Entrevista

Alba Carreres: «Més que referents sobre criança, cal tenir informació per poder decidir»

La periodista, impulsora de Criar.cat, reivindica la necessitat de visibilitzar els diferents tipus de famílies i visibilitzar tot el que implica la cura dels fills

per Antònia Crespí , 11 d'octubre de 2020 a les 16:53 |
Alba Carreres, impulsora de Criar.cat | Ricard Novella
La periodista Alba Carreres és la impulsora de Criar.cat, un projecte vinculat a NacióDigital sobre la criança i que està adreçat a tota la diversitat de famílies. Com a mare de dos fills, un d'ells nascut en ple confinament, Carreres es troba amb que hi ha molta desinformació i estereotips sobre la cura dels fills: influencers que idealitzen el fet de ser mare, perpetuació d'uns models de paternitat i maternitat molt concrets...


És per això que decideix apostar per la creació d'una comunitat que visibilitzi tots aquells altres tipus de famílies que existeixen. "No només s'ha de canviar el marc mental individual, sinó també en l'àmbit social i institucional pels efectes que té en el dia a dia de totes les famílies no normatives", explica la periodista. Abans d'embarcar-se en la creació de Criar.cat, ja havia treballat com a reportera a Vice i també havia participat, entre altres projectes, a Adolescents.cat amb Roger Carandell i Ernest Codina. 

- Un dels objectius fundacionals de Criar.cat és visibilitzar la cocriança. Ben entesa, com seria aquesta cocriança?

- Moltes parelles pensen que per repartir-se les tasques “físiques”, com ara anar a buscar els nens i nenes a l’escola o bé portar-los al CAP, ja estan fent una cocriança igualitària. Però la realitat és que estem a anys llum d’això. Una cocriança igualitària també s’ocupa del repartiment de la càrrega mental. La logística i l’organització de tot, com ara quin dia s’ha de dur els nens i nenes a veure el/l'especialista sanitària, o preparar la motxilla per anar a l’escola. Tasques que molts de cops encara recauen en les dones. Fa poc que el col·lectiu "Malas Madres" publicava un estudi sobre qui es responsabilitzava sobre la criatura en el moment que aquesta estava malalta. De totes les persones que van participar, només al voltant del 8% dels enquestats que van respondre eren les parelles homes. La resta eren tot dones, ja fossin mares o àvies.

- La cocriança es pot entendre més enllà del concepte tradicional de família dins del marc pares-fills? Per exemple recordo el gran rebombori que hi va haver quan Anna Gabriel va parlar de “la tribu” per referir-se a la criança dels fills…

- Les famílies monomaparentals sí que ho tenen més complicat, no només la cocriança, sinó cuidar dels fills en general. Així i tot, sí que defenso i crec que és possible buscar aliats, algú de confiança, com ara familiars propers o amistats que ajudin en aquesta tasca per no haver de suportar les càrregues soles. A mi no m’agrada dir-li tribu perquè penso que és una apropiació cultural que fins i tot pot arribar a ser racista, però sí que m’agrada parlar de fer pinya. 

- Quins són els referents actuals del que és ser mare ara mateix? 

- Ens han venut durant anys la història que la mare ha de ser perfecte. No només dient quines pràctiques són de bona mare i quines de mala mare, sinó també mostrant imatges de dones que després de donar a llum tornen a estar primes de cop i volta. Això no és real i ens ho hem de treure del cap. En aquest sentit crec que més que referents, ens cal tenir informació per poder prendre decisions conscients. A Criar.cat volem fer-ho a través de col·laborades com l’Esther Vives, que porta feminisme i maternitats, la Desirée Bela, que porta la secció de maternitats i paternitats racialitzades, la doctora Anna Estapé, o bé la Laia Casadevall.
 

Alba Carreres. Foto: Ricard Novella


- El prototip social de com ha de ser una mare també conté deixos racistes o culturalment discriminatoris? 

- Totalment. La imatge de mare predominant socialment és el de mare blanca a la qual se li vinculen unes determinades pràctiques com les “bones”. Però és que més enllà d’això, està com encara algunes vegades es fa un tractament folkloritzant de les famílies racialitzades. Amb la Desirée Bela parlàvem d’aquelles escoles que, amb bona voluntat, fan aquestes festes de la diversitat que folkloritzen les cultures des de la visió d’home o dona blanca que perceb l’altra cultura com una a folklòrica i forana. Fent-la més llunyana que no pas propera.

- Referents de pares, n’hi ha? Calen nous models sobre la paternitat per implicar més els homes en la criança?

