Correspondència inèdita (2/2)

L'abat Escarré va frenar l’empresonament d’Escrivà de Balaguer a la Barcelona de la postguerra

Els falangistes van assetjar els primers membres de l’Opus Dei, entre els que hi havia Rafael Termes, Lluís Valls-Taberner, López Rodó i Raimon Panikkar

per Ramon Balmes , 8 de novembre de 2020 a les 18:40 |
Francisco Franco (foto esquerra) i Correa Veglison (foto dreta) a Montserrat, en presència de l'abat Escarré.
Els orígens de l'Opus Dei a Catalunya no es poden pas entendre sense el patiment dels seus primers membres durant la Guerra Civil i la postguerra. La tardor del 1937, Josepmaria Escrivà de Balaguer i els primers membres de l'Obra a Espanya van afrontar els perills d'una Barcelona dominada per la persecució religiosa i els bombardejos de l'aviació nacional.

En els anys immediats al final de la Guerra, l'Obra continuava patint la persecució, però ara en el moment de màxim esplendor de la Falange, sota la direcció política del governador Antonio Federico Correa Veglison, un personatge ungit d'una certa aurèola populista a la Barcelona dels primers anys quaranta.

   
Ideòleg del Frente de Juventudes, cacic en temps de l'estraperlo i fervorós falangista pronazi manipulat pels jesuïtes, Antonio Federico Correa Veglison, governador civil de Barcelona (1940-1945) i primer comissari general d'informació de Franco, va intentar empresonar Josepmaria Escrivà de Balaguer i eradicar l'Opus Dei de Catalunya. Correa era el cap del nou ordre falangista a la capital catalana, el símbol d'una nova política amb aparença de canvi social, de la que en van treure profit amb escreix l'Alemanya nazi fins a les acaballes de la Guerra Mundial.

 
Josepmaria Escrivà de Balaguer va estar a un pas de ser detingut i empresonat en el transcurs de les seves visites a Barcelona per dirigir les tasques del primer centre de l'Obra a Catalunya. El fundador de l'Opus Dei viatjava amb identitat falsejada, cosa que li va permetre esquivar els controls policials del governador civil.



Entre 1940 i 1944 Escrivà de Balaguer va haver de confrontar seriosament la incomprensió d’alguns sectors de l’Església catalana, entre ells els jesuïtes de Barcelona, que van dur a terme una campanya de desprestigi i assetjament sense treva contra l’Opus Dei. Així ho posa de relleu la correspondència entre l’abat Aureli Escarré i el bisbe de Madrid-Alcalà, Leopoldo Eijo Garay, a la que ha pogut accedir l'autor d'aquest treball per a NacióDigital.
 

Franco i Correa Veglisson a Montserrat.


Una carta d’Escarré -datada a Montserrat el 3 de novembre de 1941 i adreçada a Eijo Garay- deixa molt clar que el governador Antonio Federico Correa Veglison va emprendre mesures coercitives contra l’Obra a instàncies del capellà jesuïta Manuel Maria Vergés.
 
L’eclesiàstic era l’inspirador de les congregacions marianistes del carrer Casp i havia estat refugiat a Sant Sebastià durant la Guerra Civil. Vergés tenia fil directe amb Correa Veglison, tinent coronel del cos d’enginyers i primer comissari general d’informació del règim franquista, "al que manejaba con facilidad", segons es desprèn de la correspondència. El militar africanista havia arribat al Govern Civil de Barcelona el desembre del 1940, nomenat per l’inefable ministre de Governació, Ramon Serrano Suñer, després de breus estades a Navarra, Girona i Jaén.
 
Correa Veglison formava part d’aquell cercle de falangistes purs de la postguerra, la figura predominant del qual era Serrano Suñer. Era el nucli del règim profeixista espanyol en els moments de màxim apropament a l’Alemanya nazi, tot coincidint amb les grans victòries de l’eix Berlín-Roma l’estiu del 1940. Samuel Hoare, ambaixador anglès a Madrid en aquells anys crítics en què Espanya basculava entre les potències de l’Eix i els aliats, lamenta la posició pronazi de Correa: al governador falangista, profundament convençut del seu ideari, es mostra en actes públics a Barcelona i Sabadell al costat de Hans Thomsen, cap del partit nazi alemany a Espanya.
 
El bisbe Eijo Garay qualifica al governador barceloní de "persona muy piadosa y bien intencionada, según informaciones que me llegan a través de conductos fiables", però lamenta amb tristesa que estigui sota la influència del sacerdot Vergés i que mantingui una actitud "muy apasionada en el asunto contra el Opus Dei".
 

L’abat Aureli M. Escarré, al peu de l’escala de l’avió a l’aeroport del Prat el 15 de març del 1965 camí del seu exili a Milà, al monestir benedictí de Viboldone, després de diversos enfrontaments amb Franco i d’una certa contestació interna arran del seu autoritarisme dintre del monestir..


