Aquest dijous surt a la venda la versió catalana d'El menhir d'or, una aventura inèdita d'Astèrix, amb Assegurançatòrix el bard com a gran protagonista, que recupera el contingut d'un llibre-disc que va ser publicat el 1967 amb guió de René Goscinny i il·lustracions d'Albert Uderzo que, tot i no haver tingut l'èxit comercial desitjat, es va convertir ben aviat en una autèntica peça de col·leccionista.
L'edició, en format de llibre il·lustrat, d'aquesta singular història dels irreductibles gals, és una excel·lent ocasió per recordar algunes curiositats al voltant d'un còmic que s'ha convertit en tot un símbol de França i en un reflex de la crònica social, i sovint també política, tant de la Gàl·lia i de l'Imperi Romà com de la França i del món del nostre temps.
1. L'anhelat retorn de Goscinny
La publicació d'El menhir d'or permet que Astèrix recuperi el seu guionista original, un René Goscinny que no signava cap història del petit guerrer gal des de la sortida d'Astèrix a Bèlgica, un àlbum que va ser publicat el 1979, dos anys després de la desaparició del magnífic guionista, que va morir quan l'aventura belga estava a punt de ser enllestida.
Retrobar un Astèrix amb la signatura de Goscinny ha estat possible gràcies a la recuperació d'una història, editada originalment en format vinil, que fa una paròdia d'Eurovisió a través d'un concurs musical que busca condecorar el millor bard de la Gàl·lia amb un menhir d'or. En la seva llengua original, l'aventura ens permet descobrir de nou els excepcionals jocs de paraules que han definit l'obra de Goscinny així com l'univers cultural de la chanson française, un bon maldecap pels traductors que, en el cas català, ha estat molt ben resolt optant per fer cantar a Assegurançatòrix, en la seva disputa amb els bards Llibredix, Fonogràfix i Tocadix, la peça El meu avi va anar a Alèsia, una singular versió de la popular havanera catalana que canvia la desfeta cubana per la qual els gals van patir, enfront de Juli Cèsar, a la batalla d'Alèsia. El lector adult de l'obra es divertirà descobrint quines melodies parodien la resta de bards que opten a guanyar el preuat menhir d'or.
2. L'origen del seu nom
La denominació amb la qual Goscinny i Uderzo van decidir batejar el seu heroi es deu a una raó ben prosaica. Experimentats creadors de diversos personatges de còmic, els autors van considerar que optar per un nom que comencés per la primera lletra de l'alfabet els garantiria una posició de privilegi tant a les estanteries de les llibreries com en les futures enciclopèdies del món de la historieta.
Astèrix, un nom inspirat en el signe tipogràfic de l'asterisc, té, però, una altra influència que sembla evident malgrat que els seus creadors mai l'han reconeguda: la que van exercir els còmics d'Alix, un personatge galo-romà, creat per Jacques Martin poc més d'una dècada abans del naixement de l'irreductible gal, que era fill d'un cabdill tribal anomenat Astorix.
3. El primer satèl·lit francès
La gran popularitat del personatge va quedar palesa quan, el 1965, els científics responsables del primer satèl·lit francès van decidir batejar-lo amb el nom d'Astèrix. El seu llançament, que va convertir França en el tercer país capaç de situar un satèl·lit artificial en òrbita amb els seus propis mitjans, es va realitzar des d'un centre militar que l'estat francès encara conservava a Algèria, tres anys després de la independència d'aquest país, gràcies als acords secrets que postergaven la seva retirada fins al 1967.
Curiosament, aquest mateix 1967, la difusió del còmic Astèrix legionari va ser inicialment prohibida al país magribí. La raó: la creença prèvia de les seves autoritats que la historieta amagava un missatge en defensa de la Legió Estrangera francesa, d'infaust record per les seves pràctiques durant la Guerra d'Algèria. La descoberta del seu contingut, referit a les legions romanes, va acabar amb el conflicte diplomàtic i va permetre, finalment, la distribució de la darrera aventura dels irreductibles gals a la jove Algèria independent.
