10 propostes per descobrir el patrimoni del Camp de Tarragona

Una ruta pel Tarragonès, el Baix Camp, la Conca de Barberà i l'Alt Camp amb patrimoni romà, medieval, rupestre i de genis com Gaudí i Miró

Torre del Pretori des del circ de Tarraco
Torre del Pretori des del circ de Tarraco | Manel Antolí (RV Edipress) / Tarragona Turisme
23 d'octubre del 2020
Actualitzat el 29 d'octubre a les 10:37h

Catalunya és un país de patrimoni, i enguany, quan viatjar a l'altra punta de món no forma part de les nostres prioritats, és una bona oportunitat per (re)descobrir-lo de la mà de NacióDigital.

El patrimoni cultural pot ser material, des de les restes de civilitzacions més antigues que s'han desenvolupat en aquest país fins a l'època contemporània amb l'impacte de la revolució industrial i l'energia. Però també immaterial, vinculat a les festes, tradicions, llegendes i a la manera d'obtenir recursos naturals i relacionar-se amb el medi. De fet, molt sovint patrimoni cultural i patrimoni natural van estretament vinculats ja que és impossible saber on comença la cultura i on ho fa la natura.
 

En aquesta nova entrega de "Catalunya, país de patrimoni" et proposem fer una ruta circular al Camp de Tarragona. 10 propostes que comencen a la capital, a Tarragona, i que acaben al Monestir de Santes Creus, a l'Alt Camp. La ruta inclou restes romanes, el llegat de dos genis com Antoni Gaudí i Joan Miró, monestirs, pintures rupestres, un jardí romàntic i una vila ducal, entre altres.



L'itinerari està pensat per fer-lo íntegre de manera circular amb inici o final a Tarragona. Ara bé, també es pot fer per sectors: Tarragona-Reus, Baix Camp, Conca de Barberà i Muntanyes de Prades i l'Alt Camp. Comencem?

Amfiteatre de Tarragona. Foto: Manel Antolí (RV Edipress) / Tarragona Turisme


1. Tarraco: la gran ciutat romana de Catalunya


Tarragona conserva vestigis de primer ordre de l'empremta romana a la península Ibèrica. El conjunt arqueològic de Tarraco va ser declarat Patrimoni Mundial l’any 2000 per la Unesco: el desenvolupament urbanístic de la ciutat, així com la densitat i la qualitat de les restes, el converteixen en un bé universal i incomparable.

El conjunt arqueològic inclou diversos monuments del segle III aC fins el VI dC, que es troben en molt bon estat de conservació. Tots ells són característics d'una capital de província com va ser l'antiga Tarraco. Hi destaquen les muralles com a construcció més antiga de la ciutat i exemple d’enginyeria militar. Del fòrum, la gran plaça on es concentrava bona part de la vida pública, se'n conserva un tram del porticat de la basílica i part d'un carrer; la resta del conjunt estaria encara amagada sota la trama d'edificacions modernes existents.

El teatre es va aixecar en una àrea fora muralla molt propera al fòrum aprofitant el pendent del terreny, tal com era habitual. Se'n conserven de forma parcial els tres elements estructurals que defineixen un teatre romà: cavea (o graderia), orchestra i scaena. Al circ, l’espai on es disputaven les curses de carros, es pot apreciar avui dia bona part de les voltes i alguns trams de graderia, restes de la façana exterior i del podium, així com algunes de les monumentals portes d’accés a l’edifici.

Però sens dubte, l'amfiteatre és la construcció més icònica de la petja romana a la ciutat, i completa la trilogia d'edificis d'espectacles. Presenta la característica arena –on es desenvolupaven els espectacles, envoltada per la cavea per acomodar el públic; les restes visibles actualment a l'arena corresponen a una basílica i a l’església romànica de Santa Maria del Miracle (segle XII), construïdes al mateix indret en què van patir martiri els sants tarragonins Fructuós, Auguri i Eulogi.

