09
de desembre
del
2020
Actualitzat
el
10
de desembre
a les
14:27h
Més que en qualsevol altra novetat científica, les notícies relacionades amb la Covid-19 aprofiten els canals de les xarxes socials per expandir-se. I són els canals que més notícies falses generen. Les empreses que hi ha al darrere, Whatsapp inclòs, han posat mesures per verificar les notícies que s'hi transmeten. Ara toca la vacuna contra la pandèmia.
Les grans pandèmies en la història de la humanitat no són novetat, van començar en el neolític. Tenir ovelles, gallines o porcs tancats al corral o vivint a casa era un recurs més fàcil que haver-los de caçar. Ara bé, els animals salvatges no venien sols, duien els seus patògens. I, en apropar-ne uns, els apropàvem tots. Era qüestió de temps que les seves malalties saltessin als humans. Com va passar regularment.
En temps neolítics, la immunitat de grup costava una mortalitat molt elevada. S'estima d'entre el 60 i el 90% de la població exposada a nous patògens. És a dir, la primera ramadera i totes les poblacions no immunes amb les quals entraven en contacte. Com va succeir quan arribaven a nous continents.
Segons els registres mexicans, s'estima que van morir entre vuit i deu milions de persones per malalties infeccioses en els cinquanta anys següents a l'arribada dels europeus. Aquest va ser el seu cost de la immunitat de grup. En altres continents no exposats abans a patògens europeus, antigues cançons recorden la mort que duia l'home blanc.
Afortunadament per a l'espècie, entre la fi del segle XIX i la primera meitat del segle XX, es va conèixer l'existència i el funcionament dels microorganismes patògens. La higiene, l'antisèpsia, la utilització de teràpia antibiòtica (no efectiva contra virus) i les extenses campanyes de vacunació van fer recular les malalties infeccioses. I, en paral·lel, va augmentar de manera espectacular l'esperança de vida.
Enguany ens enfrontem a un virus patogen nou, per al qual només ens resta cercar la immunitat de grup, ja que no tenim immunitat personal ni pràcticament teràpia. El coneixement mèdic i els sistemes de salut públics que l'apliquen —com també, segons suggereixen alguns investigadors algunes de les vacunes víriques del calendari pediàtric— fan que el cost humà no sigui tan elevat com va ser en temps passats.
Tot i això, el cost en vides i patiment és terrible. No es pot fer més? La ciència es fonamenta en un mètode deductiu experimental, basat en la prova i error, que arriba a una conclusió finalment acceptada per la comunitat científica. És un ens format per persones amb formació equivalent, avalada per anys d'estudi contrastats per publicacions. La major certificació del mètode és l'augment de l'esperança de vida.
Aquesta pandèmia que ho ha girat tot, també ha canviat la forma de fer dels científics, justament per avançar el procés de validació, especialment en el cas de la vacuna. Justament, per córrer més. Com és lògic, sorgeixen pors, temors i reticències, la major part molt raonables. Però no ho són tant les afirmacions de persones amb molt de temps que busquen, en aquest camp també, la desinformació.
Les explicacions basades en el mètode científic solen requerir reflexions més llargues que un titular; per això els missatges simples calen amb més facilitat. D'una altra banda, també hem d'assumir que en la vida, i per descomptat en la medicina, la seguretat absoluta no existeix, no es pot demanar el cent per cent de certesa. Com sap qualsevol adult. Però les reticències cal explicar-les.
La idea comuna que el genoma és un regal estàtic i immutable que ens van llegar els nostres pares i que cal preservar per davant de tot és una fal·làcia. Si d'alguna cosa ha servit aquesta pandèmia és per generalitzar alguns conceptes científics. Ara sabem que, per reproduir-se i provocar malaltia, els virus s'han d'inserir en el genoma de l'hoste. Com ho han fet tants altres abans, això fa que entorn al 8% del nostre genoma sigui d'origen víric, de malalties històriques dels nostres avantpassats.
Una altra reticència del perill que comporta la vacuna és que es tracta d'un producte genètic recombinant. Però la recombinació del genoma és un fenomen natural. Només recordem que tots nosaltres som producte de la recombinació del genoma dels nostres pares. Es recombina en cadascú d'ells i després, l'heretem.
