El capità Marc Reig al pont de comandament de l'Open Arms | Sergi Cámara
Diari des de l'Open Arms (3)

Marc Reig: «Mentre es retenen vaixells se segueix ofegant gent al mar»

El capità de l'Open Arms explica com ha viscut en primera persona la criminalització de les ONG i denuncia la inacció dels governs europeus davant la crisi dels refugiats

El capità Marc Reig al pont de comandament de l'Open Arms | Sergi Cámara
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de novembre de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L'Open Arms s'obre pas entre les ones del mar mentre es dirigeix a la zona de recerca i rescat. Al pont de comandament, el capità Marc Reig (1976, Bellpuig) mira els monitors de posicionament de  la nau. S'agafa el coll de la dessuadora vermella que també vesteixen la resta de companys de l'equip i es queda pensatiu: quantes persones trobaran? Tornarà a tenir els mateixos problemes que fa dos anys, quan el van acusar a ell i a una altra companya d'afavorir "la immigració il·legal"?

Quan encara estaven posant la nau a punt per poder salpar del port de Barcelona, Reig no sabia com acabaria la seva causa amb la justícia italiana. Per sort, aquests darrers dies els tribunals italians van desestimar les acusacions que pesaven sobre ell i la cap de missió, Ana Isabel Montes, per "facilitar la immigració il·legal i de violència privada". Tot per haver salvat la vida a unes 200 persones i desembarcar-les al port de Pozzallo el 2018. Ara Reig es pregunta si amb aquesta nova missió en aigües internacionals, prop de la costa de Líbia, es pot repetir la història.

 Quadern de bitàcola des de l'Open Arms

  1. La preparació al port de Barcelona
  2. L'Open Arms salpa per salvar vides
  3. Entrevista a Marc Reig, capità de l'Open Arms
  4. Rescat de 88 persones a la deriva
  5. El drama del Mediterrani, en un crit
  6. Desembarcament a port segur
  7. L'experiència de la Fatoumata
  8. Tornada a Barcelona

Com va ser aquell rescat del 15 de març de l'any 2018 pel que us van acusar d'afavorir a la immigració il·legal?

- Va ser bastant tens perquè va ser un dels primers rescats en què va aparèixer en escena una patrullera líbia. Fins llavors nosaltres sempre havíem tractat amb la guàrdia costanera italiana. Quan nosaltres ja teníem a unes quantes persones rescatades a les barques auxiliars, vam rebre amenaces per part d'un dels patrons libis. "Si no ens dones les dones i nens que tens a la barca et matarem", deia. Ja quan va arribar l'Open Arms vam negociar amb ells: els vam explicar que nosaltres veníem a rescatar, que anàvem a col·laborar tots junts i que el primer que calia fer era treure a la gent que hi havia a l'aigua. Després ja parlaríem del que podíem fer amb els que teníem a la nostra barca. Ells insistien que els hi havíem de donar les persones, però nosaltres no volíem perquè consideràvem que seria una devolució en calent massiva. No es pot tornar a algú al país del qual està fugint i teníem clar que no ho faríem. A més, Líbia està en guerra, té diverses faccions i no estava assumint les operacions de recerca i rescat en aquesta zona.

- I llavors?

- Mentre passaven les hores i sol·licitàvem port a Roma, un dels libis va entrar en una de les barques dient que es volia emportar a la gent. Des de l'Open Arms se li va dir que no tenia permís per pujar a l'embarcació auxiliar, que estava pujant a un vaixell espanyol sense permís i que si us plau baixés immediatament. Finalment, els libis ens van donar permís per embarcar a la gent. Aquí és quan acabem de rescatar els que queden i fem direcció nord. A Malta hi va haver una evacuació, però finalment ens van donar port a Pozzallo, Itàlia. Un cop allà col·laborem amb la policia: els donem tots els vídeos i els ensenyem el diari de navegació. Van interrogar alguns membres de la tripulació, allargant el procés perquè finalment ens arribés una carta en què se'ns acusava d'afavorir la immigració il·legal.

- I no ha estat fins ara que s'ha desestimat la causa

- Sí, han estat dos anys de molt patir, però finalment els jutges italians no han trobat proves de les quals se'ns acusa.  

- Què penses que s'estigui criminalitzant l'ajuda humanitària i la solidaritat? Com hem arribat a aquest punt?

- És incomprensible. Nosaltres som una ONG amb uns recursos limitats, amb un remolcador del 74 i no hauríem de fer nosaltres aquesta feina, l'haurien de fer els governs i no l'estan fent. Hi ha uns convenis que no s'estan complint i la realitat és que al mar on ens banyem a Barcelona és el mateix on mor moltíssima gent. Moltíssima més de la que pensem, perquè hi ha moltes persones que simplement s'ofeguen i no són comptabilitzades. I quan les rescates veus que es tracta de gent que està fugint de països en guerra, de violacions, de la repressió. Encara segueix havent-hi esclavitud al món, sembla que estiguem parlant de 200 anys enrere.

- Abans hi havia una operació de la UE anomenada "Mare Nostrum", per què es va deixar de fer?

- No sé per què es va deixar de fer. Perquè no hi havia pressupost, perquè no interessava, perquè Líbia estava en guerra... El que sé és que s'ha quedat un espai desprotegit i les ONG l'estan cobrint com poden, i el seu objectiu realment és deixar de fer-ho. Nosaltres no volem continuar fent això, ens agradaria que ho fes gent amb més recursos. Rescatar és important, no és una missió sinó una obligació per a nosaltres.

El capità Marc Reig, juntament amb l'oficial Erri, revisant la ruta. Foto: Sergi Cámara


- Hi ha qui parla de l'efecte crida, perquè vosaltres sou aquí.

- Això s'ha dit molt que si provoquem el pull factor o efecte crida. Hi ha molta gent que continua fugint del seu país hi hagi o no un vaixell de rescat al mar. I molts de cops no n’hi ha, que és el més terrible. No és que les ONG provoquem un efecte crida, és que mostrem que hi ha moltes persones que segueixen intentant fugir i se n'estan morint moltes més perquè ningú les recull. És com buscar una agulla en un paller i que  sempre et punxis amb aquesta agulla. Serà que hi ha moltes agulles al paller, no?

- Per què es tarda tant ara a donar port quan hi ha un rescat?

- No és només trigar a donar port, sinó tot el que implica. A l'agost de l'any passat vam estar 19 dies a 700 metres de Lampedusa esperant que ens donessin port. Són 19 dies que ningú està rescatant, més tota la burocràcia que s'ha de fer. Està clar que mentre es retenen vaixells hi ha gent que se segueix ofegant al mar. Una nau parada és sinònim que ningú en parli i que la gent s'oblidi. Per això estan posant les coses tan difícils als vaixells de les ONG.

- Els països de la UE en una reunió van trigar 2 dies a repartir-se les quotes pesqueres i triguen dies a repartir persones. Què penses?

- Des que hem sortit de Barcelona hem passat per un munt de zones SAR (zones de recerca i rescat, en anglès Search and Rescue). Ahir quan vam rebre un punt que estava en zona SAR Malta, aquesta barca era a 40 milles de Lampedusa i a 130 de Malta. Com és SAR Malta, han de ser ells qui envien un vaixell i es posen en contacte amb la SAR italiana. Per tant, es tarda molt de temps. Una operació de recerca i rescat ha de ser ràpida. Què preferim: que siguin 12 hores en què et vinguin a rescatar o 3 hores i mitja?

- Com podria agilitzar-se el tema dels rescats? 

- El primer que cal fer, al meu entendre, és una zona SAR europea comuna amb un centre de direcció que sigui Europa. Quan trobem gent el primer que s'ha de fer és treure'ls de l'aigua i rescatar-los. Després no hauria de ser tan difícil repartir-se a 300 o 400 persones.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

Participació