El conflicte basc i la violència d'ETA són encara temàtiques feridores quan fan el salt a l'audiovisual. Cada vegada que sorgeix un nou treball situat en l'escenari d'Euskadi dels anys 70 a l'actualitat, les pedres volen a una banda i una altra sense cap mena de mirament per frenar el vessament de records, sang i llàgrimes d'unes cicatrius encara per tancar. "En aquestaterra nostrala veritatva morirfamolt de temps", resa Fernando Aramburu a la seva novel·la, Patria. I sota aquesta pluja constant de crítiques, aplaudiments i posicionaments neutrals, el llibre va arribar a les mans d'Aitor Gabilondo per acabar convertint-se en una minisèrie produïda per HBO. El resultat, però, dista de la potència de la novel·la i engrandeix el regust agredolç que van deixant totes aquelles produccions que tracten el conflicte d'ETA.
La minisèrie és un producte d'alta qualitat audiovisual, un repartiment escollit amb ull clínic i una posada en escena magnífica. Això és innegable. Els escenaris estan perfectament vertebrats amb la coherència de la literatura d'Aramburu i les sensacions que vol transmetre l'escriptor, sobretot l'ofec social de certes localitzacions, s'aconsegueixen amb el pas dels capítols. El problema, però, no és de forma. És de contingut i d'execució. Una sèrie que comença amb pistonada acaba perdent-se en una pluja d'idees inconnexes que acaben en un bassal d'aigua inconcret.
Les dues famílies protagonistes de Patria escenifiquen una trama maniquea, fictícia sí, però amb una càrrega massa forta de tòpics, d'un moment concret de la història del conflicte basc. No és que aquesta munió de denominadors comuns siguin mentida, és que condicionen la història, perdent tota l'essència personalista, humana i dramàtica que buscava Aramburu a la novel·la. Endinsar-se en la pàtria del silenci és tota una experiència gratificant a nivell audiovisual, però una vegada vas fent passes enllà, descobreixes que tot queda en un mig somriure, en un mig fer. És gairebé metafòric, com la vida a mitges i trencada que deixa el Txato després del seu assassinat.
Una segona lectura ens fa veure que el retrat de les famílies, el poble rural basc i les dues parts del conflicte armat té un component personal de la visió d'Aramburu i de Gabilondo. La radiografia del caràcter social dels bascs és complexa si no es vol entrar en els tòpics de la fredor i la falta d'afecte. Tot i això, en gran mesura i de manera generalitzada, no deixen de ser veritat. El matriarcat euskaldun, els recels per un cognom, els malentesos que poden posar fi a la vida d'una persona. Aquests fets van succeir, com les tortures a Intxaurrondo, i ningú els pot negar. El problema és pressuposar i afirmar que Patria s'erigeix en un pedestal com la sèrie sobre el relat verídic del conflicte basc. No ho fa, no ho pretén i ni tan sols ho aconsegueix.
Elena Irureta i Ane Gabaraín, en una escena Foto: HBO
Patria amaga sentiments molt primaris a través dels seus personatges. Amagada perquè radiografia amb certesa la retenció anímica d'una societat traumatitzada i adolorida després d'anys de violència. Però també amagada perquè no acaba de saber resoldre com transmetre realment la pena, el dol, la ràbia, la venjança, la culpabilitat o el rancor. La mitja abraçada final entre les dues mares protagonistes és una trista metàfora de la irregularitat que acaba assolint la sèrie. En un punt i a part hem de situar les actrius principals que les interpreten, Elena Irureta i Ane Gabaraín, que gaudeixen de moments de lucidesa notables, però s'acaben perdent en el mateix rierol discontinu de la sèrie.
La intenció d'una perspectiva humana sobre el conflicte basc és d'agrair, però no és tan exquisida com ens la volen vendre. Patria d'HBO es converteix, però, en una transcripció a mitges de la novel·la, amb pinzellades visuals sobre els cops dramàtics que entomen dues famílies devorades per la violència, sense acabar d'encaixar bé totes les peces del retrat. Afirmar que és la sèrie de l'any -com van intentar amb Antidisturbios- em sembla un exercici infantil per un públic amb la maduresa suficient, els coneixements suficients i el record suficient per posar en retrospectiva el que s'explica amb el que es va viure durant els anys de plom.
L'evolució dels personatges és molt irregular, no acaben de trobar el seu veritable pes en el metratge, tot i els innegables bons desitjos dels creadors. Rutger Hauer va advertir a Blade Runner que les llàgrimes es poden perdre fàcilment entremig de la pluja i, a Patria, en situacions dramàtiques, el plor s'acaba barrejant amb les gotes que van caient del cel. Notòria en l'execució, l'agraïment que aquest país segueixi empenyent per crear ficció -no documental- sobre moments tràgics de la història recent i el desig que en el futur el maniqueisme quedi en els discursos polítics i no pas en els relats audiovisuals.