Quant a la sacralització del genoma, potser cal recordar també que tots nosaltres també som mutants. Quan el genoma s'ha copiat per a fer el de la descendència, un petit percentatge dels més de tres mil milions de bases nucleiques —i malgrat els mecanismes que garanteixen la seguretat de la còpia— han transmès alguna base errada. Això fa que de pares a fills hi hagi més de cent mutacions per generació.
Altres reticències s'associen a la rapidesa en el desenvolupament de la vacuna. Com es vol guanyar temps per salvar vides, els assajos clínics escurcen els terminis solapant fases. Però els resultats es fan sobre el nombre de persones establert i en els grups determinats.
Les vacunes tenen efectes secundaris. No es poden negar. Pot molestar la zona de la punxada, o pot empiocar durant vint-i-quatre hores qui la rep. Totes les vacunes poden tenir efectes secundaris, però més perillosos acostumen a ser els efectes primaris de no aplicar-se la vacuna.
No se sap quant durarà la immunitat. Cert, falta perspectiva per valorar la durabilitat de la immunitat, però fins ara s'ha vist també que és més alta que la que tenen els qui han passat la malaltia. Quan les escrupoloses agències reguladores acceptin les vacunes en tràmits, seran tan segures com ho són les altres.
Altres idees conspiranoiques, com que la vacuna de la grip d'enguany està contaminada pel SARS-CoV-2, sense cap evidència; que fa sortir erupcions als peus; que el cinquanta per cent dels vacunats han de quedar estèrils, perquè els nens no desenvoluparan caràcters sexuals secundaris; que és un pla de l'OMS per acabar amb cinquanta milions de persones grans o que Bill Gates aprofita per incloure'ns un xip per a fer esclaus sembla que per elles mateixes es desqualifiquen.
Ara bé, com defensar-nos de les notícies falses? Doncs, cal conèixer la font: qui ho diu? Quin coneixement té? Una petita cerca a internet moltes vegades ens pot treure del dubte. I, per descomptat, no s'ha de fer cas a qui no s'identifica, no justifica formació en la matèria o una font fiable. Són les llums i les ombres de l'accés a la informació a internet.
Això no impedeix que les autoritats responsables donin explicacions transparents sobre les vacunes. Donaran tranquil·litat i confiança. Perquè el que ens alliberarà de la pandèmia no serà la vacuna, sinó la vacunació. Si no ens vacunem entorn una part important de la població per a generar la immunitat de grup, podrem estar convivint amb la pandèmia —amb l'aplanament social que comporta— uns quants anys més. Cal comprendre que el problema no és tenir-la, el problema seria no tenir la vacuna.
Les grans pandèmies en la història de la humanitat no són novetat, van començar en el neolític. Tenir ovelles, gallines o porcs tancats al corral o vivint a casa era un recurs més fàcil que haver-los de caçar. Ara bé, els animals salvatges no venien sols, duien els seus patògens. I, en apropar-ne uns, els apropàvem tots. Era qüestió de temps que les seves malalties saltessin als humans. Com va passar regularment.
En temps neolítics, la immunitat de grup costava una mortalitat molt elevada. S'estima d'entre el 60 i el 90% de la població exposada a nous patògens. És a dir, la primera ramadera i totes les poblacions no immunes amb les quals entraven en contacte. Com va succeir quan arribaven a nous continents.
Segons els registres mexicans, s'estima que van morir entre vuit i deu milions de persones per malalties infeccioses en els cinquanta anys següents a l'arribada dels europeus. Aquest va ser el seu cost de la immunitat de grup. En altres continents no exposats abans a patògens europeus, antigues cançons recorden la mort que duia l'home blanc.
Afortunadament per a l'espècie, entre la fi del segle XIX i la primera meitat del segle XX, es va conèixer l'existència i el funcionament dels microorganismes patògens. La higiene, l'antisèpsia, la utilització de teràpia antibiòtica (no efectiva contra virus) i les extenses campanyes de vacunació van fer recular les malalties infeccioses. I, en paral·lel, va augmentar de manera espectacular l'esperança de vida.
Enguany ens enfrontem a un virus patogen nou, per al qual només ens resta cercar la immunitat de grup, ja que no tenim immunitat personal ni pràcticament teràpia. El coneixement mèdic i els sistemes de salut públics que l'apliquen —com també, segons suggereixen alguns investigadors algunes de les vacunes víriques del calendari pediàtric— fan que el cost humà no sigui tan elevat com va ser en temps passats.
