28
de novembre
del
2020
Actualitzat
el
12
de desembre
a les
10:55h
Pedro Gullón (Madrid, 1988) va aprofitar el confinament per escriure amb Javier Padilla el llibre Epidemiocracia (Capitán Swing), que analitza com la desigualtat social, les retallades en sanitat i la precarietat laboral aguditzen els embats de la crisi sanitària derivada de l'esclat del coronavirus.
- En el llibre parlen que el coronavirus hi entén de classes socials. Com hi ha influït la desigualtat?
- En totes les malalties influeixen els eixos de desigualtat. En el cas del coronavirus, s'ha notat en l'exposició a la malaltia, que és ben diferent segons els districtes. A Madrid la incidència als districtes del sud, de classe treballadora, és de gairebé el doble perquè els ciutadans tenen feines essencials o en què no poden treballar, i a les llars hi ha pitjors condicions per aïllar-se. No és el mateix teletreballar en un xalet, on pots demanar el menjar a un repartidor de Glovo; que el cas del repartidor, que visita quaranta cases i després torna a un pis compartit. Les classes populars també són més vulnerables a les conseqüències de la Covid perquè tenen més diabetis, malalties cardiovasculars i malalties obstructiva crònica. A més, són més vulnerables a l'atur i les possibles retallades en serveis públics.
- També analitzen com les polítiques públiques poden amplificar la vulnerabilitat.
- Crec que el primer confinament del març va generar desigualtats entre treballadors essencials i no essencials, però amb la reobertura n'hi ha hagut més, entre els que poden teletreballar i els que no. Un confinament pot reduir desigualtats si hi ha mecanismes compensatoris. En canvi, la insistència a reactivar el turisme va exposar treballadors de classe baixa i l'ingrés mínim vital va agreujar les desigualtats, perquè no es va optar per una renda bàsica d'emergència.
- A què es deuen les elevades taxes d'incidència d'Espanya?
- Hem de tenir en compte quines capacitats tenia cada país per fer front a la crisi sanitària, i Espanya tenia febleses com ara la despesa sanitària reduïda. El darrer pic de despesa es va produir amb la pandèmia de la grip A i encara no s'ha recuperat, després d'anys de retallades. Els hospitals han pogut atraure inversions en generar innovacions tecnològiques, però els serveis essencials per respondre l'epidèmia, la salut pública i l'atenció primària, són els que han arribat més afeblits.
- S'ha descapitalitzat l'atenció primària durant la crisi?
- Hi influeix el model d'organització del sistema sanitari que tenim, de sistema nacional de salut, com el del Regne Unit o el d'Itàlia, que amb Espanya són els països els que tenen menys llits d'UCI. En canvi, Alemanya té un model de seguretat social o bismarckià, i disposa de diferents caixes d'assegurances que, tot i ser públiques, competeixen per atreure pacients perquè els dona més diners. Per això tenen un excés de llits UCI, que fins i tot els preocupava. Com que la fortalesa del model espanyol no rau en un excés de capacitat hospitalària, s'havia de donar una resposta en l'atenció primària, evitant que la gent vagi als hospitals. Però hem donat una resposta com si fóssim alemanys. A Madrid es construeix un hospital de pandèmies i s'hi envia metges d'atenció primària, en lloc d'enfortir els centres de salut.
- La hidroxicloroquina va ser la gran esperança en la primera onada i després s'ha demostrat que no era beneficiosa. Hi ha hagut una certa manca de rigor en les publicacions científiques?
- La Covid-19 és una crisi matrioska de la qual en surten moltes. Una és la crisi del món científic. En lloc de fer una ciència al servei de la societat, s'ha intentat ser els ràpids. Com s'ha vist amb la vacuna, en lloc de publicar les anàlisis, encara que no segueixin tot el procés habitual de les publicacions científiques, s'han comunicat els avenços mitjançant notes de premsa. Intentar demostrar resultats abans de ser revisats genera manca de credibilitat.
- El Ministeri de Sanitat ha presentat un pla de vacunació que preveu que la rebin 2,5 milions de persones fins al març. S'han creat expectatives poc realistes?