L’objectiu d’aquest grup eclesiàstic i d’un sector de la Falange liderat per Correa Veglison passava per eliminar l’Opus Dei de Catalunya i empresonar-ne el fundador. Eren els anys de les milícies falangistes (1940-1942), de les posicions pronazis de Serrano Suñer, Muñoz Grandes, Laín Entralgo i Yagüe. Era temps per la propaganda falangista a favor del nou ordre europeu de l’Alemanya nazi com alternativa a la democràcia liberal i al comunisme. I aquest nucli de falangistes purs espanyols defensava aquest model amb tota la seva ànima, perquè hi creien fermament. La seva posició política en el sí del franquisme era clara i sincera.
 
La Falange de Serrano Suñer i tot el grup tenia una agenda en comú amb els nazis i altres moviments feixistes europeus, com les Fletxes Gamades d’Hongria, el règim de Vichy o els Rexists de Bèlgica: l’anticomunisme, el nacionalisme extremista, l’exaltació de la violència i l’expansió territorial. Aquestes eren les seves senyes d’identitat.
 
Eijo Garay: "Titllar l'Opus Dei de maçònic és una persecució cruelíssima"

A Barcelona, la fascinació pel nazisme arran de la caiguda de França el juny del 1940 es deixava veure a les pàgines de Destino, Diario de Barcelona i Solidaridad Nacional. Aquest darrer era el rotatiu oficial del partit, dirigit pel líder falangista Luys Santamarina, home de confiança de Correa Veglison, tres vegades condemnat a mort pels republicans, que fou enviat pel governador al congrés de periodistes nazis de Viena el 1943. El nou ordre havia portat a Barcelona oportunistes ambiciosos i també polítics seriosos, poetes, industrials i aristòcrates. Entre ells, Dionisio Ridruejo i Manuel Tarín Iglesias (més tard director d'El Noticiero Universal), protegits del governador.
 
“Dígame si no es persecución, y cruelísima, llamar a esa Obra masonería, secta herética, antro tenebroso que pierde las almas; y a sus miembros, iconoclastas, perseguidores de la Iglesia y del Estado religioso”, escriu el bisbe Eijo Garay en una carta classificada com a confidencial a l’arxiu apostòlic de Montserrat, dirigida a l’abat Escarré i datada l'1 de setembre del 1941 a Vigo, Atalaya Castro, lloc d’estiueig del prelat. Eijo Garay escriu fins a les tres de la matinada i la seva missiva esdevé un informe exhaustiu en defensa de l’Opus Dei a instàncies d’Escarré.
 
El bisbe de Madrid-Alcalà qualifica de “crudo el ambiente que se creó contra el Opus Dei en Cataluña”. Una situació que gairebé porta al tancament per ordre governativa de Palau, el primer centre de l’Obra situat a la confluència dels carrers Balmes i Aragò. El pis anava a nom d’Alfons Balcells Gorina, més tard catedràtic de patologia i rector de la Universitat de Salamanca entre 1960 i 1968.

Noms que tenien futur: Termes, Valls-Taberner, López Rodó, Pannikar...

El director era Rafael Termes, futur president de l’Associació Espanyola de Banca. Entre els residents i estudiants del centre hi havia Lluís Valls-Taberner, després president del Banc Popular; el filòsof Raimon Panikkar, que seria el primer membre numerari de l’Opus Dei a Barcelona, i que va deixar-lo el 1966 després d’un procés canònic a la seu central de la prelatura a Roma; Laureano López Rodó, ministre d’Assumptes Exteriors, i Joan Baptista Torelló, més endavant consiliari de l’Obra a Itàlia. "Correa Veglison els va prendre per comunistes i van estar a punt d’anar a presó", va explicar a aquest diari Hilari Raguer, que freqüentava Palau a mitjans dels anys quaranta, durant els seus estudis de batxillerat, primer, i de Dret, després.
 
El futur rector de la Universitat de Salamanca va donar la cara davant Correa Veglison l’abril del 1941. “Acabaréis todos en la cárcel ¿Es cierto lo que me cuentan?”, li va deixar anar el líder falangista, dempeus al costat d’una gran taula que despuntava al bell mig de l’ampli despatx de la seu governativa. El pis del carrer Balmes restava sotmès a controls constants de la policia des dels xamfrans del carrer Aragó, mentre els membres de les milícies falangistes perseguien els estudiants de l’Obra i els acusaven públicament de manca de lleialtat al règim. La tensió era tan intensa que a la Universitat de Barcelona els negaven fins i tot la salutació i alguns amics de tota la vida els defugien.
 
“Lo triste es que personas muy dadas a Dios sean el instrumento para el mal”, escriu Leopolo Eijo a Escarré, aludint a certs eclesiàstics barcelonins. Si Correa Veglison "no estuviera manejado por el padre Vergés tendría medios sobrados de información verídica y habría adoptado la actitud serena y justa a la que está obligado". "El Opus es verdaderamente Dei. El lema de la Obra es serviam, servir a la Iglesia", conclou el prelat.

Pressions dels bisbes sobre Escarré
 
Foren necessàries tres extenses cartes d’Eijo Garay i una altra de Marcelino Olaechea, bisbe de Pamplona, per tal que Escarré es decidís a intervenir i aconseguís fer canviar de parer Correa Veglison. D’aquesta manera va aturar la detenció i empresonament d’Escrivà de Balaguer i la dels primers membres de l’Obra a Barcelona. “Allò fou una tragèdia molt real i palpable per als qui la vam viure”, escriu el rector barceloní de la Universitat de Salamanca a les seves memòries. L’abat catalanista va fer tot allò que havien obviat les autoritats eclesiàstiques locals: protegir i desagreujar els membres de l’Opus Dei.
 
Després de la misteriosa desaparició del bisbe Manuel Irurita a mans anarquistes el desembre del 1936, la seu barcelonina va anar a parar a mans d’un administrador apostòlic, el bisbe Miguel Díaz Gomara. “Un buen sacerdote -escriu Escrivà de Balaguer, el 1968-, pero temía entonces enfrentarse con los jesuitas”. Escarré rebé a Montserrat en audiència Rafael Termes, Lluís Valls-Taberner, Joan Baptista Torelló i Joan Masià i els abraçà públicament. “Montserrat sempre defensarà l’Obra”, els va dir.

L’acte va servir per afluixar temporalment la persecució i la calúmnia contra els membres d’aquesta institució. Així, el monestir es va convertir en el gran refugi d’estudiants i membres de l’Obra de Barcelona durant els anys quaranta. El canvi de govern del setembre del 1942, amb la caiguda de Serrano Suñer i la supressió de les milícies falangistes, va ajudar a superar les tensions amb els membres de l’Obra, tot i que el falangisme pronazi esdevindria un gran problema, fins i tot per al dictador, durant la resta de la Segona Guerra Mundial.

La fi de Correa Veglisson
 
Havia començat el procés de desnazificació del règim a instàncies d’un jove Luis Carrero Blanco i del qui aleshores era nou secretari general del Movimiento, José Luis Arrese, enfrontat a Correa Veglison. Però en aquella Catalunya on l’Opus Dei feia les primeres passes, un grup d’oficials falangistes de les anomenades Flechas Azules va conspirar per enderrocar Franco i substituir-lo per un règim clarament proalemany, amic de Berlín. Tot això va passar a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. No feien altre cosa que seguir el camí de les Fletxes Gamades, que havien pres el poder a Hongria després d’enderrocar el règim conservador.
 
La destitució de Correa Veglison va coincidir amb el final de la Segona Guerra Mundial. Fou substituït l’agost del 1945 per un altre militar, Bartolomé Barba Hernández. Correa no es resignava. I la prova n’és que va conspirar per tal que el seu substitut fracassés. L’Opus Dei es va consolidar a Barcelona, se'n van ordenar els primers sacerdots i Escrivà de Balaguer va fixar la direcció de la institució a Roma el 1946.

Uns vincles de Montserrat amb el primer Opus Dei
 
“L’Opus Dei a Catalunya té arrels a Montserrat”, recorda avui l’abat Josep Maria Soler. El 8 d’octubre del 1961, Escarré va presentar la dimissió per motius de salut. Dos anys més tard, el novembre del 1963, les seves explosives declaracions a Le Monde, en les que defensava el dret dels espanyols a elegir el seu govern, li van acabar provocant l’exili al monestir benedictí de Viboldone, a la rodalia de Milà. Era l’any 1965.

Raguer sosté que la raó de la sortida d’Espanya no fou tant l’entrevista de Le Monde com la contestació interna del cenobi. “Els monjos joves es van rebel·lar. Van acusar Escarré d’autoritarisme i li van demanar que apliqués a la vida monàstica el progressisme eclesial que predicava de portes cap enfora”, explica Raguer.
 
Un dels últims gestos d’Escrivà de Balaguer va ser oferir-li la seva cambra privada a la seu central de l’Opus Dei a Roma, al carrer Bruno Buozi, segons documents de l’arxiu central de la Prelatura estudiats per l’historiador Josep-Ignasi Saranyana. I ho va fer a través d’un enviat molt especial a Milà: Joan Baptista Torelló, un dels quatre joves de l’Opus Dei a qui l’abat havia abraçat a Montserrat el 1942, i ja en aquell moment consiliari de l’Obra a Itàlia.

"Barcelona darà muchos frutos porque se ha sufrido mucho". La frase la va sentir el periodista i filòsof Jordi Miralbell de boca d'Escrivà de Balaguer a Roma el 1971. El fundador de l’Opus Dei tenia molt presents aquells quaranta dies que va passar a la ciutat l’octubre i el novembre del 1937, abans de travessar el Pirineu, via Rialp (Pallars Sobirà), cap Andorra. En una ciutat dominada per les seqüeles dels fets de maig del mateix any que es van saldar a favor del PSUC, Escrivà va saber mantenir en tot moment un comportament al més pur estil del cardenal Francesc Vidal i Barraquer, obert a homes d’esquerres i de dretes. N'és una prova la seva amistat amb Pasqual Galbe, membre de la maçoneria, magistrat del Tribunal contra l’Espionatge i l’Alta Traició de Catalunya. El magistrat Galbe va ser un personatge clau per a la supervivència d’Escrivà de Balaguer i la seva Obra embrionària a la Barcelona de la Guerra Civil.

- Veure el primer capítol de la sèrie.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació