24
d'octubre
del
2020
Actualitzat
el
26
d'octubre
a les
12:48h
La pandèmia està generant situacions impensables fa només uns mesos. L'excepcionalitat de la crisi sanitària ha obligat els governs a adoptar mesures extraordinàries que coarten o limiten drets fonamentals. La imposició de l'estat d'alarma per part de l'executiu espanyol va ser el moment més evident d'això. Fins aleshores ningú recordava que la Constitució preveu la declaració de diferents nivells d'emergència, de grau diferent, com són els estats d'alarma, d'excepció i de setge segons que es recull a l'article 116 del text.
El toc de queda és la nova mesura d'excepció que ara es planteja. Un altre nom que transporta a èpoques passades, ja que està lligat als capítols més dramàtics de la història espanyola. Un fet que no es produeix en altres països d'Europa, on França i Bèlgica també han decidit aplicar-lo. A l'estat espanyol, no s'havia aplicat mai per un govern democràtic des de la fi de la dictadura. L'anterior ocasió va ser durant el 23-F i no per part de les autoritats establertes sinó pels colpistes.
De les nou del vespre a les set del matí
"S'estableix el toc de queda des de les vint-i-una a les set hores, podent circular únicament dues persones com a màxim durant aquest termini de temps per la via pública i pernoctant tots els grups familiars en els seus respectius domicilis". El punt sisè del comunicat emès per la capitania general de València el vespre del 23 de febrer del 1981 no deixava marge pel dubte. El capità general colpista, Jaime Milans del Bosch, va prendre el control dels poders polític i judicial, instaurant la militarització de tot el personal civil i suspenent les activitats de partits i sindicats.
El toc de queda a tot el País Valencià -territori sobre el qual tenia autoritat militar Milans- es va prolongar només unes hores. Després que el rei Joan Carles aparegués per televisió a la 1:14 de la matinada mostrant el seu rebuig a l'intent colpista, Milans retirava el ban.
Un dels primers tocs de queda del segle XX a l'estat espanyol es va produir a Barcelona el 1909, amb motiu de la Setmana Tràgica. Una protesta popular en contra dels allistaments de joves per anar a la guerra del Marroc va provocar una revolta social d'enorme magnitud. Durant dies, la ciutat de Barcelona va quedar en mans d'un poble alçat, amb esglésies cremades i sense autoritats. A partir del 27 de juliol, es va decretar l'estat de guerra, que incloïa el toc de queda. Entrat l'agost, una forta repressió va ofegar la revolta.
També es va decretar el toc de queda amb motiu de la vaga de la Canadenca, la principal companyia elèctrica de la ciutat, el 1919, en un moviment obrer que va sacsejar les estructures socials i va forçar el govern a fer concessions i atorgar la jornada de vuit hores.
Durant setmanes, Barcelona va patir un toc de queda en una ciutat militaritzada.
Tocs de queda policials
Diverses formes de toc de queda van formar part del paisatge de pobles i ciutats en diversos moments de la Guerra Civil. Després, durant la dictadura, el règim va imposar-lo per combatre alguns moviments de protesta social. L'any 1975 es va produir el darrer estat d'excepció al País Basc, i es va produir una situació de toc de queda a la pràctica, amb grups policials i parapolicials de caràcter ultra patrullant pels carrers i efectuant registres i detencions.
La situació que es va viure al Sàhara durant l'agonia de Franco, el mateix 1975, quan la colònia africana va canviar de metròpoli (Espanya va cedir el territori al Marroc), i es va estar a punt d'una guerra entre el règim de Franco i el marroquí, també va obligar les autoritats espanyoles a decretar un toc de queda a la capital sahariana, El-Aaiun. A partir de la fi de la dictadura, el següent toc de queda va ser cosa de Milans del Bosch, un militar nostàlgic dels antics estats d'excepció.
El toc de queda és la nova mesura d'excepció que ara es planteja. Un altre nom que transporta a èpoques passades, ja que està lligat als capítols més dramàtics de la història espanyola. Un fet que no es produeix en altres països d'Europa, on França i Bèlgica també han decidit aplicar-lo. A l'estat espanyol, no s'havia aplicat mai per un govern democràtic des de la fi de la dictadura. L'anterior ocasió va ser durant el 23-F i no per part de les autoritats establertes sinó pels colpistes.
De les nou del vespre a les set del matí
"S'estableix el toc de queda des de les vint-i-una a les set hores, podent circular únicament dues persones com a màxim durant aquest termini de temps per la via pública i pernoctant tots els grups familiars en els seus respectius domicilis". El punt sisè del comunicat emès per la capitania general de València el vespre del 23 de febrer del 1981 no deixava marge pel dubte. El capità general colpista, Jaime Milans del Bosch, va prendre el control dels poders polític i judicial, instaurant la militarització de tot el personal civil i suspenent les activitats de partits i sindicats.
El toc de queda a tot el País Valencià -territori sobre el qual tenia autoritat militar Milans- es va prolongar només unes hores. Després que el rei Joan Carles aparegués per televisió a la 1:14 de la matinada mostrant el seu rebuig a l'intent colpista, Milans retirava el ban.
Un dels primers tocs de queda del segle XX a l'estat espanyol es va produir a Barcelona el 1909, amb motiu de la Setmana Tràgica. Una protesta popular en contra dels allistaments de joves per anar a la guerra del Marroc va provocar una revolta social d'enorme magnitud. Durant dies, la ciutat de Barcelona va quedar en mans d'un poble alçat, amb esglésies cremades i sense autoritats. A partir del 27 de juliol, es va decretar l'estat de guerra, que incloïa el toc de queda. Entrat l'agost, una forta repressió va ofegar la revolta.
També es va decretar el toc de queda amb motiu de la vaga de la Canadenca, la principal companyia elèctrica de la ciutat, el 1919, en un moviment obrer que va sacsejar les estructures socials i va forçar el govern a fer concessions i atorgar la jornada de vuit hores.
Durant setmanes, Barcelona va patir un toc de queda en una ciutat militaritzada.
Tocs de queda policials
Diverses formes de toc de queda van formar part del paisatge de pobles i ciutats en diversos moments de la Guerra Civil. Després, durant la dictadura, el règim va imposar-lo per combatre alguns moviments de protesta social. L'any 1975 es va produir el darrer estat d'excepció al País Basc, i es va produir una situació de toc de queda a la pràctica, amb grups policials i parapolicials de caràcter ultra patrullant pels carrers i efectuant registres i detencions.
La situació que es va viure al Sàhara durant l'agonia de Franco, el mateix 1975, quan la colònia africana va canviar de metròpoli (Espanya va cedir el territori al Marroc), i es va estar a punt d'una guerra entre el règim de Franco i el marroquí, també va obligar les autoritats espanyoles a decretar un toc de queda a la capital sahariana, El-Aaiun. A partir de la fi de la dictadura, el següent toc de queda va ser cosa de Milans del Bosch, un militar nostàlgic dels antics estats d'excepció.