08
de desembre
del
2020
Actualitzat
a les
12:25h
"Si considerem que Pla és un autor central no podem amagar aquest llibre perquè ens sigui ideològicament advers o ens resulti irritant". Ho va afirmar Maria Josepa Gallofré, professora de la UAB i una de les millors especialistes de l'obra planiana en la presentació d'Història de la Segona República Espanyola, sens dubte un dels títols "maleïts" de l'escriptor empordanès.
L'obra va ser publicada en quatre volums el 1940 per l'editorial Destino i, òbviament, en castellà. Ara ens arriba, gràcies al mateix segell, el manuscrit en català inacabat, escrit per Pla a Roma el 1938, en plena Guerra Civil, a instàncies de Francesc Cambó, el líder de la Lliga Catalana, el partit de la dreta catalanista. Era un text de guerra, escrit per Pla dins de la campanya de propaganda engegada per Cambó contra la República i en favor del bàndol franquista.
Durant la presentació, es van destacar tots els elements a considerar per entendre l'obra, com la figura complexa de l'autor, que no era una figura unidimensional i que en el llibre apareix com algú molt diferent de la imatge que conrearà a partir dels anys cinquanta, com a referent del catalanisme i d'idees fins i tot antifranquistes (Jordi Cornudella).
Xavier Pla, expert en l'obra planiana i director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, va recordar la "idealització" dels anys 30, que van ser en realitat uns anys tràgics, molt polaritzats ideològicament. Gallofré va destacar l'interès de la prosa planiana que també es manifesta en l'obra, que no és un llibre d'història ni un pamflet, sinó que té elements de crònica, anàlisi de discursos i retrat de personatges.
Segurament, aquesta Història de la Segona República Espanyola hagués tingut un paper important dins d'un pla de reconstrucció ideat per Cambó per a després de la guerra i que no va ser possible, com va assenyalar Gallofré. Però el resultat de la guerra i el triomf abassegador del franquisme va convertir la tasca de donar suport al bàndol vencedor, duta a terme per Cambó i els seus col·laboradors, com Pla, en una tasca de la qual no podien estar gaire orgullosos. Això és el que fa d'aquest llibre una peça maleïda. Però precisament per això s'ha de conèixer.
Pla havia fugit de Barcelona l'octubre del 1936. Situat en l'òrbita de Cambó des de molt abans -n'havia escrit una biografia autoritzada a finals dels anys vint-, es va instal·lar a Roma, junt amb altres intel·lectuals de l'entorn de la Lliga com Manuel Brunet o Joan Baptista Solervicens. D'altres eren a París, com Ramon d'Abadal o Joan Estelrich. Precisament, la correspondència entre Cambó i Estelrich ha permès demostrar que la història planiana de la Segona República va ser un encàrrec pagat per Cambó a Pla.
Un text sense "concòrdia"
Hi ha diferències sensibles entre el manuscrit ara publicat (que arriba fins al setembre del 1933) i la versió en castellà del 1940, on van desaparèixer les referències més catalanistes del text i on Catalunya apareix ben poc i sempre com a "región catalana". També es dilueixen els elogis a Cambó del text original i s'elimina un capítol important dedicat a la "concòrdia" preconitzada pel líder de la Lliga.
Però el manuscrit original ja traspua un profund reaccionarisme. Afirma que la República va arribar a Catalunya "amb un crit de guerra civil: Visca Macià! Mori Cambó!" i assegura que ERC mai va superar "aquest mot d'escissió civil". Pla fa un diagnòstic molt negatiu del règim republicà i assenyala els problemes d'ordre públic, que considera que van portar al "col·lapse", la política segons ell antireligiosa dels governs d'Azaña i els projectes de reforma agrària, que en lloc d'emular "el geni de Mussolini", que segons Pla va fer una reforma d'acord amb el dret de propietat, van optar per una via "anticapitalista" i "demagògica". Acusa Lluís Companys de crear del no-res el problema agrari.
L'obra és molt dura amb els dirigents republicans en bloc. Dels més a l'esquerra als més moderats i no se'n salva ni tan sols el centrista i catòlic Niceto Alcalá Zamora. En definitiva, Pla dibuixa un règim que condueix el país cap a la Guerra Civil i posa la seva ploma al servei del bàndol revoltat. Amb un factor imprevist tant per ell com pel seu mecenes Cambó: guanyarien la guerra però no sabien que també ells, d'alguna manera, perdrien la postguerra.
