Matar un president (1/12)

Companys, més viu que mai 80 anys després

Sis historiadors analitzen la polièdrica figura del president detingut pels nazis i assassinat per l'estat franquista que s'ha convertit en la icona del model espanyol d'impunitat

per Pep Martí, 15 d'octubre de 2020 a les 11:00 |
Aiguader, el cònsol soviètic Antonov-Ovseenko, Companys, García Oliver i Tarradellas a l'enterrament de Durruti el novembre de 1936 | Arxiu Tarradellas
Aquesta informació es va publicar originalment el 15 d'octubre de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquest 15 d'octubre de 2020, els catalans tornaran a retrobar-se amb la seva memòria històrica. Es compleixen 80 anys de l'execució del president Lluís Companys al castell de Montjuïc després d'un judici sumaríssim sense garanties. Però el record a la seva figura (advocat laboralista, fundador i líder d'ERC, referent del republicanisme més enllà de Catalunya, president durant la guerra...) no és un simple exercici de divulgació. Companys continua més viu que mai en la societat catalana i encara protagonitza debats i controvèrsies. Com ho és també la figura del seu executor, el general Franco. 

El setembre passat, després d'anys en què es van fer diversos actes de reconeixement del president, el govern espanyol va anul·lar el judici sumaríssim en què va ser condemnat a mort per un tribunal franquista. Així ho estableix el text de l'avantprojecte de la nova llei de memòria històrica que es tramita al Congrés. 



La figura del president ha esdevingut el cas més emblemàtic del que podem anomenar el model espanyol d'impunitat. Durant anys, la memòria de Companys ha estat objecte d'un llarg pols entre les forces democràtiques catalanes, que han reclamat la recuperació de la seva figura, i un Estat que s'ha mogut entre l'oblit absolut dels governs del PP -i del PSOE quan tenia majoria absoluta- a algun reconeixement escadusser amb promeses incomplertes.


Pols entre els partits catalans i l'Estat

El 15 d'octubre del 2004, amb govern socialista a Espanya i tripartit a Catalunya, la vicepresidenta espanyola María Teresa Fernández de la Vega assisteix a un acte d'homenatge al Fossar de Santa Eulàlia, que deixa entendre una propera anul·lació de tots els judicis del franquisme. Però la llei de Memòria Històrica no inclourà l'anul·lació dels sumaríssims al·legant dificultats jurídiques. 


L'any 2009, el Ministeri de Justícia emet una declaració de reconeixement personal de la figura de Companys. És un gest més, però que queda lluny de la petició dels familiars, el Govern català i el que va ser el seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, que sense èxit reclamen la nul·litat del judici. El 29 de juny del 2017, el Parlament de Catalunya va acordar per unanimitat l'anul·lació dels 63.291 consells de guerra del franquisme. Es tractava d'una reparació jurídica pionera per a les víctimes de la dictadura. 

Després de l'etapa Rajoy, l'arribada a la Moncloa de Pedro Sánchez el juny del 2018 va reobrir la porta a la memòria de Companys. L'executiu socialista aprova una "reparació" a la figura del president i "rebutja i condemna" el seu judici i condemna. Finalment, un Sánchez assetjat políticament per la crisi pandèmica, més necessitat que mai de suport, anuncia que la nova llei de memòria anul·larà tots els judicis polítics de la dictadura. Han hagut de passar 80 anys de la seva mort.  

FOTOS Companys. El darrer combat (4/12)


Seducció i èpica

Una mort, la de Lluís Companys, que ha fet del "president màrtir", l'únic president democràtic d'Europa assassinat en l'exercici del seu càrrec, un referent però alhora també ha posat un vel sobre la seva biografia política que ha fet difícil acostar-se a la persona i la seva obra amb desapassionament. La figura, preservada pel mite, exerceix un gran poder d'atracció per la seva capacitat de transmetre valors i transportar a una època de combats èpics. Com expressen aquestes imatges del míting de l'1 de maig del 1937, amb un conegut discurs del president, ja durant la guerra.


La figura de Lluís Companys i Jover continua sacsejant la història dels catalans. Poques personalitats com l'expresident generen encara controvèrsia. La llarga trajectòria de Companys presenta molts vessants, des de l'advocat defensor de la causa obrera al regidor de Barcelona, l'agitador republicà o l'home de govern. Però al parlar de Companys, encara s'imposa la força del mite. 

Companys, Seguí i Layret

"És una figura colossal, i encara creix més comparat amb els moments actuals", assegura amb molt d'èmfasi l'historiador Agustí Alcoberro, exdirector del Museu d'Història de Catalunya. Per ell, Companys forma part d'un triangle de personatges que va ser cabdal en la Catalunya del primer terç de segle XX, junt amb el dirigent cenetista Salvador Seguí i l'advocat Francesc Layret. "Tots tres assassinats", conclou.   

Josep Maria Solé Sabaté, coordinador d'una imprescindible Lluís Companys. Biografia humana i política (Enciclopèdia), considera que "Companys ha tingut mala sort també pel que fa a la recuperació del seu personatge. Pensem que fins prop de vint anys després de recuperar la democràcia no es va poder accedir al seu sumari i va ser difícil penetrar en els arxius". Solé i Sabaté adverteix que acostar-se a la seva figura "no és fàcil perquè és un dirigent polític que evoluciona molt. Hi ha diversos Companys. I encara ara no disposem d'una biografia completa, analítica, que comprengui tota la seva trajectòria", defensa.
 

Companys examina una bomba d’avió de 12 kg construïda en una fàbrica de Barcelona. Foto: Pavelló de la República (UB)


Es fa molt difícil destriar les vicissituds del Companys polític de la força llegendària de la seva figura com a símbol de la Catalunya popular i republicana, i també de l'èpica de la política en aquells temps. Però, a banda de les nombroses recerques existents, hi ha bons materials documentals que fan una bona aproximació al personatge, com aquest elaborat pel Departament d'Ensenyament.


Les tres "acusacions" contra Companys

Sobre la seva figura planegen tres grans ombres que s'han esgrimit des de sectors diversos. D'una banda, la seva actitud com a dirigent de la Unió de Rabassaires, en què se'l va titllar de promoure l'enfrontament de rabassers i parcers contra els propietaris. Després, la seva actuació durant el Sis d'Octubre de 1934 i la seva proclamació de l'Estat Català dins de la República Federal espanyola. Un fet que va acabar amb morts pels enfrontaments amb l'exèrcit i va concloure amb un fracàs polític i la suspensió de l'autonomia.

Solé i Sabaté: "El 1936, Companys salva tanta gent com pot, mentre que a l'altre costat, el franquista, es mata tanta gent com es pot"
 
El capítol més qüestionat de Companys, però, va ser la seva actuació després de l'esclat de la guerra, quan es va produir una gran violència a la rereguarda, amb evidents dificultats del Govern per preservar l'ordre i evitar les accions de grups incontrolats. L'assassinat de propietaris, dirigents de dretes i religiosos, especialment en els primers mesos de la guerra, va desbordar la Generalitat i és objecte d'atac a la figura de Companys.  

Un rabassaire reformista

Si no es disposa d'una biografia definitiva de Companys, sí que els estudis sobre la seva figura ja són nombrosos i permeten respondre a molts interrogants sobre la seva actuació. Jordi Pomés, professor d'Història Contemporània de la UAB, és autor de La Unió de Rabassaires. Lluís Companys i el republicanisme, el cooperativisme i el sindicalisme pagès a la Catalunya dels anys vint (Abadia de Montserrat). Pomés defensa que Companys no va ser mai un agitador revolucionari agrari, sinó un reformista.


"Va ser un dels grans impulsors del moviment rabassaire, tot i no ser-ne formalment un dirigent. Se l'ha acusat sense motius d'haver propiciat la violència al camp. Els seus discursos sí que tenien un to radical, però eren fruit del procés de radicalització que es produeix a la Catalunya agrària des dels anys 10. Tampoc mai va animar a l'ocupació il·legal de terres". "La Llei de Contractes de Conreu del 1934, sent ell president, sí que va suposar un projecte de reforma profunda -explica Pomés- i limitava el dret total de propietat, però era també més reformista que revolucionària".

Salvar vides   

El capítol més controvertit de la seva gestió de govern afecta sobretot la primera etapa de la Guerra Civil, un temps de violència a la rereguarda en ple conflicte. L'actuació violenta d'escamots faistes, especialment, que va culminar en nombrosos assassinats de propietaris, dirigents burgesos i religiosos va caure com una llosa davant la impotència de la Generalitat. Segons dades del Memorial Democràtic, hi va haver 8.352 morts violentes a Catalunya dins la zona republicana entre juliol de 1936 i febrer de 1939. D'ells, prop de 2.000 foren religiosos. La meitat dels morts es va produir, però, en els primers tres mesos del conflicte.

Podia fer més la Generalitat? La historiadora Montserrat Coberó, autora de la biografia Lluís Companys. Una vida pels catalans. Una mort per Catalunya (Pagès), es mostra convençuda que "enmig d'una revolta militar que s'havia de combatre i d'una revolució social dins de Catalunya, hi havia situacions impossibles de contenir".

Montserrat Coberó: "El capellà del Tarròs, el poble de Companys, es va protegir a la casa familiar del president"
 
Coberó recorda el paper de Companys en la protecció de dignataris religiosos com el cardenal Vidal i Barraquer, i explica una anècdota que per ella és molt significativa: "El capellà del Tarròs, el poble de Companys, va ser protegit per la família del president i va estar un temps a la casa familiar. Fins i tot es va esgrimir la seva vinculació al president davant de les amenaces d'un grup provinent d'un altre poble que volia apoderar-se del sacerdot".

En les propers setmanes apareixerà un llibre d'Arnau González Vilalta, Humanitarisme, consolats i negocis bruts. Evacuacions a Barcelona (1936-1938) (Ed. Base), on s'hi explica la tasca feta per la Generalitat per salvar vides. L'investigador ho vol deixar clar: "Companys i el seu govern no animaren ni foren els autors materials de les morts de les 9.000 víctimes de la revolució posterior al fracassat cop d'estat del juliol del 1936. Tampoc els autors intel·lectuals. Més aviat el contrari". 

Arnau González Vilalta: "Companys i alguns dels seus consellers van ajudar milers de burgesos, religiosos i militants feixistes a marxar de Barcelona, però ningú li ho agraí en vida"
 
Arnau González recorda que "Companys i alguns consellers del seu govern com Josep Maria Espanya o Ventura Gassol van ajudar milers de catalanistes conservadors, religiosos, burgesos, militants feixistes o monàrquics, a marxar de Barcelona i Catalunya a través dels consolats estrangers i de les marines de guerra de França i de les naus civils italianes i alemanyes. Només cal llegir els testimonis existents als arxius diplomàtics i militars europeus. El que passa és que ningú li ho agraí en vida. Era incòmode".  

Un cas especialment feridor és el del mateix fiscal que l'acusà l'octubre de 1940, Enric de Querol, que el feu responsable de 9.000 morts, quan ell mateix era un dels militars que la Generalitat havia ajudat a escapar l'estiu del 1936. Com explica Arnau González, "mai s'ha posat l'accent sobre el tractat d'evacuació general de no combatents signat per la Generalitat i el Govern basc amb el Comitè Internacional de la Creu Roja de Ginebra que es negaren a signar Franco i el govern republicà espanyol frustrant el projecte".

Una veritat incòmoda
  

Per alguns, admetre el paper de Companys en la salvaguarda de vides ha estat incòmode. Ho detalla Arnau González: "Parlar d'un republicà salvant la vida de persones que, tot i no ser feixistes, acabarien donant suport a Franco; qüestionar part de la lectura conservadora de la guerra que adjudica milers d'assassinats a Companys; posar la vista en els milers d'evacuats que no agraïren res a qui els salvà; trencar un relat únic en una doble direcció: l'exili del 1936 fou el primer de la guerra a Catalunya i, sobretot, no deixar en mans dels franquistes el relat d'aquelles evacuacions". 

Solé i Sabaté defensa també el paper de Companys el 1936: "La Generalitat es veu superada davant la revolució. Companys no s'hi enfronta perquè considera que no té prou força coercitiva i aposta per canalitzar la revolució. Però intenta salvar tanta gent com pot. És una diferència molt gran respecte a la zona franquista, on s'intenta matar tanta gent com es pugui".   

Molt conscient de la seva imatge

Josep Maria Pons és autor de l'obra Companys. L'origen d'un símbol (Consell Comarcal de l'Urgell), que furga en un aspecte interessant del personatge: la creació de la seva pròpia imatge. Pons explica a NacióDigital que "era dels polítics més conscients de la importància de la imatge i ell es va afanyar a construir-la. D'aquí la importància que donava als mitjans de comunicació i la seva faceta com a articulista de premsa".

Josep Maria Pons: "Es va afanyar a construir la seva imatge, d'aquí la importància que donava als mitjans"
 
Una imatge que va anar canviant amb els anys: "Si els anys 20 reforça el seu vessant de líder obrerista, els anys 30 subratlla el seu catalanisme", segons Pons. Una manera de respondre a les imatges alternatives d'ell que generen els seus contrincants, com el Companys "extremista social" o el Companys "poc català".

Poc catalanista?

Pomés i Pons subratllen el seu federalisme, típic del republicanisme popular. Però també la seva empatia amb les causes del catalanisme. Pons recorda que, com a regidor de Barcelona durant els anys de la monarquia, va donar suport a l'ensenyament de la llengua catalana.   
 

Lluís Companys, Indalecio Prieto i Josep Tarradellas en una visita a la tomba del President el dia de Nadal de 1936 Macià Foto: Arxiu Tarradellas


En el que tots els historiadors consultats estan d'acord és en què Companys va ser el nexe determinant de la unió de forces que van confluir en Esquerra Republicana. "ERC és hegemònica gràcies a aquesta fusió que encarnen Macià i Companys, una unió que es forja durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera, de la qual tant el catalanisme com el republicanisme en són víctimes", assegura Alcoberro.

Agustí Alcoberro: "Esquerra és hegemònica gràcies a la fusió de forces que encarnen Macià i Companys"
 
"La Catalunya dels anys 30 no s'entén sense el que representa Companys", afirma Josep Maria Pons. Ningú nega els seus errors polítics, algun d'ells greus. Solé i Sabaté, per exemple, explica que "la intuïció que tan sovint l'acompanyava, la que va usar el 14 d'abril del 1931 o el 18 de juliol del 1936, no la té el Sis d'Octubre del 1934".   

Montserrat Coberó explica que va començar la seva biografia des d'una certa distància, però que va acabar admirada per la grandesa del personatge: "Se'n parla molt però encara se'l coneix poc. Perquè la seva trajectòria no és només una mort per uns ideals, sinó tota una vida pels catalans". De nou, a l'aproximar-se a la figura de Companys, símbol de la Catalunya dels primers 40 anys del segle XX, les contradiccions i els errors reculen davant del mite.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació