El despertador: 5 d'octubre

L'oferta de Puigdemont

Junts fa equilibris per no decebre a ningú, però també admet una certa revisió quan apel·la a la mediació europea i a un nou referèndum. Avui també són notícia el PDECat que decidirà anar sol, Aragonès inesperat a la Toja, la RDA, el plebiscit de Pinochet i Václav Havel

per Ferran Casas, 5 d'octubre de 2020 a les 06:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 5 d'octubre de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Junts, el partit articulat entorn de Carles Puigdemont, ha completat aquest cap de setmana el seu procés fundacional. Després del fracàs de la Crida i la seva voluntat d'unir sigles, el president a l'exili i els seus afins -amb Jordi Sànchez al capdavant d'una direcció copada de dirigents provinents de l'espai postconvergent- han optat per un partit convencional que no tingués a veure orgànicament amb l'herència convergent, que evités les etiquetes ideològiques i que acollís als que creuen que, malgrat que en tres anys tampoc els líders del nou partit han fet res per aplicar-lo, el mandat de l'1-O és vigent.

Les ponències dissenyen un partit per als que se senten còmodes amb la "confrontació" amb l'Estat -sabem que ha de ser "intel·ligent" tot i que no en què es concreta- més que no pas amb el diàleg que defensa ERC i que, per ara, no dona els resultats que l'independentisme consideraria  justos. Formalment, però, ho veuen compatible.

Puigdemont i el seu partit intentaran guanyar les eleccions amb una oferta que prioritzi la independència i no la gestió del mentrestant -això ho volen integrar ERC i la CUP a les seves ofertes partint de la base que pot ser excloent-, i que sigui la referència dels que no es volen "rendir". Ho fan, a les xarxes i a les declaracions, presentant el pacte i la voluntat de sumar més dels seus rivals com un afany autonomista, de dilació i de reculada més que no pas d'incorporació de l'aprenentatge dels errors de l'octubre del 2017.

I és cert que, a ERC, el PDECat i fins i tot a la CUP, hi ha dirigents que potser han renunciat per por o comoditat o que ja no tenen la pressa de 2012. Com també ho és que les condicions objectives de la tardor de 2017 no han canviat, que passar del 50% dels vots no les canviarà per art de màgia, i que les jugades mestres -Xevi Xirgo deia a El Temps que Puigdemont tenia "un pla", que pel periodista òbviament "no toca explicar", per tornar si era investit el 30 de gener de 2018- tenen les potes cada cop més curtes.

És, per contra, un fet contrastat que en la passada legislatura hi havia un Govern que va assumir riscos -la presó i l'exili ho testimonien amb cruesa-, i en aquesta un president independentista de pedra picada que, malgrat tot, en més de dos anys de mandat no ha pogut fer cap intent conegut d'implementar la república proclamada el 27-O. No només és qüestió de voluntat: cal revisar i sincronitzar estratègies.

Junts fa equilibris a la ponència per no decebre a ningú, però admet una certa revisió quan, en un dels moments de concreció i que ha estat el titular del cap de setmana, afirma que passar del 50% de vots independentistes el 14-F ha de servir per considerar sol·licitar "la intervenció de la UE per forçar un referèndum acordat". Un nou plebiscit per buscar una votació pactada -que enterraria "el mandat de l'1-O"- que ja sabem que l'Estat ni vol ni voldrà a curt termini, i una intervenció europea que fa tres anys es va buscar amb tanta insistència com poc èxit.  

Junts, ERC i els discursos de molts dirigents de la CUP no estan, a la pràctica, tan allunyats. Ni tan sols dels del PDECat, que ha partit peres amb Puigdemont i que avui té convocat un consell nacional en el qual amb seguretat decidirà presentar-se en solitari el 14-F. Els separa el to però tenen una mateixa necessitat: saber què és el que li provocarà en l'Estat -o en les institucions europees- un incentiu per donar resposta al dret a decidir, una demanda que ja és àmpliament compartida i que reforçarà superar el 50% de vot independentista. [Podeu recuperar aquest Despertador de la setmana passada sobre el 50%]       
 

Avui no et perdis

» El partit de Puigdemont veu viable ara una mediació d'Europa per consumar la independència; per Jordi Velert.

» Opinió: «Era un 4 d'octubre»; per Aleix Sarri.

» Opinió: «Els monstres de la frustració»; per Eulàlia Reguant.

» Entrevista a Joan Rusiñol: «Al PNB els va espantar molt veure com el procés demolia CiU»; per Ferran Casas.

» Entre advocats de l'Estat i guàrdies civils: qui va assessorar el rei el 3‑O?; per Pep Martí.

» Fil directe: «Per què hi ha més independentistes?»; per Germà Capdevila.

» #els50noms | Els Suqué Mateu, quan el casino sempre guanya; per Miquel Macià i Pep Martí.

» Així se salten immobiliàries i propietaris la nova regulació de lloguers arreu de Catalunya; per X.Borràs, C.Fiter, J.M.Llauradó, A.Merino, A.Mira i J.Ventura.

