27
de desembre
del
2021
Actualitzat
el
29
de desembre
a les
10:36h
Recuperar la unitat estratègica. Serà el mantra d'una campanya electoral marcada pels estralls de la pandèmia i la divisió. Ja no es tracta només de la polarització entre independentistes i no independentistes dels comicis de 2012, 2015 i 2017, sinó de les discrepàncies exhibides també dins de cada bloc. Per ara, tots els pronòstics apunten que ERC pot guanyar per primera vegada la presidència de la Generalitat, però també que les aliances seran imprescindibles per garantir la governabilitat. I l'independentisme, en xoc permanent, amb un conflicte enquistat a les mans i una desjudicialització que no avança, haurà de decidir quin serà el rumb de la legislatura.
A expenses de si es confirma que el 14 de febrer serà possible celebrar les eleccions malgrat la pandèmia, tres vies han posat sobre la taula: aixecar la suspensió de la declaració d'independència, superar el 50% dels vots i la celebració d'un nou referèndum. L'expresident Carles Puigdemont va verbalitzar en l'acte celebrat pel Consell per la República que l'independentisme ja té prou musculatura per culminar allò que va deixar pendent la tardor del 2017, que és implementar el resultat de l'1-O. "Ja en som prou", proclama el full de ruta que Junts assumeix com a propi.
La concreció del com, però, continua sent una incògnita d'aquesta estratègia de "desbordament democràtic" que pretén insuflar orgull davant del que consideren una "renúncia" per part d'ERC. El trident Laura Borràs, Puigdemont i Joan Canadell serà qui abanderarà aquesta via després que la relació entre els dos partits s'hagi deteriorat al capdavant del Govern tant amb Quim Torra al capdavant com després de la inhabilitació del president.
Els republicans, per la seva banda, han dit ja sense embuts que no consideren "guanyador" el trajecte esbossat per Junts. La línia apuntada per Oriol Junqueras i Marta Rovira, i que serà defensada en aquesta cursa pel vicepresident Pere Aragonès, és que l'independentisme s'ha de muscular i que el primer pas és que a les eleccions se superi per primera vegada el 50% dels vots. Aquesta fita l'interpreten només com un horitzó necessari per seguir sumant i enfortint-se de cara a la negociació de l'amnistia i l'autodeterminació a la taula de diàleg amb el govern espanyol. ERC considera que és contraproduent no assumir els dèficits de la tardor del 2017 o bé fixar-se dates que després no es puguin complir. Unes coordenades on també se situa el PDECat, que es presenta amb una oferta de "bon govern" i oferint-se com a peça d'estabilitat per a la coalició governamental.
La CUP és qui sosté que cal situar en el calendari la data del nou embat amb l'Estat. Després de forjar una aliança amb Guanyem Catalunya, Dolors Sabater defensa que la celebració d'un altre referèndum abans del 2025 és una aposta "més trencadora" que la declaració d'independència que proposa Puigdemont. Argumenta que s'ha de fer amb acord o sense amb l'Estat, però solucionant allò que va fallar després de l'1-O: el reconeixement internacional, la capacitat d'implementar el resultat i la legitimitat dels partidaris de l'opció que no en resulti guanyadora.
Les tres apostes diferenciades per encarar la legislatura són el preludi de fins a quin punt serà complexa la formació de Govern i l'acord de governabilitat. Més encara quan la gestió de la crisi sanitària, econòmica i social, encara d'abast desconegut, haurà d'ocupar un lloc primordial de l'agenda de qualsevol govern. La presentació de la llei d'amnistia el passat 14 de desembre va ser un darrer intent teixit per Òmnium d'exhibir unitat abans de donar pas a una campanya electoral que es preveu crispada. La data per a la pròxima foto d'aquestes característiques està fixada per al 15 de març, quan Junts, ERC i la CUP s'han emplaçat a registrar conjuntament la llei al Congrés dels Diputats. Si les eleccions s'han celebrat el 14-F, estaran en ple debat de formació de Govern.
Que aquests són els comicis de la divisió independentista més profunda dels darrers deu anys ho demostra no només les tres vies exposades pels principals partits, sinó el fet que concorrin als comicis fins a deu candidatures d'aquest bloc. Cinc ja són al Parlament -ERC, Junts, PDECat, CUP i Demòcrates-, i altres cinc aspiren a obtenir representació si aconsegueixen les signatures necessàries per presentar-se, que també haurà d'aconseguir Junts i Demòcrates si acaba presentant-se per primer cop en solitari: Primàries, Força Catalunya i els exsecretaris de l'ANC, els ultres del Front Nacional de Catalunya i Aliança Catalana, l'Assemblea de Represaliades i Activistes i Corrent Roig.
