03
de desembre
del
2020
El 3 de desembre de 1970, avui fa tot just cinquanta anys, començava a Burgos el consell de guerra més transcendent des de la postguerra. Setze processats per pertinença a ETA afrontaven dures penes, entre elles sis peticions de mort. L'inici del que va ser conegut com a procés de Burgos va desfermar una onada de protestes a Europa i també una mobilització sense precedents a l'estat espanyol, amb vagues obreres i manifestacions.
Entre els processats hi havia membres d'ETA que havien pertangut al comando que el 2 d'agost de 1968 van donar mort al comissari Melitón Manzanas, cap de la brigada político-social de Donosti. Aquest va ser el primer assassinat per l'organització que va ser triat de manera conscient. Dos mesos abans, havia mort un guàrdia civil però va ser en el transcurs d'un control de carretera. Manzanas era un cas especial. Era un objectiu d'ETA perquè es tractava d'un conegut torturador que havia après les seves tècniques d'interrogatori de la Gestapo alemanya.
En el grup de setze acusats hi havia tres dones i dos sacerdots, Jon Etxabe i Julen Calzada. Un fet que va generar una tensió afegida entre el règim i l'Església, fins poc abans ferms aliats en una aliança que ja mostrava greus esquerdes.
ETA va segrestar dos dies abans que comencés el consell de guerra el cònsol alemany a Donosti, fet que va incrementar encara més l'ambient de tensió política que es vivia a tot l'estat. El segrest va tenir una finalitat propagandística i el diplomàtic va ser alliberat a finals de mes.
El procés de Burgos va tenir un fort impacte a Catalunya. En una entrevista recent a NacióDigital, el periodista Antoni Batista recordava la tancada d'intel·lectuals a Montserrat, que es va produir el 12 de desembre. Des de l'abadia, van fer públic un comunicat de solidaritat amb els processats i en defensa de les llibertats democràtiques. Noms com Josep Benet, Jordi Carbonell, Albert Ràfols-Casamada, Oriol Bohigas, Gabriel Ferraté, Esther Tusquets, Romà Gubern, Joan Brossa i fins a prop de 300 noms van aconseguir arribar fins al monestir.
Cap a l'Assemblea de Catalunya
L'acció va tenir un fort impacte, també en el pla internacional, on la petició de penes de mort havia trasbalsat l'opinió. Segons Batista, va ser determinant en el clima unitari que desembocaria poc després en la fundació de l'Assemblea de Catalunya com a organisme unitari de l'antifranquisme. El 14 de desembre, mentre acabava la tancada a Montserrat, el règim decretava l'estat d'excepció a tot Espanya.
Pols dins del govern
El 27 de novembre, el tribunal confirmava els temors i signava les sentències de mort demanades. El capità general de la regió militar, l'ultra García Rebull, ratificava la sentència l'endemà. Ja només quedava la decisió suprema de Franco. Dins del govern, no hi havia unanimitat i sembla que el dictador es va resistir a cedir. Però la majoria de tecnòcrates propers a l'Opus Dei, que detentaven l'hegemonia en el govern, tenien por de les conseqüències de les execucions. En especial, el ministre d'Exteriors, Gregorio López Bravo.
Es va viure un pols entre els més durs i els opusdeistes. Finalment, la pràctica totalitat de ministres i el vicepresident Carrero Blanco van reclamar la clemència. Diuen que Franco, al decidir l'indult en el consell de ministres, va exclamar amb tot el cinisme: "Quin pes que m'han tret vostès de sobre!". Per primer cop en anys, el règim es veia obligat a recular davant la pressió popular.
Entre els processats hi havia membres d'ETA que havien pertangut al comando que el 2 d'agost de 1968 van donar mort al comissari Melitón Manzanas, cap de la brigada político-social de Donosti. Aquest va ser el primer assassinat per l'organització que va ser triat de manera conscient. Dos mesos abans, havia mort un guàrdia civil però va ser en el transcurs d'un control de carretera. Manzanas era un cas especial. Era un objectiu d'ETA perquè es tractava d'un conegut torturador que havia après les seves tècniques d'interrogatori de la Gestapo alemanya.
En el grup de setze acusats hi havia tres dones i dos sacerdots, Jon Etxabe i Julen Calzada. Un fet que va generar una tensió afegida entre el règim i l'Església, fins poc abans ferms aliats en una aliança que ja mostrava greus esquerdes.
ETA va segrestar dos dies abans que comencés el consell de guerra el cònsol alemany a Donosti, fet que va incrementar encara més l'ambient de tensió política que es vivia a tot l'estat. El segrest va tenir una finalitat propagandística i el diplomàtic va ser alliberat a finals de mes.
El procés de Burgos va tenir un fort impacte a Catalunya. En una entrevista recent a NacióDigital, el periodista Antoni Batista recordava la tancada d'intel·lectuals a Montserrat, que es va produir el 12 de desembre. Des de l'abadia, van fer públic un comunicat de solidaritat amb els processats i en defensa de les llibertats democràtiques. Noms com Josep Benet, Jordi Carbonell, Albert Ràfols-Casamada, Oriol Bohigas, Gabriel Ferraté, Esther Tusquets, Romà Gubern, Joan Brossa i fins a prop de 300 noms van aconseguir arribar fins al monestir.
Cap a l'Assemblea de Catalunya
L'acció va tenir un fort impacte, també en el pla internacional, on la petició de penes de mort havia trasbalsat l'opinió. Segons Batista, va ser determinant en el clima unitari que desembocaria poc després en la fundació de l'Assemblea de Catalunya com a organisme unitari de l'antifranquisme. El 14 de desembre, mentre acabava la tancada a Montserrat, el règim decretava l'estat d'excepció a tot Espanya.
Pols dins del govern
El 27 de novembre, el tribunal confirmava els temors i signava les sentències de mort demanades. El capità general de la regió militar, l'ultra García Rebull, ratificava la sentència l'endemà. Ja només quedava la decisió suprema de Franco. Dins del govern, no hi havia unanimitat i sembla que el dictador es va resistir a cedir. Però la majoria de tecnòcrates propers a l'Opus Dei, que detentaven l'hegemonia en el govern, tenien por de les conseqüències de les execucions. En especial, el ministre d'Exteriors, Gregorio López Bravo.
Es va viure un pols entre els més durs i els opusdeistes. Finalment, la pràctica totalitat de ministres i el vicepresident Carrero Blanco van reclamar la clemència. Diuen que Franco, al decidir l'indult en el consell de ministres, va exclamar amb tot el cinisme: "Quin pes que m'han tret vostès de sobre!". Per primer cop en anys, el règim es veia obligat a recular davant la pressió popular.