Amb el recent documental dedicat a Ildefons Cerdà i les accions de l'actual consistori per a replantejar els usos de les vies públiques de la ciutat, les idees d'aquell enginyer visionari tornen a ser tema d'actualitat.
Si bé és veritat que el concurs públic per a la planificació del nou Eixample el va guanyar Rovira i Trias, poques persones posen en dubte la vàlua del Pla Cerdà, malgrat les nombroses adulteracions que va patir des dels seus inicis. Però, com seria aquella nova Barcelona que Ildefons Cerdà havia ideat si s'haguessin complert escrupolosament les seves indicacions?
És ben difícil trobar un indret de la ciutat on en essència del pla s'hagués respectat fil per randa, però potser el que més s'hi acosta és el d'unes de les primeres edificacions de l'Eixample, a la cruïlla dels carrers Roger de Llúria i Consell de Cent.
Aquesta cruïlla es va urbanitzar el 1864 a instàncies de l'inversor Josep Cerdà, que va encarregar l'obra a l'arquitecte Antoni Valls i Galí amb pintures murals al fresc a les façanes de Raffaello Beltrani.
La façana d'un edifici de la cruïlla dels carrers Roger de Llúria i Consell de Cent. Foto: Dani Cortijo
Dels quatre edificis que flanquejaven la cruïlla, un d'ells fou enderrocat, un altre va patir una modificació que el va desfigurar bastant durant la dècada dels anys 60. Només s'acosten al seu estat original (tot i que amb remuntes i altres modificacions) els edificis que es troben cara a cara a cara de Nord a Sud, ara vistosament restaurats.
Segons explicava Lluís Permanyer al seu llibre L'Eixample: 150 anys d'història (Viena Edicions), una de les coses que va salvar les dues cases restants de la seva desfiguració total fou una mobilització civil a finals del franquisme, amb el Col·legi d'Arquitectes al capdavant, que de manera errònia (intencionadament com a estratègia o per desconeixement real) les reivindicava com a "Cases d'en Cerdà", construïdes per Ildefons Cerdà.
Alguns autors per altra banda havien insinuat un cert parentiu, fins i tot de germans entre l'enginyer i artífex de l'Eixample i l'inversor Josep Cerdà, tot i que Permanyer nega aquesta relació. El que és ben cert és que les cases d'aquesta cruïlla comparteixen amb la Casa Tarragó (antic CSO La Carboneria, al costat del Mercat de Sant Antoni) ser les primeres edificacions de l'Eixample.
En el moment de la seva construcció, les Cases d'en Cerdà seguien bastant fidedignament les indicacions d'Ildefons Cerdà. De fet, la fondària dels edificis era originalment de tan sols 10 metres per deixar espai suficient per a una suposada zona verda interior. Per altra banda, la diferència d'alçada entre els pisos, fugint de l'arquitectura tradicional de la Barcelona vella, és mínima.
L'hotel de la cruïlla dels carrers Roger de Llúria i Consell de Cent. Foto: Dani Cortijo
Els edificis van ser ideats com a habitatges per al lloguer, i per tal de seduir futurs llogaters, el promotor Josep Cerdà va ocupar-se de la pavimentació de la cruïlla, hi va disposar una font al centre i va instal·lar-hi una escola, una capella i un bar-billar als baixos dels edificis. Així doncs, aquella cruïlla s'urbanitzava de manera íntegra i passava a rebre el nom popular de "Plaça Cerdà".
Malgrat tot, com és sabut, els inicis de l'Eixample van ser durs i a la gent de Barcelona no li abellia gaire la idea de traslladar-se a aquell enorme fangar de solars en construcció i carrers encara sense pavimentar que era aleshores el barri (d'aquí el sobrenom de Can Fanga que rep la ciutat), així que el projecte va resultar ruïnós.
L'inversor, però, va fer la tradicional trampa de posar-ho tot a nom de la seva esposa, Rosa Lavall, per evitar la persecució dels creditors.