19
de gener
del
2021
"Ara començarà a trencar coses". Mary Trump, la neboda de l'home que durant quatre anys ha exercit el càrrec més important del planeta, la va clavar quan, després de la derrota electoral del 3 de novembre, va pronosticar un final tràgic per a la presidència de Donald Trump. Però com sempre ha passat en aquest personatge, la realitat ha empitjorat les pirjors previsions. L'assalt al Capitoli per part dels seus partidaris ha suposat el descens a l'infern de qui ha encarnat el populisme de dretes al món i que ara abandona l'escena amb la seva sortida de la Casa Blanca, deixant un panorama tenebrós sobre la societat nord-americana.
En el moment de la seva elecció, molts analistes van donar per fet que el nou president acabaria sotmetent-se als cànons establerts i seria, com els seus antecessors, una peça més dins d'un gran engranatge al qual potser imprimiria un segell o una línia política pròpia. Però el cert és que ja fa temps que es veia que Trump culminaria el seu mandat amb un país fragmentat i el mateix estil caòtic i desmanegat, la mateixa grolleria i el mateix extremisme dels primers dies. Els esdeveniments del 6 d egener a Washington han superat totes les previsions.
El Trump mediàtic, amb afany d'intervenció en els esdeveniments públics, té una data, el 1989, i un episodi escabrós. El 19 d’abril de 1989, Trisha Meili, una dona blanca, corria pel nord de Central Park, a Nova York, quan va ser atacada de manera ferotge, colpejada al cap i violada. Va quedar en estat de coma. Però el mateix dia, la policia va detenir quatre negres (Yusef Salaam, Antron McGray, Kevin Richardson i Korey Wise) i un hispà (Raymond Santana) que havien comès desperfectes en el parc, i els va acusar de la violació. Després dels primers interrogatoris, els cinc es van confessar culpables. Trump va desfermar una campanya mediàtica reclamant les màximes penes contra els detinguts, amb anuncis als principals mitjans sota el títol “Retorneu-nos la pena de mort. Retorneu-nos la policia”.
Les fake news sempre li han agradat. Sortosament, Trisha Meili es va recuperar, però no recordava res dels fets. "Els cinc de Central Park", com se’ls va anomenar, ja estaven condemnats. El judici els va trobar culpables, malgrat que es van desdir de la primera declaració i es van declarar "no culpables". Van ser condemnats a penes de presó d’entre deu i quinze anys. No va ser fins a l’any 2000 que el violador real, Matías Reyes, va reconèixer el delicte i les proves d’ADN ho van corroborar. Però "els cinc de Central Park" ja duien anys engarjolats. El cas retrata perfectament qui és Donald Trump.
Setanta anys d’excessos
Donald Trump va fer 74 anys el 14 de juny passat. Qui va construir una candidatura de fons xenòfob, té sang alemanya per part paterna i escocesa per part de la seva mare. El seu avi patern es deia Frederich Drumpf. Va ser el seu pare, Fred Trump, qui el va conduir pel negoci immobiliari que l’ha fet ric. L’home era un emprenedor que feia cases de lloguer per a famílies de classe mitjana, i va passar la direcció del negoci al fill. Però abans, Donald va ser un estudiant inadaptat, a qui van ingressar a l’Acadèmia Militar de Nova York per redreçar-lo quan tenia tretze anys. Pel que es veu, amb resultats magres.
Més tard, va estudiar en l’escola de negocis de la Universitat Wharton de Pennsilvània, on va aprendre a dirigir empreses immobiliàries. Quan es va fer amb la direcció de l’empresa familiar, el primer que va fer va ser canviar-li el nom i posar-li Trump Organization, un senyal de la vanitat que és un dels trets que el guarneixen.
Donald s'ha casat –fins ara- tres vegades. Amb Ivana Zelcnickova, una model txeca, amb qui va tenir tres fills, amb l'actriu Marla Maples. Ara està casat amb Melania Knauss i han tingut un fill. El divorci amb la primera va generar un seguit de discussions i conflictes judicials que van animar els mitjans de Nova York durant una temporada.
Trump va fer créixer el negoci, va estendre'l al sector hoteler i va construir diversos casinos pels Estats Units. Va ser un dels conqueridors urbanístics d’Atlantic City, a Nova Jersey, mentre aixecava una Trump Tower a la cinquena avinguda que s'ha convertit en un dels símbols dels seus negocis, que com tot en ell, es caracteritza per l'excés i un estil kitsch.
La seva imatge de guanyador que havia tingut va estar esquitxada per la polèmica i l'escàndol, que el segueixen com una ombra. En els seus negocis, va haver d'afrontar quatre fallides: la del casino Trump Taj Mahal, el 1991, va ser la primera, i va haver de renunciar a la meitat de la seva participació. Després van venir les de Trump Castle Associates, el 1992, les del Trump Hotel&Casino Resorts, el 2004, i la del Trump Entertainment Resorts, el 2009. Va haver de sortir d'Atlantic City.
Somnis presidencials des dels anys vuitanta
Donald Trump havia insinuat les seves ambicions presidencials des de finals dels vuitanta. Sembla que també va acaronar presentar-se a governador de Nova York. Però va ser mentre conduïa el programa de reality show de la NBC L’aprenent, on un seguit de concursants competien per fer-se amb un botí de 250.000 dòlars, que va acabar de decidir-se. La barreja de plató, afany de protagonisme i manca d’escrúpols va ser un còctel que no va poder resistir. El juny del 2015 va prendre la decisió de ser candidat a la Casa Blanca. I ho faria amb el mateix estil amb què dirigia L’aprenent, on cridava "estàs acomiadat!" a cada concursant descartat.
Demagògia perillosa
Trump no ha pogut resistir mai la temptació de la demagògia. Si va demostrar qui era en la seva campanya contra "els cinc de Central Park", el 2011 va ser un dels impulsors de la campanya contra Obama que negava que el president hagués nascut als Estats Units. Va escollir les eleccions del 2016 perquè va calcular que l'escalf generat pel moviment Tea Party, populista i reaccionari, podria nodrir la seva campanya. No es va equivocar.
Un mur a la frontera amb Mèxic, prohibició de l'entrada de musulmans als EUA, càstig contra les dones que avortin, amenaça de no acceptar els resultats electorals... Cap excés li ha estat aliè des que es va llançar a per la Casa Blanca. Donald Trump és groller, mentider i d'una egolatria malaltissa. Però va saber connectar amb una remor de fons, la del nord-americà crispat que buscava respostes simples als problemes de la complexitat i la globalització. Va ser també un termòmetre del malestar.
Quatre anys de mandat no van millorar Donald Trump. La seva sort potser hagués estat diferent de no haver arribat la pandèmia. La seva política de reducció d'impostos i un context de recuperació que havia iniciat Obama van vincular la primera part del seu mandat a una imatge de creixement econòmic i uns índex d'atur baixíssim. Després, però, tot han estat desgràcies, de la Covid a la fallida econòmica passant per la violència policial i l'onada de protestes.
L'estil trumpià, que ha estat suportable per molts sectors en moments de prosperitat, és benzina quan les crisis apareixen. Les rialles d'ahir s'han convertit en una ràbia que ha ferit la societat nord-americana. Des de l'inici de la pandèmia va quedar clar que Trump ja no controlava la situació ni a ell mateix. El veredicte de les urnes el 3 de novembre va encetar el darrer capítol d'aquest aventurer narcisista i autodestructiu. L'assalt al Capitoli ha estat l'epíleg d'un malson i l'anunci de les pitjors hores que l'esperen.
En el moment de la seva elecció, molts analistes van donar per fet que el nou president acabaria sotmetent-se als cànons establerts i seria, com els seus antecessors, una peça més dins d'un gran engranatge al qual potser imprimiria un segell o una línia política pròpia. Però el cert és que ja fa temps que es veia que Trump culminaria el seu mandat amb un país fragmentat i el mateix estil caòtic i desmanegat, la mateixa grolleria i el mateix extremisme dels primers dies. Els esdeveniments del 6 d egener a Washington han superat totes les previsions.
El Trump mediàtic, amb afany d'intervenció en els esdeveniments públics, té una data, el 1989, i un episodi escabrós. El 19 d’abril de 1989, Trisha Meili, una dona blanca, corria pel nord de Central Park, a Nova York, quan va ser atacada de manera ferotge, colpejada al cap i violada. Va quedar en estat de coma. Però el mateix dia, la policia va detenir quatre negres (Yusef Salaam, Antron McGray, Kevin Richardson i Korey Wise) i un hispà (Raymond Santana) que havien comès desperfectes en el parc, i els va acusar de la violació. Després dels primers interrogatoris, els cinc es van confessar culpables. Trump va desfermar una campanya mediàtica reclamant les màximes penes contra els detinguts, amb anuncis als principals mitjans sota el títol “Retorneu-nos la pena de mort. Retorneu-nos la policia”.
Les fake news sempre li han agradat. Sortosament, Trisha Meili es va recuperar, però no recordava res dels fets. "Els cinc de Central Park", com se’ls va anomenar, ja estaven condemnats. El judici els va trobar culpables, malgrat que es van desdir de la primera declaració i es van declarar "no culpables". Van ser condemnats a penes de presó d’entre deu i quinze anys. No va ser fins a l’any 2000 que el violador real, Matías Reyes, va reconèixer el delicte i les proves d’ADN ho van corroborar. Però "els cinc de Central Park" ja duien anys engarjolats. El cas retrata perfectament qui és Donald Trump.
Setanta anys d’excessos
Donald Trump va fer 74 anys el 14 de juny passat. Qui va construir una candidatura de fons xenòfob, té sang alemanya per part paterna i escocesa per part de la seva mare. El seu avi patern es deia Frederich Drumpf. Va ser el seu pare, Fred Trump, qui el va conduir pel negoci immobiliari que l’ha fet ric. L’home era un emprenedor que feia cases de lloguer per a famílies de classe mitjana, i va passar la direcció del negoci al fill. Però abans, Donald va ser un estudiant inadaptat, a qui van ingressar a l’Acadèmia Militar de Nova York per redreçar-lo quan tenia tretze anys. Pel que es veu, amb resultats magres.
Més tard, va estudiar en l’escola de negocis de la Universitat Wharton de Pennsilvània, on va aprendre a dirigir empreses immobiliàries. Quan es va fer amb la direcció de l’empresa familiar, el primer que va fer va ser canviar-li el nom i posar-li Trump Organization, un senyal de la vanitat que és un dels trets que el guarneixen.
Donald s'ha casat –fins ara- tres vegades. Amb Ivana Zelcnickova, una model txeca, amb qui va tenir tres fills, amb l'actriu Marla Maples. Ara està casat amb Melania Knauss i han tingut un fill. El divorci amb la primera va generar un seguit de discussions i conflictes judicials que van animar els mitjans de Nova York durant una temporada.
Trump va fer créixer el negoci, va estendre'l al sector hoteler i va construir diversos casinos pels Estats Units. Va ser un dels conqueridors urbanístics d’Atlantic City, a Nova Jersey, mentre aixecava una Trump Tower a la cinquena avinguda que s'ha convertit en un dels símbols dels seus negocis, que com tot en ell, es caracteritza per l'excés i un estil kitsch.
La seva imatge de guanyador està esquitxada per la polèmica i l'escàndol, i en els seus negocis va haver d'afrontar quatre fallides
La seva imatge de guanyador que havia tingut va estar esquitxada per la polèmica i l'escàndol, que el segueixen com una ombra. En els seus negocis, va haver d'afrontar quatre fallides: la del casino Trump Taj Mahal, el 1991, va ser la primera, i va haver de renunciar a la meitat de la seva participació. Després van venir les de Trump Castle Associates, el 1992, les del Trump Hotel&Casino Resorts, el 2004, i la del Trump Entertainment Resorts, el 2009. Va haver de sortir d'Atlantic City.
Somnis presidencials des dels anys vuitanta
Donald Trump havia insinuat les seves ambicions presidencials des de finals dels vuitanta. Sembla que també va acaronar presentar-se a governador de Nova York. Però va ser mentre conduïa el programa de reality show de la NBC L’aprenent, on un seguit de concursants competien per fer-se amb un botí de 250.000 dòlars, que va acabar de decidir-se. La barreja de plató, afany de protagonisme i manca d’escrúpols va ser un còctel que no va poder resistir. El juny del 2015 va prendre la decisió de ser candidat a la Casa Blanca. I ho faria amb el mateix estil amb què dirigia L’aprenent, on cridava "estàs acomiadat!" a cada concursant descartat.
Demagògia perillosa
Trump no ha pogut resistir mai la temptació de la demagògia. Si va demostrar qui era en la seva campanya contra "els cinc de Central Park", el 2011 va ser un dels impulsors de la campanya contra Obama que negava que el president hagués nascut als Estats Units. Va escollir les eleccions del 2016 perquè va calcular que l'escalf generat pel moviment Tea Party, populista i reaccionari, podria nodrir la seva campanya. No es va equivocar.
La seva política de reducció d'impostos i la recuperació iniciada per Obama van vincular la primera part del seu mandat a una imatge de creixement econòmic
Un mur a la frontera amb Mèxic, prohibició de l'entrada de musulmans als EUA, càstig contra les dones que avortin, amenaça de no acceptar els resultats electorals... Cap excés li ha estat aliè des que es va llançar a per la Casa Blanca. Donald Trump és groller, mentider i d'una egolatria malaltissa. Però va saber connectar amb una remor de fons, la del nord-americà crispat que buscava respostes simples als problemes de la complexitat i la globalització. Va ser també un termòmetre del malestar.
Quatre anys de mandat no van millorar Donald Trump. La seva sort potser hagués estat diferent de no haver arribat la pandèmia. La seva política de reducció d'impostos i un context de recuperació que havia iniciat Obama van vincular la primera part del seu mandat a una imatge de creixement econòmic i uns índex d'atur baixíssim. Després, però, tot han estat desgràcies, de la Covid a la fallida econòmica passant per la violència policial i l'onada de protestes.
L'estil trumpià, que ha estat suportable per molts sectors en moments de prosperitat, és benzina quan les crisis apareixen. Les rialles d'ahir s'han convertit en una ràbia que ha ferit la societat nord-americana. Des de l'inici de la pandèmia va quedar clar que Trump ja no controlava la situació ni a ell mateix. El veredicte de les urnes el 3 de novembre va encetar el darrer capítol d'aquest aventurer narcisista i autodestructiu. L'assalt al Capitoli ha estat l'epíleg d'un malson i l'anunci de les pitjors hores que l'esperen.