«La pelota no se mancha»

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Diego Armando Maradona és mort. I se'n va com el que ha estat, una llegenda del futbol. Ell va ser la primera gran estrella global i total d'aquest esport. Abans hi havia hagut astres com ara Pelé, i també Di Stéfano, Kubala, Best o Cruyff. Tot fa de mal comparar, és clar, però ningú com ell va aconseguir una fama similar a Europa, a l'Amèrica Llatina i a la resta del planeta gràcies al seu joc i també a la seva desastrosa vida fora del camp.

La televisió hi va tenir molt a veure i la seva trajectòria, malgrat que no va ser tan llarga com ho hauríem volgut i tampoc lluïda com a entrenador, hi va ajudar i el va convertir en una icona: a l'Argentina, a la lliga espanyola amb el Barça, al calcio italià... amb un equip sense grans estrelles va guanyar pràcticament sol el Mundial de Mèxic amb un memorable partit contra Anglaterra a quarts de final quan encara era ben recent la guerra de les Malvines, va estar a punt de tornar-hi a Itàlia'90 -allà va començar el seu declivi-, i amb el Nàpols va trencar l'hegemonia del nord a la lliga italiana. L'equip de la capital del sud no tenia pràcticament palmarès quan ell hi va arribar, procedent d'un Barça atrapat en la grisor i les urgències del nunyisme i que no va saber treure suc del seu talent. 

El Maradona de dins del camp, tècnic, explosiu, individualista i amb una esquerra mai vista, era un déu. Insuperable, complet i magnètic. Podria haver estat el model per a milions de nens dels anys 80 i 90, però aquell jove de Villa Fiorito es va espatllar i va ser incapaç de gestionar el pes de la fama i tot el que acompanya una estrella mundial. Les drogues, les males companyies, la violència de gènere, els excessos verbals... el Diego persona era un desastre que va minvar el Diego futbolista per més que intentés mostrar-se més humà quan, de la mà de Fidel Castro o Hugo Chávez, reivindicava el progrés i la dignitat de l'Amèrica Llatina.

És difícil separar l'obra de l'artista, sempre passa. Però la generació que ens vam apassionar amb el futbol gràcies al seu virtuosisme i al carisma que desprenia, i que vam veure com els somnis de cop es podien fer realitat, el recordarem sobretot com l'astre que va ser al terreny de joc. "La pelota no se mancha", va dir Maradona quan es va acomiadar del futbol a la Bombonera de Boca Juniors després de demanar perdó per les seves barrabassades. Tenia raó i ens hem de quedar amb això i lamentar la resta. Perquè la pilota ell la va saber conduir i cuidar com mai ningú no ho havia fet abans.  
 

---

Avui no et perdis

»Els 10 moments que expliquen el mite del 10; per Albert Vilanova.

»Dades | L'Estat no executa un terç de les inversions pressupostades a Catalunya des del 2013; per Roger Tugas Vilardell.

» Fil directe: «Figo i el pacte de pressupostos»; per Joan Serra Carné.

» Anàlisi | El «gambet de dama» de Rufián i Iglesias per arraconar Cs i obrir un nou temps a l'Estat; per Roger Pi de Cabanyes.

» Opinió: «Layret, l'esquerra nacional»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

» El destí dels presos polítics torna a la taula de Marchena; per Bernat Surroca.

» Ciència en societat | La cursa per la vacuna: hi ha candidata a guanyar‑la?; per Cristina Junyent.

» Opinió: «Tractar el dolor de llengua»; per Dolors Sabater.
 

---

 El passadís

Aquest dijous és l'aniversari de la mort d'Isabel la Catòlica, que va deixar aquest món el 26 de novembre del 1504. La reina de Castella va ser un dels mites de l'Espanya negra i referent del franquisme, que la considerava la constructora de la unitat nacional amb el seu matrimoni amb Ferran d'Aragó. Exponent del catolicisme de combat, el seu llegat està vinculat a l'expulsió dels jueus i la creació de la Santa Inquisició. Però és que Isabel encara té partidaris que, lluny d'infamar-la, la voldrien veure als altars de l'Església. Aquest dijous es fan una vintena de misses a tot l'Estat per demanar la beatificació de la reina castellana. Pels qui vulguin afegir-se a la campanya, a Barcelona hi ha missa de glòria a la parròquia de l'Esperit Sant, a la Travessera de Gràcia, a les vuit del vespre. 

Vist i llegit

Entro avui en el terreny del meu company Víctor Rodrigo per recomanar-vos una sèrie. El confinament i la dràstica reducció de possibilitats d'oci fora de casa fa que, més que mai, estiguem pendents de les plataformes on line. Fa unes setmanes Amazon Prime va penjar les sis temporades de The Americans, dirigida i produïda per Joe Weisberg. Una parella d'espies russos són enviats als Estats Units als seixanta amb identitats falses. S'hi integren com una parella americana més i formen una família a Washington DC. La trama discorre durant els anys vuitanta, els de la presidència de Reagan i la guerra de les galàxies amb l'URSS, i té acció, bones interpretacions, i una trama molt completa amb crisis vocacionals, familiars i també polítiques. Els Jennings són ficció, però hi va haver casos reals d'espies com ells als Estats Units. No us la perdeu! 

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 2009, i a les portes de la sentència del TC retallant l'Estatut -veuria la llum el juny de 2010- dotze diaris catalans publicaven l'editorial conjunt "La dignitat de Catalunya". El text redactat pel notari Juan José López Burniol i el periodista Enric Juliana el van publicar El Periódico, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa. Advertia dels efectes de retallar el que havien votat els catalans en referèndum. Va ser interpretat a Madrid com mostra de "pensament únic" català i, òbviament, no va ser atès, com va passar amb moltes altres demandes i avisos dels darrers anys. Aquí el podeu recuperar. 

 L'aniversari

El 26 de novembre de 1882 naixia a Tarragona l'intel·lectual Antoni Rovira i Virgili, que va morir exiliat a Perpinyà el 1949. Periodista, lingüista i polític va militar a ERC als anys 30 i 40. En va ser diputat i va fer de president del Parlament a l'exili en substitució de Josep Irla, que va prendre el relleu de l'afusellat Lluís Companys a la presidència. La universitat pública de Tarragona porta el seu nom. D'ell us recomano molt llegir Els darrers dies de la Catalunya republicana, el dietari de la vigília de l'ocupació de Barcelona i la fugida a un exili que va ser llarg. Val la pena tenir-ho present. La seva filla, Teresa Rovira, parla aquí del seu llibre Defensa de la democràcia amb motiu de la seva traducció a l'anglès.
 ​Fes clic aquí per rebre'l