AVANÇAMENT EDITORIAL

El llegat de Barnils, Vinader i Fuster, un trident contra la desmemòria

NacióDigital avança el pròleg de David Fernàndez de l'antologia d'articles del periodista d'investigació que arriba a les llibreries de la mà de 3i4

per NacióDigital , 29 de novembre de 2020 a les 12:16 |
El mural de Xavier Vinader a la seva ciutat natal, Sabadell | Albert Hernàndez
Tres llibres que són un tresor. Que són present i futur malgrat que a algú li pugui semblar que remeten al passat. L'editorial 3i4 publica una trilogia que transcendeix l'ofici del periodista, investigador i assatgista. Tres referents que són antídot contra la desmemòria. Ramon Barnils. Contra el nacionalisme espanyol; Xavier Vinader. Confidencial; i Joan Fuster. Escrits de combat. Arriben a les llibreries dimarts i es presentaran oficialment de manera conjunta al Palau de la Generalitat el pròxim dimecres, malgrat que el seu llegat es presenta per sí sol. 

El llibre sobre Barnils (1940-2001), amb pròleg de Carles Puigdemont i epíleg de Núria Cadenes, és una antologia d'articles que el periodista va publicar al setmanari El Temps entre 1984 i el 2000. El de Vinader (1947-2015), amb pròleg de David Fernàndez i epíleg de Francesc Viadel, és una antologia d'articles publicats en el mateix setmanari entre els anys 1995 i 2005. I el de Fuster (1922-1992), amb pròleg de Josep-Lluís Carod-Rovira i epíleg de Ferran Garcia-Oliver, és un recull dels opuscles polítics de l'assatgista de Sueca. NacióDigital avança el pròleg que ha escrit el periodista David Fernàndez en record de Xavier Vinader. 



Amb V de Vinader

 
«Vinader va pagar molt cara la gosadia d’estar més ben informat que el Ministeri de l’Interior i d’arribar als llocs del crim abans que els cotxes patrulla» Manuel Vázquez Montalbán

 
Costa encara escriure d’en Xavier com si no hi fos, com costa passar sovint per davant del seu portal i no poder trucar a l’intèrfon. Tan lluny i tan a prop, han passat ja cinc anys. I aquí el tenim, malgrat tot. I aquí continua, més tossut que mai. Això que teniu a les mans ens ho demostra i és alhora un llegat i un regal. Un més encara, de tots els que ens ha donat sense demanar res a canvi –que no defallim mai, això rai. Llegat i regal, doncs, totes dues coses alhora. Un regal fet amb cura per les mans d’en Francesc Viadel –gràcies, company–, que ha anat destil·lant aquesta merescuda i necessària antologia de vint anys ininterromputs com a articulista d'El Temps, un dels pocs llocs on qui el buscava el podria trobar. Escriure sempre és triar. I triar és tasca complexa: en el present cas, una tria d’articles, seleccionades amb el just criteri d’optar pel vessant més personal i més confidencial. Més vinaderià, val a dir.

Un podria començar pel final, com a síntesi. Constatant les amples coincidències –pràcticament diem el mateix– que trobareu entre pròleg i epíleg. Records pràcticament idèntics, que de segur que molts altres comparteixen de similar manera: el «santuari» de Bailén amb Gran Via, la biblioteca infinita que tot ho embolcallava, el somriure més murri dels Països Catalans, les trucades a hores intempestives amb dades que calia apuntar i que només ell sabia descodificar, els tutorials a correcuita per sortir-se’n, les sobretaules i les jamàncies. I les peticions de llibres quan anaves a l’estranger. O aquella sensació hilarant, quan anaves a entrevistar-lo per alguna carpeta encara oberta o encara mal tancada, i sorties amb la severa sensació que qui t’havia entrevistat era ell a tu. I un bon whisky quan tocava, amb converses que ja són per sempre. En Viadel en diu recepta, a mi em va quedar com a fórmula. Diguem-ne la via Vinader: «Feu del periodisme una trinxera d’ètica i rigor, blindeu-vos davant tot desànim i disposeu-vos a fer-ho cada vegada millor i anar cada cop més lluny».

L’etern clandestí, com el definiria Vázquez Montalbán. Acabada formalment la dictadura i arribada la presumpta democràcia, Vinader li va dir a Manolo: «Crec que a aquest ritme haurem de tornar aviat a la clandestinitat». I Manolo li va respondre lúcidament: «Però Xavier, si tu no n'has sortit mai, de la clandestinitat». I així era. Que li ho expliquin a ell: el que no va aconseguir la dictàcracia o va fer la democradura. Exiliar-lo i empresonar-lo. I es van empescar fins i tot una Doctrina Vinader sencera per provar, endebades, de fer-lo callar. La contradoctrina, a La Directa, com abans a El Temps, burxant la recepta i la fórmula, la vam rebatejar amb el nom d'"Autoescola Vinader". I el record col·lectiu més sublim és un memorable taller sobre periodisme d’investigació al barri de Sants, dinar i sobretaula inclosos, on ens va anar desfullant, com un mestre republicà, la seva fórmula indomable i la seva tècnica acurada. Pedagogia per a la llibertat. «Quanta jovenalla, tu!». Sempre he pensat –he volgut pensar– que el fet que les joves generacions el prenguéssim com a paraigua i salvavides, que ens empeltéssim d’ell, va ser una altra victòria pòstuma del bo d’en Vina contra tots aquells –fem la llista o és prou coneguda?– que van planificar-li l’oblit, el bandejament i el silenciament.

Autoescola Vinader. O recepta o via o contradoctrina. Tècnica ètica i fórmula deontològica. Quina tècnica rigorosa i solvent com cap? Preguntar, repreguntar, contrapreguntar. Quina fórmula? Consciència crítica, armament cultural, equip, vocació, mètode i coneixement profund de les realitats socials. De les darreres llargues converses amb l’etern curiós que era, en recordo especialment la preocupació per la corrupció periodística i per l’extrema confusió regnant entre periodisme d’investigació i mer periodisme de filtració. En tenia més, de preocupacions sobre la professió; l’autocensura com a forma perfeccionada de mordassa; l’entreteniment com a corporació en un periodisme aparador, de pindoleta i disseny, que ens bombardeja amb tot per fer-nos entendre res; o el periodisme patètic, aquell que viu de fer l'onada als monòlegs del Poder i que tant menja i sopa als seus palaus. Periodisme de reverència contra el periodisme de referència que és encara Vinader.

Prendre el pols. Tal qual. Ho comprovareu ben aviat, article rere article, com era un expert a prendre el pols a la realitat i a fer surar les preguntes que ningú no feia. I ja se sap: una bona pregunta ja és mitja resposta. Plecs i replecs de la memòria, no he mai oblidat el número del telèfon fix i abans de posar-me a escriure aquestes ratlles, gairebé guixots desendreçats de tants records que s’acumulen, he tingut la temptació d’enyor de consultar els centenars de correus bescanviats –ara que els arxius són digitals, tot ho enregistren i esdevenen al mateix temps una nova font documental i un assalt orwellià a la privacitat. Central Vinader: xvs.central@gmail.com. Impossible fer-ne la tria, però permeteu-me tres detalls només. «Passa per aquí, delinqüent; avui millor que demà». I resulta que ens tenia preparat el contracte blindat –confidencial– d’Alfons Todó, capitost d’aquella Catalunya Caixa que ens ha deixat un forat impune de 13.000 milions d’euros. L’endemà mostràvem aquell contracte a Todó mateix, en la seva compareixença parlamentària, i a penes va poder dir: «D’on ho heu tret, això?». Confidencialitat de les fonts, ja se sap, però quines ganes que ens van quedar de poder dir-li: «Vinader, Xavier Vinader». Un segon correu: «Bingo, és aquest». I «aquest» era el coronel de la Guàrdia Civil Matas Zapata, vint anys destinat a Andorra. Ens va dir que estiréssim el fil i no sabíem del cert què ens trobaríem. Però va acabar essent un dels primers compareixents de la Comissió Pujol al Parlament, desconegut per a tothom i per als periodistes que ens demanaven què carai hi feia, allà, un coronel benemèrit retirat a Marbella. Bingo. No va deixar ningú indiferent: amb letal parsimònia va explicar els viatges assidus dels Pujol a Andorra, va exposar la laxa tolerància de l’Estat espanyol al frau fiscal i va venir a dir que tot era més gros que no semblava. I el tercer, per justícia: l’estimada Ester Quintana. Dubto que aquella prohibició de les bales de goma finalment aconseguida després d’anys de tantes lluites compartides hagués arribat a bon port sense la mediació, la intermediació, de l'honestedat vinaderiana. Bé, no en dubto. Ho sé del cert. Per casa d’en Vinader –constructor de ponts impossibles, no imaginats o improbables– hi passava tothom.

