Amb la mort de Diego Armando Maradona no se’n va només un dels millors futbolistes de tots els temps sinó que desapareix també una icona revolucionària global que mai va deixar de donar suport a l’esquerra llatinoamericana. En ocasió de la seva defunció, repassem deu dels episodis polítics que han fet del Pelusa tot un símbol popular, a imatge del seu compatriota Ernesto Guevara a qui duia tatuat al seu braç dret.
Videla, amb la selecció argentina.
1. La felicitació del dictador Videla. Malgrat que amb el temps Maradona esdevindria un convençut simpatitzant d’esquerres, en els seus orígens se’l va vincular amb el general Videla perquè, quan es disposava a complir 19 anys i acabava de guanyar el mundial juvenil amb l’albiceleste, el jove futbolista va respondre a la trucada del dictador afirmant: “És un orgull rebre la felicitació del nostre president”.
Més que demostrar la simpatia política de qui havia estat designat com el millor futbolista del mundial, un jove d’origen més que humil, el que posa en evidència aquella trucada és la voluntat de la dictadura d’instrumentalitzar els èxits de la selecció argentina, com ja havia fet amb el triomf del seu combinat absolut al mundial de 1978.
Maradona va defensar les Malvines argentines.
2. “¡Malvinas argentinas!” Al llarg de la seva vida, Maradona sempre va defensar la condició argentina de les illes Malvines. Sense anar més lluny, en una de les seves darreres manifestacions públiques, el març d’aquest mateix 2020, quan es complien 38 anys de la guerra que argentins i britànics havien lliurat per la sobirania d’aquest arxipèlag, el Pelusa va tornar a reclamar la seva annexió a Argentina.
Anteriorment, ja ho havia fet durant el mundial de 1982, que s’havia disputat tot just després de la fi d’una guerra acabada amb victòria britànica, i ho tornaria a fer el 1986 quan, amb dos gols antològics, l’un amb la mà i l’altre un dels millors de la història del futbol, va venjar-se dels anglesos derrotant-los sobre el terreny de joc en els quarts final d’un mundial que acabaria conduint Argentina a la glòria.
Maradona es va tatuar el Che
3. Ernesto Guevara com a referent. Argentí i revolucionari com ell, Maradona sentia fascinació per la figura d’Ernesto Che Guevara, que havia combatut al costat dels barbuts cubans liderats per Fidel Castro per enderrocar la dictadura de Fulgencio Batista i que havia mort a Bolívia intentant materialitzar el seu somni d’exportar arreu la revolució. És per això que va decidir tatuar-se al seu braç dret la popular imatge del guerriller que havia pres el fotògraf Alberto Korda. Un combatent heroic a qui, en el 50è aniversari de la seva mort, Maradona va recordar tot afirmant: “Hi ha hagut molts comandants, però cap com tu”.
Maradona i Fidel Castro
4. Fidel Castro com a segon pare. Seguint les passes del seu compatriota Guevara, Maradona no es va estar de mostrar la seva simpatia per la revolució cubana i el seu principal protagonista, el mateix Fidel Castro que havia compartit trinxera a Sierra Maestra amb el Che. Així, doncs, l’astre argentí va afegir un tatuatge de Fidel al seu cos. En aquest cas, a la seva cama esquerra, la mateixa que havia meravellat el món amb el seu futbol.
Maradona va arribar fins a l’extrem de considerar a Castro com un segon pare i de manifestar, després de la mort de Fidel, el novembre de 2016, que se n’havia anat “el més gran”. “El més gran perquè tot ho sabia, anticipava les coses i donava al poble el que el poble mereixia”.
Diego Armando Maradona i Eliancito
5. “Torneu l’Eliancito al seu pupitre!” El 1999, en plena crisi entre Cuba i els Estats Units a propòsit del problema migratori que havia arribat al seu zenit amb la fugida de l’illa d’Elizabeth Brotons i el seu fill Elián González contra la voluntat del seu pare, Maradona es va afegir a la campanya impulsada pel govern revolucionari cubà que reclamava que el petit Elian tornés al seu pupitre, a la seva Cuba natal.
