25
d'octubre
del
2020
Actualitzat
el
19
de desembre
a les
17:18h
Paolo Gerbaudo dirigeix el Centre per a la Cultura Digital del King’s College de Londres. Aquest sociòleg italià porta anys investigant l'impacte de l'era digital en les maneres de fer política, i en l'organització dels partits i els moviments socials. És el que va estudiar en el seu primer llibre, Tweets and the streets: Social Media and Contemporary Activism. En el més recent The Digital Party ha analitzat el comportament de forces que han sorgit dels corrents indignats, com Podem o el Moviment Cinc Estrelles a Itàlia.
Gerbaudo és uns dies a Barcelona i té l'agenda ben farcida. Ha estat convidat per la Fundació la Caixa al Palau Macaya per dissertar sobre l'escenari post-Covid. L'hem entrevistat per parlar de les implicacions polítiques i socials de la crisi pandèmica, i el futur dels moviments populistes.
- Considera el pangolin com la metàfora de l'actual moment. Un animal acusat de ser el focus del coronavirus i que es protegeix dels tigres convertint-se en una bola, però que és presa fàcil dels caçadors.
- Sí, perquè expressa l'important que és la protecció i l'autodefensa per al futur de la societat i per mantenir un equilibri. Ens hem oblidat d'això en una societat obsessionada pel creixement continu i pels mercats interconnectats, caracteritzat per l'externalització de tot, és el que ha provocat una enorme fragilitat en el sistema. El mateix capitalisme se n'està adonant. El sistema econòmic ha mostrat que no era eficaç en els seus propis termes, com en la capacitat de produir béns que necessitava en un moment específic. És el que hem vist amb l'especulació entorn les mascaretes o els ventiladors. I el que veurem aviat amb les vacunes. Això ha ferit la reputació del capitalisme global.
- Ha reflexionat sobre el concepte de protecció arran de la crisi de la Covid-19.
- Ja fa anys que s'ha erigit aquest marc entorn la protecció com una clau dominant del discurs contemporani després de la crisi del 2008. És el moment en què la por substitueix el desig com a motor fonamental de la política, que fins fa poc s'abocava a satisfer el desig de milions de persones, bàsicament d'una classe mitjana que aspirava a ser classe mitjana alta. Una classe amb desigs de millora, d'enriquiment. Al Regne Unit s'expressava en l'afany de posseir un conservatory, aquests espais envoltats de vidre que són una extensió de la casa. Era el somni d'una classe mitjana aspiracional.
La classe mitjana continua sent majoritària, però avui està motivada per la por. Pensem en la petita burgesia, que està sent devastada per la crisi, amb botigues tancades i comerç de proximitat ferit per la crisi. Això té uns efectes sistèmics, amb imatges potents com la de les botigues tancades amb les portes metàl·liques abaixades. Tot plegat genera una sensació de buit. Això al costat d'una precarietat social amb molts joves universitaris sense perspectives.
- La pandèmia ha estat definida com un fenomen exogen, del tot extern al sistema.
- Aquest és el discurs oficial, com si la pandèmia fos com un meteorit. Però això no és veritat, és una crisi molt endògena, és fruit del sistema econòmic. De pandèmies sempre n'hi ha hagut, però no amb aquesta freqüència. Tenen a veure amb el desequilibri entre l'hàbitat humà i l'animal. Per exemple, els pangolins que deia al principi, o els ratpenats, que sovint són l'origen de molts virus, ja no tenen un hàbitat natural propi i es van barrejant amb els éssers humans. D'aquesta manera es dona el salt d'espècie. La pandèmia no té res d'exògena. I fa por que una societat tan evolucionada no sigui capaç d'afrontar aquesta crisi de manera racional i tranquil·la. Una crisi que és seriosa, però que és menor en comparació amb el que ha de venir.
- Què és el que ha de venir?
- El canvi climàtic. No hem de ser apocalíptics. El problema no és que ens extingirem, el problema és que haurem de viure. Però fins i tot en els càlculs més optimistes, hi haurà un increment en el nivell del mar, d'un metre, d'aquí al 2100. Això vol dir que, encara que l'augment no sigui catastròfic globalment, moltes regions del planeta patiran. Les Maldives poden desaparèixer. A Jakarta estan movent la capital a un altre lloc.