- Com més s'apropa el moment, són més realistes, però recordem que a l'octubre el ministre Illa deia que al desembre es vacunaria gent. El pitjor que podem fer amb la pandèmia és donar xifres segures, perquè l'escenari és imprevisible. Hem de comunicar la incertesa i una bona estratègia de comunicació sobre les vacunes és explicar que s'ha començat la compra de les dosis i quan es creu que finalitzen els resultats, però remarcar que fins que l'Agència Espanyola del Medicament no ho autoritzi, no es començarà a vacunar.
- S'ha pecat de paternalisme en els missatges de les administracions, com ara amb els consells sobre les celebracions nadalenques?
- La comunicació en temps de crisi és molt difícil, però sí que és cert que potser tant el govern com els que ens dediquem a la salut pública hem transmès missatges massa paternalistes i senzills davant una situació molt complexa. Això ajuda al fet que el missatge penetri però crea confusió. Hem centrat tant els missatges en la distància de seguretat, que grinyola quan ara diem que alguns espais poden ser més segurs que d'altres sense distància i en uns altres encara que es guardi distància, sense ventilació no hi ha seguretat. Es perd credibilitat quan en realitat només s'està afegint una capa de complexitat.
- Per què es compara la pandèmia amb la grip del 1918 i no tant amb la del VIH, més recent?
- L'eina bàsica dels confinaments es va provar en la grip del 1918 i, de fet, les úniques publicacions científiques sobre confinaments venen d'aquella pandèmia. És la comparació fàcil perquè és un virus respiratori. De tota manera, quan s'ha vist com afecta l'epidèmia de forma diferent a diversos grups socials, la gent se'n recorda més del VIH. També per l'allargament en el temps: hi ha gent que de forma errònia diu que hem de conviure amb el virus. L'epidèmia del VIH va revolucionar com es gestionaven fàrmacs i, tal vegada, aquesta pandèmia ens dona lliçons sobre com gestionar les vacunes. Sembla que la d'Oxford es distribuirà de forma més equitativa.
- Un altre tema recurrent durant aquests mesos és la dicotomia entre salut i economia. S'ha inclinat més cap a un dels costats?
- Potser es tendeix a pensar que és estàtic: protegim la salut o l'economia. Però les vides que estem perdent no les recuperem, i en canvi, si protegim més la salut, l'economia es pot veure afectada, però en els pròxims anys tenim instruments polítics perquè no afecti tant l'economia. El salubrista David Stuckler deia que la recessió pot fer mal, però el que mata és l'austeritat. Per això, cal que protegim la salut quan l'economia caigui després. Dit això, sorprèn molt que s'obrís l'oci nocturn a tot l'Estat al juny, la clara aposta per obrir el turisme abans de l'estiu o que a Madrid les mesures gairebé no hagin afectat el sector productiu.
- Les dades de Madrid són reals? En aquest cas, s'han contingut els contagis sense restriccions?
- Les onades epidèmiques pugen i baixen, i ho poden fer per elles mateixes sense gairebé mesures. El que depèn és quant es tarda a arribar al pic i si hi haurà rèpliques. Amb les polítiques de protecció s'intenta mitigar les onades. A Madrid fa gairebé dos mesos que les UCI estan per sobre del 100% de la capacitat normal, no de la que s'ha ampliat. Això no és sostenible en el temps. Les dades van baixant, però sense mesures la baixada és lenta. En algunes zones de Vallecas van estar gairebé un mes amb incidències de 1.800 casos per 100.000 habitants, que significa que cada setmana es contagiava l'1% de la població. Tothom coneixia algú contagiat i feia menys activitats. És una lliçó del que passarà en el futur. Si algun esdeveniment fa que la incidència es dispari, la capacitat que es dispari és increïble.
- És realista buscar l'objectiu del govern espanyol d'incidència acumulada de 25 casos per cada 100.000 habitants, amb les restriccions actuals?
- És complicat. De fet, sembla que quan se supera el pic ja es relaxen mesures. Catalunya ha reobert l'hostaleria quan encara té una incidència alta, i a l'estiu la incidència mai va arribar als nivells del final de la desescalada, després dels brots de l'agost. La segona onada s'assembla més a unes dents de serra que a una onada com la primera, amb restriccions dinàmiques com les que hi ha.
- Podria arribar una tercera onada?
- És difícil pronosticar quan podria passar, però es tracta d'evitar les oportunitats per al contagi, i el Nadal és molt conflictiu per la mobilitat i les reunions socials. Podria haver-hi un repunt al gener, com ha passat a l'Acció de Gràcies del Canadà, que a les dues setmanes ha causat un augment de casos, i veurem què passa als Estats Units.
- Els tests d'antígens són una solució per contenir l'epidèmia i permetre activitats com les de les discoteques o les sales de concerts?
- Tota estratègia de tests ha de tenir al darrere una estratègia de vigilància. Al principi semblava que els tests d'antígens només eren efectius amb persones en el màxim punt de contagiositat, i ara sembla que els falsos negatius, que donaven negatiu en el test d'antígens, són menys transmissors. Potser els tests d'antígens augmenten la capacitat de detecció, però no serveix fer tests massius sense capacitat per facilitar aïllaments i fer rastreig, cosa que no s'està fent a Madrid. És arriscat fer tests per celebrar esdeveniments i jugar-nos-la al fet que hi hagi pocs falsos negatius.
- Què caldria fer per evitar les errades de la primera onada?
- Hem de reforçar els serveis per tallar les cadenes de transmissió. És possible que no ens lliurem d'una onada epidèmica, però en mitiguem els efectes. A Madrid, on no hi havia reforç de les capacitats de detecció, va ser on va arribar abans la segona onada; en canvi a a Astúries, amb més capacitats, va afectar més tard. I a Alemanya van poder mitigar la segona onada millor que a Itàlia, amb pitjors serveis de salut pública. És important que es puguin continuar atenent les altres patologies, perquè quan les UCI estan plenes ocupen molts sanitaris que no poden fer les seves tasques habituals. Durant el confinament van augmentar un 50% els infarts de miocardi. El món no s'atura pel Covid i la resta de malalties continuen. El sistema sanitari els ha de poder atendre.
- Com es pot fer que la crisi econòmica que s'està covant afecte menys que la del 2008?
- Existeix un atur estructural a Espanya i tenir una feina no garanteix ingressos suficients per una vida saludable. L'esquerra tenia un debat recurrent entre dividir els recursos o la feina, i crec que ara caldrien mesures com la renda bàsica universal perquè els efectes d'una crisi econòmica tinguin menor impacte en la salut.
- En el llibre parlen que el coronavirus hi entén de classes socials. Com hi ha influït la desigualtat?
- En totes les malalties influeixen els eixos de desigualtat. En el cas del coronavirus, s'ha notat en l'exposició a la malaltia, que és ben diferent segons els districtes. A Madrid la incidència als districtes del sud, de classe treballadora, és de gairebé el doble perquè els ciutadans tenen feines essencials o en què no poden treballar, i a les llars hi ha pitjors condicions per aïllar-se. No és el mateix teletreballar en un xalet, on pots demanar el menjar a un repartidor de Glovo; que el cas del repartidor, que visita quaranta cases i després torna a un pis compartit. Les classes populars també són més vulnerables a les conseqüències de la Covid perquè tenen més diabetis, malalties cardiovasculars i malalties obstructiva crònica. A més, són més vulnerables a l'atur i les possibles retallades en serveis públics.
- També analitzen com les polítiques públiques poden amplificar la vulnerabilitat.
- Crec que el primer confinament del març va generar desigualtats entre treballadors essencials i no essencials, però amb la reobertura n'hi ha hagut més, entre els que poden teletreballar i els que no. Un confinament pot reduir desigualtats si hi ha mecanismes compensatoris. En canvi, la insistència a reactivar el turisme va exposar treballadors de classe baixa i l'ingrés mínim vital va agreujar les desigualtats, perquè no es va optar per una renda bàsica d'emergència.
- A què es deuen les elevades taxes d'incidència d'Espanya?
- Hem de tenir en compte quines capacitats tenia cada país per fer front a la crisi sanitària, i Espanya tenia febleses com ara la despesa sanitària reduïda. El darrer pic de despesa es va produir amb la pandèmia de la grip A i encara no s'ha recuperat, després d'anys de retallades. Els hospitals han pogut atraure inversions en generar innovacions tecnològiques, però els serveis essencials per respondre l'epidèmia, la salut pública i l'atenció primària, són els que han arribat més afeblits.
"Hem donat una resposta a la pandèmia com si fóssim alemanys i aquí no hi ha un excés de llits UCI com allà"
- S'ha descapitalitzat l'atenció primària durant la crisi?