L'obra va ser publicada en quatre volums el 1940 per l'editorial Destino i, òbviament, en castellà. Ara ens arriba, gràcies al mateix segell, el manuscrit en català inacabat, escrit per Pla a Roma el 1938, en plena Guerra Civil, a instàncies de Francesc Cambó, el líder de la Lliga Catalana, el partit de la dreta catalanista. Era un text de guerra, escrit per Pla dins de la campanya de propaganda engegada per Cambó contra la República i en favor del bàndol franquista.
Durant la presentació, es van destacar tots els elements a considerar per entendre l'obra, com la figura complexa de l'autor, que no era una figura unidimensional i que en el llibre apareix com algú molt diferent de la imatge que conrearà a partir dels anys cinquanta, com a referent del catalanisme i d'idees fins i tot antifranquistes (Jordi Cornudella).
Xavier Pla, expert en l'obra planiana i director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, va recordar la "idealització" dels anys 30, que van ser en realitat uns anys tràgics, molt polaritzats ideològicament. Gallofré va destacar l'interès de la prosa planiana que també es manifesta en l'obra, que no és un llibre d'història ni un pamflet, sinó que té elements de crònica, anàlisi de discursos i retrat de personatges.
Segurament, aquesta Història de la Segona República Espanyola hagués tingut un paper important dins d'un pla de reconstrucció ideat per Cambó per a després de la guerra i que no va ser possible, com va assenyalar Gallofré. Però el resultat de la guerra i el triomf abassegador del franquisme va convertir la tasca de donar suport al bàndol vencedor, duta a terme per Cambó i els seus col·laboradors, com Pla, en una tasca de la qual no podien estar gaire orgullosos. Això és el que fa d'aquest llibre una peça maleïda. Però precisament per això s'ha de conèixer.
Pla havia fugit de Barcelona l'octubre del 1936. Situat en l'òrbita de Cambó des de molt abans -n'havia escrit una biografia autoritzada a finals dels anys vint-, es va instal·lar a Roma, junt amb altres intel·lectuals de l'entorn de la Lliga com Manuel Brunet o Joan Baptista Solervicens. D'altres eren a París, com Ramon d'Abadal o Joan Estelrich. Precisament, la correspondència entre Cambó i Estelrich ha permès demostrar que la història planiana de la Segona República va ser un encàrrec pagat per Cambó a Pla.
Un text sense "concòrdia"
Hi ha diferències sensibles entre el manuscrit ara publicat (que arriba fins al setembre del 1933) i la versió en castellà del 1940, on van desaparèixer les referències més catalanistes del text i on Catalunya apareix ben poc i sempre com a "región catalana". També es dilueixen els elogis a Cambó del text original i s'elimina un capítol important dedicat a la "concòrdia" preconitzada pel líder de la Lliga.
Però el manuscrit original ja traspua un profund reaccionarisme. Afirma que la República va arribar a Catalunya "amb un crit de guerra civil: Visca Macià! Mori Cambó!" i assegura que ERC mai va superar "aquest mot d'escissió civil". Pla fa un diagnòstic molt negatiu del règim republicà i assenyala els problemes d'ordre públic, que considera que van portar al "col·lapse", la política segons ell antireligiosa dels governs d'Azaña i els projectes de reforma agrària, que en lloc d'emular "el geni de Mussolini", que segons Pla va fer una reforma d'acord amb el dret de propietat, van optar per una via "anticapitalista" i "demagògica". Acusa Lluís Companys de crear del no-res el problema agrari.
L'obra és molt dura amb els dirigents republicans en bloc. Dels més a l'esquerra als més moderats i no se'n salva ni tan sols el centrista i catòlic Niceto Alcalá Zamora. En definitiva, Pla dibuixa un règim que condueix el país cap a la Guerra Civil i posa la seva ploma al servei del bàndol revoltat. Amb un factor imprevist tant per ell com pel seu mecenes Cambó: guanyarien la guerra però no sabien que també ells, d'alguna manera, perdrien la postguerra.