Fundada com a campament militar per Gneu Corneli Escipió, Tarraco va prosperar tan gràcies a la seva situació costanera com al seu emplaçament en relació a les vies terrestres cap a l'interior peninsular. Així doncs, la ciutat es va convertir en colònia romana, cap d’un conventus -demarcació judicial- i capital de la província de la Hispània Citerior o Tarraconense.

L'aqüeducte de les Ferreries de Tarragona. Foto: Alberich Fotògrafs / Tarragona Turisme


2. El llegat romà a l'entorn de Tarragona: aqüeducte, viles, pedrera i arc de triomf


El llegat romà va més enllà del nucli urbà de Tarragona i inclou punts d'interès tant a l'entorn de la ciutat com en poblacions com Constantí, Roda de Berà i Torredembarra. La ruta romana permet resseguir-los tots sense pèrdua.

Als afores de la ciutat, prop del riu Francolí, la necròpoli paleocristiana conforma una de les àrees d’enterrament més extenses i importants de Tarraco: cementiri excepcional, està considerat dels més grans i importants de tot l’occident de l’Imperi romà, amb més de 2.000 inhumacions. Un altre element imprescindible és el gran aqüeducte de les Ferreres, conegut popularment com a Pont del Diable. L'espai, que també inclou uns jardins romàntics, s'ha condicionat com a parc ecohistòric i ofereix visites, activitats així com diversos serveis.

També destaca el conjunt monumental de Centelles, al terme de Constantí, únic pels seus mosaics del segle IV. Testimoni arquitectònic excepcional d’època tardoromana a Catalunya, es tracta d'una vila que tot apunta que es va convertir en mausoleu.

Més lluny de la capital tarragonina, es pot visitar la Torre dels Escipions així com la pedrera del Mèdol, l'espai des d'on s'extreia el material per construir els grans edificis de la Tarraco romana. Destaca l'Agulla del Mèdol, un impressionant monòlit de 20 m d’alçada, que es va deixar com a testimoni de la cota inicial d’extracció. Finalment, a quasi 20 quilòmetres de la ciutat i a tocar de la carretera N-340, es pot observar l'Arc de Berà, un senzill arc de triomf del segle I a.C.

El Gaudí Centre de Reus. Foto: Adriana Abella / El Paisatge dels Genis


3. Gaudí Centre de Reus: conèixer el geni amb els cinc sentits


L'origen del genial Antoni Gaudí cal buscar-lo a Reus –malgrat que encara es discuteix si va néixer a la capital del Baix Camp o va fer-ho a Riudoms-. Sigui com sigui, a la ciutat es pot visitar el Gaudí Centre, un museu modern i interactiu que des del 2007 explica de manera didàctica la vida i obra de l’arquitecte.
 
L’espai expositiu, de 1.200 metres quadrats i que forma part de la ruta del Paisatge dels Genis, està distribuït en tres plantes que plantegen un viatge des de la persona de Gaudí i el seu Reus natal fins a les claus del seu llenguatge, passant per un espai de descoberta de la seva obra.
 
La tecnologia és clau en aquest projecte museogràfic. I és que aconsegueix crear una experiència sensorial integral mitjançant una combinació de maquetes tàctils, projeccions audiovisuals immersives i efectes especials com mappings. El visitant pot experimentar en primera persona com Gaudí va jugar amb l’espai, la llum, l’aire i l’aigua en els seus edificis. I alhora pot conèixer els enigmes i els aspectes inèdits i misteriosos de la seva arquitectura. El museu també exhibeix alguns objectes originals com l’únic quadern manuscrit existent de Gaudí.

Gaudí no va deixar cap obra a Reus ja que només hi va viure setze anys abans de marxar a Barcelona. Això sí, la Ruta Gaudí permet descobrir els espais que van marcar la vida de l'arquitecte. Una altre itinerari, la Ruta del Modernisme, passa per una vintena d'edificis d'aquest estil a la capital del Baix Camp on destaquen especialment les de Lluís Domènech i Montaner: l'Institut Pere Mata, la Casa Navàs, la Casa Rull i la Casa Gasull.

El Parc Samà, exemple de jardí romàntic. Foto: Rafael López-Monné / DNA


4. Parc Samà, el jardí de l'indià


Entre Cambrils i Montbrió del Camp hi ha una de les millors mostres de jardineria romàntica del Mediterrani. El Parc Samà és una barreja de jardí botànic, zoològic i bosc autòcton, que avui dia segueix seduint els seus visitants gràcies a la bellesa i l’harmonia del conjunt i al seu delicat exotisme.

El promotor del parc va ser Salvador Samà i Torrents, marquès de Marianao, pertanyent a una família d’indians que s’havia establert a Cuba i que va voler traslladar al Baix Camp l’ambient de l’antiga colònia. El projecte el va executar Josep Fontserè i Mestre, autor de la gran cascada del Parc de la Ciutadella de Barcelona.

Al 1881 es va començar la plantació del parc amb llargues fileres de plàtans, mandariners, til·lers, castanyers d'índies, nenúfars, palmeres i iuca, entre d’altres espècies vegetals. Posteriorment, el parc va acollir els animals del zoo privat del marquès, que s’exhibien en diversos habitacles i gàbies. 

Igualment importants en la composició del parc, d'una superfície de 14.000 metres quadrats, són els elements arquitectònics: el palau, l'estany i la cascada, el Pavelló dels Lloros i la Torre de l’Angle en són els més destacats.

El Mas Miró de Mont-roig, espai clau en la carrera de pintor. Foto: Fundació Mas Miró


5. Mas Miró de Mont-roig: la inspiració del pintor


Tot i néixer a Barcelona i morir a Palma, la relació del pintor Joan Miró amb Mont-Roig del Camp va ser constant durant més de sis dècades, des que va instal·lar-s'hi amb la família als 18 anys per recuperar-se d'una llarga malaltia. En aquest municipi del Baix Camp, on va passar la majoria dels estius, va descobrir el mar i la vida al camp, en un paisatge allunyat de la ciutat que va ser clau per a la seva carrera artística.

El triangle mironià –Barcelona, Palma i Mont-roig- compta amb tres fundacions. A la localitat del Camp de Tarragona l'epicentre està situat al Mas Miró, edifici que el va inspirar per pintar La Masia, un dels seus quadres més universals, i que també va servir de casa i taller de l'artista. 

La Fundació Mas Miró té com a objectiu la divulgació del vincle entre la vida i l'obra de l'artista a través del context que va marcar la seva trajectòria: el Mas Miró i el paisatge que l'acull, a Mont-roig del Camp. L'equipament, que forma part de la ruta del Paisatge dels Genis, vol ser un centre de referència de l'art mironià i de difusió de la cultura i l'art del territori de Mont-roig.

La visita es comlementa amb l'itinerari “El paisatge emocional de Miró”, que recorre els diferents indrets, degudament senyalitzats i identificats, on el visitant pot observar en primera persona els paisatges convertits per Miró en obres d'art mundialment reconegudes. La masia, Mont-roig, El pont, Platja de Mont-roig o Poble i església de Mont-roig són només algunes de les obres pintades aquí que tenen el paisatge del municipi com a font d’inspiració. 

El Castell-Monestir d'Escornalbou, al terme de Riudecanyes. Foto: MHC-Aviotec


6. Castell d’Escornalbou: la reinterpretació burgesa de l’edat mitjana


El Castell Monestir d’Escornalbou de Riudecanyes és una peculiar mansió senyorial de principis del segle XX. Està format per les restes de dos edificis medievals: el Monestir de Sant Miquel, fundat el 1153, i un castell, construït al damunt de les restes d'una fortalesa romana. El seu propietari, el diplomàtic, egiptòleg i filàntrop Eduard Toda, va seguir la moda de l'època de convertir edificis històrics en residències burgeses.
 
