12
de novembre
del
2020
Actualitzat
el
14
de novembre
a les
16:30h
Dues llanxes taronja s'apropen a una pastera mig enfonsada. Un centenar de persones, apilades i encartronades d'estar-se dies en la mateixa postura, comencen a cridar i a fer senyals amb les mans. Les barques auxiliars continuen acostant-se, mentre els membres de l'equip de rescat de l'Open Arms preparen les armilles salvavides. A simple vista ja veuen que la pastera està molt deteriorada, així que no perden temps. Un dels tripulants pregunta en anglès si hi ha dones i nens a l'embarcació. Sí que n'hi ha, entre els quals es troben dos nadons amb les seves mares i una embarassada.
L'alegria és màxima: tothom sembla estar bé i ja s'estan posant les armilles. Alguns fins i tot canten, feliços de veure que la seva nova vida, Europa, és una mica més a prop. És el segon rescat que fa l'Open Arms en poc més de 24 hores de diferència, i sembla que tot va segons el previst. Però de cop i volta, tot es cap gira. Només han pogut evacuar una de les mares quan el terra de la pastera cedeix i el món que estava per venir s'esfondra sota els seus peus. Caos.
En menys d'un segon es passa dels crits d'alegria als gemecs de socors. Ja només queden alguns trossos de la pastera flotant. És com si s'hagués esbutzat una bossa plena de bales de color taronja i estiguessin rodant pel terra brut i fosc. Però són caps i braços que batallen amb l'aigua freda, que s'aferren els uns als altres i que a cada crit se'ls omplen els pulmons amb una mica més de mar.
Des de la llanxa ràpida, la dona que han evacuat s'arramba a la vora de la nau i crida: "El meu nadó. El meu nadó. On és el meu nadó?". Busca el seu fill enmig d'aquell infern líquid. Un dels rescatadors es tira a l'aigua i aconsegueix recuperar la criatura. S'ha ofegat. L'altre, tampoc ha tingut millor sort i també està igual.
L'alegria és màxima: tothom sembla estar bé i ja s'estan posant les armilles. Alguns fins i tot canten, feliços de veure que la seva nova vida, Europa, és una mica més a prop. És el segon rescat que fa l'Open Arms en poc més de 24 hores de diferència, i sembla que tot va segons el previst. Però de cop i volta, tot es cap gira. Només han pogut evacuar una de les mares quan el terra de la pastera cedeix i el món que estava per venir s'esfondra sota els seus peus. Caos.
En menys d'un segon es passa dels crits d'alegria als gemecs de socors. Ja només queden alguns trossos de la pastera flotant. És com si s'hagués esbutzat una bossa plena de bales de color taronja i estiguessin rodant pel terra brut i fosc. Però són caps i braços que batallen amb l'aigua freda, que s'aferren els uns als altres i que a cada crit se'ls omplen els pulmons amb una mica més de mar.
Des de la llanxa ràpida, la dona que han evacuat s'arramba a la vora de la nau i crida: "El meu nadó. El meu nadó. On és el meu nadó?". Busca el seu fill enmig d'aquell infern líquid. Un dels rescatadors es tira a l'aigua i aconsegueix recuperar la criatura. S'ha ofegat. L'altre, tampoc ha tingut millor sort i també està igual.
Escuchad el sonido del naufragio que vivimos ayer.
El grito desesperado de una madre en busca de su bebé de 6 meses de vida, en medio del caos.
Le recuperamos del mar en parada respiratoria,remontó, pero horas más tarde su pequeño cuerpo no resistió.
Ella es la madre de Joseph