I la CUP, on és?

Rep El Despertador cada matí al teu correu

I la CUP, on és? Aquesta és una de les preguntes, òbviament retòriques, que més s'ha formulat, sobretot a través de les xarxes socials, en aquesta legislatura. I solia anar acompanyada d'un seguit d'acusacions en clau independentista que ja no n'eren tant de retòriques: la CUP no té presos, la CUP no es compromet, la CUP no toca de peus a terra, la CUP no fa pinya... I és cert que els anticapitalistes han tingut un paper molt més discret que a l'anterior legislatura, que ja van acabar arrossegant els peus fruit dels seus dubtes amb algunes decisions en el tram final del procés i de les seves tensions internes. L'octubre del 2017 també van cometre errors, com Junts i ERC. En el seu cas van optar per un paper secundari -amb desaparicions significatives com ara la d'Anna Gabriel els primers dies d'octubre- i per no tibar el carrer, sobretot entre l'1 i el 3 d'octubre, quan es va obrir una finestra d'oportunitat.

L'actual legislatura no ha estat fàcil. La CUP també ha hagut de gestionar la frustració del 27-O, les divisions internes s'han fet evidents amb l'aposta estratègica d'un dels partits que en forma part -Poble Lliure- primer per participar en les eleccions espanyoles amb el Front Republicà i després al Consell per la República, i el resultat al Parlament primer i a les municipals després va ser dolent i els ha empetitit. Avui els anticapitalistes han convocat l'acte "Un nou cicle", que pretén ser la posada en escena de la seva oferta política, que va molt més enllà de demanar un nou referèndum independentista abans de 2025, per les pròximes eleccions. Un acte que arriba després que David Fernàndez digués no a ser cap de llista i amb un ambient enrarit per la negociació amb Dolors Sabater i els seus afins (Poble Lliure entre ells), que voldrien una candidatura que anés més enllà de la CUP estricta i la seva disciplina dibuixant una oferta d'espectre més ampli. Carles Riera i Eulàlia Reguant, més alineats amb l'ortodòxia interna, han mostrat disposició a ser candidats.

Però més enllà de les urgències electorals i del moment, què pot aportar la CUP al moviment independentista? Els anticapitalistes es neguen a renunciar a la gestió del mentrestant -al Parlament han defensat propostes per gestionar l'autonomia d'una altra manera, particularment els serveis públics o els Mossos- i ha d'acceptar que tant li fa la dreta com l'esquerra, talment com si el trànsit cap a l'estat propi hagués d'estar mancat d'ideologia o situar-la en un paper secundari abraçant el populisme o el cabdillisme. Amb un ritme similar al d'ERC, però amb un punt d'arribada diferent, han desprovist de relat màgic el procés i fet notar el xoc constant entre la retòrica i els fets.

La CUP no guanyarà, al marge de la forma que triï per presentar-se, les eleccions del 14 de febrer. Però la majoria d'enquestes coincideixen que els seus escons seran necessaris perquè Junts i ERC sumin majoria absoluta. Poden donar suport a la coalició de govern si es repeteix o bé oferir solidesa a un executiu en minoria, però faran falta. Els diversos sectors de la formació coincideixen que necessita recosir-se per connectar més amb els moviments socials en un context d'emergència i poder influir de forma més decidida, fent sentir també la seva veu en espais que han de ser de caràcter transversal i unitari com ara el Consell per la República.

Són, de nou, davant l'ocasió de fer valer la seva posició de forma no subsidiària i de relligar el procés, que demana realisme i força i no només voluntarisme, a la transformació social i a la desobediència eficaç. Les contradiccions i baralles dels dos grans partits independentistes els ho poden facilitar i els temps ho alimenten, però també els caldrà generositat per tornar a assumir contradiccions. 
 

---

Avui no et perdis

»Joan Canadell fa el salt a la política amb Junts; per Jordi Velert Irles.

» Perfil: Joan Canadell, l'home que no tenia por de l'Íbex; per Pep Martí.

