El moment de la màxima glòria professional va arribar per a Maria del Mar Raventós Chalbaud (Barcelona, 1952) el setembre del 1998. Vint-i-dos anys després d'entrar a treballar al grup Codorníu Raventós, n'esdevenia la presidenta, substituint un cosí seu, Manuel Raventós Artés, que havia complert els 70 anys d'edat que els estatuts de la companyia establien com a límit per exercir la presidència. Era la coronació per a la filla de Jesús Raventós i Teresa Chalbaud, que va anar pujant tots els esglaons fins esdevenir la presidenta del grup cavístic, el 1998.
En aquell moment, la nova presidenta estava molt lluny d'imaginar que seria l'última Raventós en capitanejar una indústria que duia més de quatre segles en mans de la mateixa nissaga. Pertanyia a la quinzena generació de la dinastia i acumulava sobre la seva memòria una història que es perdia entre les vinyes del Penedès i les planúries de les terres de Ponent.
Una relat que comença el segle XVI
Codorníu és un dels negocis amb més història de Catalunya. Si no en la nit dels temps, sí que es pot ben dir que és anterior a l'edat contemporània. Va ser el 1659 quan Anna Codorniu va contraure matrimoni amb Miquel Raventós. Els Codorniu ja elaboraven vi el 1551, segons la documentació disponible, que confirma Codorníu com l'empresa familiar més antiga de Catalunya i la dissetena del planeta, tal com va certificar Forbes.
Anna Codorniu va ser una de les personalitats més potents de la història familiar. Però les caves Codorníu van fer el salt endavant transformador a finals del segle XIX, el 1872, en ple regnat d'Amadeu de Saboia, quan Josep Raventós Fatjó, besavi de María del Mar Raventós, va produir la primera ampolla de cava a la manera tradicional.
La història de la vinya catalana té un nom maleït: la fil·loxera. Aquest insecte, que va arribar a Europa en la segona meitat del XIX -venia amb uns ceps d'Amèrica destinats a França-, generaria la crisi econòmica més greu a les vinyes. Al Penedès, on va penetrar a finals dels vuitanta (del segle XIX) va fer malvestats. Durant uns anys, si alguna paraula podia definir l'actuació de la gent de la terra era impotència. La crisi econòmica, a més, va provocar un increment de la conflictivitat social al camp català, que tindria efectes en la política.
La fil·loxera va quedar enrere després de prendre una decisió dramàtica: arrencar les vinyes i replantar-les amb ceps americans, en bona part de Califòrnia. Des de Sant Sadurní d'Anoia, els Raventós van ser capdavanters en el combat contra la invasió de les vinyes, i va ser aquella crisi la que va activar-los a refundar el negoci. L'antiga indústria de vins i misteles va invertir en la producció de cava i va engegar el que alguns han anomenat una veritable revolució industrial a les vinyes, amb la canalització per aprofitar les aigües del riu Anoia i la introducció de millores tècniques per tractar el vi, amb filtres i premses hidràuliques.
El negoci aviat va despuntar i tindria en el primer terç del segle XX un creixement espectacular. Si l'any 1900 venia 117.000 ampolles, el 1930 ja eren un milió. Com sol passar en molts dels negocis d'èxit, el caràcter pioner va ser un element substancial. Un dels propietaris, Manuel Raventós Domènech, va ser qui va començar a comercialitzar el vi amb ampolla. Fins entrat el segle, l'habitual era l'ús de bótes i bocois.
La primera premsa hidràulica de Can Codorníu, que segueix avui intacta al seu celler. Foto: Codorniu/ACN
Manuel Raventós Domènech, un "regionalista agrícola"
Manuel Raventós Domènech (1862-1930) va ser una de les persones més carismàtiques de la família. I va tenir una gran projecció social i política. De fet, fou el primer a entrar amb força en la cúpula del patriciat. Fins al punt que va ser president de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), la patronal que reunia els grans propietaris de la terra.
A finals del XIX es va produir una creixent aproximació entre un sector dels grans propietaris agraris i el catalanisme. La fallida de l'Estat, vist com a ineficaç, especialment després de la pèrdua de les darreres colònies el 1898, unida a l'efecte de la crisi que vivia el camp per la fil·loxera, va propiciar una aliança que es materialitzaria en l'adscripció de molts terratinents al nou partit Lliga Regionalista, liderat per Enric Prat de la Riba.
Manuel Raventós va ser un d'aquests propietaris. Des del mateix IACSI, es va definir com defensor d'un "regionalisme agrícola". També va tenir vocació política. Membre de la Lliga Regionalista, el partit catalanista conservador de Prat de la Riba i Francesc Cambó, va ser candidat a diputat a Corts i elegit en les eleccions del 1907. En un moment molt especial.
Diputat solidari
En la seva tesi doctoral "Cooperativisme i associacionisme agrari a Catalunya", imprescindible per conèixer l'evolució del camp català en aquella època, l'historiador Jordi Planas dona molts detalls de l'activitat política de Manuel Raventós, a l'entorn del que va suposar la Solidaritat Catalana.
Manuel Raventós Domènech.
L'assalt d'un grup de militars a les seus del setmanari Cu-Cut i de La Veu de Catalunya l'any 1905 -arran d'un acudit antimilitarista- va desfermar una onada de protestes. El govern espanyol, però, va reaccionar aprovant la Llei de Jurisdiccions, que restringia la llibertat de premsa. Aquest va ser el detonant que va impulsar la Solidaritat Catalana, una aliança amplíssima de partits catalans, bàsicament de la Lliga i de bona part del catalanisme d'esquerres i el republicanisme, però també de carlins, en contra de la Llei de Jurisdiccions.
Joan Maragall va definir la Solidaritat com "l'alçament", i el terme sembla exacte, ja que va suposar una enorme victòria electoral. Els solidaris es van endur quasi tots els diputats en joc. Manuel Raventós va ser un d'ells, sent elegit pel districte de Valls-Montblanc. Planas explica en la seva tesi que com a diputat va treballar en àmbits legislatius vinculats a problemàtiques de la terra, com els projectes de llei d'alcohols o sobre plagues del camp.
La guerra: les caves en mans de la CNT
La història de Codorníu va patir un canvi brusc el 1936. L'historiador Carles Querol ha estudiat aquest període, en què la companyia va ser col·lectivitzada, mentre els propietaris fugien. Els Raventós van tenir molta més sort que els Ferrer, els amos de Freixenet, on el fundador i el seu germà van ser assassinats per un grup incontrolat. El comitè de treballadors que es va fer càrrec de les caves Codorníu estava controlat per militants de la CNT.
Caves Codorníu de Sant Sadurní d'Anoia. Foto:Codorniu.
En l'article "Èxit o fracàs de la col·lectivització de Codorníu durant la Guerra Civil", Querol explica que "el tracte, les relacions i les condicions de treball es van veure millorades sense afluixar l'exigència i a l'hora de prendre determinades decisions relacionades amb la marxa de l'empresa es procurava implicar-hi el personal. Els obrers de la CNT i de la UGT més compromesos amb aquella mesura tan revolucionària manifestaven després de la guerra que la col·lectivizació havia estat l'experiència més il·lusionant de la seva vida".
Querol també apunta el que sembla més que una hipòtesi: el comitè va mantenir en el seu lloc el gerent Eugeni Gual, persona de la confiança dels Raventós, als qui hauria estat enviant diners de la companyia, tot aprofitant-se del desconeixement del comité en els aspectes financers.
El general Franco a casa
La victòria de Franco va suposar l'immediat retorn dels propietaris. Eugeni Gual va ser ascendit a director general... Abans, però, el lligam entre el dictador i els Raventós ja era un fet. En el moment definitiu de l'ofensiva contra Catalunya, Franco va instal·lar el seu quarter general al castell de Raimat, a tocar de Lleida i propietat dels Raventós. A partir d'aleshores, la relació va ser sempre molt bona. Els propietaris van adequar el castell per garantir la màxima comoditat del general, que els va prometre que un dia visitaria les caves.