- Hi influeix el model d'organització del sistema sanitari que tenim, de sistema nacional de salut, com el del Regne Unit o el d'Itàlia, que amb Espanya són els països els que tenen menys llits d'UCI. En canvi, Alemanya té un model de seguretat social o bismarckià, i disposa de diferents caixes d'assegurances que, tot i ser públiques, competeixen per atreure pacients perquè els dona més diners. Per això tenen un excés de llits UCI, que fins i tot els preocupava. Com que la fortalesa del model espanyol no rau en un excés de capacitat hospitalària, s'havia de donar una resposta en l'atenció primària, evitant que la gent vagi als hospitals. Però hem donat una resposta com si fóssim alemanys. A Madrid es construeix un hospital de pandèmies i s'hi envia metges d'atenció primària, en lloc d'enfortir els centres de salut.
- La hidroxicloroquina va ser la gran esperança en la primera onada i després s'ha demostrat que no era beneficiosa. Hi ha hagut una certa manca de rigor en les publicacions científiques?
- La Covid-19 és una crisi matrioska de la qual en surten moltes. Una és la crisi del món científic. En lloc de fer una ciència al servei de la societat, s'ha intentat ser els ràpids. Com s'ha vist amb la vacuna, en lloc de publicar les anàlisis, encara que no segueixin tot el procés habitual de les publicacions científiques, s'han comunicat els avenços mitjançant notes de premsa. Intentar demostrar resultats abans de ser revisats genera manca de credibilitat.
- El Ministeri de Sanitat ha presentat un pla de vacunació que preveu que la rebin 2,5 milions de persones fins al març. S'han creat expectatives poc realistes?
- Com més s'apropa el moment, són més realistes, però recordem que a l'octubre el ministre Illa deia que al desembre es vacunaria gent. El pitjor que podem fer amb la pandèmia és donar xifres segures, perquè l'escenari és imprevisible. Hem de comunicar la incertesa i una bona estratègia de comunicació sobre les vacunes és explicar que s'ha començat la compra de les dosis i quan es creu que finalitzen els resultats, però remarcar que fins que l'Agència Espanyola del Medicament no ho autoritzi, no es començarà a vacunar.
"El pitjor que podem fer amb la pandèmia és donar xifres segures, perquè l'escenari és imprevisible. Hem de comunicar la incertesa"
- S'ha pecat de paternalisme en els missatges de les administracions, com ara amb els consells sobre les celebracions nadalenques?
- La comunicació en temps de crisi és molt difícil, però sí que és cert que potser tant el govern com els que ens dediquem a la salut pública hem transmès missatges massa paternalistes i senzills davant una situació molt complexa. Això ajuda al fet que el missatge penetri però crea confusió. Hem centrat tant els missatges en la distància de seguretat, que grinyola quan ara diem que alguns espais poden ser més segurs que d'altres sense distància i en uns altres encara que es guardi distància, sense ventilació no hi ha seguretat. Es perd credibilitat quan en realitat només s'està afegint una capa de complexitat.
- Per què es compara la pandèmia amb la grip del 1918 i no tant amb la del VIH, més recent?
- L'eina bàsica dels confinaments es va provar en la grip del 1918 i, de fet, les úniques publicacions científiques sobre confinaments venen d'aquella pandèmia. És la comparació fàcil perquè és un virus respiratori. De tota manera, quan s'ha vist com afecta l'epidèmia de forma diferent a diversos grups socials, la gent se'n recorda més del VIH. També per l'allargament en el temps: hi ha gent que de forma errònia diu que hem de conviure amb el virus. L'epidèmia del VIH va revolucionar com es gestionaven fàrmacs i, tal vegada, aquesta pandèmia ens dona lliçons sobre com gestionar les vacunes. Sembla que la d'Oxford es distribuirà de forma més equitativa.
"Sorprèn molt que s'obrís l'oci nocturn a tot l'Estat al juny o que a Madrid les mesures gairebé no hagin afectat el sector productiu"
- Un altre tema recurrent durant aquests mesos és la dicotomia entre salut i economia. S'ha inclinat més cap a un dels costats?
