13
d'octubre
del
2020
Actualitzat
el
14
d'octubre
a les
21:54h
"Els presos tenen dies de tot". La reflexió és d'un dirigent independentista, amb protagonisme en els dies àlgids del 2017, que puntualment visita Lledoners i coneix l'estat d'ànim dels presos polítics. Un any després de la sentència de l'1-O dictada pel Tribunal Suprem, els líders del procés viuen una reclusió similar a la de la primera fase de l'empresonament preventiu: moltes hores a la cel·la i visites limitades. Amb l'excepció de Carme Forcadell i Dolors Bassa -en situació de tercer grau penitenciari-, no poden sortir de Lledoners per treballar o fer voluntariat i estan pendents del Suprem per revisar la seva situació. Només els que han complert una quarta part de la condemna poden accedir a permisos, ara mateix una vàlvula d'oxigen a l'abast de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Josep Rull.
Són dies llargs a la presó, on pesen també les restriccions obligades pels protocols per evitar la propagació del coronavirus. Fa un any que els presos polítics compleixen condemna per sedició, per bé que des d'aquell 2 de novembre del 2017 que van declarar a l'Audiència Nacional, van perdre la llibertat. En els darrers 12 mesos, han assistit a les protestes per la resolució del Suprem -que van agitar el país i per les quals hi ha procediments judicials oberts-, han vist com se'ls concedia i revocava el tercer grau, han viscut reclosos una pandèmia que ha obligat totes les administracions a reconsiderar prioritats i han comprovat com el procés s'encallava en la divergència estratègica. Tots continuen jugant un paper actiu i el continuaran exercint, perquè l'independentisme es tornarà a comptar a les urnes. Si res ho estronca -la pandèmia és un factor a tenir en compte-, les eleccions seran el 14 de febrer.
Els comicis posaran punt final a una legislatura que va arrencar amb el concepte central de la restitució -de presos i exiliats- i que s'esgota amb la certesa que no hi ha full de ruta compartit, desconfiances que han erosionat el Govern de Quim Torra. El president no ha conclòs mandat per la inhabilitació del Suprem, actor protagonista de la vida política a Catalunya. Torra va intentar aprofitar fa un any el rebuf de la sentència de l'1-O per avançar pantalles del procés. Però la condemna als dirigents independentistes, àmpliament rebutjada al carrer amb l'acció dels CDR i l'aparició de Tsunami Democràtic, tampoc va ser el "momentum" perseguit pel president inhabilitat. Aquest dimarts, a Catalunya Ràdio, Torra es mostrava "decebut" pel "doble llenguatge" dels partits al llarg del mandat.
El 131è president anava de cara el maig del 2018 quan deia que assumia el més alt càrrec amb la intenció d'enfilar el procés constituent -a la investidura fins i tot va referir-se a "l'elaboració d'una constitució"-, però sempre va ser conscient de la impossibilitat d'exercir l'autodeterminació en aquesta legislatura, per molt que s'hi comprometés al Parlament només tres dies després de la sentència de l'1-O. Presos i exiliats sabien que no hi havia fortalesa per plantejar un nou embat amb l'Estat en forma de referèndum. El que sí que hi haurà seran noves eleccions, que Torra voldria que tinguessin forma de plebiscit, amb "traducció jurídica" dels resultats en cas que l'independentisme superés la barrera del 50% dels vots.
El d'assolir la majoria en vots és l'esquer perseguit tant per Junts, el nou partit de Carles Puigdemont, com per ERC per mobilitzar les bases independentistes en un moment en què no hi ha un objectiu nítid a curt termini. És, certament, una estació necessària per enfortir el projecte de l'estat propi. Resulta, però, que darrere de les crides a sumar més del 50% dels vots no hi ha una estratègia consensuada de com s'ha d'avançar després ni quines conseqüències polítiques ha de tenir el resultat. Junts planteja una "confrontació intel·ligent" amb l'Estat mentre renega de la taula de diàleg, però no concreta un pla nítid de desconnexió per desplegar un cop es conegui el veredicte de les urnes.
Al seu torn, ERC reclama ampliar suports més enllà de les fronteres naturals del sobiranisme per encadenar triomf electorals que permetin forçar un nou referèndum, però no fixa calendari ni horitzó. La via unilateral apareix com una carta a la màniga si Espanya obvia les demandes catalanes -començant per la taula de negociació-, però els republicans prefereixen l'estadi d'un referèndum amb validesa jurídica. Tercera força en discòrdia, la CUP madura una proposta política alternativa als socis del Govern després d'una legislatura en què s'ha ubicat nítidament a l'oposició.
L'independentisme se cita, doncs, per comptar-se però també per resoldre la batalla que ha de dirimir qui lidera la nova etapa. I d'això es tracta, d'escollir lideratge, perquè Junts i ERC semblen condemnats a pactar en un nou executiu, amb la incògnita del paper que pugui jugar el PDECat, decidit a provar-se a les urnes, com també el Partit Nacionalista Català (PNC) de Marta Pascal. Els d'Oriol Junqueras plantegen el PSC com l'adversari a superar a l'àrea metropolitana i ja han renegat d'una aliança de govern amb els socialistes. Puigdemont, que ha de triar candidat efectiu, tampoc té alternatives d'entesa un cop ha decidit ser la veu del nucli dur de l'independentisme. La força del projecte polític que abandera, ara amb partit propi, passa per tornar a batre ERC en unes eleccions.
L'any I després de la sentència del Suprem s'ha despullat d'èpica, però es divisa políticament transcendent. Els carrers s'han buidat de protestes massives de denúncia de la repressió, canvis motivats pel condicionant de la pandèmia, que atorgarà encara més pes al factor de la gestió en la campanya electoral. Comença una cursa de fons per als defensors del projecte d'estat propi. La primera revàlida, el 14 de febrer, si el coronavirus ho permet.
Són dies llargs a la presó, on pesen també les restriccions obligades pels protocols per evitar la propagació del coronavirus. Fa un any que els presos polítics compleixen condemna per sedició, per bé que des d'aquell 2 de novembre del 2017 que van declarar a l'Audiència Nacional, van perdre la llibertat. En els darrers 12 mesos, han assistit a les protestes per la resolució del Suprem -que van agitar el país i per les quals hi ha procediments judicials oberts-, han vist com se'ls concedia i revocava el tercer grau, han viscut reclosos una pandèmia que ha obligat totes les administracions a reconsiderar prioritats i han comprovat com el procés s'encallava en la divergència estratègica. Tots continuen jugant un paper actiu i el continuaran exercint, perquè l'independentisme es tornarà a comptar a les urnes. Si res ho estronca -la pandèmia és un factor a tenir en compte-, les eleccions seran el 14 de febrer.
Els comicis posaran punt final a una legislatura que va arrencar amb el concepte central de la restitució -de presos i exiliats- i que s'esgota amb la certesa que no hi ha full de ruta compartit, desconfiances que han erosionat el Govern de Quim Torra. El president no ha conclòs mandat per la inhabilitació del Suprem, actor protagonista de la vida política a Catalunya. Torra va intentar aprofitar fa un any el rebuf de la sentència de l'1-O per avançar pantalles del procés. Però la condemna als dirigents independentistes, àmpliament rebutjada al carrer amb l'acció dels CDR i l'aparició de Tsunami Democràtic, tampoc va ser el "momentum" perseguit pel president inhabilitat. Aquest dimarts, a Catalunya Ràdio, Torra es mostrava "decebut" pel "doble llenguatge" dels partits al llarg del mandat.
El 131è president anava de cara el maig del 2018 quan deia que assumia el més alt càrrec amb la intenció d'enfilar el procés constituent -a la investidura fins i tot va referir-se a "l'elaboració d'una constitució"-, però sempre va ser conscient de la impossibilitat d'exercir l'autodeterminació en aquesta legislatura, per molt que s'hi comprometés al Parlament només tres dies després de la sentència de l'1-O. Presos i exiliats sabien que no hi havia fortalesa per plantejar un nou embat amb l'Estat en forma de referèndum. El que sí que hi haurà seran noves eleccions, que Torra voldria que tinguessin forma de plebiscit, amb "traducció jurídica" dels resultats en cas que l'independentisme superés la barrera del 50% dels vots.
El d'assolir la majoria en vots és l'esquer perseguit tant per Junts, el nou partit de Carles Puigdemont, com per ERC per mobilitzar les bases independentistes en un moment en què no hi ha un objectiu nítid a curt termini. És, certament, una estació necessària per enfortir el projecte de l'estat propi. Resulta, però, que darrere de les crides a sumar més del 50% dels vots no hi ha una estratègia consensuada de com s'ha d'avançar després ni quines conseqüències polítiques ha de tenir el resultat. Junts planteja una "confrontació intel·ligent" amb l'Estat mentre renega de la taula de diàleg, però no concreta un pla nítid de desconnexió per desplegar un cop es conegui el veredicte de les urnes.
Al seu torn, ERC reclama ampliar suports més enllà de les fronteres naturals del sobiranisme per encadenar triomf electorals que permetin forçar un nou referèndum, però no fixa calendari ni horitzó. La via unilateral apareix com una carta a la màniga si Espanya obvia les demandes catalanes -començant per la taula de negociació-, però els republicans prefereixen l'estadi d'un referèndum amb validesa jurídica. Tercera força en discòrdia, la CUP madura una proposta política alternativa als socis del Govern després d'una legislatura en què s'ha ubicat nítidament a l'oposició.
L'independentisme se cita, doncs, per comptar-se però també per resoldre la batalla que ha de dirimir qui lidera la nova etapa. I d'això es tracta, d'escollir lideratge, perquè Junts i ERC semblen condemnats a pactar en un nou executiu, amb la incògnita del paper que pugui jugar el PDECat, decidit a provar-se a les urnes, com també el Partit Nacionalista Català (PNC) de Marta Pascal. Els d'Oriol Junqueras plantegen el PSC com l'adversari a superar a l'àrea metropolitana i ja han renegat d'una aliança de govern amb els socialistes. Puigdemont, que ha de triar candidat efectiu, tampoc té alternatives d'entesa un cop ha decidit ser la veu del nucli dur de l'independentisme. La força del projecte polític que abandera, ara amb partit propi, passa per tornar a batre ERC en unes eleccions.
L'any I després de la sentència del Suprem s'ha despullat d'èpica, però es divisa políticament transcendent. Els carrers s'han buidat de protestes massives de denúncia de la repressió, canvis motivats pel condicionant de la pandèmia, que atorgarà encara més pes al factor de la gestió en la campanya electoral. Comença una cursa de fons per als defensors del projecte d'estat propi. La primera revàlida, el 14 de febrer, si el coronavirus ho permet.