El conjunt va conformar durant més de sis segles la Baronia d'Escornalbou. Després de la desamortització de Mendizábal (1835) va quedar pràcticament en ruïnes, fins que va ser adquirit per Toda el 1911. El va reformar seguint una interpretació molt personal. Fins i tot va decidir obviar les recomanacions i indicacions de l'arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch. Així, es van enderrocar construccions, es van aixecar torres d'un exòtic estil medieval i es van reconvertir espais per adaptar-los a les necessitats i gustos del propietari.
 
El resultat és encara visible avui: de l'antic monestir només se'n conserva l'església romànica, algunes restes de la sala capitular i l'estructura del claustre, que es va convertir en un mirador-jardí amb una de les millors vistes al Camp de Tarragona. Del castell, convertit en casa senyorial i escenari de trobades de les principals figures de la Renaixença catalana, en destaca la biblioteca i la rica col·lecció de gravats, ceràmica, mobles i peces de la col·lecció que Toda havia reunit en els seus viatges.

L'edifici, a poc més de 3 quilòmetres del nucli de Riudecanyes, està obert al públic i s'hi organitzen visites guiades.

Reproducció de l'Abric del Mas d'en Ramon d'en Besso. Foto: Centre Interpretació Art Rupestre Muntanyes de Prades


7. Muntanyes de Prades: pintures rupestres Patrimoni de la Humanitat


El conjunt de pintures rupestres de les Muntanyes de Prades està format per una quarantena de jaciments. A les composicions i escenes pictòriques s’observen caçadors i animals salvatges com cabres, cérvols, bòvids, senglars, etc., així com pastors amb animals domèstics i un gran nombre de signes abstractes i simbòlics.

Les pintures mostren la transició dels recol·lectors-caçadors (llenguatge més senzill) cap als agricultors (llenguatge més complex). Aquest també podria haver estat un espai de culte al sol: a banda de les escenes de caça, també hi veiem la recol·lecció de la mel i postes de sol.
 
Per facilitar la comprensió del conjunt de totes les pintures, que durant la pandèmia no es poden visitar, es va crear el Centre d'Interpretació de l’Art Rupestre de les Muntanyes de Prades, situat a Montblanc. S’hi pot veure una bona mostra d'aquestes imatges prehistòriques i també una exposició, amb reproduccions a escala real dels abrics rupestres.
 
Part del conjunt –una quinzena de jaciments- va ser inclòs a la llista del Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1998, juntament amb la resta de jaciments d’art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica, i és part de la Ruta de l’Art Rupestre, formada per sis conjunts i museus.

El Monestir de Santa Maria de Poblet. Foto: Josep Giribet/Departament de Cultura


8. Monestir de Poblet: centre neuràlgic de la Catalunya medieval


Sota la protecció de reis i nobles, el Monestir de Santa Maria de Poblet es va convertir en centre neuràlgic de la Catalunya medieval. Panteó reial durant l’edat mitjana, el conjunt ha esdevingut un símbol històric i cultural on hi tornen a viure els monjos cistercencs.

La construcció del monestir va començar al segle XII i s’hi aprecien estils arquitectònics variats com el romànic, el gòtic, el renaixentista i el barroc. No obstant això, el conjunt gaudeix d’una harmonia absoluta tant entre els seus elements arquitectònics (que contenen tot l’esplendor rigorós de l’orde del Cister) com en la seva relació amb l’entorn de les muntanyes de Prades.

Alguns dels elements més destacats del monestir són l’església, que segueix l’estil dels temples cistercencs i on cal admirar el retaule de l’altar major, un conjunt renaixentista d’alabastre blanc de Damià Forment; la bella capella gòtica de sant Jordi, edificada a l’època d’Alfons el Magnànim (segle XV), i la porta reial, una grandiosa construcció gòtica flanquejada per dues torres octogonals.

Va ser el rei Pere III El Ceremoniós (1319-1387) qui va vincular el monestir amb la Corona d’Aragó fent-hi construir el panteó reial, que fins llavors havia estat a Santes Creus. Hi van fixar la seva sepultura Alfons I, el seu fill Pere I el Catòlic, Jaume I el Conqueridor, Pere III i molts dels seus successors. A les obres dels sepulcres, fetes d’alabastre blanc, hi van treballar alguns dels millors escultors del moment.