»L'independentista a qui la Generalitat demana quatre anys de presó anirà a judici el 18 de desembre; per Andreu Merino.

» Fil directe: «Els càlculs de la llibertat»; per Sara González.

» Opinió: «El combat de Fuster»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

»L'alerta de la UE que el Govern assumeix: si s'aixequen restriccions, els ingressos repuntaran per Nadal; per Roger Tugas Vilardell.

»Guia: Què es podrà fer i què no per Nadal a Catalunya?

» Opinió: «A qui perjudica Colau?»; per Montserrat Nebrera.
 

---

 El passadís

Joan Tardà no para. No només està molt actiu a les xarxes i en xerrades i actes. També en producció literària. A principis d’any veurà la llum un llibre de l'exdiputat editat per Pòrtic. Es tracta d'un discurs llarg, amb ànim agitador, per situar l'actual moment de l'independentisme i les seves alternatives i amb la vista posada a les eleccions del 14 de febrer. El pròleg és del líder de l'esquerra abertzale, Arnaldo Otegi, amb qui fa anys que tenen una estreta relació i sintonia política. El dubte amb Tardà és si, de vegades, contradiu la línia oficial del partit o només s'hi avança. Ell no és partidari de repetir l'acord ERC-JxCat com si res encara que Pere Aragonès guanyi les eleccions, i preferia sumar-hi altres forces per decantar-lo a l'esquerra. La seva aposta no és el PSC malgrat el mantra que repeteixen a les xarxes alguns partidaris de Junts. Ell defensa un govern d'Esquerra i Junts també amb els comuns i la CUP. Un front ampli que necessitaria acabar amb més d'un i de dos vetos. De fet, el seu model és Tarragona i Lleida, on els republicans lideren governs que han enviat el PSC a l'oposició. 

Vist i llegit

Per saber on som amb la pandèmia ja sabeu que cal posar-hi dades i també saber-les interpretar i comparar. En aquest sentit va ser molt didàctica la conversa que ahir, a El Matí de Catalunya Ràdio, va tenir amb Laura Rosel amb el nostre redactor especialitzat en dades i transparència, Roger Tugas, i l'expert en estadística Gerard Giménez. La podeu recuperar aquí i us ajudarà a mesurar fins a quin punt hem d'estar preocupats per Nadal. 

 L'efemèride

Tal dia com avui de 1970, fa just 50 anys, va començar, en plena dictadura, l'anomenat procés de Burgos contra militants d'ETA per l'assassinat del policia (i torturador) Melitón Manzanas, entre d'altres. El judici, de gran impacte polític, va acabar el 28 de desembre amb nou sentències de mort, 500 anys de presó i multes del que volia ser una condemna exemplaritzant contra l'organització armada basca, que començava a ser molt activa en els atacs contra militars i policies. La pressió de l'Església i la internacional (especialment intensa arran del segrest per part d'ETA del cònsol de la República Federal d'Alemanya a Donosti), però, va fer que Franco commutés les penes capitals. A Catalunya, 300 persones es van tancar a Montserrat durant el judici per demanar amnistia i llibertat i el capellà Lluís Maria Xirinacs va iniciar una vaga de fam que va acabar a mitjans de gener. Recupereu el documental del cineasta basc Imanol Uribe sobre el judici rodat a finals dels setanta. Pep Martí n'ha escrit aquest recordatori.

 L'aniversari

El 3 de desembre de l'any 1981, avui fa 39 anys, va nàixer a Langreo (Astúries) el futbolista David Villa, el Guaje. Es va retirar la passada temporada i ara es dedica al management esportiu. Villa, un davanter centre amb gran olfacte de gol, va convertir-se en professional a l'Sporting de Gijón i des d'allà va passar al Saragossa i al València fins a anar a parar al Barça, on va militar entre 2010 i 2013 marcant 33 gols. Villa ho ha guanyat tot amb el Barça de Guardiola i amb la selecció espanyola. Ha donat suport a campanyes a favor de l'oficialitat de l'asturià. Aquí podeu veure els seus millors gols al Barça.

 ​Fes clic aquí per rebre'l