Tot i això, el cost en vides i patiment és terrible. No es pot fer més? La ciència es fonamenta en un mètode deductiu experimental, basat en la prova i error, que arriba a una conclusió finalment acceptada per la comunitat científica. És un ens format per persones amb formació equivalent, avalada per anys d'estudi contrastats per publicacions. La major certificació del mètode és l'augment de l'esperança de vida.
Aquesta pandèmia que ho ha girat tot, també ha canviat la forma de fer dels científics, justament per avançar el procés de validació, especialment en el cas de la vacuna. Justament, per córrer més. Com és lògic, sorgeixen pors, temors i reticències, la major part molt raonables. Però no ho són tant les afirmacions de persones amb molt de temps que busquen, en aquest camp també, la desinformació.
Les explicacions basades en el mètode científic solen requerir reflexions més llargues que un titular; per això els missatges simples calen amb més facilitat. D'una altra banda, també hem d'assumir que en la vida, i per descomptat en la medicina, la seguretat absoluta no existeix, no es pot demanar el cent per cent de certesa. Com sap qualsevol adult. Però les reticències cal explicar-les.
La idea comuna que el genoma és un regal estàtic i immutable que ens van llegar els nostres pares i que cal preservar per davant de tot és una fal·làcia. Si d'alguna cosa ha servit aquesta pandèmia és per generalitzar alguns conceptes científics. Ara sabem que, per reproduir-se i provocar malaltia, els virus s'han d'inserir en el genoma de l'hoste. Com ho han fet tants altres abans, això fa que entorn al 8% del nostre genoma sigui d'origen víric, de malalties històriques dels nostres avantpassats.
Una altra reticència del perill que comporta la vacuna és que es tracta d'un producte genètic recombinant. Però la recombinació del genoma és un fenomen natural. Només recordem que tots nosaltres som producte de la recombinació del genoma dels nostres pares. Es recombina en cadascú d'ells i després, l'heretem.
Quant a la sacralització del genoma, potser cal recordar també que tots nosaltres també som mutants. Quan el genoma s'ha copiat per a fer el de la descendència, un petit percentatge dels més de tres mil milions de bases nucleiques —i malgrat els mecanismes que garanteixen la seguretat de la còpia— han transmès alguna base errada. Això fa que de pares a fills hi hagi més de cent mutacions per generació.
Altres reticències s'associen a la rapidesa en el desenvolupament de la vacuna. Com es vol guanyar temps per salvar vides, els assajos clínics escurcen els terminis solapant fases. Però els resultats es fan sobre el nombre de persones establert i en els grups determinats.
Les vacunes tenen efectes secundaris. No es poden negar. Pot molestar la zona de la punxada, o pot empiocar durant vint-i-quatre hores qui la rep. Totes les vacunes poden tenir efectes secundaris, però més perillosos acostumen a ser els efectes primaris de no aplicar-se la vacuna.
No se sap quant durarà la immunitat. Cert, falta perspectiva per valorar la durabilitat de la immunitat, però fins ara s'ha vist també que és més alta que la que tenen els qui han passat la malaltia. Quan les escrupoloses agències reguladores acceptin les vacunes en tràmits, seran tan segures com ho són les altres.
Altres idees conspiranoiques, com que la vacuna de la grip d'enguany està contaminada pel SARS-CoV-2, sense cap evidència; que fa sortir erupcions als peus; que el cinquanta per cent dels vacunats han de quedar estèrils, perquè els nens no desenvoluparan caràcters sexuals secundaris; que és un pla de l'OMS per acabar amb cinquanta milions de persones grans o que Bill Gates aprofita per incloure'ns un xip per a fer esclaus sembla que per elles mateixes es desqualifiquen.
Ara bé, com defensar-nos de les notícies falses? Doncs, cal conèixer la font: qui ho diu? Quin coneixement té? Una petita cerca a internet moltes vegades ens pot treure del dubte. I, per descomptat, no s'ha de fer cas a qui no s'identifica, no justifica formació en la matèria o una font fiable. Són les llums i les ombres de l'accés a la informació a internet.
Això no impedeix que les autoritats responsables donin explicacions transparents sobre les vacunes. Donaran tranquil·litat i confiança. Perquè el que ens alliberarà de la pandèmia no serà la vacuna, sinó la vacunació. Si no ens vacunem entorn una part important de la població per a generar la immunitat de grup, podrem estar convivint amb la pandèmia —amb l'aplanament social que comporta— uns quants anys més. Cal comprendre que el problema no és tenir-la, el problema seria no tenir la vacuna.