L'unionisme no en treu suc
De la fragmentació de l'independentisme, però, no en treu rèdit el bloc unionista, que segons les enquestes es trobarà de nou sense capacitat per ser alternativa de Govern. També aquest sector afronta les eleccions amb grans diferències. El PSC, el millor posicionat amb Pedro Sánchez consolidat a la Moncloa, reivindica la via dialogada per resoldre el conflicte amb Catalunya, però sense dret a l'autodeterminació ni amnistia. A més, Miquel Iceta aspira a ampliar la representació dels socialistes a costa de la davallada de Ciutadans, que continua reclamant "passar pàgina" al procés sense cap concessió i fent bandera del castellà a l'escola.
La mà dura contra l'independentisme tornarà a enfrontar Ciutadans amb el PP i Vox. De fet, tant els populars com els de Santiago Abascal aspiren a recollir els fruits de la caiguda del partit taronja. Els uns, per augmentar els seus quatre diputats. Els altres, per entrar per primera vegada al Parlament de Catalunya.
L'única fórmula per configurar un Govern que transcendís els blocs seria que en l'aliança amb ERC o Junts hi entrés el PSC. El tripartit d'esquerres és, precisament, el pacte que voldrien els comuns, defensors d'una reforma de la sedició que faciliti l'excarceració dels presos polítics i encarrili la resolució dialogada del conflicte. Amb tot, els vetos creuats el fan, per ara, inviable.
Els socialistes ja han deixat clar que no investiran un president que tingui com a objectiu la independència i els republicans insisteixen que és "impossible" cap mena d'entesa amb el PSC. De la mateixa manera, Junts ha advertit ERC que només acceptarà un Govern "netament independentista" i, per tant, sense els comuns. I els de Jéssica Albiach, per la seva banda, veten rotundament una aliança amb Junts. La CUP, per primera vegada, es mostra disposada a participar de la governabilitat en funció de quin sigui el programa de la legislatura.
Amb aquest retrat de situació, els partits es retrobaran abans del 15 de gener per analitzar si és viable celebrar les eleccions del 14 de febrer en funció de quins siguin els indicadors de l'epidèmia en aquell moment, quan ja recolliran l'impacte de les festes de Nadal. S'ajornin o no, els pròxims comicis seran, sens dubte, els de la divisió entre partits, un desacord generalitzat que impacta amb el repte urgent d'haver de gestionar la pitjor crisi del segle.
A expenses de si es confirma que el 14 de febrer serà possible celebrar les eleccions malgrat la pandèmia, tres vies han posat sobre la taula: aixecar la suspensió de la declaració d'independència, superar el 50% dels vots i la celebració d'un nou referèndum. L'expresident Carles Puigdemont va verbalitzar en l'acte celebrat pel Consell per la República que l'independentisme ja té prou musculatura per culminar allò que va deixar pendent la tardor del 2017, que és implementar el resultat de l'1-O. "Ja en som prou", proclama el full de ruta que Junts assumeix com a propi.
La concreció del com, però, continua sent una incògnita d'aquesta estratègia de "desbordament democràtic" que pretén insuflar orgull davant del que consideren una "renúncia" per part d'ERC. El trident Laura Borràs, Puigdemont i Joan Canadell serà qui abanderarà aquesta via després que la relació entre els dos partits s'hagi deteriorat al capdavant del Govern tant amb Quim Torra al capdavant com després de la inhabilitació del president.
Els republicans, per la seva banda, han dit ja sense embuts que no consideren "guanyador" el trajecte esbossat per Junts. La línia apuntada per Oriol Junqueras i Marta Rovira, i que serà defensada en aquesta cursa pel vicepresident Pere Aragonès, és que l'independentisme s'ha de muscular i que el primer pas és que a les eleccions se superi per primera vegada el 50% dels vots. Aquesta fita l'interpreten només com un horitzó necessari per seguir sumant i enfortint-se de cara a la negociació de l'amnistia i l'autodeterminació a la taula de diàleg amb el govern espanyol. ERC considera que és contraproduent no assumir els dèficits de la tardor del 2017 o bé fixar-se dates que després no es puguin complir. Unes coordenades on també se situa el PDECat, que es presenta amb una oferta de "bon govern" i oferint-se com a peça d'estabilitat per a la coalició governamental.
