28
de novembre
del
2020
Actualitzat
el
29
de novembre
a les
19:54h
El 30 de novembre, va caure assassinat per pistolers de la patronal Francesc Layret, advocat i polític. En aquell moment, era un dels rostres de l'esquerra catalana més obrerista i s'havia convertit en un pioner del dret laboralista. Una feina perillosa en la Catalunya de 1920. Barcelona vivia sota un clima de guerra social. Eren els anys del pistolerisme, quan a la lluita del moviment obrer en defensa dels seus drets enmig d'una forta repressió s'hi afegiren els xocs armats entre els membres del sindicalisme -liderat per la CNT- i l'anomenat Sindicat Lliure, organització armada per un sector de la patronal.
El govern espanyol basculava entre posicions de certa obertura i diàleg amb els sindicats i una posició més inflexible, habitual quan governaven els conservadors. Aquell novembre del 1920, les coses es van posar molt negres. L'any anterior, Layret havia estat elegit diputat per Sabadell, però les Corts s'havien dissolt i hi havia eleccions convocades pel desembre. Des de Madrid es va enviar com a governador civil de Barcelona un personatge sinistre, el general Severiano Martínez Anido, que va instaurar un veritable règim policial en els dos anys en què va governar la capital catalana.
El mateix 30 de novembre, Layret va saber de la detenció de 39 activistes polítics, que Martínez Anido va decidir deportar a Maó. La dona de Lluís Companys, un dels apressats, va anar a casa de Layret per demanar que intervingués. Companys era regidor de l'Ajuntament de Barcelona i Layret va anar a l'Ajuntament per demanar a l'alcalde, Martínez Domingo, que mirés d'evitar la deportació de Companys.
Va ser al sortir de casa seva, al número 26 del carrer de Balmes, quan va ser víctima de l'atemptat. Un grup de pistolers van cosir-lo a trets. L'advocat, que va perdre molta sang, va ser traslladat a un dispensari proper i d'allí, encara amb vida, a la clínica que el doctor Corachan tenia al carrer d'Aribau, on se li va intentar fer una transfusió. Layret moriria a les vuit del vespre.
Amb només 40 anys, era ja una figura rellevant de la política catalana. Havia nascut en el si d'una família de la petita burgesia. El pare era un industrial d'idees republicanes, fet que devia influir en el noi, que va estudiar al prestigiós Liceu Políglot del passeig de Gràcia. La seva vida, però, va quedar marcada per una paràlisi que va recloure per sempre les seves cames en unes crosses que ja mai l'abandonarien.
Aviat es faria amic d'un altre jove amb inquietuds socials, Lluís Companys. Tots dos es convertirien, junt amb un tercer personatge, el dirigent de la CNT Salvador Seguí, en els màxims exponents d'un segment ideològic que aplegava l'ala més social dels republicans, el catalanisme popular i el sindicalisme. Corrents que amb els anys madurarien i confluirien en bona part en Esquerra Republicana.
Un dels impulsors del pressupost de cultura
Com amb el cas de Companys, l'escola política de Layret va ser l'Ajuntament de Barcelona, on va ser elegit regidor per la candidatura del republicanisme d'esquerres el 1905. Al consistori, va destacar per una sensibilitat que mesclava catalanisme i defensa dels treballadors. Va ser un dels impulsors del pressupost de cultural del 1908, que per primer cop va plantejar una escola moderna en línia amb els corrents més progressistes de la pedagogia.
L'anomenat pressupost extraordinari de cultura incloïa la creació de quatre grups escolars, on s'ensenyaria el català, serien gratuïts, mixtes (amb nens i nenes a la mateixa aula) i sense que s'adoctrinés en religió, impartint formació religiosa a aquelles famílies que ho demanessin. El projecte va desfermar una forta controvèrsia, però va ser aprovat. Val a dir, però, que no es duria a terme fins als anys de la Segona República.
Layret va ser un dels principals impulsors de les diverses organitzacions polítiques republicanes d'aquells anys, de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) al Partit Republicà Català, fundat el 1917 junt amb Companys, Noguer i Comet i Marcel·lí Domingo. Va ser amb aquesta marca política que Layret va ser elegit diputat a Corts l'any 1919. També va ser molt actiu en l'impuls d'entitats i projectes periodístics, des del diari La Lucha a la creació de l'Ateneu Enciclopèdic Popular o l'Associació Escolar Republicana.
El primer advocat laboralista
Un dels llegats de Layret és la seva tasca com a advocat en favor dels obrers. En aquesta activitat la similitud amb Companys és evident. Layret era un defensor de treballadors als quals es negava a cobrar honoraris. També, com Companys, tenia una relació intensa amb sectors del sindicalisme llibertari.
L'historiador Joaquim Ferrer, en la seva biografia Francesc Layret (Fundació Irla), explica com el despatx de l'advocat era un recurs al qual acudien els dirigents de la CNT davant de casos d'obrers processats i sense possibles. Alguns casos es van fer cèlebres, com quan Layret va defensar els ferroviaris acomiadats per haver secundat les vagues revolucionàries de l'agost del 1917. No va aconseguir la seva absolució, però la fermesa dels seus arguments va fer créixer la seva popularitat.
El destí va ser molt tràgic per a Layret, com ho seria pels seus dos amics polítics. Tres anys més tard, seria assassinat Salvador Seguí a mans també de sicaris del Sindicat Lliure. Lluís Companys correria una sort també similar, però sota la llei franquista, l'octubre del 1940.
El govern espanyol basculava entre posicions de certa obertura i diàleg amb els sindicats i una posició més inflexible, habitual quan governaven els conservadors. Aquell novembre del 1920, les coses es van posar molt negres. L'any anterior, Layret havia estat elegit diputat per Sabadell, però les Corts s'havien dissolt i hi havia eleccions convocades pel desembre. Des de Madrid es va enviar com a governador civil de Barcelona un personatge sinistre, el general Severiano Martínez Anido, que va instaurar un veritable règim policial en els dos anys en què va governar la capital catalana.
El mateix 30 de novembre, Layret va saber de la detenció de 39 activistes polítics, que Martínez Anido va decidir deportar a Maó. La dona de Lluís Companys, un dels apressats, va anar a casa de Layret per demanar que intervingués. Companys era regidor de l'Ajuntament de Barcelona i Layret va anar a l'Ajuntament per demanar a l'alcalde, Martínez Domingo, que mirés d'evitar la deportació de Companys.
Va ser al sortir de casa seva, al número 26 del carrer de Balmes, quan va ser víctima de l'atemptat. Un grup de pistolers van cosir-lo a trets. L'advocat, que va perdre molta sang, va ser traslladat a un dispensari proper i d'allí, encara amb vida, a la clínica que el doctor Corachan tenia al carrer d'Aribau, on se li va intentar fer una transfusió. Layret moriria a les vuit del vespre.
Amb només 40 anys, era ja una figura rellevant de la política catalana. Havia nascut en el si d'una família de la petita burgesia. El pare era un industrial d'idees republicanes, fet que devia influir en el noi, que va estudiar al prestigiós Liceu Políglot del passeig de Gràcia. La seva vida, però, va quedar marcada per una paràlisi que va recloure per sempre les seves cames en unes crosses que ja mai l'abandonarien.
Aviat es faria amic d'un altre jove amb inquietuds socials, Lluís Companys. Tots dos es convertirien, junt amb un tercer personatge, el dirigent de la CNT Salvador Seguí, en els màxims exponents d'un segment ideològic que aplegava l'ala més social dels republicans, el catalanisme popular i el sindicalisme. Corrents que amb els anys madurarien i confluirien en bona part en Esquerra Republicana.
Un dels impulsors del pressupost de cultura
Com amb el cas de Companys, l'escola política de Layret va ser l'Ajuntament de Barcelona, on va ser elegit regidor per la candidatura del republicanisme d'esquerres el 1905. Al consistori, va destacar per una sensibilitat que mesclava catalanisme i defensa dels treballadors. Va ser un dels impulsors del pressupost de cultural del 1908, que per primer cop va plantejar una escola moderna en línia amb els corrents més progressistes de la pedagogia.
L'anomenat pressupost extraordinari de cultura incloïa la creació de quatre grups escolars, on s'ensenyaria el català, serien gratuïts, mixtes (amb nens i nenes a la mateixa aula) i sense que s'adoctrinés en religió, impartint formació religiosa a aquelles famílies que ho demanessin. El projecte va desfermar una forta controvèrsia, però va ser aprovat. Val a dir, però, que no es duria a terme fins als anys de la Segona República.
Layret va ser un dels principals impulsors de les diverses organitzacions polítiques republicanes d'aquells anys, de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) al Partit Republicà Català, fundat el 1917 junt amb Companys, Noguer i Comet i Marcel·lí Domingo. Va ser amb aquesta marca política que Layret va ser elegit diputat a Corts l'any 1919. També va ser molt actiu en l'impuls d'entitats i projectes periodístics, des del diari La Lucha a la creació de l'Ateneu Enciclopèdic Popular o l'Associació Escolar Republicana.
El primer advocat laboralista
Un dels llegats de Layret és la seva tasca com a advocat en favor dels obrers. En aquesta activitat la similitud amb Companys és evident. Layret era un defensor de treballadors als quals es negava a cobrar honoraris. També, com Companys, tenia una relació intensa amb sectors del sindicalisme llibertari.
L'historiador Joaquim Ferrer, en la seva biografia Francesc Layret (Fundació Irla), explica com el despatx de l'advocat era un recurs al qual acudien els dirigents de la CNT davant de casos d'obrers processats i sense possibles. Alguns casos es van fer cèlebres, com quan Layret va defensar els ferroviaris acomiadats per haver secundat les vagues revolucionàries de l'agost del 1917. No va aconseguir la seva absolució, però la fermesa dels seus arguments va fer créixer la seva popularitat.
El destí va ser molt tràgic per a Layret, com ho seria pels seus dos amics polítics. Tres anys més tard, seria assassinat Salvador Seguí a mans també de sicaris del Sindicat Lliure. Lluís Companys correria una sort també similar, però sota la llei franquista, l'octubre del 1940.