1 de 10
La brúixola: 6 de novembre

La veu silenciada de Dani Gallardo

El judici a Gallardo sintetitza la repressió anònima, patida per ciutadans crítics amb el traç gruixut aplicat a l'independentisme. També són notícia la ressaca de l'adeu de Bartomeu, Thomas L. Friedman i les eleccions als EUA, i els llibres d'Ariel Magnus i Sara González

per Joan Serra Carné, 6 de novembre de 2020 a les 07:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de novembre de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Rep el butlletí cada matí al teu correu

Dani Gallardo fa més d'un any que és a la presó d'Alcalá Meco. I no troba una explicació raonada que motivi els mesos de reclusió preventiva. El 16 d'octubre del 2019 va participar en una concentració de protesta a Madrid contra la sentència de l'1-O dictada pel Tribunal Suprem. Dels joves que van prendre part en aquell i d'altres actes reivindicatius, és l'únic que continua empresonat. No tenia antecedents, tampoc admet haver actuat amb violència, però continua tancat pel relat policial dels fets. Li han tombat cinc peticions de llibertat provisional. Aquest divendres afrontarà el judici pels fets, i la Fiscalia li demana una pena de sis anys per desordres públics, atemptat contra l'autoritat i lesions.

La defensa de Gallardo intentarà argumentar davant del jutge que el relat policial que denuncia el comportament violent del jove en la manifestació de fa més d'un any a Madrid no s'ajusta a la realitat. La versió dels agents, que ha fet seva la Fiscalia -com en altres causes vinculades al procés-, és que l'acusat va colpejar un policia amb una barra amb claus extreta prèviament d'un palet. Però l'advocat del jove madrileny reclamarà l'absolució, atès que no hi ha proves que demostrin el seu protagonisme en els aldarulls.

El de Gallardo és el rostre de la repressió anònima, la que han patit ciutadans que en els darrers anys han sortit al carrer per denunciar el traç gruixut aplicat als procediments judicials contra l'independentisme. Gallardo té 23 anys, és natural de Cadis i resideix a Madrid. La seva causa no és la independència de Catalunya. Es va mobilitzar perquè no compartia la plantilla judicial desplegada contra el sobiranisme ni acceptava que la resposta a un problema polític fos la força dels aparells de l'Estat. De retruc, es va convertir en una víctima més. Una víctima silenciada.

La desproporció del cas ha motivat una onada de solidaritat amb Gallardo. Moviments antirepressius en demanen la posada en llibertat a Barcelona i Madrid, polítics independentistes l'han visitat a la presó, i no para de rebre cartes de ciutadans que li expressen suport i escalf. El judici d'aquest divendres i el llarg càstig de la presó provisional són una mostra més de la incomoditat que encara genera la protesta si es dirigeix a la sacralitzada unitat territorial d'Espanya. Gallardo firmaria que les acusacions quedessin en no-res, com en el cas de Tamara Carrasco. Ara bé, el patiment viscut ja mai no podrà ser reparat.
 

Avui no et perdis

» Dani Gallardo, a judici: sis anys de presó per protestar contra la sentència de l'1-O?; per Andreu Merino.

» La Sindicatura detecta fraccionament de desenes de contractes a l'Àrea Metropolitana; per Roger Tugas.

» Junts fia l'estratègia electoral a Puigdemont i evita triar un «candidat efectiu»; per Ferran Casas.

» El castellà cau com a «llengua vehicular» a la nova llei d'educació; per Sara González.

» El Govern diu que no es precipitarà a l'hora d'aixecar les restriccions a bars i restaurants; per Andreu Merino.

» MAPES La majoria de comarques i ciutats ja tenen la velocitat de propagació per sota d'1; per Roger Tugas.

» Els alumnes es faran les proves PCR a ells mateixos a partir de l'institut.

» Opinió: «Aturi-ho ja, senyor Ábalos»; per Sara González.

» Mapa: Els resultats dels EUA per estats.

» L'Open Arms salpa de Barcelona per salvar vides al Mediterrani; per Sergi Cámara.
 

