19
de novembre
del
2020
Actualitzat
a les
22:11h
Sara González és una periodista insistent. De les que més. No es conforma amb la versió oficial. Pregunta, repregunta... i torna a preguntar. Demanar-se el què i el perquè de les coses i tenir un punt desconfiat és determinant en aquesta professió. I defensar davant de qui sigui la teva forma d'explicar-ho també.
Si, a més, i com és el cas, la periodista té bona ploma i se sap explicar en tots els formats, tot flueix i el lector o espectador hi guanya. És el que fa necessari, interessant i llegidor el seu darrer llibre, Per raó d'estat, d'Ara Llibres, que aquest dijous a la tarda s'ha presentat a la llibreria Ona, plena fins on les restriccions han permès.
La tria per la presentació explica el llibre i també a l'autora, periodista de NacióDigital: dos periodistes que són dels que pregunten i es qüestionen les versions del sistema que té la força coercitiva, David Fernàndez i Mònica Terribas, i Tamara Carrasco, la CDR acusada de terrorisme i confinada més d'un any al seu municipi. Finalment absolta i aquí ni ha passat ni passarà res.
Carrasco ens ajuda també a entendre l'autora: ser incisiu no és incompatible amb ser empàtic quan toca. "La nostra feina és repreguntar i repreguntar, però també saber escoltar. La vaig anar a entrevistar a Viladecans el 2018 i em va dir que no volia ser carn de share i no tenir un rol de víctima. I això ho oblidem massa sovint els periodistes", ha explicat González.
La presentació ha estat fidel al llibre. Ha estat, per tant, un tractat sobre les clavegueres i la guerra bruta contra qui impugna el sistema. Sobre com es fa, com impacta, i, sobretot, els peons, inspiradors i còmplices. Una guerra bruta que, com deia Fernàndez, abans anava "contra els marges, contra les tangents" i ara pot fer-se "contra mig país i contra governs legalment constituïts". No només contra l'executiu català. Perquè quan a la claveguera no li agrada qui hi ha a la Moncloa, també actua.
Pablo Iglesias, vicepresident espanyol i un dels testimonis del llibre, en dona fe arran de Villarejo i el mòbil d'una de les seves col·laboradores. És el salt qualitatiu que hem vist els darrers anys. L'estat dins de l'estat ja no té miraments perquè ara se sent realment amenaçat. Fernàndez afirma, però, que ni és efectiu ("l'independentisme no ha reculat") i a vegades ho acaben pagant els peons ("el tinent coronel Baena pot acabar com el comissari Villarejo").
Preguntar a tothom, també a Fernández Díaz
"Tant de bo" pensaven molts dels assistents, entre ells les primeres espases de les formacions partidàries d'un nou ordre (o règim si els agrada més). Laura Borràs, Marta Vilalta, Jenn Díaz o Jéssica Albiach eren algunes de les que s'escoltaven l'autora. González ha explicat que Fernàndez ha estat "un far" en el moment de dubte i a l'hora de triar testimonis que donen una bona perspectiva de tot allò que s'hi explica (inclòs Jorge Fernández Díaz), que Terribas la va reafirmar en preguntar-se els perquès i Carrasco en saber-se posar a la pell de l'altre.
I sempre present, de fons, Xavier Vinader. Mestre de periodistes d'investigació, home valent però sempre rialler i content d'ajudar companys. Va ajudar Fernàndez, va ajudar González i també a qui signa aquesta crònica. El llibre és també un homenatge a ell, que es va fer gran com a periodista empaitant les clavegueres i, tot i la seva fragilitat física, va convertir-se en bèstia negra dels que atemptaven i encara ho fan contra els valors democràtics.
Unes clavegueres que són difícils d'empaitar, que no es deixen retratar (Terribas ha recordat que cap televisió espanyola va voler emetre el documental de les clavegueres o els de la monarquia que va fer TV3 quan ella la dirigia) i que no volen retre comptes. Carrasco ha denunciat que a ella ningú li compensarà el mal que li han fet, la "condemna de telediari", el seu nom als cercadors quan vagi a demanar feina i Fernàndez, que aquest estat no pot generar altra cosa que desafecció "quan et toca personalment i això et condiciona". En el seu cas per la proximitat a un dels testimonis colpidors del llibre, Martxelo Otamendi, director d'Egunkaria, diari clausurat per l'Audiència Nacional el 2003. "Et donen la raó a Europa deu anys després, però passa que la volem ara", deia el periodista.
Terribas ha explicat que l'Estat profund té mecanismes per defensar-se, per blindar-se. Que no li calen els governs, que poden acabar sent fins i tot accessoris. I nosaltres, i els ciutadans? "Les lògiques del suport mutu" a les que apel·laven Fernàndez i Carrasco de no deixar ningú sol, ningú arraconat o víctima del retret intern davant la repressió. Això i explicar-ho des del periodisme.
Si, a més, i com és el cas, la periodista té bona ploma i se sap explicar en tots els formats, tot flueix i el lector o espectador hi guanya. És el que fa necessari, interessant i llegidor el seu darrer llibre, Per raó d'estat, d'Ara Llibres, que aquest dijous a la tarda s'ha presentat a la llibreria Ona, plena fins on les restriccions han permès.
La tria per la presentació explica el llibre i també a l'autora, periodista de NacióDigital: dos periodistes que són dels que pregunten i es qüestionen les versions del sistema que té la força coercitiva, David Fernàndez i Mònica Terribas, i Tamara Carrasco, la CDR acusada de terrorisme i confinada més d'un any al seu municipi. Finalment absolta i aquí ni ha passat ni passarà res.
Carrasco ens ajuda també a entendre l'autora: ser incisiu no és incompatible amb ser empàtic quan toca. "La nostra feina és repreguntar i repreguntar, però també saber escoltar. La vaig anar a entrevistar a Viladecans el 2018 i em va dir que no volia ser carn de share i no tenir un rol de víctima. I això ho oblidem massa sovint els periodistes", ha explicat González.
La presentació ha estat fidel al llibre. Ha estat, per tant, un tractat sobre les clavegueres i la guerra bruta contra qui impugna el sistema. Sobre com es fa, com impacta, i, sobretot, els peons, inspiradors i còmplices. Una guerra bruta que, com deia Fernàndez, abans anava "contra els marges, contra les tangents" i ara pot fer-se "contra mig país i contra governs legalment constituïts". No només contra l'executiu català. Perquè quan a la claveguera no li agrada qui hi ha a la Moncloa, també actua.
Pablo Iglesias, vicepresident espanyol i un dels testimonis del llibre, en dona fe arran de Villarejo i el mòbil d'una de les seves col·laboradores. És el salt qualitatiu que hem vist els darrers anys. L'estat dins de l'estat ja no té miraments perquè ara se sent realment amenaçat. Fernàndez afirma, però, que ni és efectiu ("l'independentisme no ha reculat") i a vegades ho acaben pagant els peons ("el tinent coronel Baena pot acabar com el comissari Villarejo").
Preguntar a tothom, també a Fernández Díaz
"Tant de bo" pensaven molts dels assistents, entre ells les primeres espases de les formacions partidàries d'un nou ordre (o règim si els agrada més). Laura Borràs, Marta Vilalta, Jenn Díaz o Jéssica Albiach eren algunes de les que s'escoltaven l'autora. González ha explicat que Fernàndez ha estat "un far" en el moment de dubte i a l'hora de triar testimonis que donen una bona perspectiva de tot allò que s'hi explica (inclòs Jorge Fernández Díaz), que Terribas la va reafirmar en preguntar-se els perquès i Carrasco en saber-se posar a la pell de l'altre.
I sempre present, de fons, Xavier Vinader. Mestre de periodistes d'investigació, home valent però sempre rialler i content d'ajudar companys. Va ajudar Fernàndez, va ajudar González i també a qui signa aquesta crònica. El llibre és també un homenatge a ell, que es va fer gran com a periodista empaitant les clavegueres i, tot i la seva fragilitat física, va convertir-se en bèstia negra dels que atemptaven i encara ho fan contra els valors democràtics.
Unes clavegueres que són difícils d'empaitar, que no es deixen retratar (Terribas ha recordat que cap televisió espanyola va voler emetre el documental de les clavegueres o els de la monarquia que va fer TV3 quan ella la dirigia) i que no volen retre comptes. Carrasco ha denunciat que a ella ningú li compensarà el mal que li han fet, la "condemna de telediari", el seu nom als cercadors quan vagi a demanar feina i Fernàndez, que aquest estat no pot generar altra cosa que desafecció "quan et toca personalment i això et condiciona". En el seu cas per la proximitat a un dels testimonis colpidors del llibre, Martxelo Otamendi, director d'Egunkaria, diari clausurat per l'Audiència Nacional el 2003. "Et donen la raó a Europa deu anys després, però passa que la volem ara", deia el periodista.
Terribas ha explicat que l'Estat profund té mecanismes per defensar-se, per blindar-se. Que no li calen els governs, que poden acabar sent fins i tot accessoris. I nosaltres, i els ciutadans? "Les lògiques del suport mutu" a les que apel·laven Fernàndez i Carrasco de no deixar ningú sol, ningú arraconat o víctima del retret intern davant la repressió. Això i explicar-ho des del periodisme.