Caves Codorniu d'estil modernista de Sant Sadurní d'Anoia. Foto Codorníu.
La promesa, que segons la premsa de l'època es va fer "cuando las cavas estaban en poder de la turbas", es va complir deu anys després, el juny del 1949, amb motiu d'una visita de Franco a Catalunya. Així va conèixer in situ la Bodega del General Franco, com s'anomenava l'espai on es guardaven els caves més preuats.
Oposició al procés d'independència
Des de la fi del franquisme, el grup Codorníu-Raventós es va voler mantenir sempre al marge de la política catalana. No va ser fins a l'inici del procés sobiranista que els Raventós van haver de pronunciar-se. Fins aquell moment, insistien en no fer cap intervenció que pogués ser controvertida. L'any 2006, María del Mar Raventós va haver d'admetre que les campanyes contra el "cava català" havien tingut algun impacte i havien patit una pèrdua de la venda, però sense dramatitzar-la, ja que s'havia compensat amb un increment de les exportacions.
Malgrat els pronunciaments dels Raventós en contra del procés, la companyia ha estat atacada des de grups ultraespanyolistes. Un fet hi va tenir molt a veure: una branca de la nissaga eren propietaris d'Unipost, l'empresa que va distribuir propaganda de la consulta del 2014 i del referèndum d'independència de l'1-O. Es tractava d'Anton Raventós Raventós, propietari de l'1% de Codorníu, i de Pau Raventós Sáenz. En vigílies de l'1-O, la Guàrdia Civil va efectuar un escorcoll a Unipost, on va trobar informació electoral.
Codorníu marxa de Catalunya després de més de quatre segles
Aquest fet, aprofitat per intentar organitzar un boicot contra el cava, va espantar Mar Raventós, que va emetre un comunicat en què negava qualsevol vinculació: "La companyia ni ha participat, ni participa, ni participarà en res relatiu al procés sobiranista a Catalunya o amb el referèndum independentista". També van deixar clar que ni Unipost tenia cap lligam amb Codorníu ni els Raventós d'Unipost tenien càrrecs a la companyia del vi. El vicepresident i exdirector general, Jordi Raventós Artés, va dimitir en senyal de protesta.
L'octubre del 2017, després de l'1-O, Codorníu va voler fer constar encara més el seu rebuig al procés i va decidir traslladar la seva seu a la població d'Haro, a la Rioja, on té en propietat des de fa anys Bodegas Bilbaínas. La decisió no va derivar en un boicot directe, però sí un allunyament de la marca Codorníu per part dels defensors de la independència en uns setmanes en què la tensió social era màxima a Catalunya.
A banda de la seva filiació unionista, Codorníu ha mostrat l'adhesió a la monarquia sempre que ha pogut. En aixó també s'assembla a Freixenet. Codorníu ostenta el títol de proveïdora de la Casa Reial espanyola des de 1897, per a la qual elabora una variant de reserva pròpia.
Nom: Maria del Mar Raventós Chalaud.
Família: casada amb Ignaci de Ros Viader, sis fills i sis nets.
Càrrec: expresidenta del grup Codorníu.
Negoci: accionista de Codorníu, ara actua en societats inversores.
Un lloc: la seva finca familiar del Montseny.
Actitud davant el procés: Opositora radical, però des d'unes declaracions de neutralitat apolítica. Va traslladar la seu a la Rioja el 2017.
Maria de Mar Raventós Chalaud va accedir a la presidència de Codorníu el 1998, a l'edat de 46 anys, avalada pel seu treball a l'empresa des que hi va entrar, als 24 anys, així que va acabar les titulacions en Econòmiques i en Psicologia. Vint anys després, perdia aquest càrrec de forma quasi inesperada quan el fons d'inversió nord-americà Carlyle aconseguia controlar més del 50% del capital de la societat i la rellevava de presidenta. Per primera vegada en els seus quatre segles d'existència, el control de l'empresa deixava d'estar en mans catalanes.
Una dona poderosa, com la reina Letizia i Patrícia Botín
Entremig, hi va haver dues dècades de lideratge que van portar-la a ser classificada com una de les deu dones més poderoses d'Espanya, segons la revista Forbes. Hi va haver la creació d'un estil molt propi de direcció, caracteritzat per una presència generosa als mitjans de comunicació i als fòrums empresarials i acadèmics. A diferència de la majoria dels grans empresaris, que defugen la notorietat, Mar Raventós ha estat present també a través d'entrevistes en tota mena de mitjans, des de publicacions especialitzades fins a premsa local de les zones on el seu negoci ha estat implantat.
Mar Raventós va ser mereixedora durant la seva etapa al front de Codorníu de nombrosos premis i reconeixements a la seva tasca empresarial. La patronal Cecot li va lliurar el primer guardó que donava a una dona directiva. També va rebre el premi International Women's Entrepreneurial Challenge, i va ser triada entre els deu directius preferits com a caps per ser feliç, segons una enquesta d'Addecco. Tanmateix, no va arribar a obtenir la Creu de Sant Jordi.
Tan sols a partir de les seves compareixences i entrevistes, es podria dibuixar un perfil força aprofundit de la seva personalitat (però no és la missió d'aquest reportatge). Mar Raventós ha parlat de tot, amb preferència sobre la seva família, els seus valors i la seva visió del món. Centrant-nos en l'aspecte de capitana d'indústria, reptava el sector amb frases com "el nostre cava no té res a envejar a un xampany francès", i s'irritava quan descobria a la carta d'un restaurant que aquests productes estrangers substituïen els autòctons.
La tria de "dona poderosa" -que la situava costat per costat amb la reina d'Espanya i la president del Santander, Ana Patrícia Botín- es devia fonamentar en la importància del càrrec que ocupava i en la popularitat del seu producte, més que no pas en en la fortuna -que mai no l'ha inclosa als rànquings del tema- ni per la influència política a Catalunya, on no ha gaudit de relacions privilegiades amb els partits de govern.
En les seves aparicions als mitjans, s'ha destacat la potència personal de Mar Raventós, tot assenyalant que va compaginar el seu treball a Codorníu amb ser mare de quatre noies i dos nois: Javier, Begoña, Íñigo, Itziar, María del Mar i Adriana. Cap dels sis treballa a Codorníu. Íñigo es professor a la UIC i exerceix d'advocat al bufet Cuatrecasas, i Javier participa amb la seva mare en activitats inversores a Mundra Invest. El seu marit és Ignacio de Ros Viader, advocat especialista en dret marítim.
Les llavors de la crisi
Però mentre l'esperit de treball, esforç, passió i obertura a les noves tendències internacionals que ella sempre ha exhibit es duia a la pràctica -amb la posada en el mercat de nous productes i l'adquisició de diverses companyies i bodegues del sector-, els resultats econòmics dels darrers anys no acompanyaven. Aquesta manca de beneficis anava creant un pòsit contrari a Mar Raventós entre una part dels accionistes, que formen un col·lectiu ben particular de més de dos centenars de persones: totes són de nissaga Raventós.
Alguns experts consultats per NacióDigital atribueixen aquella situació a un conjunt de causes. Algunes d'internes del sector, com ara la seva opció per productes de qualitat i de no baixar preus, que no va ser assumida prou bé pel mercat. I d'altres de caràcter social, com la crisi econòmica iniciada el 2008 i les incidències del procés d'independència de Catalunya, que haurien afectat les vendes.
El conseller delegat de Codorníu, Xavier Pagès (dret), a la presentació de la campanya de Nadal del 2015. Foto: María Fernández/ACN.
A l'exercici 2014-2015 (l'empresa els tanca a 30 de juny pel pes de les campanyes nadalenques), una facturació de 232 milions va generar unes pèrdues de 5,4 milions. Al següent, el 2016, la facturació va ascendir als 235 milions, i es va entrar en beneficis, però només de 68.000 euros. A l'exercici 2017, la facturació va quedar estancada i es va tornar a vernells. Aquestes pèrdues es produïen tot i que una de les filials del grup, Bodegas Bilbaínas, havia aportat l'exercici 2016 uns beneficis de 2,65 milions, segons un estudi publicat per Economía Digital. Aquesta dada posava més en qüestió la viabilitat del negoci troncal del cava.