Un carrer de la vila medieval de Montblanc. Foto: Ajuntament de Montblanc


9. Vila Ducal de Montblanc: la ciutat pròspera


Visitar la vila ducal de Montblanc és fer un recorregut per un museu a l'aire lliure. La ciutat va destacar com a important centre de comerç durant l'edat mitjana i va viure el seu moment àlgid amb la creació del Ducat de Montblanc el 1387. Aquest èxit té el seu reflex en la riquesa monumental de la vila.

Al segle XIV, Montblanc vivia un moment dolç: era la setena ciutat més important de Catalunya gràcies al seu pes polític i econòmic. Prova d'això va ser la celebració de les Corts Generals a la vila en quatre ocasions i la creació del ducat. En aquest moment es van posar en marxa les obres més emblemàtiques de Montblanc, encapçalades pel seu recinte emmurallat. Format per un imponent conjunt de torres, portals i muralles coronades per merlets, els murs es van aprofitar al llarg de l'edat moderna per construir-hi habitatges. No és fins al segle XX que es restaura i s'eliminen les construccions afegides.

L'església gòtica de Santa Maria, coneguda també com la Catedral de la Muntanya per les seves grans dimensions i la seva ubicació dalt d’un promontori, és un altre testimoni del poder medieval de Montblanc. A l’interior hi destaca el retaule de Sant Bernat i Sant Bernabé, de pedra policromada del segle XIV, que mostra bellament esculpides escenes de la vida dels sants.

Per la seva banda, l'església-hospital Sant Marçal destaca per la pintura mural de Sant Cristòfol (segle XV) i un finestral gòtic esculpit. El Palau Alenyà és la darrera gran obra que reflecteix el passat pròsper de Montblanc; es tracta d'una construcció d'estil gòtic amb una gran porta principal de mig punt i esvelts finestrals. L'edifici, però, ha estat molt modificat al llarg del temps i actualment és la seu del Consell Comarcal de la Conca de Barberà.

El Monestir de Santes Creus, a l'Alt Camp, Foto: Patrimoni Cultural


10. Monestir de Santes Creus: panteó de reis


A la riba del riu Gaià hi ha el Monestir de Santes Creus, el que va ser el centre d'una de les senyories monàstiques més extenses i influents de la Corona d'Aragó. Amb una arquitectura sòlida, greu i austera, l'abadia reflecteix el model canònic dels monestirs del Cister –juntament amb Vallbona de les Monges i Poblet-. Visitar Santes Creus, al municipi d'Aiguamúrcia, és reviure un temps en què la puresa i l'allunyament del món es concretaven en un punt ben ancorat a la terra.

Fundat el 1160, el moment àlgid de Santes Creus va ser entre els segles XIII i XIV, per la seva estreta relació amb la noblesa i el llinatge reial. Els reis Pere el Gran i Jaume II el Just i la seva muller Blanca d'Anjou van ser mecenes del monestir i van escollir ser enterrats aquí, en dos mausoleus gòtics al costat de l'altar major. L'estudi i restauració dels panteons reials, el 2010, van permetre descobrir les restes de Pere el Gran i Blanca d'Anjou, els únics reis de la Corona d'Aragó les restes dels quals han pervingut intactes.

La planta del monestir organitza els espais en funció de les necessitats de la comunitat. L'església, oberta al culte el 1225, es un exemple de la transició del romànic al gòtic. Tot i oferir sensació de lleugeresa i grandiositat, és un temple sòlid i auster. Contrasta amb l'esplendor del claustre, del segle XIV, el primer d'estil gòtic de la Corona d'Aragó.

A banda de les visites convencionals, destaca l'activitat “Santes Creus un camí de llegendes”, adreçada a famílies amb nens i grups escolars. Consisteix en una visita guiada per les dependències del monestir amb un guia acompanyant molt especial, un monjo cistercenc que explica les llegendes més interessants del monestir i ajuda a entendre com era la vida monacal.