» Entrevista a Santiago Niño Becerra: «La fi del capitalisme ja ha començat»; per Pep Martí.

» L'exili contra els col·laboracionistes de «Destino»; per Pep Martí.

» Fil directe: «El triomf de Guillem»; per Ferran Casas.

» Opinió: «Agulló i l'espai de comunicació català»; per Laura Pinyol.

» Filiprim | Manipulació i autocrítica (també per Mainat); per Toni Vall.

» La Pocmoderna surt de mare | Debuts democràtics: estrelles de mar vs. tortugues marines; per Elisenda Soriguera.
 

 El passadís

Dissabte es va clausurar el fòrum empresarial de la Toja, a Pontevedra. Una trobada que alguns consideren un "Sitges II", en referència a les jornades del Cercle d'Economia i que va ser criticada a les xarxes per una excessiva presència masculina. El fòrum és un bon termòmetre de com bateguen les elits econòmiques espanyoles. Alguns catalans que hi eren expliquen que es va parlar de Catalunya, de les eleccions de febrer i es van escoltar opinions positives sobre Pere Aragonès, a qui alguns dels empresaris i directius presents van qualificar de "possible interlocutor" dins les files independentistes.

El fòrum el van inaugurar Felip VI i el president portuguès Rebelo de Sousa i es fa amb patrocini de l'empresari Amancio López. Entre els catalans hi havia el catedràtic Anton Costas i l'exministre Josep Piqué. Les percepcions sobre Aragonès el reforcen més enllà de l'espai tradicional d'ERC, però li costen també crítiques dels sectors de l'independentisme més contraris al diàleg. Us aconsello llegir el perfil d'Aragonès, vicepresident en funcions de president els pròxims mesos, que ha escrit Sara González.  

Vist i llegit

Avui -espero que ell m'ho permetrà- entro al terreny de les pantalles del meu company Víctor Rodrigo. En aquest cas per portar-vos una docusèrie de quatre capítols de Netflix oportuna perquè just aquest cap de setmana s'ha commemorat el trenta aniversari de la reunificació d'Alemanya, precedida de la caiguda del mur de Berlín. Es tracta de Detlev Rohwedder: un crimen perfecto i explica l'assassinat el 1991 de l'empresari de l'oest a qui es va encarregar dirigir la Treuhandanstalt, la institució que durant quatre anys va liquidar o reconvertir i vendre les empreses públiques de la RDA, que eren totes, per transitar del socialisme a l'economia de mercat. La dura reconversió, i les desigualtats que encara duren, va portar tensions que el documental recull bé i és un dels temes silenciats de la reunificació. L'oest es va menjar l'est: el 94% de les companyies van acabar en mans d'inversors de l'oest o estrangers.

L'assassinat de Rohwedder no s'ha aclarit encara. Formalment el va reivindicar la RAF (un grup armat revolucionari conegut també com a Baader-Meinhof) però no s'ha descartat que fossin membres de l'Stasi -el servei secret de la RDA- amb ànim de revenja o fins i tot el deep state de la RFA que governava el conservador Helmut Kohl per intentar encarrilar el procés de reconversió amb un màrtir i posant-hi violència. Us l'aconsello.  

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1988, el dictador xilè Augusto Pinochet començava a acomiadar-se de la presidència del país llatinoamericà, on va arribar gràcies a un cop d'estat el 1973 que va assassinar el president escollit democràticament, el socialista Salvador Allende. Pinochet havia acceptat reformes constitucionals per sotmetre's a un plebiscit en el qual va votar el 97% del cens i en què el "no" (l'opció dels partidaris que no seguís) va vèncer amb el 56% dels vots.

Malgrat tot, el general va seguir sent comandant en cap de les forces armades fins al 1998, i senador fins al 2002. Va morir el 2006 i la gestió de la memòria (la seva dictadura va ser sanguinària) és, com passa a Espanya, un dels assumptes pendents en aquell país. Aquí l'espot dels partidaris del "no" al general i aquí, el del "sí" a la seva continuïtat, molt més agressiu i a la contra.

 L'aniversari

El cinc d'octubre de 1936 naixia a Praga el dramaturg i polític Václav Havel. Va oposar-se a la invasió soviètica del 1968 i va liderar el grup opositor del Fòrum Cívic, protagonistes en la pacífica caiguda del comunisme a Txecoslovàquia. Va ser president del país entre 1989 i 1992 i, després de la separació acordada, de Txèquia de 1993 a 2003. Va morir el 2011 després de rebre diversos reconeixements, entre ells el Premi Internacional Catalunya 1994. Aquí un vídeo d'homenatge.
 
Ferran Casas i Manresa
subdirector de NacióDigital

Vols que t'arribi El Despertador de NacióDigital cada matí al teu correu electrònic? 
Fes clic aquí per rebre'l

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Arxivat a:
El despertador
Participació