia va rebre un missatge indicant que podia trobar-la a l’altar de l’abadia d’Arbroath. Un indret altament simbòlic pel nacionalisme escocès ja que era on el 1320 s’havia signat la Declaració d’Arbroath, una proclamació independentista que confirmava l’estatut d’Escòcia com a estat sobirà i el seu dret a defensar-se militarment dels qui, com els anglesos, els ataquessin injustament.
La policia examina la pedra de Scone després de recuperar-la a l’abadia d’Arbroath, un espai simbòlic pel nacionalisme escocès Foto: Reddit.com
Al temps que la pedra de Scone era col·locada de nou al tro d’Eduard I, a la londinenca abadia de Westminster, la policia iniciava una investigació que acabaria descobrint els responsables de l’acció que, a excepció d’Ian Hamilton, el cervell de l’operació, van acabar confessant la seva implicació en el fet. Tot i així, les autoritats van decidir no perseguir-los penalment, en una mostra evident del seu temor a que un judici públic servís per revifar el nacionalisme escocès. De fet, les autoritats van considerar que l’acció era “un vulgar acte de vandalisme” que havia causat “una gran angoixa i ofensa tant a Anglaterra com a Escòcia” però que no valia la pena iniciar un procés penal.
Tot i la voluntat britànica de despolititzar l’acció, el cert és que els seus protagonistes es van convertir en uns personatges molt populars a l’Escòcia de l’època i que la seva acció va esdevenir un símbol del moviment que reclamava l’autonomia escocesa i l’establiment d’un parlament propi. L’SNP, que a les eleccions al Parlament britànic de 1950 tan sols havia congregat el 0,4% dels sufragis, va viure un important esclat les dècades següents, especialment durant els anys 70, que va portar-lo a obtenir un 30% dels vots a les eleccions d’octubre de 1974, en bona part gràcies a la seva campanya “It’s Scotland Oil” que, en plena recessió econòmica, defensava que el petroli descobert a les costes del mar del Nord era propietat dels escocesos.
Cartell de l’SNP de la dècada dels 70 que reclama l’autogovern escocès Foto: Font: SNP
El 1979, només una baixa participació, per sota del 40% exigit, va evitar que s’apliqués el resultat favorable durant el referèndum per a la creació d’un parlament escocès autònom. La mesura no s’adoptaria fins el 1999, quan va néixer el nou parlament d’Escòcia gràcies a que, el 1997, el sí al seu establiment hagués obtingut gairebé un 75% dels vots favorables amb una participació del 60% del cens.
Poc abans de la celebració d’aquest referèndum, el dia de Sant Andreu de 1996, la pedra de Scone havia retornat a Escòcia després que el govern britànic decidís, per fer front a la creixent desafecció escocesa, restituir-la al seu legítim propietari mentre no hagués de ser utilitzada en cap cerimònia de coronació.
El retorn de la pedra de Scone i l’establiment d’un parlament autònom escocès van ser àmpliament celebrats per aquells joves avantguardistes que, el Nadal de 1950, havien decidit sacsejar les consciències escoceses i fer revifar el seu nacionalisme amb aquell agosarat rescat.
La història els ha acabat donant la raó ja que, després de la recuperació de l’autonomia, el nacionalisme escocès no ha parat de créixer fins al punt de forçar el referèndum d’independència de 2014 i d’obtenir uns resultats electorals que freguen el 50% dels sufragis. Una situació que no té res a veure amb aquella Escòcia de 1950 on el vot nacionalista era marginal, on el Partit Laborista havia decidit abandonar la seva defensa de l’autonomia, on l’unionisme conservador es trobava en el punt més àlgid de la seva popularitat i on el nacionalisme gairebé només s’expressava en els enfrontaments futbolístics entre Escòcia i Anglaterra.
Cartell promocional de la pel·lícula “Stone of destiny” basada en els fets de Nadal de 1950 Foto: Alliance Films