4. Un controvertit viatge a Hispània
El 1969, en la seva catorzena aventura, Goscinny i Uderzo van decidir que Astèrix visités Hispània. El còmic va ser rebut amb certa controvèrsia al sud dels Pirineus per la imatge que oferia dels espanyols, representats amb rostres agitanats. En una de les primeres vinyetes de la historieta s'hi podien veure cinc guerrers hispans posant altius tot cridant "Olé" mentre, al fons, una dona feia les tasques del camp empenyent una arada. Una imatge gens agraciada dels hispans que, tot i les previsions, no va suscitar la protesta feminista que Uderzo havia imaginat en dibuixar-la.
Més enllà de la caracterització dels nadius de la península, cal ressaltar que el pas d'Astèrix per Hispània va esquivar completament els Països Catalans cosa que no va fer amb Euskal Herria, ja que els irreductibles gals van entrar a Hispània per Pompaelo, l'actual Pamplona, un fet que no va agradar gaire als traductors de l'obra a l'èuscar que van decidir modificar la ruta i fer accedir a Astèrix i els seus amics a la península per Caesar Augusta, la Saragossa dels nostres dies.
Altres traductors de l'obra van aprofitar el nom del cabdill hispà que la protagonitzava, Soupalognon y Crouton (Sopadall i Crostó, en la versió catalana), per mostrar alguns dels tòpics més rancis que existien a Europa sobre l'Espanya dels anys 60. Així doncs, en la traducció anglesa, el cabdill s'anomenava Huevos y Bacon, en l'alemanya, Costa y Bravo, i en la neerlandesa, Paella y Peseta.
5. Una traducció malintencionada
Els jocs de paraules que tant agradaven a Goscinny provocaven el mal de cap dels seus traductors internacionals que sovint tenien ben complicat respectar l'esperit dels enginyosos mots del guionista. Tot i que el gruix dels traductors miraven de ser d'allò més respectuosos amb el text original, en ocasió de la seva primera publicació a Alemanya, la història Astèrix i els gots va ser objecte d'una barroera manipulació política que va convertir a Astèrix i Obèlix en Siggi i Babarras, dos irreductibles germànics que habitaven a Bonnhalla (una contracció de Bonn, la capital de l'Alemanya federal, i de Valhalla, la fortalesa que acull els guerrers morts en la mitologia escandinava), una vila ubicada a la riba del Rin que es trobava amenaçada pels romans, que representaven els americans, i pels gots de l'est, és a dir, els alemanys de la comunista RDA.
Aquesta tendenciosa adaptació, que pretenia combatre les posicions polítiques de l'Alemanya oriental, arribava fins al punt de convertir a Panoràmix en el druida Konradin, en una clara referència al canceller de l'Alemanya federal Konrad Adenauer. La idea no va agradar gens a Goscinny i a Uderzo, que van iniciar els pertinents tràmits judicials per impedir-ne la difusió. Finalment, els creadors d'Astèrix van acabar trobant un editor alemany seriós que va respectar el sentit original de la seva obra.
6. Una lliçó d'economia liberal
De tots és ben sabut que les històries d'Astèrix i Obèlix presenten diferents nivells de lectura i que, en conseqüència, tenen un públic que comprèn des de la primera infantesa fins a una avançada edat adulta. Un dels exemples més eloqüents n'és segurament l'obra Obèlix i companyia, on la sobtada passió dels romans per una cosa a priori tan inútil com els menhirs acaba convertint Obèlix en un empresari d'èxit colgat d'uns diners que sembraran la discòrdia al poblat gal.
En certa forma, la historieta és un retrat crític sobre el funcionament del capitalisme que ha estat sovint utilitzat com a referència bibliogràfica en diferents facultats d'economia per analitzar la intervenció de l'Estat en el mercat o les conseqüències de les economies centrades en un únic producte partint del contingut d'un còmic que es basa en com la comanda incessant de menhirs estimula l'activitat econòmica del petit llogarret gal.
7. Una metàfora del mur de Berlín
A diferència de la matussera manera en la qual la seva primera traducció germànica havia abordat el conflicte que dividia Alemanya, Astèrix va afrontar la qüestió de la divisió de Berlín de forma força més seriosa en la primera historieta publicada amb guió i dibuix d'Albert Uderzo.
A La gran rasa, una obra editada el 1980, Uderzo va escenificar una divisió irreconciliable que acabava comportant la construcció d'un gran fossat que separava en dos el poblat. Una referència inequívoca al mur de Berlín i a la divisió d'Europa que aquest comportava. En realitat, una metàfora de totes les confrontacions existents al món, una circumstància que va portar a diversos lectors a interpretar l'obra com una representació de la divisió de Bèlgica entre flamencs i valons o del cisma que vivia França entre els partidaris de Giscard d'Éstaing i els de Mitterrand, a les portes de les eleccions presidencials que van acabar conduint aquest darrer fins al palau de l'Elisi.
8. Una picada d'ullet a Julian Assange i a Wikileaks
Fidels a les moltes referències contemporànies que acostumaven a farcir les obres de Goscinny i Uderzo, Jean-Yves Ferri i Didier Conrad, que van reprendre les aventures d'Astèrix a partir de 2013, van decidir incloure en la historieta El papir del Cèsar una picada d'ullet a Julian Assange i al seu projecte de Wikileaks.
En una aventura que versa sobre la manipulació informativa a partir de l'intent de Juli Cèsar d'esborrar el capítol dels seus Comentaris de la Guerra de les Gàl·lies referit als "revessos soferts enfront dels gals irreductibles d'Armòrica", hi apareix el personatge d'un periodista, és a dir, d'un corredor de noves, anomenat Fetspolèmix (Doublepolemix, en l'edició original) la caricatura del qual és la viva imatge de Julian Assange. De fet, els creadors de les noves aventures d'Astèrix van barallar el nom de Ouikilix per al nou personatge però van renunciar-hi per adoptar-ne, finalment, un de menys explícit.
9. Un malvat anomenat Coronavirus
El 2017, quan ni tan sols podíem intuir que la pandèmia de la Covid-19 acabaria trasbalsant les nostres vides, Ferri i Conrad van decidir batejar el malvat d'Astèrix a Itàlia amb el nom de Coronavirus. Aquest corredor de carros romà que lluïa una màscara d'or, sota la qual s'amagava el rostre del pilot francès de F1 Alain Prost, era el principal contrincant d'Astèrix i Obèlix en la Transitàlica, una cursa que reunia els millors aurigues d'arreu del món.
Les imatges d'aquest malvat Coronavirus es van fer virals durant l'esclat global de la pandèmia i van circular entre els mòbils d'arreu confirmant que les aventures d'Astèrix no només narraven el passat i el present sinó que arribaven a preveure els mals del futur.
10. Un parc per gaudir de l'univers dels irreductibles
Tot i que segurament el parc temàtic més conegut de l'entorn de París sigui el consagrat a l'univers Disney, cal tenir present que la capital francesa n'alberga també un de dedicat al món d'Astèrix que fa les delícies de la seva legió de seguidors i que va començar a forjar-se a la ment d'Uderzo arran d'una visita al parc Disneyland de Califòrnia de principis de la dècada dels 80.
D'aquell somni en va néixer el Parc Astèrix que es va inaugurar a Plailly, una localitat situada 30 quilòmetres al nord de París, l'abril de 1989, tres anys abans que ho fes el parc d'EuroDisney amb el que ha mantingut una estreta rivalitat que confronta les essències tradicionals franceses representades per Astèrix amb la creixent influència nord-americana i anglosaxona sobre la cultura gal·la personificada en la figura de Mickey Mouse.
Avui, més de tres dècades després de la seva inauguració, el Parc Astèrix és un indret de peregrinació obligada pels amants de l'univers dels irreductibles gals que inclou, en tots els racons del seu recinte i en les seves molt diverses atraccions, que captiven tant els infants més porucs com els adolescents més agosarats, un munt de picades d'ullet als amants d'uns personatges que, més de 60 anys després de la seva creació, continuen, per Tutatis!, més vius que mai.