 El passadís

Aquest dilluns arriba a les llibreries Per raó d'Estat (Ara Llibres), de la periodista i -amiga- Sara González. És un treball farcit de testimonis que relata, amb ingent documentació, casos flagrants en què els poders establerts han maniobrat per reprimir, castigar, espantar o desprestigiar les veus dissidents. Al llibre hi parlen des de joves d'Altsasu fins a l'activista Tamara Carrasco, passant pel periodista Martxelo Otamendi o l'anarquista Juan Manuel Bustamante.

González radiografia el funcionament del que s'han anomenat clavegueres de l'Estat. I hi apareixen dues veus antagòniques, que han estat i són a la primera línia de la política espanyola: Pablo Iglesias, vicepresident del govern de coalició, i Jorge Fernández Díaz, exministre de l'Interior. Iglesias, que relata la persecució personal i política que ha patit, constata que l'actuació de certs aparells de l'Estat no seria possible sense l'existència també d'una "claveguera mediàtica". I Fernández Díaz confessa a González que el blindatge de l'Estat ho justifica tot. Anoteu la frase: "És evident que tothom acceptaria que si per evitar una catàstrofe cal que mori una persona... Digues-li raó d'Estat o digues-li com vulguis. No sé si m'explico". Us convido a llegir el llibre. Aquest cap de setmana en farem l'avançament editorial.

Vist i llegit

Avui els amics tenen protagonisme en aquesta tribuna. En temps de recolliment i alegries comptades al Camp Nou, pren més sentit la peregrinació a La Caverna Azulgrana d'Albert Martín. S'hi està com a casa. Els profetes que han fet gran el Barça hi tenen un altar, s'encadenen veritats i s'assenyalen els mals del neonuñisme, conjura col·lectiva més necessària que mai, ara que venen eleccions i el club penja d'un fil. La dimissió de Josep Maria Bartomeu mereixia una reflexió de Martín. "De Bartomeu només podem dir, per no incórrer en acusacions greus que ens puguin dur de pet al jutjat, que senzillament odiava el futbol", escriu el periodista. I a la caverna, plena a vessar, ressonen els aplaudiments. No toquem ni una coma.

 El nom propi

El llarg recompte de les eleccions als Estats Units i el comportament de Donald Trump -que primer va proclamar-se guanyador amb l'escrutini inacabat i després va denunciar frau electoral sense aportar cap prova- han motivat una allau d'anàlisis. El trumpisme ha resistit més enllà del que indicaven els sondejos, però no governarà la Casa Blanca quatre anys més. Sobre els resultats i la divisió que deixa el mandat de Trump hi reflexiona amb clarividència Thomas L. Friedman a The New York Times. El columnista, tres vegades premi Pulitzer, sosté que el gran derrotat dels comicis són els Estats Units. Per Friedman, el president ha lesionat dos pilars de la democràcia, "la veritat i la confiança", i no ha servit al conjunt de la societat nord-americana. Però el més preocupant, segons el seu parer, és que, encara que Joe Biden sigui finalment investit, els republicans difícilment repensaran l'estratègia política que han perfeccionat amb Trump al capdavant. Friedman pronostica més bel·ligerància i divisió.

 Els imperdibles

La captura d'Adolf Eichmann a l'Argentina la primavera del 1960 va ser la primera gran operació del Mossad. Eichmann, un dels jerarques nazis implicats en la logística de la solució final, vivia amagat en una zona rural i gestionava una granja de conills amb identitat falsa, acompanyat de la dona i els fills. L'escriptor argentí Ariel Magnus, fill de supervivents de l'Holocaust, ha novel·lat la vida tranquil·la del criminal nazi a El desafortunado (Seix Barral), un relat ancorat en la realitat però que es val de la ficció per descriure escenes quotidianes dels anys feliços d'Eichmann, abans de ser traslladat a Israel per ser jutjat. Xavi Ayén ha entrevistat Magnus a La Vanguardia. No us perdeu ni el llibre ni la conversa. Bon cap de setmana!

 
Joan Serra Carné
redactor en cap de NacióDigital

Vols rebre els butlletins de NacióDigital cada matí al teu correu electrònic? 

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Arxivat a:
La brúixola
Participació