La CUP és qui sosté que cal situar en el calendari la data del nou embat amb l'Estat. Després de forjar una aliança amb Guanyem Catalunya, Dolors Sabater defensa que la celebració d'un altre referèndum abans del 2025 és una aposta "més trencadora" que la declaració d'independència que proposa Puigdemont. Argumenta que s'ha de fer amb acord o sense amb l'Estat, però solucionant allò que va fallar després de l'1-O: el reconeixement internacional, la capacitat d'implementar el resultat i la legitimitat dels partidaris de l'opció que no en resulti guanyadora.
Les tres apostes diferenciades per encarar la legislatura són el preludi de fins a quin punt serà complexa la formació de Govern i l'acord de governabilitat. Més encara quan la gestió de la crisi sanitària, econòmica i social, encara d'abast desconegut, haurà d'ocupar un lloc primordial de l'agenda de qualsevol govern. La presentació de la llei d'amnistia el passat 14 de desembre va ser un darrer intent teixit per Òmnium d'exhibir unitat abans de donar pas a una campanya electoral que es preveu crispada. La data per a la pròxima foto d'aquestes característiques està fixada per al 15 de març, quan Junts, ERC i la CUP s'han emplaçat a registrar conjuntament la llei al Congrés dels Diputats. Si les eleccions s'han celebrat el 14-F, estaran en ple debat de formació de Govern.
Que aquests són els comicis de la divisió independentista més profunda dels darrers deu anys ho demostra no només les tres vies exposades pels principals partits, sinó el fet que concorrin als comicis fins a deu candidatures d'aquest bloc. Cinc ja són al Parlament -ERC, Junts, PDECat, CUP i Demòcrates-, i altres cinc aspiren a obtenir representació si aconsegueixen les signatures necessàries per presentar-se, que també haurà d'aconseguir Junts i Demòcrates si acaba presentant-se per primer cop en solitari: Primàries, Força Catalunya i els exsecretaris de l'ANC, els ultres del Front Nacional de Catalunya i Aliança Catalana, l'Assemblea de Represaliades i Activistes i Corrent Roig.
L'unionisme no en treu suc
De la fragmentació de l'independentisme, però, no en treu rèdit el bloc unionista, que segons les enquestes es trobarà de nou sense capacitat per ser alternativa de Govern. També aquest sector afronta les eleccions amb grans diferències. El PSC, el millor posicionat amb Pedro Sánchez consolidat a la Moncloa, reivindica la via dialogada per resoldre el conflicte amb Catalunya, però sense dret a l'autodeterminació ni amnistia. A més, Miquel Iceta aspira a ampliar la representació dels socialistes a costa de la davallada de Ciutadans, que continua reclamant "passar pàgina" al procés sense cap concessió i fent bandera del castellà a l'escola.
La mà dura contra l'independentisme tornarà a enfrontar Ciutadans amb el PP i Vox. De fet, tant els populars com els de Santiago Abascal aspiren a recollir els fruits de la caiguda del partit taronja. Els uns, per augmentar els seus quatre diputats. Els altres, per entrar per primera vegada al Parlament de Catalunya.
L'única fórmula per configurar un Govern que transcendís els blocs seria que en l'aliança amb ERC o Junts hi entrés el PSC. El tripartit d'esquerres és, precisament, el pacte que voldrien els comuns, defensors d'una reforma de la sedició que faciliti l'excarceració dels presos polítics i encarrili la resolució dialogada del conflicte. Amb tot, els vetos creuats el fan, per ara, inviable.
Els socialistes ja han deixat clar que no investiran un president que tingui com a objectiu la independència i els republicans insisteixen que és "impossible" cap mena d'entesa amb el PSC. De la mateixa manera, Junts ha advertit ERC que només acceptarà un Govern "netament independentista" i, per tant, sense els comuns. I els de Jéssica Albiach, per la seva banda, veten rotundament una aliança amb Junts. La CUP, per primera vegada, es mostra disposada a participar de la governabilitat en funció de quin sigui el programa de la legislatura.
Amb aquest retrat de situació, els partits es retrobaran abans del 15 de gener per analitzar si és viable celebrar les eleccions del 14 de febrer en funció de quins siguin els indicadors de l'epidèmia en aquell moment, quan ja recolliran l'impacte de les festes de Nadal. S'ajornin o no, els pròxims comicis seran, sens dubte, els de la divisió entre partits, un desacord generalitzat que impacta amb el repte urgent d'haver de gestionar la pitjor crisi del segle.