Figura essencial en la vida de Lluís Companys, la biografia de Carme Ballester (Barcelona, 1898-París, 1972), la seva segona dona, ha restat fins fa ben poc en la penombra i envoltada de misteri. Ara ja no. L'historiador Oriol Dueñas va publicar fa dos anys la trajectòria vital d'aquesta dona en el llibre Carme Ballester: compromís, resistència i solitud (Gregal). L'autor ens explica algunes claus d'aquesta biografia que traspua una fidelitat corprenedora pel llegat de Companys i, alhora, tota la tristor de l'exili.
"Carme Ballester va ser molt més que la dona de Companys", explica Dueñas. "Tenia un perfil propi, va ser una activista militant d'Estat Català i una impulsora de la participació de la dona en la política. I després de la mort de Companys, va ser una guardiana de la seva memòria i va tenir cura fins al final del fill del president, en Lluïset, fruit del seu primer matrimoni", afirma.
Oriol Dueñas: "Va ser molt més que la dona de Companys, tenia un perfil propi i va ser una activista d'Estat Català"
La figura de Ballester va ser vista amb controvèrsia. Companys i Ballester van ser dos divorciats en una societat encara molt tradicional. Ella, a més, era setze anys més jove que ell. Estava casada amb Josep Duran, militant d'Estat Català. Companys ho estava amb Mercè Micó, amb qui va tenir dos fills, Maria i Lluís, un noi al qual se li va diagnosticar esquizofrènia.
Als anys 30, tots dos matrimonis estaven en crisi. Ballester va mantenir una efímera relació amb Miquel Badia, el líder de la facció més radical d'Estat Català. Poc després va conèixer el president i va començar un vincle que duraria fins a la seva mort.
Després dels fets del Sis d'Octubre, amb Companys pres al Puerto de Santa María, Ballester va fer costat al president empresonat, i fins i tot es va traslladar un temps a viure a prop del penal per estar a prop seu. L'acceleració dels esdeveniments polítics faria que tots dos es retrobessin ben aviat. Les eleccions de febrer de 1936 van dur al govern el Front Popular, la Generalitat va ser restablerta i Companys va tornar a la plaça de Sant Jaume.
Ballester a la conselleria de Finances, el 1938. Foto: Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià
Pocs mesos després, esclatava la revolta militar i s'iniciava la Guerra Civil. Companys i Ballester es divorcien de les seves parelles i contrauen matrimoni civil. Serà una relació que crea recels en part de la família Companys, on les seves germanes són de mentalitat més conservadora que el president.
Ballester va tenir cura del fill malalt del president, el Lluïset, fins a la seva mort el 1956
La parella travessa el temps de guerra i ha d'anar a l'exili el 1939. Però cap episodi d'aquesta etapa sacseja la relació. Ballester fa costat en tot moment a un president que aviat haurà d'afrontar la pitjor de les realitats. Lluís Companys Micó, el fill, a qui a la família tots anomenen Lluïset, és a una clínica de París. Però la imminent entrada dels alemanys a la capital francesa fa que es traslladi els malalts a un lloc més segur.
Buscant el Lluïset
Aquest episodi serà fatal per a la sort de Companys. El noi es perd i el pare no vol marxar si no se'n sap res. En aquell moment, l'altra filla, Maria, ja es troba a Mèxic, un lloc més segur. Ballester contemplarà amb angoixa la detenció del marit l'agost del 1940, a la localitat francesa de La Baule-les-Pins. Pel president, és l'inici del final.
Carme Ballester a S'Agaró. Foto: Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià
La policia alemanya s'ha endut el marit, però també uns estalvis. Per ella, comença una etapa molt dura, en què haurà d'assumir una vida sense Companys i sense recursos. Decideix, però, resistir i fer costat al Lluïset, que finalment va poder ser localitzat després de voltar per carreteres sense esma i ser enrolat en una brigada de treballadors.
Exili i solitud
Ballester va treballar fort per sobreviure. Va fer d'ajudant de modista i també feia feina per les cases. Mai, però, va deixar de sentir-se imbuïda de la missió de preservar la memòria del president i va ser activa en actes de l'exili i homenatges a Companys. Dueñas explica que va mantenir fins a la seva mort una estreta relació amb els Tarradellas, sobretot amb la dona, Antònia Macià, de qui era molt amiga. Ells la convidaven sovint a casa, van passar festes de Nadal i vacances plegats i la van ajudar econòmicament, tret dels moments en què també van passar penúries. L'amistat no evitava, però, les discussions polítiques amb Tarradellas, molt més pragmàtic.
Carme Ballester en una imatge del 1941. Foto: Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià
El 1956 va morir Lluïset. Un grup d'exiliats, amb Batista i Roca al davant, van aconseguir el 1970 que el govern alemany li passés una pensió en concepte de víctima del nazisme. Ella va viure fins al 1972, en què va morir després de patir un ictus a París. Va ser enterrada al costat del fill del president, al cementiri parisenc de Saint-Mandé. Havien de passar encara molts anys fins que el 3 de març de 1998, les restes de Ballester i del fill tornessin a Catalunya, per descansar al costat del president, al cementiri de Montjuïc.
El biògraf de Ballester recorda que la seva figura va ser utilitzada per atacar Companys: "Es va dir, sense cap fonament, que ell havia proclamat l'Estat Català per impressionar-la a ella. I es van fer córrer rumors sobre gelosies entorn Companys i Badia". Però la veritat de Ballester era prou anguniosa. Com explica Dueñas, "va tenir una vida molt dura i possiblement els seus anys més feliços, al costat de Companys, van coincidir amb els més tràgics de la història de Catalunya".
Pocs mesos després, esclatava la revolta militar i s'iniciava la Guerra Civil. Companys i Ballester es divorcien de les seves parelles i contrauen matrimoni civil. Serà una relació que crea recels en part de la família Companys, on les seves germanes són de mentalitat més conservadora que el president. 