- Parla de la por. Hi ha diversos tipus de pors? Quantes n'hi ha?
- Hi ha moltes pors. La por a la natura és una por comuna i pot ser una por que uneixi perquè ens afecta a tots. L'enemic, en aquest cas, és exterior. Això també succeeix amb la pandèmia. Hi les pors divisives, que la dreta empra molt, com la por a l'immigrant, que és com la por al criminal, pors que van convergint. O pors a altres països. Hi ha les pors mútues, que senten els homes envers altres homes. Ha estat interessant veure com la dreta ha reaccionat a la pandèmia. Se n'ha adonat que hi havia el risc d'un marc universalista de combat contra el coronavirus i ha intentat desplaçar l'enemic cap a una altra banda: el virus xinès. - Aquesta estratègia de la dreta pot tenir èxit?
- Ara molta gent està convençuda que la dreta populista està en declivi. Sembla que Trump no serà reelegit... Veurem. Jo no penso que sigui així. La dreta populista ja s'està posicionant de cara a la postpandèmia. Hi ha el risc que la segona onada tingui unes conseqüències econòmiques i socials molt dures, amb una classe mitjana arrasada, milions d'aturats i bancs al límit. En la primera onada, l'Estat va respondre, va optar per una política d'estímuls, amb dos trilions de dòlars als EUA, un trilió i mig a Europa. Des del Banc Central Europeu i l'FMI es va apuntar un canvi del model neoliberal al neoestatalista. No per cap tendència socialista sinó per salvar el capitalisme. Però ja s'entreveu el retorn de l'instint de l'austeritat.
- Veu a la dreta radical amb molt de futur.
- S'estan preparant per recollir els fruits de la crisi. Diran que tot el que s'ha viscut ha estat una bogeria organitzada per l'esquerra obsedida per la salut i això ha destruït l'economia. És el que diu Trump.
- I què haurien de fer les forces democràtiques davant d'això?
- Una mica el que està fent una figura com l'alcalde de Manchester, Andy Burnham. És un laborista, no pas radical, més aviat un antic blairià. Però ha encapçalat la revolta del nord contra les mesures preses per Boris Johnson. No s'ha posicionat en contra del lock-down, però ha exigit que a canvi de més restriccions, la gent ha de rebre ajudes econòmiques. No es pot demanar a la gent més restriccions sense assegurar els mínims a tothom.
- Enfront els populismes tipus Donald Trump, o de l'estil d'un Viktor Orban a Hongria, quina és la millor estratègia? Un populisme d'esquerres?
- Sí. L'esquerra té un problema i és que està massa basada sobre la classe mitjana urbana. Per poder derrotar l'extrema dreta s'ha de contraatacar amb les classes populars. Això significaria el populisme, una estratègia per recuperar el suport de les classes populars. Tenim un camp de batalla: a la dreta, un proteccionisme propietari, a l'esquerra, un proteccionisme social que implica una política de la cura.
- Com es fa això?
- Parlant de qüestions socials i econòmiques, de classe, i alhora de l'interès general. L'esquerra no s'ha de deixar prendre el discurs de la protecció social. Però per fer-ho, l'esquerra ha de demostrar que entén la protecció d'una manera molt diferent. Protegir vol dir tenir cura de tots i preservar els llaços que són fràgils però fonamentals per garantir la vida de tots.
- Ha analitzat moviments com el dels indignats, la Primavera Àrab, el 15-M o Occupy Wall Street. Què quedarà d'aquests moviments?
- Quedarà. Al govern italià i a l'espanyol hi ha persones provinents d'aquests moviments. El discurs de la protesta i l'antielits ha anat evolucionant perquè quan entres en els espais de poder ja no pots fer el mateix discurs contra la casta. Les expressions com l'1% contra el 99% no es poden mantenir quan la dreta té molt més que l'1%. Hi ha gent que s'ha enriquit amb la crisi del 2008. Però l'esquerra té punts forts i suports entre sectors de la classe mitjana i en el nou proletariat de serveis, en el qual hi ha hagut una intensa acció sindical en els darrers anys. En les primàries dels EUA, una de les victòries de Bernie Sanders va ser entre els treballadors dels casinos i els hotels de Las Vegas. Aquest és el veritable proletariat dels nostres dies. L'objectiu és el proteccionisme social com a prioritat.
Gerbaudo és uns dies a Barcelona i té l'agenda ben farcida. Ha estat convidat per la Fundació la Caixa al Palau Macaya per dissertar sobre l'escenari post-Covid. L'hem entrevistat per parlar de les implicacions polítiques i socials de la crisi pandèmica, i el futur dels moviments populistes.
- Considera el pangolin com la metàfora de l'actual moment. Un animal acusat de ser el focus del coronavirus i que es protegeix dels tigres convertint-se en una bola, però que és presa fàcil dels caçadors.
- Sí, perquè expressa l'important que és la protecció i l'autodefensa per al futur de la societat i per mantenir un equilibri. Ens hem oblidat d'això en una societat obsessionada pel creixement continu i pels mercats interconnectats, caracteritzat per l'externalització de tot, és el que ha provocat una enorme fragilitat en el sistema. El mateix capitalisme se n'està adonant. El sistema econòmic ha mostrat que no era eficaç en els seus propis termes, com en la capacitat de produir béns que necessitava en un moment específic. És el que hem vist amb l'especulació entorn les mascaretes o els ventiladors. I el que veurem aviat amb les vacunes. Això ha ferit la reputació del capitalisme global.
- Ha reflexionat sobre el concepte de protecció arran de la crisi de la Covid-19.
- Ja fa anys que s'ha erigit aquest marc entorn la protecció com una clau dominant del discurs contemporani després de la crisi del 2008. És el moment en què la por substitueix el desig com a motor fonamental de la política, que fins fa poc s'abocava a satisfer el desig de milions de persones, bàsicament d'una classe mitjana que aspirava a ser classe mitjana alta. Una classe amb desigs de millora, d'enriquiment. Al Regne Unit s'expressava en l'afany de posseir un conservatory, aquests espais envoltats de vidre que són una extensió de la casa. Era el somni d'una classe mitjana aspiracional.
La classe mitjana continua sent majoritària, però avui està motivada per la por. Pensem en la petita burgesia, que està sent devastada per la crisi, amb botigues tancades i comerç de proximitat ferit per la crisi. Això té uns efectes sistèmics, amb imatges potents com la de les botigues tancades amb les portes metàl·liques abaixades. Tot plegat genera una sensació de buit. Això al costat d'una precarietat social amb molts joves universitaris sense perspectives.
- La pandèmia ha estat definida com un fenomen exogen, del tot extern al sistema.
- Aquest és el discurs oficial, com si la pandèmia fos com un meteorit. Però això no és veritat, és una crisi molt endògena, és fruit del sistema econòmic. De pandèmies sempre n'hi ha hagut, però no amb aquesta freqüència. Tenen a veure amb el desequilibri entre l'hàbitat humà i l'animal. Per exemple, els pangolins que deia al principi, o els ratpenats, que sovint són l'origen de molts virus, ja no tenen un hàbitat natural propi i es van barrejant amb els éssers humans. D'aquesta manera es dona el salt d'espècie. La pandèmia no té res d'exògena. I fa por que una societat tan evolucionada no sigui capaç d'afrontar aquesta crisi de manera racional i tranquil·la. Una crisi que és seriosa, però que és menor en comparació amb el que ha de venir.
Paolo Gerbaudo. Foto: Ricard Novella
- Què és el que ha de venir?
- El canvi climàtic. No hem de ser apocalíptics. El problema no és que ens extingirem, el problema és que haurem de viure. Però fins i tot en els càlculs més optimistes, hi haurà un increment en el nivell del mar, d'un metre, d'aquí al 2100. Això vol dir que, encara que l'augment no sigui catastròfic globalment, moltes regions del planeta patiran. Les Maldives poden desaparèixer. A Jakarta estan movent la capital a un altre lloc.
"La dreta s'ha adonat del risc d'un marc universalista de combat contra el coronavirus i ha intentat desplaçar l'enemic cap a una altra banda: el virus xinès"
- Parla de la por. Hi ha diversos tipus de pors? Quantes n'hi ha?
- Hi ha moltes pors. La por a la natura és una por comuna i pot ser una por que uneixi perquè ens afecta a tots. L'enemic, en aquest cas, és exterior. Això també succeeix amb la pandèmia. Hi les pors divisives, que la dreta empra molt, com la por a l'immigrant, que és com la por al criminal, pors que van convergint. O pors a altres països. Hi ha les pors mútues, que senten els homes envers altres homes. Ha estat interessant veure com la dreta ha reaccionat a la pandèmia. Se n'ha adonat que hi havia el risc d'un marc universalista de combat contra el coronavirus i ha intentat desplaçar l'enemic cap a una altra banda: el virus xinès.
- Ara molta gent està convençuda que la dreta populista està en declivi. Sembla que Trump no serà reelegit... Veurem. Jo no penso que sigui així. La dreta populista ja s'està posicionant de cara a la postpandèmia. Hi ha el risc que la segona onada tingui unes conseqüències econòmiques i socials molt dures, amb una classe mitjana arrasada, milions d'aturats i bancs al límit. En la primera onada, l'Estat va respondre, va optar per una política d'estímuls, amb dos trilions de dòlars als EUA, un trilió i mig a Europa. Des del Banc Central Europeu i l'FMI es va apuntar un canvi del model neoliberal al neoestatalista. No per cap tendència socialista sinó per salvar el capitalisme. Però ja s'entreveu el retorn de l'instint de l'austeritat.
- Veu a la dreta radical amb molt de futur.
- S'estan preparant per recollir els fruits de la crisi. Diran que tot el que s'ha viscut ha estat una bogeria organitzada per l'esquerra obsedida per la salut i això ha destruït l'economia. És el que diu Trump.
- I què haurien de fer les forces democràtiques davant d'això?
- Una mica el que està fent una figura com l'alcalde de Manchester, Andy Burnham. És un laborista, no pas radical, més aviat un antic blairià. Però ha encapçalat la revolta del nord contra les mesures preses per Boris Johnson. No s'ha posicionat en contra del lock-down, però ha exigit que a canvi de més restriccions, la gent ha de rebre ajudes econòmiques. No es pot demanar a la gent més restriccions sense assegurar els mínims a tothom.
Paolo Gerbaudo al Palau Macaya. Foto: Ricard Novella
- Enfront els populismes tipus Donald Trump, o de l'estil d'un Viktor Orban a Hongria, quina és la millor estratègia? Un populisme d'esquerres?
- Sí. L'esquerra té un problema i és que està massa basada sobre la classe mitjana urbana. Per poder derrotar l'extrema dreta s'ha de contraatacar amb les classes populars. Això significaria el populisme, una estratègia per recuperar el suport de les classes populars. Tenim un camp de batalla: a la dreta, un proteccionisme propietari, a l'esquerra, un proteccionisme social que implica una política de la cura.
"L'esquerra no s'ha de deixar prendre el discurs de la protecció social"
- Com es fa això?
- Parlant de qüestions socials i econòmiques, de classe, i alhora de l'interès general. L'esquerra no s'ha de deixar prendre el discurs de la protecció social. Però per fer-ho, l'esquerra ha de demostrar que entén la protecció d'una manera molt diferent. Protegir vol dir tenir cura de tots i preservar els llaços que són fràgils però fonamentals per garantir la vida de tots.
- Ha analitzat moviments com el dels indignats, la Primavera Àrab, el 15-M o Occupy Wall Street. Què quedarà d'aquests moviments?
- Quedarà. Al govern italià i a l'espanyol hi ha persones provinents d'aquests moviments. El discurs de la protesta i l'antielits ha anat evolucionant perquè quan entres en els espais de poder ja no pots fer el mateix discurs contra la casta. Les expressions com l'1% contra el 99% no es poden mantenir quan la dreta té molt més que l'1%. Hi ha gent que s'ha enriquit amb la crisi del 2008. Però l'esquerra té punts forts i suports entre sectors de la classe mitjana i en el nou proletariat de serveis, en el qual hi ha hagut una intensa acció sindical en els darrers anys. En les primàries dels EUA, una de les victòries de Bernie Sanders va ser entre els treballadors dels casinos i els hotels de Las Vegas. Aquest és el veritable proletariat dels nostres dies. L'objectiu és el proteccionisme social com a prioritat.