20
de novembre
del
2020
L'octubre de 2019 Meritxell Galí (Sabadell, 1996) començava el Màster de Primatologia a la Universitat de Girona, després d'acabar el grau de Veterinària a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era l'oportunitat "per fer alguna cosa fora" durant 2021 en el transcurs del segon i últim any de formació. Va arribar el coronavirus, però ni així va alterar el seu desig i passió per investigar i "ajudar", tal com diu, les espècies de l'Amazònia del Perú i l'Equador.
Ara va cap allà, a aprendre "i ajudar", com recorda, durant mig any. Després de molta paperassa, tres vacunes i un canvi de look, aquest novembre agafarà un vol humanitari per emprendre una aventura a l'altre cantó del toll. I ho farà envoltada de selva i animals, allunyada de WhatsApp, xarxes socials, wifi i de la tecnologia amb la qual conviu a diari.
- Què l'empeny a marxar a l'Amazònia?
- Tenia clar que volia fer alguna cosa, perquè si ho fas sense la condició de ser estudiant no tens tantes oportunitats, per manca de finançament... i d'aquesta manera, tens l'ocasió d'aprendre moltes coses i participar en projectes interessants. Volia aprofitar-ho! Amb el coronavirus ens han ofert l'opció d'anar més a prop i em semblava que era perdre una oportunitat molt bona de veure coses molt més lluny.
- I per aquí a prop, què es pot fer?
- El que hi ha a Europa són centres de rescat d’animals que venen del tràfic, de domèstics. També hi ha investigació, però sempre he tingut molt interès amb el tema de genètica i vaig començar amb genètica de conservació, que és anar una mica més enllà. El treball que faré pretén comprovar les diferències entre els paràsits presents de diferents espècies endèmiques de Perú a bosc primari i fragmentat i, per tant, veure la influència que té la major interacció amb humans. Els primats juguen un paper, fan la funció coneguda com a paraigües. És a dir, sobretot els arboris, fan la dispersió de llavors dels fruits que consumeixen. A més, la conservació d'aquestes espècies repercuteixen positivament en la conservació global de l'entorn, tant de la flora com de la fauna, per exemple en depredadors.
Faré estudis de tres espècies de primats endèmiques de Perú. Vaig amb una altra companya i el contacte o l’enllaç és una exalumna del màster que ha continuat treballant i ja porta tres o quatre anys fent investigació. I espero també fer el mateix a Equador amb espècies pròpies, per extrapolar una mica.
- Com gairebé en tot, la petjada humana es troba al darrere.
- Sí, però més enllà de les prohibicions que es puguin establir com prohibir la tala o la caça, la conservació també implica treballar i parlar amb les comunitats, perquè hi ha una confluència d'interessos. Per exemple, per la supervivència del jaguar, es pot regular que no es matin, però hi ha una ramaderia que es veu amenaçada. És, salvant les distàncies, com passa als Pirineus amb els ossos. Cal trobar un equilibri.
- Per tant, també visitarà aquestes comunitats?
- Farem campanyes amb la població, per aconseguir guies, així com per conscienciar i trobar maneres d’entesa. Ho farem, en gran part, perquè també hi ha mercats il·legals d’aquestes espècies i els hem de fer entendre la seva importància i del benefici que comporta.
- I tindrà contacte amb animals?
- Sí, perquè vull ajudar un veterinari local, que col·labora amb l’entitat amb la qual treballaré. De vegades, li arriben animals de tràfic i com que no poden anar d’un dia per l’altre a un centre de rescat, aquest especialista els revisa i fa cures. Sigui l’animal que sigui estic disposada a donar un cop demà, perquè aprenc i a la vegada ajudo.
.jpg)
- Imagino que aquest viatge no serà el primer ni l’últim.
- M’agradaria seguir fent investigació i mai m’he imaginat només fent clínica, que si ha de ser així, cap problema. En un principi volia ser veterinària de salvatges en centres de recuperació i zoològics, però en el màster, amb alguns professors, he descobert altres coses de la primatologia com l’aplicació de la investigació en veterinària que desconeixia. I m'agradaria anar per aquí, però sobretot orientada a la conservació de les espècies.
- Com ha estat fer tràmits en pandèmia, amb totes les limitacions?
- Molt complicat, s’ha fet bastant pesat, perquè, inicialment no calien visats, però després amb la Covid-19 es necessitava un permís especial. No podia anar a recollir el meu visat a Madrid, perquè no hi podia viatjar i sort de la companya amb qui vaig, que és d’allà. En el consolat no agafaven el telèfon i estava tancat. A més, els vols són d’aquests humanitaris, perquè comercials per ara amb Llatinoamèrica no n’hi ha.
- Des de quan li ve aquesta devoció pels animals?
- Des de petita volia ser veterinària, mirava el programa de Veterinaris de TV3 i també El caçador de cocodrils. També segueixo diversos comptes d’Instagram associats al Zoo de Sidney, Wildlife Warriors, que comparteixen fotografies d’espècies exòtiques, fan divulgació i financen iniciatives. Si vaig a Austràlia, m’agradaria col·laborar-hi.
Ara va cap allà, a aprendre "i ajudar", com recorda, durant mig any. Després de molta paperassa, tres vacunes i un canvi de look, aquest novembre agafarà un vol humanitari per emprendre una aventura a l'altre cantó del toll. I ho farà envoltada de selva i animals, allunyada de WhatsApp, xarxes socials, wifi i de la tecnologia amb la qual conviu a diari.
- Què l'empeny a marxar a l'Amazònia?
- Tenia clar que volia fer alguna cosa, perquè si ho fas sense la condició de ser estudiant no tens tantes oportunitats, per manca de finançament... i d'aquesta manera, tens l'ocasió d'aprendre moltes coses i participar en projectes interessants. Volia aprofitar-ho! Amb el coronavirus ens han ofert l'opció d'anar més a prop i em semblava que era perdre una oportunitat molt bona de veure coses molt més lluny.
- I per aquí a prop, què es pot fer?
- El que hi ha a Europa són centres de rescat d’animals que venen del tràfic, de domèstics. També hi ha investigació, però sempre he tingut molt interès amb el tema de genètica i vaig començar amb genètica de conservació, que és anar una mica més enllà. El treball que faré pretén comprovar les diferències entre els paràsits presents de diferents espècies endèmiques de Perú a bosc primari i fragmentat i, per tant, veure la influència que té la major interacció amb humans. Els primats juguen un paper, fan la funció coneguda com a paraigües. És a dir, sobretot els arboris, fan la dispersió de llavors dels fruits que consumeixen. A més, la conservació d'aquestes espècies repercuteixen positivament en la conservació global de l'entorn, tant de la flora com de la fauna, per exemple en depredadors.
Faré estudis de tres espècies de primats endèmiques de Perú. Vaig amb una altra companya i el contacte o l’enllaç és una exalumna del màster que ha continuat treballant i ja porta tres o quatre anys fent investigació. I espero també fer el mateix a Equador amb espècies pròpies, per extrapolar una mica.
- Com gairebé en tot, la petjada humana es troba al darrere.
- Sí, però més enllà de les prohibicions que es puguin establir com prohibir la tala o la caça, la conservació també implica treballar i parlar amb les comunitats, perquè hi ha una confluència d'interessos. Per exemple, per la supervivència del jaguar, es pot regular que no es matin, però hi ha una ramaderia que es veu amenaçada. És, salvant les distàncies, com passa als Pirineus amb els ossos. Cal trobar un equilibri.
- Per tant, també visitarà aquestes comunitats?
- Farem campanyes amb la població, per aconseguir guies, així com per conscienciar i trobar maneres d’entesa. Ho farem, en gran part, perquè també hi ha mercats il·legals d’aquestes espècies i els hem de fer entendre la seva importància i del benefici que comporta.
- I tindrà contacte amb animals?
- Sí, perquè vull ajudar un veterinari local, que col·labora amb l’entitat amb la qual treballaré. De vegades, li arriben animals de tràfic i com que no poden anar d’un dia per l’altre a un centre de rescat, aquest especialista els revisa i fa cures. Sigui l’animal que sigui estic disposada a donar un cop demà, perquè aprenc i a la vegada ajudo.
La Meritxell durant una pràctica de veterinària. Foto: Cedida
- Imagino que aquest viatge no serà el primer ni l’últim.
- M’agradaria seguir fent investigació i mai m’he imaginat només fent clínica, que si ha de ser així, cap problema. En un principi volia ser veterinària de salvatges en centres de recuperació i zoològics, però en el màster, amb alguns professors, he descobert altres coses de la primatologia com l’aplicació de la investigació en veterinària que desconeixia. I m'agradaria anar per aquí, però sobretot orientada a la conservació de les espècies.
- Com ha estat fer tràmits en pandèmia, amb totes les limitacions?
- Molt complicat, s’ha fet bastant pesat, perquè, inicialment no calien visats, però després amb la Covid-19 es necessitava un permís especial. No podia anar a recollir el meu visat a Madrid, perquè no hi podia viatjar i sort de la companya amb qui vaig, que és d’allà. En el consolat no agafaven el telèfon i estava tancat. A més, els vols són d’aquests humanitaris, perquè comercials per ara amb Llatinoamèrica no n’hi ha.
- Des de quan li ve aquesta devoció pels animals?
- Des de petita volia ser veterinària, mirava el programa de Veterinaris de TV3 i també El caçador de cocodrils. També segueixo diversos comptes d’Instagram associats al Zoo de Sidney, Wildlife Warriors, que comparteixen fotografies d’espècies exòtiques, fan divulgació i financen iniciatives. Si vaig a Austràlia, m’agradaria col·laborar-hi.