21
de novembre
del
2020
Actualitzat
el
23
de novembre
a les
8:33h
A Yayo Herrero li agrada conversar amb un guarda forestal del Parc Nacional de Saja-Besaya, a Cantàbria, molt a prop de casa seva. És un home que coneix la natura millor que molts acadèmics i que detecta les transformacions sofertes en arbres i i fruites. Ja fa temps que alerta dels efectes del canvi climàtic, un dels camps d'estudi d'aquesta antropòloga, professora de la UNED, enginyera agrícola i activista.
Herrero ha participat en una xerrada sobre el futur de la salut pública després de la pandèmia, organitzada per la Fundació Ernest Lluch, al Palau Macaya de la Fundació la Caixa. És una veu autoritzada a l'hora de reflexionar amb mirada a llarg termini més enllà de l'actual pandèmia. Referent del pensament crític i de l'ecofeminisme, ens ha atès per analitzar les transformacions que s'estan produint al clima i el que la Covid ens està dient.
- Què ens està explicant aquesta pandèmia del que no som prou conscients?
- La pandèmia és una oportunitat per tenir un minut de lucidesa. Ens està mostrant la fragilitat dels nostres metabolismes socioeconòmics. No deixa de ser sorprenent que en plena societat del coneixement, quinze dies sense activitat facin caure el conjunt de l'economia mundial. També ha visibilitzat que el risc de malalties ve cavalcant sobre una altra crisi sistèmica, que és l'ecològica. Ens ha mostrat com en els períodes que anomenem de normalitat hem d'assumir que el preu a pagar perquè l'economia vagi bé és generar gasos hivernacle i respirar aire contaminat. En períodes de normalitat sembla impossible impedir que li tallin la llum a la gent o prohibir els desnonaments. En canvi, en els d'excepció, el que semblava inviable és possible fer-ho.
- La pandèmia és una manifestació del canvi climàtic?
- El que ens diu la comunitat científica és que, més que fruit del canvi climàtic, sí que respon a la pèrdua de biodiversitat. Ho desvetllen els estudis de l'IPBES (la plataforma intergovernamental sobre biodiversitat). Un científic que segueixo, Fernando Valladares, del CSIC, que a més és un gran divulgador, diu que teníem una vacuna contra el coronavirus que era la biodiversitat, i l'estem destruint. La pèrdua de biodiversitat no genera virus, que estan presents i continuaran estant-hi, però sí que fan més freqüents el pas dels virus des d'animals a éssers humans. Això, unit a determinades formes d'organitzar l'agricultura i al consum de productes animals salvatges, ho accelera.
- L'aposta per les energies renovables, que forma part del discurs que podem anomenar mainstream, és la solució?
- Els éssers humans haurem de viure de les energies renovables. Bàsicament, pel declivi de l'economia fòssil, del qual es parla poc. L'Agència Internacional de l'Energia, que no és sospitosa d'ecologisme radical, va reconèixer que el 2006 s'havia arribat al pic del petroli convencional. Sent necessària la descarbonització de l'economia, això es ven com la panacea.
- I no ho veu com una alternativa clara?
- No, perquè l'energia renovable no pot substituir tot el que ha proporcionat el petroli. Les energies renovables són dependents d'altres materials, com el coure, el liti, el platí, que volen ser utilitzats per desenvolupar el cotxe elèctric i el 5-G. L'energia renovable i neta és l'energia de la qual haurem de viure, però per viure tots amb dignitat faran falta més transformacions que la purament energètica.
- En quin àmbit caldran més transformacions?
- Per exemple, en els models econòmics, per aprendre a viure amb menys en el pla material. L'esfera material de l'economia s'haurà de reduir i s'haurà de fer amb criteris de justícia perquè som 7.600 milions de persones al planeta. I haurà de ser una transformació cultural i política. El preocupant del discurs mainstream sobre energies renovables és que es ven com una solució que ho resoldrà tot i no és així.
- No veu clar que mantenir l'actual model econòmic i preservar la salut de tots sigui compatible?