- Potser es tendeix a pensar que és estàtic: protegim la salut o l'economia. Però les vides que estem perdent no les recuperem, i en canvi, si protegim més la salut, l'economia es pot veure afectada, però en els pròxims anys tenim instruments polítics perquè no afecti tant l'economia. El salubrista David Stuckler deia que la recessió pot fer mal, però el que mata és l'austeritat. Per això, cal que protegim la salut quan l'economia caigui després. Dit això, sorprèn molt que s'obrís l'oci nocturn a tot l'Estat al juny, la clara aposta per obrir el turisme abans de l'estiu o que a Madrid les mesures gairebé no hagin afectat el sector productiu.
- Les dades de Madrid són reals? En aquest cas, s'han contingut els contagis sense restriccions?
- Les onades epidèmiques pugen i baixen, i ho poden fer per elles mateixes sense gairebé mesures. El que depèn és quant es tarda a arribar al pic i si hi haurà rèpliques. Amb les polítiques de protecció s'intenta mitigar les onades. A Madrid fa gairebé dos mesos que les UCI estan per sobre del 100% de la capacitat normal, no de la que s'ha ampliat. Això no és sostenible en el temps. Les dades van baixant, però sense mesures la baixada és lenta. En algunes zones de Vallecas van estar gairebé un mes amb incidències de 1.800 casos per 100.000 habitants, que significa que cada setmana es contagiava l'1% de la població. Tothom coneixia algú contagiat i feia menys activitats. És una lliçó del que passarà en el futur. Si algun esdeveniment fa que la incidència es dispari, la capacitat que es dispari és increïble.
- És realista buscar l'objectiu del govern espanyol d'incidència acumulada de 25 casos per cada 100.000 habitants, amb les restriccions actuals?
- És complicat. De fet, sembla que quan se supera el pic ja es relaxen mesures. Catalunya ha reobert l'hostaleria quan encara té una incidència alta, i a l'estiu la incidència mai va arribar als nivells del final de la desescalada, després dels brots de l'agost. La segona onada s'assembla més a unes dents de serra que a una onada com la primera, amb restriccions dinàmiques com les que hi ha.
"A Madrid, en alguns barris, cada setmana es contagiava l'1% de la població"
- Podria arribar una tercera onada?
- És difícil pronosticar quan podria passar, però es tracta d'evitar les oportunitats per al contagi, i el Nadal és molt conflictiu per la mobilitat i les reunions socials. Podria haver-hi un repunt al gener, com ha passat a l'Acció de Gràcies del Canadà, que a les dues setmanes ha causat un augment de casos, i veurem què passa als Estats Units.
- Els tests d'antígens són una solució per contenir l'epidèmia i permetre activitats com les de les discoteques o les sales de concerts?
- Tota estratègia de tests ha de tenir al darrere una estratègia de vigilància. Al principi semblava que els tests d'antígens només eren efectius amb persones en el màxim punt de contagiositat, i ara sembla que els falsos negatius, que donaven negatiu en el test d'antígens, són menys transmissors. Potser els tests d'antígens augmenten la capacitat de detecció, però no serveix fer tests massius sense capacitat per facilitar aïllaments i fer rastreig, cosa que no s'està fent a Madrid. És arriscat fer tests per celebrar esdeveniments i jugar-nos-la al fet que hi hagi pocs falsos negatius.
- Què caldria fer per evitar les errades de la primera onada?
- Hem de reforçar els serveis per tallar les cadenes de transmissió. És possible que no ens lliurem d'una onada epidèmica, però en mitiguem els efectes. A Madrid, on no hi havia reforç de les capacitats de detecció, va ser on va arribar abans la segona onada; en canvi a a Astúries, amb més capacitats, va afectar més tard. I a Alemanya van poder mitigar la segona onada millor que a Itàlia, amb pitjors serveis de salut pública. És important que es puguin continuar atenent les altres patologies, perquè quan les UCI estan plenes ocupen molts sanitaris que no poden fer les seves tasques habituals. Durant el confinament van augmentar un 50% els infarts de miocardi. El món no s'atura pel Covid i la resta de malalties continuen. El sistema sanitari els ha de poder atendre.
- Com es pot fer que la crisi econòmica que s'està covant afecte menys que la del 2008?
- Existeix un atur estructural a Espanya i tenir una feina no garanteix ingressos suficients per una vida saludable. L'esquerra tenia un debat recurrent entre dividir els recursos o la feina, i crec que ara caldrien mesures com la renda bàsica universal perquè els efectes d'una crisi econòmica tinguin menor impacte en la salut.