Després d’una intensa batalla diplomàtica, l’Eliancito va tornar a l’illa caribenya el juny de 2000 i, quinze anys després, va voler agrair a Maradona el suport que li havia brindat durant la lluita del seu pare per tornar-lo a la Cuba d’on la mare se l’havia endut il·legalment i posant en risc la seva vida. “En aquells moments, Maradona va ser al nostre costat, és un altre amic que es va afegir a la lluita al costat del comandant Fidel Castro” va afirmar el jove cubà.
Maradona, amb Chávez
6. Al costat de Chávez i la Veneçuela bolivariana. Al marge de Fidel Castro, el segon gran referent polític contemporani de Maradona era un altre comandant. En aquest cas, el veneçolà Hugo Chávez amb qui també l’unia una gran amistat. A la mort de Chávez, Maradona va desfer-se en elogis cap a la seva persona fins al punt d’atribuir-li el canvi de mentalitat expressada en els darrers temps per bona part dels llatinoamericans que, segons el Pelusa, van passar d’estar entregats a l’imperialisme nord-americà a interioritzar que podien caminar lliures i sols.
El suport que Maradona brindava a la Veneçuela bolivariana va continuar amb la presidència de Nicolás Maduro, a qui el futbolista no va dubtar en fer costat en el seu enfrontament permanent amb els Estats Units.
Maradona, amb Evo Morales
7. Portantveu de la Llatinoamèrica rebel¡. Més enllà de Castro i Chávez, Maradona sempre va mostrar la seva simpatia pels governs llatinoamericans d’esquerres. Així doncs, va fer costat al bolivià Evo Morales, que va arribar a oferir-li dirigir la selecció de Bolívia i a qui va recolzar quan va ser foragitat del poder; al sandinista nicaragüenc Daniel Ortega, a l’uruguaià Pepe Mújica o a l’equatorià Rafael Correa.
El moment culminant en el suport de Maradona a la Llatinoamèrica rebel va arribar el 2005, amb la seva estel·lar participació, al costat d’Hugo Chávez, a la Cimera dels Pobles, una reunió internacional alternativa a la cimera de les Amèriques, que va servir per denunciar les ingerències nord-americanes al continent i l’àrea de lliure comerç que s’hi impulsava.
Maradona i el Papa
8. Contra el papa Wojtyla i la riquesa del Vaticà. Tot i confessar en reiterades ocasions les seves creences catòliques, l’any 2000, en ocasió de la publicació de la seva autobiografia, Maradona es va despatxar a gust contra el papa Joan Pau II i la riquesa acumulada per la Santa Seu. “Vaig entrar al Vaticà i vaig veure el sostre d’or. I em vaig preguntar, com es pot ser tan fill de puta per viure sota un sostre d’or i després anar als països pobres a petonejar la canalla?”. Per si això no fos poc, el futbolista argentí va acusar el Vaticà de traficar amb òrgans, armes i drogues, posant així de manifest el seu evident divorci amb la cúria catòlica amb la que es reconciliaria arran de l’arribada de l’argentí Jorge Bergoglio al papat.
Maradona i una de les mares de la plaça de Mayo
9. Fent memòria dels desapareguts de la dictadura argentina. Les Mares i Àvies de la plaça de Mayo, que des de 1977, en plena dictadura, es manifesten periòdicament en aquesta cèntrica plaça de Buenos Aires per fer memòria dels seus familiars desapareguts han comptat sovint amb el suport públic de Diego Armando Maradona. L’astre argentí es va reunir en diverses ocasions amb les seves principals representants i no es va estar de lloar la seva tasca per fer memòria al voltant de les atrocitats d’un règim dictatorial que va deixar l’esgarrifosa xifra de 30.000 persones desaparegudes.
Maradona també va donar suport a Palestina
10. L’afeccionat número 1 de la selecció palestina. Al llarg de la seva vida, van ser múltiples les ocasions en les que l’astre argentí va manifestar el seu suport a la causa palestina. L’any 2012, mentre entrenava l’Al Wasl als Emirats Àrabs, es va confessar com “l’afeccionat número 1 de la selecció palestina” i, el 2018, després d’abraçar el president Mahmud Abbas va afirmar que se sentia “palestí de cor”.
Aquests gestos de suport a la llibertat de Palestina anaven sempre acompanyats de la denúncia de la repressió israeliana, en l’enèsima de les preses de posició públiques que van fer de Maradona no només una icona futbolística sinó un autèntic símbol de l’esquerra revolucionària mundial.