- No és que no ho vegi clar, és que és incompatible. Aquest model de desenvolupament basat en la pretensió d'un creixement indefinit de l'economia en un planeta que té límits físics propassats no és factible. Hi ha un indicador, la petjada ecològica, que calcula en termes de superfície d'hectàrees globals la quantitat de terra que cal perquè una societat sostingui un determinat tipus de vida material. Si tot el planeta hagués de tenir el tipus de vida de la societat espanyola, caldrien quasi tres planetes.
- S'ha referit en alguna ocasió a "la intrusió de Gaia", en referència al nom mític de la terra, com un factor inesperat de la nostra realitat. Què és exactament?
- L'ha utilitzada una autora que m'interessa molt, Isabelle Stengers, una filòsofa de la ciència belga. Analitza la caiguda del sistema econòmic globalitzat i utilitza aquesta figura com a metàfora per mostrar una política que s'ha desentès de la natura i l'ha utilitzada com un magatzem de recursos. I de cop, aquesta natura esdevé un agent polític amb qui no pots negociar. Perquè no es pot negociar amb el cicle de l'aigua ni amb el clima.
- Em va cridar l'atenció una entrevista que va fer recentment a un guarda forestal de Cantàbria. Deia que els arbres estan desorientats. Potser pocs oficis com aquest per percebre els efectes del canvi climàtic, oi?
- Ah, sí. Jesús Cañas. És un tipus impressionant. Un savi. Fa un registre de tot el que veu en unes taules sistematitzades i apunta quan fructifiquen els arbres, quan cau la fruita, i és un observatori excel·lent. Ha vist com la floració de moltes espècies s'ha avançat. M'explicava que aquest any els pomers han florit dues vegades, al seu temps i al final de l'estiu, perquè estem tenint una tardor d'una calor inusual. Els arbres, com tots els éssers vius, ens movem molt per senyals químiques o tèrmiques. La natura està feta un embolic.
- És un referent del pensament ecofeminista. Què és l'ecofeminisme?
- És un moviment social i un corrent de pensament que planteja que hi ha una sinergia quan entren en diàleg la base del pensament feminista i de l'ecologista. Ho fa des del convenciment que la vida humana té dues dependències materials: la dependència de la natura i la dependència d'altres persones. Vivim encarnats en cossos que són finits i no poden sobreviure si ningú en té cura. En la infància i en la vellesa. Aquestes treballs els han fet majoritàriament les dones. I, malgrat això, s'ha produït una invisibilitat tant de la natura com de la necessitat de la cura. L'ecofeminisme es planteja pensar la política des de les dues relacions, la natura i el feminisme, que mantenen la vida.
- Deixi'm fer-li una pregunta de la realitat política internacional. En l'actual context, la derrota de Donald Trump quina reflexió li mereix?
- Per mi, ha estat un alleugeriment la victòria de Joe Biden. Encara que en la materialització d'algunes polítiques pot ser que les diferències no siguin tan grans, en el pla cultural el trumpisme és devastador. És el que passa a Europa amb les extremes dretes. De cop i volta, es va obrir la veda per poder dir coses que no és que fossin incorrectes políticament, és que formaven part del que era inadmissible dins d'un marc de convivència, com la misogínia o el racisme. Me n'alegro de l'elecció de Biden. Dit això, hi ha uns problemes estructurals als Estats Units, i a altres llocs, que no s'estan resolent de fa temps. La pròpia arribada de Trump tenia a veure amb el fet que la política dels demòcrates es basava en una espècie de neoliberalisme progressista.
- Un neoliberalisme progressista?
- Sí. Apuntalar models de desigualtat fent discursos una mica verds, una mica violetes, però que no tenen aterratge en les condicions de vida de la gent. El canvi als EUA es podria consolidar si es fessin polítiques estructurals, no dic ja d'esquerres, sinó com a mínim de centre esquerra, de tipus keynesià. Em preocupa que Biden no faci aquest tipus de polítiques i entri en la dinàmica d'aprofundir en el model neoliberal. Si no es resolen les necessitats de les persones, la por i el malestar el canalitza qui fa el discurs més fàcil que busca sempre bocs expiatoris.
Herrero ha participat en una xerrada sobre el futur de la salut pública després de la pandèmia, organitzada per la Fundació Ernest Lluch, al Palau Macaya de la Fundació la Caixa. És una veu autoritzada a l'hora de reflexionar amb mirada a llarg termini més enllà de l'actual pandèmia. Referent del pensament crític i de l'ecofeminisme, ens ha atès per analitzar les transformacions que s'estan produint al clima i el que la Covid ens està dient.
- Què ens està explicant aquesta pandèmia del que no som prou conscients?
- La pandèmia és una oportunitat per tenir un minut de lucidesa. Ens està mostrant la fragilitat dels nostres metabolismes socioeconòmics. No deixa de ser sorprenent que en plena societat del coneixement, quinze dies sense activitat facin caure el conjunt de l'economia mundial. També ha visibilitzat que el risc de malalties ve cavalcant sobre una altra crisi sistèmica, que és l'ecològica. Ens ha mostrat com en els períodes que anomenem de normalitat hem d'assumir que el preu a pagar perquè l'economia vagi bé és generar gasos hivernacle i respirar aire contaminat. En períodes de normalitat sembla impossible impedir que li tallin la llum a la gent o prohibir els desnonaments. En canvi, en els d'excepció, el que semblava inviable és possible fer-ho.
- La pandèmia és una manifestació del canvi climàtic?
- El que ens diu la comunitat científica és que, més que fruit del canvi climàtic, sí que respon a la pèrdua de biodiversitat. Ho desvetllen els estudis de l'IPBES (la plataforma intergovernamental sobre biodiversitat). Un científic que segueixo, Fernando Valladares, del CSIC, que a més és un gran divulgador, diu que teníem una vacuna contra el coronavirus que era la biodiversitat, i l'estem destruint. La pèrdua de biodiversitat no genera virus, que estan presents i continuaran estant-hi, però sí que fan més freqüents el pas dels virus des d'animals a éssers humans. Això, unit a determinades formes d'organitzar l'agricultura i al consum de productes animals salvatges, ho accelera.
"El preocupant del discurs mainstream sobre energies renovables és que es ven com una solució que ho resoldrà tot i no és així"
- L'aposta per les energies renovables, que forma part del discurs que podem anomenar mainstream, és la solució?
- Els éssers humans haurem de viure de les energies renovables. Bàsicament, pel declivi de l'economia fòssil, del qual es parla poc. L'Agència Internacional de l'Energia, que no és sospitosa d'ecologisme radical, va reconèixer que el 2006 s'havia arribat al pic del petroli convencional. Sent necessària la descarbonització de l'economia, això es ven com la panacea.
- I no ho veu com una alternativa clara?
- No, perquè l'energia renovable no pot substituir tot el que ha proporcionat el petroli. Les energies renovables són dependents d'altres materials, com el coure, el liti, el platí, que volen ser utilitzats per desenvolupar el cotxe elèctric i el 5-G. L'energia renovable i neta és l'energia de la qual haurem de viure, però per viure tots amb dignitat faran falta més transformacions que la purament energètica.
- En quin àmbit caldran més transformacions?
- Per exemple, en els models econòmics, per aprendre a viure amb menys en el pla material. L'esfera material de l'economia s'haurà de reduir i s'haurà de fer amb criteris de justícia perquè som 7.600 milions de persones al planeta. I haurà de ser una transformació cultural i política. El preocupant del discurs mainstream sobre energies renovables és que es ven com una solució que ho resoldrà tot i no és així.
- No veu clar que mantenir l'actual model econòmic i preservar la salut de tots sigui compatible?
- No és que no ho vegi clar, és que és incompatible. Aquest model de desenvolupament basat en la pretensió d'un creixement indefinit de l'economia en un planeta que té límits físics propassats no és factible. Hi ha un indicador, la petjada ecològica, que calcula en termes de superfície d'hectàrees globals la quantitat de terra que cal perquè una societat sostingui un determinat tipus de vida material. Si tot el planeta hagués de tenir el tipus de vida de la societat espanyola, caldrien quasi tres planetes.
- S'ha referit en alguna ocasió a "la intrusió de Gaia", en referència al nom mític de la terra, com un factor inesperat de la nostra realitat. Què és exactament?
- L'ha utilitzada una autora que m'interessa molt, Isabelle Stengers, una filòsofa de la ciència belga. Analitza la caiguda del sistema econòmic globalitzat i utilitza aquesta figura com a metàfora per mostrar una política que s'ha desentès de la natura i l'ha utilitzada com un magatzem de recursos. I de cop, aquesta natura esdevé un agent polític amb qui no pots negociar. Perquè no es pot negociar amb el cicle de l'aigua ni amb el clima.
- Em va cridar l'atenció una entrevista que va fer recentment a un guarda forestal de Cantàbria. Deia que els arbres estan desorientats. Potser pocs oficis com aquest per percebre els efectes del canvi climàtic, oi?
- Ah, sí. Jesús Cañas. És un tipus impressionant. Un savi. Fa un registre de tot el que veu en unes taules sistematitzades i apunta quan fructifiquen els arbres, quan cau la fruita, i és un observatori excel·lent. Ha vist com la floració de moltes espècies s'ha avançat. M'explicava que aquest any els pomers han florit dues vegades, al seu temps i al final de l'estiu, perquè estem tenint una tardor d'una calor inusual. Els arbres, com tots els éssers vius, ens movem molt per senyals químiques o tèrmiques. La natura està feta un embolic.
- És un referent del pensament ecofeminista. Què és l'ecofeminisme?
- És un moviment social i un corrent de pensament que planteja que hi ha una sinergia quan entren en diàleg la base del pensament feminista i de l'ecologista. Ho fa des del convenciment que la vida humana té dues dependències materials: la dependència de la natura i la dependència d'altres persones. Vivim encarnats en cossos que són finits i no poden sobreviure si ningú en té cura. En la infància i en la vellesa. Aquestes treballs els han fet majoritàriament les dones. I, malgrat això, s'ha produït una invisibilitat tant de la natura com de la necessitat de la cura. L'ecofeminisme es planteja pensar la política des de les dues relacions, la natura i el feminisme, que mantenen la vida.
"Si no es resolen les necessitats de les persones, la por i el malestar el canalitza qui fa el discurs més fàcil que busca sempre bocs expiatoris"
- Deixi'm fer-li una pregunta de la realitat política internacional. En l'actual context, la derrota de Donald Trump quina reflexió li mereix?
- Per mi, ha estat un alleugeriment la victòria de Joe Biden. Encara que en la materialització d'algunes polítiques pot ser que les diferències no siguin tan grans, en el pla cultural el trumpisme és devastador. És el que passa a Europa amb les extremes dretes. De cop i volta, es va obrir la veda per poder dir coses que no és que fossin incorrectes políticament, és que formaven part del que era inadmissible dins d'un marc de convivència, com la misogínia o el racisme. Me n'alegro de l'elecció de Biden. Dit això, hi ha uns problemes estructurals als Estats Units, i a altres llocs, que no s'estan resolent de fa temps. La pròpia arribada de Trump tenia a veure amb el fet que la política dels demòcrates es basava en una espècie de neoliberalisme progressista.
- Un neoliberalisme progressista?
- Sí. Apuntalar models de desigualtat fent discursos una mica verds, una mica violetes, però que no tenen aterratge en les condicions de vida de la gent. El canvi als EUA es podria consolidar si es fessin polítiques estructurals, no dic ja d'esquerres, sinó com a mínim de centre esquerra, de tipus keynesià. Em preocupa que Biden no faci aquest tipus de polítiques i entri en la dinàmica d'aprofundir en el model neoliberal. Si no es resolen les necessitats de les persones, la por i el malestar el canalitza qui fa el discurs més fàcil que busca sempre bocs expiatoris.