La venda de Freixenet, el precedent
Els incipients brots de boicot contra el cava Codorniu per ser un producte català van impactar en les vendes durant els anys del procés. I la fugida de la seu de l'empresa cap a La Rioja hauria obert un altre boicot silenciós i poc explícit per part de consumidors catalans que no van acceptar aquest emigració política.
La venda del líder del sector, Freixenet, va ser un altre toc d'atenció als accionistes de Codorniu més reticents a sostenir el govern familiar exclusiu. El març del mateix any 2018, el grup alemany Henkell (Dr. Oeker) va adquirir un paquet majoritari del 50,01% de la principal competidora de Codorníu, després de valorar la companyia en uns 440 milions, un preu que no va satisfer ni de lluny les pretensions de les branques de la família Ferrer, que esperaven una valoració de 500 milions. Els paral·lelismes amb Codorníu eren notoris: baix nivell de rendibilitat, endeutament elevat i rivalitats entre els accionistes. Henkell es va emportar així el control d'un producte del que a Alemanya ja n'era el distribuïdor.
Més de 200 accionistes de cinc branques Raventós
Abans de la venda a Carlyle, l'accionariat de Codorniu estava repartit entre uns 220 familiars pertanyents a cinc grans branques de la nissaga Raventós. Justament, Mar Raventós havia estat la impulsora d'un codi de protocol intern que regulava des del règim de propietat de les accions -que no es podien vendre directament a accionistes externs ja que que estaven sindicades- fins a l'ús de les instal·lacions de l'empresa -com el castell de Raimat- per a celebracions particulars de membres de la saga.
Però per més "patriotisme" de entorn la família formada per més de 600 persones (trobades anuals, Comitè Júnior, oficina d'Atenció a l'Accionista, regals als nadons, etc.) que cultivava la presidenta, la manca de dividends i l'estancament que patia la facturació des de principis d'aquesta dècada van acabar per consolidar un front de rebuig, que es feia explícit amb votacions contràries a la direcció per part de quasi un 30% del capital a les juntes generals. El malestar era evident.
Xavier Pagès i Mar Raventós. Foto: Codorniu
A tot això, s'hi va afegir la crisi desfermada pel trasllat de la seu de la companyia a La Rioja l'octubre de 2017, seguint l'onada de fugides beneïda pel rei Felip VI i animada pels decrets del govern espanyol per combatre l'independentisme català. A finals d'aquell any, l'equip que liderava Mar Raventós era conscient que calia un cop de timó que redrecés la companyia.
Es van posar en marxa dues operacions. D'una banda, ella va anunciar que dimitiria del càrrec a finals de 2018, aprofitant que complia 65 anys, tot i que la retirada obligatòria, segons els estatuts de l'empresa no era fins als 70. En segon lloc, i el més important, era que s'havia confiat a un banc d'inversions la recerca d'un soci capitalista o industrial que entrés amb una participació minoritària i que donés l'impuls que Codorníu necessitava no sols per créixer, sinó per sobreviure com a marca independent.
La idea inicial del grup directiu era donar entrada a Vranken Pommery, però aquesta opció no va prosperar. Comprar el 20% del capital d'una empresa en crisi no era gaire seductor. Qui va aparèixer va ser el fons d'inversió Carlyle. però en aquest cas les seves intencions no quadraven amb les de l'empresa de Sant Sadurní d'Anoia: els nord-americans aspiraven a la totalitat del capital o, com a mínim, a una participació majoritària que els garantís el control absolut, cosa que xocava de ple amb l'estratègia dissenyada per Mar Raventós.
Enmig d'aquesta crisi, es va produir la sortida del càrrec del conseller delegat Xavier Pagès -de família Raventós també- en qui confluïa una altra de les línies de conflicte intern, ja que els dissidents pressionaven per encomanar la gestió a executius brillants externs a la família, però que aportessin uns resultats més positius.
Les ofertes de Carlyle van començar als 220 milions d'euros de valoració de la firma. Després van estirar-se fins als 270 milions. A mesura que l'oferta millorava, cada vegada hi havia més accionistes de la família que es decidien a vendre la seva participació. Finalment, a finals de juny de 2018, els Raventós de la presidenta van quedar en minoria enfront els Raventós de la "contra", i ella va haver de cedir quan l'oferta va enfilar-se fins als 300 milions d'euros més l'assumpció del deute financer viu de 90 milions.
Carlyle va executar la compra a través de la seva filial Bubble, que va poder adquirir un 68% del capital d'Unideco, la societat matriu del grup català. Segons diversos observadors, aquesta xifra inicial hauria anat creixent i avui el control ja seria d'entorn el 80% del capital.
El nou propietari es va afanyar a substituir la presidenta i a col·locar en el seu lloc Alex Wagenberg, el seu home a Europa. Però el canvi més significatiu va ser el de la direcció general, ja que els nous propietaris van col·locar-hi Ramon Raventós Basagoiti, un dels parents que encapçalava l'oposició a Mar Raventós i que feia anys que s'havia plantat pel seu compte com a productor. Amb el nomenament, s'hi va incloure la compra per part també de Carlyle del seu negoci vitivinícola.
Mar Raventós. Foto:ACN.
La venda va ser justificada per Mar Raventós en un comunicat en què es mostrava satisfeta perquè "aquest acord permetrà impulsar la internacionalització, a més de donar continuïtat i consolidar a l'estratègia del grup, centrat en la construcció de marques de valor i prestigi".
La presidenta va vendre la meitat del paquet del 20% de les accions que ostentava junt amb es seves germanes Anna Teresa i Begoña (que va morir recentment), va retenir la resta i va quedar fora del càrrec sense haver tingut temps d'arribar a la seva anunciada dimissió. Aquesta va ser una tàctica que haurien seguit molts dels accionistes: vendre'n una part i quedar a l'espera que Carlyle impulsi la companyia, la situï en beneficis i revalori així la seva participació, de cara a vendre-la o bé a esperar que entri en Borsa. Les primeres passes de la nova propietat han consistit en aplicar reduccions de plantilla i en posar a la venda alguns actius immobiliaris, com les caves Rondel i Bach.
Els analistes del sector consultats per NacióDigital auguren que els objectius anunciats per Carlyle d'arribar als 400 milions de facturació i situar-se com un dels grups líders internacionals comportaran l'adquisició de raïm fins i tot d'importació. La producció interior, fortament orientada cap al vi degut al creixent interès pels vins catalans, no podria atendre una demanda tan elevada.
Aquest tipus de tensions, unides als tradicionals conflictes derivats de la gestió de les denominacions d'origen -que estan en fase ascendent a Catalunya-, dibuixen un panorama complicat per a Carlyle i l'equip de direcció aliè a la família que ha estat armant en els darrers mesos. Però aquesta ja és una altra història.
D'ençà la seva sortida de la presidència, Mar Raventós ha limitat la seva presència pública. Un episodi curiós va ser la seva reaparició tot presentant una oferta per comprar el tren de Sòller, a Mallorca, l'estiu de 2019. Per dissipar els rumors que circulaven per l'illa i que ja havien obert portades de premsa, Mar Raventós i un dels seus fills, Xavier de Ros, van comparèixer en una roda de premsa per informar en nom de Mundra Invest de l'oferta de compra de l'històric ferrocarril, amb la intenció d'invertir uns 25 milions d'euros en la compra del 51% del capital, com a mínim.
Malgrat que van insistir que no havien anat a especular ni a fer de "pont" per revendre tot seguit el tren a una altra empresa, l'operació va fracassar degut a la reacció popular desfermada, que va interpretar-la com una mena d'agressió a un patrimoni local dels veïns de Sòller, ja que la propietat està repartida entre uns 800 accionistes. Deu dels onze membres del consell es van oposar a la venda. Vist l'escenari, Mar Raventós va desistir i va abandonar. Algun mitjà va titular amb gràcia que Mar Raventós havia passat "de cavista a ferroviària".