Autoescola Vinader –per allà no, talòs; on vas, animal; gira a l’esquerra, beneit; en cas de dubte, opteu sempre per la llibertat, encara que el camí sigui impracticable– ens va ajudar tant com va poder en l’àrdua tasca de fer l’Atles –sempre inacabat– de la Corrupció als Països Catalans. Al suro de casa hi ha una foto d’aquells dies, a Sabadell, d’ell amb l’Anna Gabriel. Vet aquí, però, que va arribar un mal dia d’abril del 2015 –l’únic dia que de legislatura que no vaig trepitjar el Parlament perquè, senzillament, no podia. Mal de dir adeu i buit de l’ànima. Ho recordo perquè era el dia que compareixia Alicia Sánchez-Camacho, arran del cas Camarga i em tocava presidir la comissió d’investigació. En Xavier havia marxat gairebé de cop i els dies previs, en un estrany grup de WhatsApp, ens hi vam trobar gent ben diferent, fins i tot diria que amb alguns era la primera vegada que ens hi trobàvem. I és clar, la Sílvia, companya de vida, i en Manel, el seu germà. I una amplíssima família òrfena feta xarxa. Pocs dies després, a l’especial de comiat que vam fer a La Directa, tribut des dels moviments socials en un suplement de vuit pàgines a qui ens va ensenyar a aprendre, prenien la veu i la paraula membres d’aquesta xarxa còmplice sobtada. Una curiosa xarxa, teixida d’uns i altres sense que en fóssim conscients plenament. Fins el dia que va marxar. Val la pena recordar el que deia aquella assemblea en paper –necessitat de dimensió col·lectiva i urgència de pròleg coral– perquè condensen com ningú tot el que pugui dir.

Des de L’Hospitalet de Llobregat, perifèries resistents, la Monste Santolino escrivia: «Si barrejaves les classes de Casaldàliga, els obrers al carrer i el Watergate, tot semblava possible. Parlant del seu llibre Quan els obrers van ser els amos sobre la vaga del 76 a Sabadell, Vinader recordava tots els homes i les dones a les quals la història havia passat per sobre. La millor gent. La més traïda i oblidada. Ell era un d’ells. Dels que, entre 1976 i 1982, van creure que podien tocar el cel, “que aquest país es podia transformar molt més”. Vinader va tornar el 1984, jo vaig sortir de la facultat el 1992 i mai ningú no em va parlar d’ell. La dècada (socialista) prodigiosa ho havia canviat tot i havia acabat amb la memòria de gent com ell. Per sort, tenia clar que calia passar el testimoni. Va fer costat a tots els cadells amb instint i quan, per fi, va trepitjar TV3, va ser per criticar els grans mitjans i defensar el periodisme d’investigació de La Directa, Crític i Cafè amb llet. D’aquells com ell, som hereves. Vindrà un altre període de somnis i possibilitats trencades? O farem periodisme i farem carrer per evitar-ho? Queda tot per fer. Caldrà fer-ho».

No hi podia faltar en Xavier Muntanyà: «Quan la guerra s’ha guanyat, els més valents en el combat contra l’enemic esdevenen perillosos per a l’amic. Quan aquest pren el poder, els margina. Sap que no faran un pas enrere, ni per prendre impuls. Cal evitar que serveixin d’exemple. N’he conegut molts. És el cas, per exemple, dels passadors anarquistes del Pirineu –tan útils en la resistència als nazis– o el dels comunistes xilens que es van jugar la pell contra la dictadura. Quan es van instaurar les democràcies, els seus els van allunyar del camp de batalla. Són homes lliures, independents, gent d’acció, fidels a un compromís, fins al final. És el cas, també, de Xavier Vinader, un dels periodistes d’investigació més combatius contra l’extrema dreta i el terrorisme d’Estat. Quan ja no hi va haver perill d’involució, el periodisme oficial del nou règim el va marginar. Però perdre una batalla no és perdre la guerra. Vinader, com Charlie Parker, ja estava tocant el demà. Es va aplicar –alegre i generós– a sembrar en els cors més joves la llavor del periodisme de sempre, el seu, el d’Albert Camus: “Periodisme lliure: lucidesa, desobediència, ironia i obstinació”. Gràcies a ell, tenen, tenim, més capacitat de foc. Fins a la victòria. Sempre».

Antropologia d’una quotidianitat resistent, també la Gemma Garcia Fàbrega el reivindicava a cel obert: «Malgré moi, com deies, herència del teu exili a França, empeltaves tant que fins i tot, si bec whiskys, és per tu. N’han quedat molts de pendents –ho dèiem– però, no pateixis, Vina. Continuarem resistint, fent periodisme amb coherència i cooperació. I tots els whiskys portaran el teu nom». I en Vicent Partal: «Sempre he sentit respecte per tots els periodistes que van lluitar contra la dictadura. Però cal deixar clar que el que va fer Vinader era molt més difícil, perquè ell va haver de lluitar contra la decepció de la democràcia. I no podem oblidar que, avui, és fàcil dir que el PSOE va portar el GAL i el crim d’Estat al paroxisme, ara que –excepte el rol de Felipe– tot està demostrat i arxidemostrat. Però, aleshores, molt pocs valents s’hi atrevien i Vinader ens regalà, a grapats i corrent un gran risc, informació pura, de la que fa mal. I ens va fer més lliures».

I l’Iñaki, des d’El Lokal del Raval llibertari, en nom de totes les lluites: «Quan mor algú amb tant valor, així, de sobte, deixa un buit i un sentiment de tristesa infinita. Perquè sempre ha estat aquí, molestant el fosc poder, destapant les clavegueres dels que fan la feina bruta, amb aquest somriure infantil, com si res. Des que vaig començar a resistir, a sortir d’allò establert i buscar altres maneres més lliures i justes de viure i lluitar, sempre em trobava amb en Xavier. Gran periodista, però millor persona; lluitador incansable sense lligams amb res ni amb ningú, excepte amb la llibertat i la justícia i amb una alegria digna d’exemple. Va patir tot el que va explicar i mai no va fer marxa enrere, en cap moment ni enlloc. Per això va comptar amb el reconeixement de totes les persones que van lluitar i continuen lluitant i el desconeixement dels poders i les institucions. Aquesta rabiosa independència el va fer llibertari de cor i de pràctica. Ara, tot seran elogis, però la teva memòria inspirarà –com va inspirar la teva vida– els que lluiten per la llibertat sense restriccions. Salut, company».

I des del País Basc, en Martxelo Otamendi: «Si hagués sabut que estaves fent maletes, hauria aprofitat l’ocasió per intentar convèncer-te que et quedessis encara un temps més amb nosaltres i amb els teus amics i amigues catalanes, sobretot. Hauríem pogut aprendre molt de tu, encara, a ser més bons periodistes, més compromesos amb la funció de la nostra feina, a superar les dificultats que –de vegades– se’ns fan impossibles, a viure amb el risc sabent que el producte final mereix l’esforç fet i les incerteses patides. Tu ets això i molt més, Xavier. Els bascos i les basques et devem molt, pel teu atreviment d’entrar a la gola del llop per aclarir, amb les teves investigacions, molts dels episodis negres del nostre passat recent». La cirereta, segurament, la posava la Sara Gonzàlez: «"Qui creu en aquesta professió, hi creu”, em deies sovint. I sí, jo hi crec, però sobretot crec en tu, mestre». I ho reblava la Mònica Terribas: «Xavier, quan sortim del carril on ens has situat, avisa’ns, ara des del teu silenci. Discretament i sense retrets, com has fet sempre, però que ho sentim. Vigila’ns, sisplau».

En aquell especial hi havia també en Jordi Borràs –«I és en present que voldria escriure’t, Xavier, i –en part– ho faig així perquè, sense cap mena de dubte, continues viu entre nosaltres, entre els teus escrits, entre el teu llegat: el millor homenatge, el Periodisme»– i en Miquel Ramos –«Cal reconèixer els mestres com tu, els qui fan que no et sentes sol davant un monstre, els qui no callen ni es rendeixen al temps i a la por. Els qui van sembrar el camí per on alguns, humilment, pretenem caminar. Per alguns de nosaltres, els valors són l’equipatge imprescindible per a aquest viatge; valors com l’amor, l’honestedat i el coratge. No ho entenem ni ho volem d’altra manera i tu ets un dels exemples més propers i més bons. I quan estiguem sols, rumiant si paga la pena aquesta història, continuarem pensant en tu».

