L'espai del PDECat i l'interrogant de Puigdemont

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Entrevistem Àngels Chacón, cap de llista del PDECat el 14 de febrer. La candidata té el hàndicap de ser poc coneguda encara, però a favor una forma de parlar clara i directa i una oferta política identificable. Independència sí, però sense perdre-hi bous i esquelles en una lluita que encara és molt desigual i pensant també en com gestionar el mentrestant, en el seu cas des del centredreta i idees liberals. El PDECat ha aguantat els embats i ha decidit no dissoldre's dins de Junts després que, pels casos de corrupció de CDC i altres herències, alguns dels afins a Carles Puigdemont es neguessin a arribar-hi a acords polítics per confluir. Han decidit fer camí sols i no contemplen tampoc pactes amb el PNC de Marta Pascal, que entenen que ha renunciat a l'objectiu independentista i que ara els penalitzaria. 

La maniobra té riscos. La majoria d'alcaldes i militants s'han quedat amb Chacón i David Bonvehí, però ara tot depèn del resultat a les urnes, dels votants. Si fracassen -a les darreres enquestes encara no apareixen- el partit tindrà compromesa la seva continuïtat sense la finestra del Parlament. L'objectiu és, a partir d'actius com la visibilitat que els donaran els drets electorals als mitjans públics, les cares d'Artur Mas i Andreu Mas-Colell, i la malla territorial, sortir-se'n marcant un perfil propi, més moderat i a la dreta del dels dos partits de l'actual Govern. En definitiva, ser una força que condicioni la majoria independentista.

A l'altra banda Junts i ERC, que compatibilitzen la llarga cursa electoral amb la gestió de la pandèmia i sotracs com ara l'operació Volhov (sobre la difusió de gravacions i el paper del periodisme n'he escrit aquesta opinió). ERC va per davant a les enquestes, però està temorosa de l'efecte que pugui tenir la gestió de la pandèmia. Pere Aragonès ja ha fet oficial que es presenta a les primàries i ha definit una oferta clarament socialdemòcrata, poc personalista i amb una aposta que, en el terreny nacional, passa per ser-ne més per tòrcer el braç a l'Estat i poder celebrar un referèndum amb tot el reconeixement intern i extern. Hi ha, però, incògnites com ara com respondre a una negativa sostinguda més enllà d'una apel·lació a la desobediència. La seva victòria el 14-F necessitaria un acord amb Junts per ser investit i donaria pas a una legislatura complicada. Però la derrota d'Aragonès faria que es qüestionés internament l'estratègia i la gestió al Govern.

Les grans incògnites són Junts i Carles Puigdemont, els principals rivals del PDECat. El partit ha organitzat unes primàries i tots els dirigents esperen que ell opti a la presidència de la Generalitat encara que pocs (en privat gairebé cap) confien que pugui ser investit. No només pels impediments que hi pot posar la Justícia o la mesa del Parlament, sinó també perquè implicaria deixar l'acta d'eurodiputat i la immunitat. Els militants escolliran els llocs de sortida, però no "president efectiu" si Puigdemont es presenta i no pot ser-ho. La direcció ha preferit (no sense dubtes) que tot quedi més diluït en una segona urna on serà més difícil que algú es destaqui massa sobre els altres i ja es veurà què passa. 

Laura Borràs és -en això hi ha diagnòstic compartit- la preferida per la militància gràcies al seu carisma, entre altres atributs. Però els dirigents de Junts saben que en qualsevol moment el Suprem la pot inhabilitar, que la campanya i la legislatura aniran de gestió a més d'intentar fer efectiu -encara no se sap com- el mandat de l'1-O, i que el carisma de Borràs pot tenir dificultats per conviure amb el de Puigdemont i fins i tot eclipsar-lo si és presidenta. Per això el nucli dur preferiria Jordi Puigneró, que entenen que pot relligar prioritats i sensibilitats. Ahir una informació de Rac1 hi insistia. Damià Calvet, amb el suport de Josep Rull, també aspira tot i que té menys opcions. Altres noms, com Ramon Tremosa, Elsa Artadi i fins i tot Joan Canadell poden jugar algun paper. 

La situació per Junts, un projecte encara tendre, és endimoniada. Sense Puigdemont el risc de perdre augmenta exponencialment, i ell no té la garantia de guanyar si es presenta. Dubta perquè no vol perdre la porpra de les seves dues victòries davant Oriol Junqueras, el 21-D primer i a les europees després. Els que han qüestionat l'estratègia i la tàctica del president a l'exili ja no hi comparteixen espai polític. Els que l'han seguit, a vegades sense entendre massa algunes decisions o silencis, esperen que ara els correspongui i s'impliqui fins on pugui i una mica més. La difusió que a les xarxes feien aquest cap de setmana d'un manifest de suport al "president legítim" n'és una nova evidència.   
 

---

Avui no et perdis

» Entrevista a Àngels Chacón: «Renunciar a la ideologia per ser independentista es pot aguantar un temps, però no tant»; per Joan Serra i Jordi Velert.

»Deu conjectures i acusacions del «totum revolutum» de l'operació Volhov; per Sara González i Bernat Surroca.

» Fil directe: «Indefensos»; per Germà Capdevila.

»«Per raó d'Estat», el viatge de Sara González per les clavegueres.

» Opinió: «El país que tenim, i l’independentisme tòxic»; per Jordi Muñoz.

» Tres acusats, llargues penes de presó i moltes preguntes per respondre: els atemptats del 17‑A, a judici; per Bernat Surroca.

» Entrevista a Raphael Minder (NYT): «M'ha sorprès la ràpida degradació de la monarquia»; per Pep Martí.

» Fins on arribaran els canvis de Biden? Ho analitzen els experts; per Jordi Velert.

» Tots els homes (i dones) del president; per Pep Martí.

» Opinió: «La importància d'un vot»; per Montserrat Tura.

» Parlen els sanitaris: «No hi ha prou professionals per a la segona onada»; per Andreu Merino.

» Dades | Quants catalans han mort per Covid? Tres models apunten a uns 15.000 i el Ministeri diu 7.200; per Roger Tugas.

» #els50noms: Jordi Clos, el mecenes hoteler que va inventar la marca Barcelona; per Miquel Macià i Pep Martí.

» Correspondència inèdita (2/2): L'abat Escarré va frenar l’empresonament d’Escrivà de Balaguer a la Barcelona de la postguerra; per Ramon Balmes.
 

---

 El passadís

A Joe Biden no se li coneix interès de cap mena o posicionament públic sobre Catalunya, tampoc quan va ser vicepresident d'Obama, fins al gener de 2017. El moment àlgid del procés a la Casa Blanca hi havia Donald Trump, que va donar suport al govern espanyol tot i que va demostrar ser conscient del conflicte. Si el conflicte torna, veurem com reacciona la nova administració. En tot cas, d'informes sobre Catalunya, Biden n'ha d'haver tingut com a mínim dos a les mans preparats pel seu personal després d'entrevistar-se amb dirigents independentistes.

L'exlíder d'ERC, Joan Puigcercós, m'explica que en dues ocasions ell es va reunir amb l'equip d'assessors de Biden quan era senador per Delaware. Als anys noranta hi va anar amb Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira en nom d'ERC i convidats pel departament d'Estat. Una de les persones que els va rebre per interessar-se per la situació política catalana era el cap de gabinet del nou president. Anys més tard, quan Puigcercós era diputat a Madrid, hi va anar també en una visita organitzada pel govern americà i també va tenir contacte amb els assessors de Biden a les seves oficines al Senat. Bona part dels seus 36 anys al Senat americà el nou president els va passar presidint el Comitè de Relacions Exteriors i va estar, per exemple, molt actiu per assegurar la implicació americana en el conflicte dels Balcans i en el debat sobre la invasió d'Afganistan i Iraq.
   
Vist i llegit

La victòria de Biden implicarà un canvi total en les relacions exteriors, un terreny que li és molt familiar al nou president com us deia. La persona que esculli per la secretaria d'Estat -un dels noms que hi ha sobre la taula és la moderada Susan Rice- haurà de ser ratificada pel Senat, on per ara encara no té clara la majoria. En tot cas, quan se'n surti les capgirarà com un mitjó i tornarà a mirar a Europa. Ho haurà de fer, explica en aquest optimista article a El PaísTimothy Garton Ash, en peu d'igualtat però també amb la possibilitat de liderar amb la UE i altres democràcies com ara Japó, Austràlia i l'Índia. L'any que ve vol organitzar una gran cimera i ara les seves prioritats són clares, explica el catedràtic d'Oxford: clima, Covid i la Xina.

 L'efemèride

Tal dia com avui de fa 31 anys va caure el Mur de Berlín. Aquest fet marca l'inici de l'ensorrament del sistema polític i econòmic socialista que, sota l'òrbita de l'URSS, havia governat l'est d'Europa i marcat la política de blocs des del final de la Segona Guerra Mundial. El col·lapse de la RDA i la pressió ciutadana van fer que el mur s'obrís i es comencés a enderrocar. Alemanya es reunificaria mesos després. De les restes del mur en va fer aquest reportatge fotogràfic Jordi Borràs i l'any passat Pep Martí va publicar aquest reportatge en motiu del 30è aniversari des d'on podeu accedir a altres peces i vídeos que vàrem seleccionar per reviure-ho, amb ostalgie o sense.

 L'aniversari

Avui hauria fet 84 anys el jurista, escriptor, economista, polític i divulgador científic Eduard Punset, que va morir el maig de l'any passat a Barcelona, on havia nascut. Va ser ministre de la UCD i dirigent del CDS,  però el seu salt a la fama va arribar com a divulgador en programes de ciència de Televisió Espanyola. Amb el seu particular estil va fer entenedors temes d'astronomia, medicina o benestar emocional. Albert Om va ser el seu Convidat i a NacióDigital li vam fer aquesta entrevista, que vam acompanyar amb deu reflexions seves sobre la ciència.
 ​Fes clic aquí per rebre'l