La primera vegada en què el Barça i el Dinamo es van veure les cares en una competició continental va ser el març de 1991, als quarts de final de la Recopa d'Europa, en un context geopolític completament diferent de l'actual. L'equip de Kíev participava en la lliga soviètica i Ucraïna era encara part integrant d'una URSS que caminava, això sí, cap a un accelerat procés de descomposició.
Aquell 6 de març de 1991, el Dinamo va saltar a la gespa de l'estadi de la República de Kíev vestit amb samarreta groga i pantalons blaus, un uniforme que dibuixava els colors de la bandera nacional ucraïnesa. Aquest equipament, que el club havia adoptat el 1990 substituint la seva tradicional elàstica blanca, pretenia mostrar la complicitat de l'entitat amb un creixent nacionalisme ucraïnès que reivindicava sense complexos la independència del seu país.
L'obertura propiciada per la perestroika i la glàsnost havia permès recuperar l'exhibició tolerada d'alguns símbols nacionals històrics de les repúbliques de l'URSS aixecant, de facto, la prohibició que existia sobre l'ensenya bicolor ucraïnesa. Una bandera, formada per dues franges, una de blava, que representava el cel, i una altra de groga, que simbolitzava els fèrtils camps de blat del país, que havia estat utilitzada per primer cop durant la Primavera dels Pobles de 1848 per erigir-se posteriorment en bandera oficial de l'efímera República Popular d'Ucraïna, proclamada poc després de l'esclat de la Revolució d'Octubre.
La bandera soviètica i l'ensenya franquista presideixen el partit entre el Dinamo i el Barça. Foto: Youtube
El març de 1991, però, aquesta bandera bicolor no presidia l'estadi de la República. Ho feia l'ensenya de la Unió Soviètica, certificant que Ucraïna era encara part integrant de l'URSS, acompanyada de la creu de Sant Andreu escocesa, en honor a l'àrbitre David Syme, i d'una bandera espanyola amb l'àguila franquista que va ruboritzar la representació diplomàtica estatal present a la llotja.
Per veure la bandera ucraïnesa calia mirar sobre el terreny de joc, on els jugadors del Dinamo la formaven amb la seva equipació, o a les graderies de l'estadi, on diversos dels gairebé cent mil espectadors que l'omplien la lluïen per animar al seu equip, cosa que no va evitar que el Barça s'endugués la victòria (2-3) en aquella freda vesprada a Kíev i que acabés certificant el seu pas a les semifinals d'una Recopa que perdria finalment enfront del Manchester United després d'un empat (1-1) en el partit de tornada disputat al Camp Nou.
L'actual entrenador del Barça, Ronald Koeman, en el partit de tornada entre el Barça i el Dinamo que va certificar la classificació dels blaugrana per la semifinal de la Recopa del 1991. Foto: www.fc-dynamo.ru
No deixa de ser curiós que el Dinamo, un equip nascut el 1927 que, igual que els seus homòlegs arreu de la Unió Soviètica, mantenia un estret vincle amb la policia secreta, el que havia estat la Txeka creada per Féliks Dzerjinski i que amb el temps donaria pas al temut KGB, acabés abanderant aquell mateix nacionalisme ucraïnès que els seus promotors s'havien dedicat a perseguir en considerar que representava posicions contrarevolucionàries i antisocialistes.
Una de les raons de la transformació cromàtica del Dinamo cal anar a buscar-la en el canvi que, el 1989, es va produir al seu si convertint el club en una entitat independent i, per tant, capacitada per prendre una decisió que no era del grat de les autoritats soviètiques com ara modificar el seu equipament, durant les temporades 1990 i 1991, curiosament les dues darreres en què es va disputar el campionat de l'URSS, per tal de lluir així la històrica bandera nacional ucraïnesa.
Els jugadors del Dinamo de Kíev amb els colors nacionals ucraïnesos en una imatge de la temporada 1990. Foto: Pinterest
Durant aquestes dues temporades, l'equip de Kíev va convertir-se en una autèntica selecció nacional que traslladava al terreny futbolístic el fervor patriòtic que es vivia als carrers i que va acabar conduint Ucraïna a la independència. Així, doncs, mentre el Dinamo lluïa els colors nacionals ucraïnesos tant a la lliga soviètica com en les competicions europees, el país al qual representava caminava decidit cap a la plena sobirania que es va concretar en la declaració d'independència efectuada, el 24 d'agost de 1991, pel Soviet Suprem de la República Socialista d'Ucraïna que, aquell mateix dia, va decidir erigir-se en el parlament ucraïnès.
Aquesta declaració va ser ratificada, amb més d'un 90% de vots favorables, en el referèndum convocat l'1 de desembre on la participació es va enfilar fins al 84,18% del cens. A finals de 1991, doncs, Ucraïna es va convertir en un estat independent amb una federació de futbol pròpia i plenament sobirana que, pocs mesos després, seria admesa de ple dret al si dels principals organismes del futbol internacional.
L'aparició d'una selecció oficial ucraïnesa, que va passar a vestir el mateix uniforme que el Dinamo havia lluït durant els anys 1990 i 1991, va provocar que l'equip de Kíev recuperés el seu equipament tradicional blanc i blau amb el qual va enfrontar-se al Dream Team blaugrana els anys 1992 i 1993. La raó era ben senzilla, tot i que el Dinamo continuava essent l'equip del cor de bona part dels afeccionats del país, Ucraïna ja comptava un combinat nacional que podia participar en les grans competicions internacionals.
El Dinamo de Kíev celebra el seu triomf en la final de la Recopa de 1986 davant de l'Atlètic de Madrid. Foto: www.soccer.ru
La idiosincràsia nacionalista del Dinamo de Kíev no va néixer, però, amb l'entrada de la dècada dels 90. Ans al contrari, durant els anys en què Ucraïna va formar part de la Unió Soviètica, i molt especialment després de la Segona Guerra Mundial, l'equip de Kíev es va erigir en tot un símbol nacional per als ucraïnesos. La seva rivalitat amb els equips de Moscou, sobretot amb l'Spartak, va esdevenir un mirall de les tensions entre l'epicentre del poder de l'URSS i el nacionalisme ucraïnès. El fet que el Dinamo desafiés el poder moscovita guanyant 9 copes i 13 campionats soviètics de lliga, més que cap altre club a l'URSS, i que es convertís en el primer club soviètic en vèncer una competició europea, la Recopa de 1975, a la que es van afegir la Supercopa d'aquell mateix any i, novament, la Recopa el 1986, era un motiu d'orgull nacional per a Ucraïna fins al punt que, les mateixes autoritats ucraïneses, ja contemplaven al Dinamo com la seva selecció nacional.
Aquell Dinamo triomfador dels anys 70 i 80, amb el futur seleccionador soviètic Valeri Lobanovski al capdavant, va esdevenir la base de la selecció de l'URSS, un fet que generava no poques contradiccions al si del nacionalisme ucraïnès que d'una banda estava orgullós de l'èxit dels seus futbolistes però que de l'altra maleïa que aquests haguessin de competir sota bandera soviètica i no pas defensant els seus colors nacionals.
El jove ucraïnès Danylo Mygal exhibeix la bandera ucraïnesa davant de dos jugadors de la selecció de l'URSS als Jocs Olímpics de Montreal 1976. Foto: Youtube.com
La repressió soviètica contra els símbols nacionalistes va provocar que, abans de la perestroika, l'exhibició de la bandera ucraïnesa es limités fonamentalment als actes protagonitzats per l'exili. Un exemple molt eloqüent d'aquesta pràctica va tenir lloc durant els Jocs Olímpics de Montreal de 1976 quan, durant la semifinal del campionat de futbol del torneig, que enfrontava l'URSS amb l'Alemanya Democràtica, diversos exiliats ucraïnesos van reivindicar des de les graderies de l'estadi la llibertat del seu país al temps que el jove Danylo Mygal saltava al terreny de joc per exhibir la prohibida bandera tot ballant una hopak, una de les principals danses folklòriques ucraïneses. Més enllà de reivindicar la llibertat per a Ucraïna, Mygal pretenia posar l'accent en què la selecció olímpica de l'URSS estava formada, bàsicament, per jugadors ucraïnesos integrants del Dinamo de Kíev.
L'assoliment de la independència d'Ucraïna i l'establiment d'una selecció oficial que tenia dret a competir internacionalment defensant la seva bandera va propiciar que el Dinamo recuperés els seus colors originals però no va modificar l'adscripció nacionalista, i alhora fortament anti-comunista, de bona part dels seus afeccionats. Tot i així, l'establiment d'una lliga de l'Ucraïna independent va fer caure en picat la mitjana d'assistents a l'estadi del Dinamo, que va passar de més de 50.000 espectadors durant els anys 1987 i 1988, a poc més de 2.000 en algunes de les primeres temporades del campionat ucraïnès, una competició en què l'equip de Kíev va exercir una dominació insultant que va dur-lo a guanyar nou dels primers deu tornejos.
Les tensions que, malgrat la independència, han continuat existint entre Rússia i Ucraïna, i que tenen el seu exemple més evident en el conflicte del Donbass, han propiciat que el Dinamo continuï mantenint el seu simbolisme nacionalista. Una idiosincràsia que, salvant totes les distàncies geogràfiques i polítiques, l'assimila al Barça com a entitat que és alguna cosa més que un club estrictament esportiu i que el va convertir, en un període convuls de la història del seu país, en la selecció oficiosa d'una Ucraïna que maldava per la independència i per poder tenir-ne una d'oficial que lluís aquella mateixa equipació que el Dinamo va vestir la primera vegada que es va enfrontar al Barça.