Ves per on, contra els programadors de tanta infàmia, Vinader és encara, avui més que mai, aquesta xarxa clandestina –com una Orquestra Roja– on sovint penso que molts dels seus membres encara ni ens coneixem. Males notícies per al poder, aquella xarxa que ell va fer néixer, solcar i llaurar continua per sort plenament operativa. Més petita que no voldríem, molt més gran que no voldrien. Contra l’absència, és l’herència perenne que ens deixa: aprenentatges, vincles, compromisos i principis inexpugnables. De fet, tan xarxa invisible era que el dia del seu discret ingrés hospitalari, ens en vam assabentar per un esquerrà zelador de la Vall d’Hebron: quan vam arribar a l'UCI, els amics íntims ens vam dir com carai ens n'havíem assabentat. I només hi havia una resposta possible: la xarxa Vinader. Les coincidències, sempre les coincidències, fan que aquest pròleg arribi entre un nou nou d’octubre i un vell dotze d’octubre. Nou d’octubre perquè, com els vaig dir a en Jan i a l’Eliseu quan ens van comentar la proposta, era la segona demanda, en poc temps, que rebíem a propòsit del llegat d’en Vinader. Totes dues provenien del País Valencià. Que sigui 12 d’octubre, perquè el seu compromís permanent amb la llibertat estava indissolublement lligat a un antifeixisme gairebé antropològic.

Entre totes dues dates, causal o casual, em trobava visionant L’home que jugava amb foc, sobre la vida de Stieg Larsson, que Vinader va conèixer quan eren ben pocs els periodistes, allà als anys vuitanta, que ja les veien venir i s’ensumaven el risc d’auge de l’extrema dreta. Precursors anticipats, m’era difícil –era impossible– no pensar en en Vina, en Xavi, en Xavier, a cada frame del biòpic sobre el periodista suec. Intensitat, ritme, dificultats, embolics, tenacitat, perseverança i audàcia contra vent i marea. Podria afegir, demés, que el penúltim pròleg que he fet, enviat fa una setmana, és sobre un llibre de la periodista Sara González, vinaderiana de base, que aborda i actualitza la sempre sinistra raó d’estat, la criminalització barroera de la dissidència i els budells dels aparells de la guerra bruta. Des d’aquesta perspectiva múltiple, que mira només els darrers deu dies, costa molt escriure que en Vinader no hi és. Hi és a cada passa. Imitar-lo serà sempre impossible. Provant de seguir la seva tasca –la seva esperança– n’hi ha més que prou. Periodisme és, ens xiulava al moll de l’os per passar-nos la fórmula, «convertir-se en bastions de resistències davant la banalització imperant, davant el corrent que tot ho converteix en espectacle; periodisme és vigilar permanentment les estructures de tot poder constituït».

Fa ja més de vint anys que vam tenir, joves precaris a la deriva i la intempèrie, la sort de conèixer-lo. I és difícil no glossar el darrer miracle pòstum d’en Vinader, com va recordar Jordi Évole en el seu comiat: ajuntar pacíficament i per una vegada polis i lladres en la mateixa sala. Recordo la vetlla i l’adeu, on érem uns i altres. Els més oposats, els sospitosos habituals, a banda i banda. «Però avui ningú dissoldrà ningú», va apuntar amb lucidesa l’Évole. Recordo fins i tot la pancarta que vam penjar fora del tanatori de Sancho d'Àvila i com li va faltar molt poc a un mosso d’esquadra per ajudar-nos a penjar-la. Diria que va ser la primera vegada que vam penjar una pancarta sense por de l’autoritat competent. Uns i altres ens hi reconeixíem. En ell. Miracles Vinader, resistent íntim que encara avui ens recorda, descreguts però mai desesperançats, que mai no podem ni defallir ni fallar ni callar. Recordo també com els necis de sempre van voler esborrar i tacar de seguida el mural que Sabadell li va dedicar. O com, el gener del 2019, un regidor del PP de Barcelona –a qui l’arxiu Vinader el situava nítidament com a militant de Fuerza Nueva– va intentar atacar-lo com un bou al FAQS de TV3, titllant-lo tres cops de delinqüent. Ho ressenyo no per mal gust, sinó per aclarir que el nostre estimat delinqüent per la llibertat encara és present –l’amenaça del bon exemple– fins i tot en ells.

Vinader, doncs, continua. I és. I tant que hi és. Sobretot amb la pedregada que ens cau a sobre. Ens és imprescindible que mai no marxi i sempre torni. Perquè Vinader va ser, és i serà llavor. En queda l’obra sencera, alguns pocs bons llibres –d'El cas Vinader. El periodisme contra la guerra bruta, de Xavier Montanyà, després esdevingut documental que es va emetre tot just abans que marxés, al recull d’articles Xavier Vinader i Sánchez: periodisme i compromís, del seu amic Jaume Busquets–; i part del seu arxiu inacabable al Pavelló de la República. Però ens calia aquesta antologia a cura d’en Viadel i amb l’impuls de Tres i Quatre. Especialment enmig d’aquests temps pandèmics on tan urgent és repensar-ho tot, aquest recull arriba com una alenada d'aire. Calceu-vos i poseu-vos el casc, que hi veureu passar de tot: del GAL a l’assassinat d’Olof Palme, de la CIA al cas UCIFA, de la màfia russa ben instal·lada a casa nostra al Mossad, dels falsos trànsits de la transició a l’evocació de referents imprescindibles. I sempre, rere tot plegat, les recurrents mentides d’Estat, les bambolines de tot poder i les connexions sempiternes amb l’extrema dreta, tan funcional i puntual als interessos del règim. Mirada pel retrovisor, us semblarà que ens parla de l’ahir, però en realitat ens parla d’avui i, sobretot, del demà. Vinader sempre va reclamar anticipar-se per evitar el pitjor, abans no fos massa tard, féssim marrada o l’udol dels feixismes ens garantís el calfred.

Estranyament o no, acabo marxant al teatre: al teatre de la vida, al drama del poder, a la tragèdia de l’economia. Fa poc vaig veure Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers a la Sala Beckett. I això què hi té a veure –direu amb raó. Que el títol de l’obra em va fer pensar en en Vinader, en el maltractament rebut i el cinisme oficial, en aquest atrotinat país que no deixa tornar els qui més s’hi han compromès. Estranya barreja d’enyor i d’orgull, de la memòria d’un futur anterior i d’un punt de recança. Avui, però, els últims de la fila, ara i aquí, els de baix a l’esquerra, els dels marges i les tangents, els sospitosos permanents, restem en estricta intempèrie però ben abrigats. Amb V de Vinader. Que és antídot i salconduit. Un mirall on mirar-nos encara, lloc comú on arrecerar-nos i bagatge acumulat on aprendre. Professor i comandant, lliçons llargues i somriures pràctics, memòria bullent i camí per fer, vas ser, ets i seràs la nostra autoescola –la nostra autodefensa– més fèrtil i insubmisa. Allà on ens vas ensenyar, directament, a avançar sempre –ni que fos a peu– per l’esquerra, a anar sempre en equip, a vigilar la velocitat i a no passar-nos –«ni de llestos ni d’estúpids»– amb el fre de mà. Les cinc dificultats per dir la veritat, que diria Brecht, tot sabent que quan memòria i futur coincideixen la derrota ja és més impossible. Venint d’enlloc com veníem, de furetejar-ho tot a les palpentes, de burxar en cada foscor, hem heretat de tu la passió per la vida i la professió, passions salpebrades pel teu aido i la teva diké, que dirien els grecs antics: decència i justícia. El teu sentit de decència permanent i el teu sentit de justícia infinit.

Aquests mesos hem dit, afirmat i sostingut que la cultura, com la memòria, és segura. Com en Vinader. Perquè en Xavier és cultura conjugada en primera persona del plural, a fons i en tots els fronts: cultura periodística, cultura democràtica, cultura antifeixista, cultura de resistència. Ni por ni fatiga ni mentida: no defallir ni fallar mai. Pròleg a la ploma lliure, al bisturí precís, a l’analítica completa, a la voluntat de comprendre que ara vindrà, el partisà Xavier Vinader continua essent refugi entre tanta intempèrie. Cinc anys de les vacances d’en Vinader, per dir-ho cap al sud i en termes ovidians. I aquí seguim, Xavier, estimant-te; de part dels bons fins a la mort, com ens vas ensenyar, i perquè encara dura la vida dura. Mentrestant, indagueu, dubteu, repregunteu. Sempre. És l'única forma de conservar la llibertat. Perquè mentre no aprenguem a furetejar en la foscor no sabrem escriure amb claredat. Preguntant-nos. Repreguntant-nos. Contrapreguntant-nos. Que és com s’arriba arreu i enlloc.
 
David Fernàndez,
Octubre de 2020, Països Catalans
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació