«Antidisturbios» i el blanquejament

He vist d'una revolada Antidisturbios, la sèrie de Movistar+ que porta la signatura, tan reconeixible, tan sòlida, tan d'autor, de Rodrigo Sorogoyen. El primer que em pregunto: com algú després de veure la sèrie pot treure la conclusió que és un blanquejament dels cossos policials de l'estat? Però si els mateixos sindicats policials s'han queixat perquè la sèrie deixa els antiavalots com uns covards, corporativistes, cafres, ordinaris, simplistes, amb menys llums que una làmpara de sofre.

A més a més, alguns es droguen, conspiren, menteixen, són corruptes, fatxendes, més burros que un sabatot. Alguns d'ells tenen rampells de lucidesa transitòria, els sobrevola el remordiment, però són retratats finalment com a titelles dels seus propis comandaments, més poderosos, més cabrons, més calculadors i sense escrúpols que ells mateixos. Això vol dir que la sèrie blanqueja els antiavalots? Home, si és per comparació potser sí. Però vaja...

Les trames estan ben relligades, les històries personals alternen apunts més substancials amb pinzellades accessòries però que serveixen per a entendre la personalitat de tots ells. El guió està ben treballat, els actors estan tots ells impecables. Es combina bé l'aparença amb el sotabosc, allò que veiem en pantalla amb el que se suggereix a mode d'intangible, de sistema podrit. Hi trobem un personatge claríssimament inspirat en el fètid comissari Villarejo.

Hi ha comandaments aferrats a la mamella, membres d'assumptes interns amb ambició de posteritat. És la temperamental agent Urkijo (fabulosa Vicky Luengo) la protagonista que amalgama els diversos esqueixos de la trama, des d'ella es ramifiquen i conflueixen els vasos comunicants que van construint els sentits particulars de la sèrie. Finalment el sentit global: un sistema podrit, gangrenat, presidit per la injustícia.

És Antidisturbios una sèrie valuosa i magnètica, el que fa més por és que et va inoculant la sensació cada cop més certera que el que passa a la realitat supera de molt allò que anem veient en pantalla. Aquell tòpic tan tronat, tan mandrós i tan simplista es fa corpori a cada minut de metratge que avança. Em fa fins i tot angúnia escriure'l però suposo que no hi ha altre remei: la realitat supera... Escriviu-ho vosaltres que jo no m'hi veig amb cor.

PS: M'estalvio mencionar explícitament –o sigui fer un spoiler- de quin és el destí final de tres dels membres de la brigada d'antiavalots protagonista. Només una pista: "A por ellos!". Si això és blanquejament...