- Tot i que la cura dels fills és una tasca que històricament han encapçalat les dones, sí que crec que també és necessari parlar de la figura del pare, donar referents de paternitats. Ho vaig estar debatent amb el Gerard de Josep, que també és col·laborador a Criart.cat i creador del compte Papapà, i sí ell també ho veia bé  perquè explicava que en el seu moment li hauria agradat tenir més exemples i informació per saber com afrontar la paternitat.
 
- Però els rols de gènere no només afecten a com es construeix l'imaginari de la materniat i la paterniat...

- Clar que no, per exemple està tot el tema de les famílies transgènere o els pares gestants. Casos encara molt invisibilitzats i que a la societat li costa de normalitzar. A més, en el cas de les criatures la imposició dels rols ja es fa en coses tan simples com les arracades, "babymasclimes". Quan un nadó neix amb vulva s'acostuma a posar-li arracades perquè així està establert socialment i en cavi, si té penis, no es fa. Des d'aquest moment ja se l'està marcant.

Vaig parir en ple inici del confinament i vaig patir moltíssima violència obstètrica.
- Molts de cops quan es parla de la maternitat es pensa en els primers anys de vida dels fills i la seva criança, però hi ha altres aspectes vinculats que no tenen tanta visibilitat i poden ser igual de rellevants...
 
- Sí, precisament una de les primeres enquestes que vam fer a xarxes socials va ser preguntar a les mares i pares què els preocupava, i molts ens parlaven més dels seus fills adolescents, o la relació amb les pantalles i els efectes de la Covid. No només  pateixes com a criador en aquests primers moments de la vida, sinó que és un constant patir. I més enllà de la criança com a tal, també hi ha altres tipus de vivències vinculades a la maternitat, com el dol perinatal, pel qual molta gent passa però que encara se'n parla poc.
 
- De fet, tu has estat mare durant el confinament, una experiència que de segur no ha estat fàcil...
 
- El meu part va ser molt complicat, vaig parir en ple inici del confinament i vaig patir moltíssima violència obstètrica. M’havia informat i portava un document amb certificat pel qual no em podien separar de la criatura per molt que jo fos positiva. La meva mare va donar positiu i, malgrat que vaig tenir contacte directe amb ella i vaig desenvolupar símptomes, no va haver manera de fer-me la PCR. Al CAP se’m va decidir fer una cesària sense pràcticament ni preguntar-me. Al meu pla de part havia posat que volia un pla respectat i consentit, i només faria cesària si m’asseguraven que la meva criatura estava en risc. El problema és com es va fer: en una sala totalment asèptica, sola, sense poder fer el pell amb pell amb la nena. Se’m va separar d’ella durant hores i se la va posar en una incubadora amb un full que posava “mare possible Covid”. Més violència obstètrica que això no n’hi ha. I de fet, no se'n parla de com moltes mares que hem parit durant el confinament hem patit violència obstètrica.
 

La periodista Alba Carreres. Foto: Ricard Novella


- I el postpart, confinada i amb un altre fill de 2 anys...

- Va ser molt difícil també. El nen no entenia que era tenir una nova germana a casa, no entenia per què no podia sortir ell de casa i no entenia per què no podia veure els seus amics, perquè no podia abraçar-los. La reincorporació a l’escoleta també ha estat dura. Suma-li que la seva àvia havia estat ingressada a l’hospital, així que a poc a poc hem aconseguit explicar-li què és el virus i hem treballat, com tantes altres famílies, perquè no agafi por. 
 
- En aquest context el teletreball s'ha volgut presentar com una eina per facilitar la conciliació, però alhora hi ha moltes famílies que denuncien un empitjorament de les seves condicions...
 
- És una arma de doble tall. Per una banda sí que és ajuda a flexibilitzar la jornada, fet que és preferible a la reducció, ja que si dins de la parella si algú ha de disminuir les hores de feina, ho acaba fent la dona. Però per una altra banda no puc arribar a imaginar com va ser teletreballar en cases amb dues o tres criatures en famílies monopamarentals. I ja no només pels pares, sinó pels fills mateixos que s'han vist sobreexposats a pantalles. És aquí quan es veu que la criança i cocriança són una responsabilitat social també. Cal que governs i empreses preguin mesures per poder facilitar la corresponsabilitat i conciliació de les famílies.
 
- El confinament, en certa manera, ha posat en relleu com les cures i les criatures han estat marginats pel sistema?
 
- Està clar que el que ha passat en aquest confinament ha estat una revolució per a tothom. S’han posat en ordre les prioritats de les persones i una d’elles és la de la vida familiar, s’han vist realment el que feia falta. Aquesta conciliacó, aquestes hores de passar temps plegats, i penso que això ha vingut per quedar-se. En certa manera ha estat un recordatori què cal posar la vida al centre.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació