monarquia

De Franco a Felip VI, 45 anys de monarquia d'herència franquista

El 22 de novembre de 1975, Joan Carles de Borbó jurava els Principis Fonamentals del Movimiento per poder regnar

per Pep Martí , 22 de novembre de 2020 a les 10:47 |
22 de novembre de 1975. Joan Carles de Borbó és proclamat rei per les Corts de Franco. | Casa Reial
El 22 de novembre del 1975, Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei d'Espanya per les Corts franquistes, només dos dies després de la mort de l'home a qui, paradoxalment, li devia tot: el general Franco, el mateix que havia impedit el regnat del seu pare. Va ser l'inici d'un llarg regnat que conclouria de manera abrupta el 2014 amb la seva abdicació, després d'un seguit d'escàndols que van esquitxar la família reial. Fa pocs mesos, l'emèrit va escriure un dels seus darrers capítols, quan va fugir als Emirats Àrabs Units mentre la fiscalia suïssa investiga els seus comptes opacs

La de Joan Carles de Borbó és la figura símbol del règim polític sorgit de la mort del dictador i reuneix en ella tots els mites -certs o no- de la Transició. El pas dels anys va anar erosionant la imatge d'un monarca que de "motor del canvi", "salvador de la democràcia" el 23-F i garant de la retrobada amb Europa va passar a encarnar la corrupció, els excessos i el pes feixuc del llegat franquista. En aquests 45 anys de monarquia, una galeria de personatges ha anat passant fins arribar a l'actual rei Felip VI. Aquí en teniu una mostra.     


 Joan de Borbó, el pare traït 

El passaport de Joan de Brobó, amb un visat portuguès del 1949


És una de les figures tràgiques dels Borbó. Fill d'Alfons XIII i hereu de la dinastia, no va voler fer el paper que acceptaria el seu fill Joan Carles: admetre l'autoritat del dictador per esdevenir-ne hereu. La seva petició a Franco perquè deixés el poder el van reduir a l'ostracisme, a un llarg exili a Portugal, i van suposar la ruptura amb Joan Carles, designat com a príncep d'Espanya el 1969. Va ser un episodi més d'una dinastia acostumada a les traïcions i els cops baixos entre pares i fills. "Papa, soc jo o ningú", diuen que li va dir. Seria ell i el pare es va veure abocat a abdicar els seus drets en el fill el 1977. Una abdicació aquesta, per cert, tractada amb menyspreu, com una notícia irrellevant, pels mateixos mitjans oficials espanyols.  

 Armada, la incògnita 

Alfonso Armada. Foto: Europa Press


El general Alfonso Armada estava darrera de Joan Carles I quan aquest va ser proclamat rei el 1975. Home de confiança de palau, va ser l'estratega de l'intent de cop d'estat del 23-F, que se li va escapar de les mans quan el tinent coronel Tejero es va negar a facilitar-li l'accés a un Congrés segrestat. Armada volia que els diputats l'elegissin president i actuava com si fos un emissari reial. Ho era? El paper del rei en les setmanes anteriors al cop continua sent un dels enigmes del seu regnat.    

 Felipe González, l'aliança cínica 

Felipe González en un acte del PSC a la Farga de l'Hospitalet.  Foto: Adrià Costa


Després de les presidències accidentades d'Adolfo Suárez i Leopoldo Calvo Sotelo, el regnat de Joan Carles I va viure la llarga etapa de Felipe González (1982-96), que va gaudir fins al 1989 de majoria absoluta. Va ser un període daurat pel monarca, que va establir un acord més o menys implícit amb el govern: àmplia llibertat de moviments pel cap de l'estat a canvi d'una entesa entre el PSOE i la Corona que va contribuir a reforçar el felipisme. Una entesa que es va materialitzar també amb altres grans poders de l'Estat, com la banca i l'Església. Els primers anys, amb l'ingrés a la UE, serien d'estabilitat i integració europea. Després, els escàndols de corrupció i l'activitat del GAL anirien erosionant el govern.   

 José María Aznar, mala relació 

José María Aznar, en una compareixença al Congrés.


L'arribada del PP al govern va suposar l'inici d'un clima de tensió entre Zarzuela i Moncloa. El monarca s'havia acomodat a una bona relació amb el felipisme, amb qui compartia un cinisme ideològic absolut. Des dels sectors més recalcitrants de la dreta espanyola, Joan Carles I era vist com un aliat oportunista del PSOE. Pels ultres, era un traïdor a la memòria de Franco. La voluntat hegemònica de l'aznarisme no acabava d'encaixar amb un rei acostumat a fer el que volia. Van ser anys de malestar entre cap d'estat i cap de govern. Després, les coses canviarien. Com es va veure en el darrer 12 d'octubre, el procés sobiranista i l'emergència de Podem van fer que la figura del rei emèrit es convertís en bandera a defensar. 

 Salman, amic al desert 
 

El rei Salman Foto: Europa Press


La connexió de la família reial espanyola amb les monarquies del Golf ha estat "eterna". Va començar arran de la crisi del petroli del 1973, quan Franco va encarregar al príncep Joan Carles que fes diplomàcia amb els saudites per no perdre accés al cru. Des d'aleshores, el lligam amb els Saud ha estat estret i és una barreja d'aliança política i negocis corruptes a l'engròs. Potser amb qui ho va ser més va ser amb el príncep i després rei Fahd, mort el 2005, el membre de la família més playboy, amant de l'ambient de Marbella i que devia connectar molt bé amb l'estil de Joan Carles I. Aquest li va demanar ajut financer en l'inici del seu regnat i ja no se'n separaria. Després el vincle ha continuat fins a l'actual rei Salman. Ha estat molt a prop de Riad, als Emirats Àrabs, on l'emèrit ha triat refugi. Segons Rebeca Quintáns, la monarquia espanyola sempre ha estat vista amb reticències per les cases reials europees, que no obliden la traïció de l'emèrit al seu pare per poder regnar.   

 Manuel Colón, l'amic de les hores alegres 

Manuel Prado y Colón de Carvajal


Potser va ser el seu millor amic. Manuel Prado y Colón de Carvajal va ser l'administrador de la fortuna del monarca. Aristòcrata i bon vivant, el rei el va nomenar president de la companyia Iberia a l'inici de la Transició. Va ser enviat a algunes missions, com quan va volar a París per demanar al president Giscard que assistís a la coronació de Joan Carles I. Però sobretot va ser l'home del sector negocis de Zarzuela, abans de caure atrapat en diversos afers econòmics (Wardbase, Grup Torras, Grand Tibidabo) i ser condemnat a presó per apropiació indeguda. Va morir el 2009, emportant-se molts secrets a la tomba.

 Urdangarin, el gendre espavilat 

L'exduc de Palma Iñaki Urdangarin a les portes de l'Audiència de Palma. Foto: ACN


L'any 2013 esclataria amb força un escàndol que seria el preàmbul de la caiguda en picat del crèdit de la institució. Si fins aquell moment, tot eren sospites, el cas Nóos va ser l'entrada en tromba de la corrupció a la Zarzuela. La infanta Cristina de Borbó i el seu marit, Iñaki Urdangarin, van ser processats per frau fiscal. El cas va obligar la Casa Reial a prendre algunes mesures i la parella va ser foragitada de la família reial. En el judici posterior, Cristina de Borbó va ser absolta, però Urdangarin va ser condemnat a sis anys de presó. 

 Corinna, la negociant borbonejada 

Corinna, en un acte social. Foto: Europa Press


Les dones, molt més que els homes, han estat un capítol essencial en la història de la monarquia postfranquista. En la vida de Joan Carles I, n'hi ha hagut moltes. L'artista Bárbara Rey va mantenir una relació intensa amb el monarca. La mallorquina Marta Gayá -molt més discreta- va ser una persona important per l'emèrit. Però la "campiona" va ser Corinna zu Sayn-Wittgenstein, convertida en intermediària en molts negocis del monarca i a qui el Borbó va arribar a prometre el casament. Si la caiguda del rei a Botswana el 2012, mentre participava en una cacera amb ella, va ser l'inici de la seva pròpia caiguda com a monarca, les posteriors revelacions d'una Larsen ferida sobre alguns dels negocis borbònics -com aquestes a la BBC- van acabar d'empastifar la imatge del rei emèrit. 

 Sofia, paper d'estrassa 

Joan Carles I i Sofia, en una imatge d'arxiu Foto: Europa Press


Un dia de febrer de 1976 va ser una d'aquelles jornades inoblidables en la vida de Sofia de Grècia. La dona va voler visitar per sorpresa al seu marit en una finca de Toledo on el rei estava de cacera. Però es va topar amb la sorpresa que el monarca no es dedicava precisament a la captura d'animals i va tenir una decepció. Després en vindrien moltes altres. La periodista Pilar Eyre n'ha escrit una biografia molt documentada i en parla, d'ella i de tota la família, en aquesta entrevista. Ja fa molts anys que Sofia i Joan Carles viuen allunyats. En canvi, la reina emèrita sí que exerceix influència sobre el seu fill, Felip VI, que ha heretat la mentalitat conservadora i intervencionista de la monarquia grega, que va perdre la corona després del referèndum del 1974.   

 Letícia, la nouvinguda 

Letícia a la sortida d'un acte oficial.


Plebea, periodista i divorciada. El perfil de Letícia Ortiz Rocasolano podia haver estat una oportunitat per a la monarquia i ser útil per acostar-la a la societat. Pero des del començament, el novembre del 2013, quan la Casa Reial va anunciar l'enllaç amb l'aleshores príncep hereu, moltes coses es van trencar a l'interior de la família. Joan Carles de Borbó i Sofia mai van tenir bona química personal amb la nouvinguda i es desconeix la capacitat d'ella per millorar la imatge de la institució, de tan desgastada com està. Entre els monàrquics més tradicionals, mai ha estat acceptada. I no ha mostrat habilitat ni empatia respecte a Catalunya mentre Felip VI adoptava el paper de rei repressor.   

 Felip VI, enrocat 

Obertura de l'any judicial 2020. Foto: Casa Reial


Felip VI va arribar al tron després de l'abdicació del seu pare el 2014. En això ja hi va haver una major normalitat, ja que Joan Carles I no va esperar a la renúncia del seu pare... Porta sis anys de regnat i la seva actuació s'ha caracteritzat per un intent de posar terra pel mig respecte al rei emèrit i per mostrar-se inflexible envers Catalunya. Els darrers temps, els seus màxims valedors provenen de la dreta més rància i, fins i tot, de l'extrema dreta. Un fet que l'analista Rebeca Quintáns considera un greu error i que marca una diferència respecte a Joan Carles I, que va saber seduir un sector de l'esquerra. La monarquia apareix actualment com un suport dels poders més immobilistes i caldrà veure si el monarca és capaç de reinventar-se. De moment, fa bo el diagnòstic de Pilar Eyre: "Estarà preparat, però el llest és el seu pare".   

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació