Companys versus Macià, dues ànimes no tan llunyanes

El 14 d'abril de 1931, els esdeveniments es van accelerar a Espanya. Feia només dos dies de les eleccions municipals convocades pel règim d'Alfons XIII, que va quedar col·lapsat davant l'evidència dels resultats: una contundent victòria republicana a les principals ciutats... malgrat que les candidatures monàrquiques havien elegit molts més regidors. Però després de dècades de caciquisme i set anys de dictadura, el sufragi provinent de l'Espanya profunda tenia legitimitat escassa. La societat espanyola havia elegit una República. 

Catalunya -on ERC va liderar les coalicions guanyadores en vots i regidors- es va avançar i va proclamar el nou estat de coses mentre el rei fugia. De fet, hi va haver dues proclamacions al migdia d'aquell 14 d'abril. Lluís Companys va fer la primera a dos quarts de dues des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona, on havia estat elegit regidor, proclamant la República sense més concrecions. Francesc Macià, molt molest pel gest de Companys, va córrer a fer la seva com a líder d'ERC des del mateix balcó tres quarts d'hora més tard. L'Avi, com ja era conegut, va proclamar l'Estat Català. Aquella escena va mostrar de manera gràfica el que s'ha anomenat les dues ànimes d'ERC, partit fundat tot just un mes abans. 

El xoc de protagonismes entre Macià i Companys ha estat un recurs fàcil per furgar en les diferències entre tots dos dirigents, que eren evidents. Tots dos encarnaven trajectòries diferents dins de l'esquerra catalana. Macià simbolitzava el nacionalisme radical, Companys el republicanisme de base federal. En realitat, però, tot és més complex. 

El 14 d'abril, el mateix Macià va fer diverses declaracions. En la primera, des del consistori, considera constituït "l'Estat Català, que amb tota la cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques". En la nota de proclamació oficial, es refereix a l'Estat Català "sota el règim d'una República catalana" i esmenta una "Confederació de Pobles Ibèrics". En un ban més institucional, i del qual es conserva la gravació, proclama "la República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica".

L'ambigüitat i fins i tot certa confusió serà present aquell dia i els dies posteriors, en què el discurs macianista bascula entre una Catalunya sobirana que aspira a confederar-se i una aposta més federal. El xoc entre Macià i Companys té molt d'ideològic, però també de personal. Macià, als seus 71 anys, veu tocar la glòria i no amaga el recel envers Companys pel temor que el seu lideratge al republicanisme català sigui qüestionat.

Macià controla l'alcaldia i envia Companys al govern civil

Com se sap, tres dies després, culminant unes negociacions amb el nou govern de la República, Macià, que ja havia pres possessió de la Diputació de Barcelona, aleshores amb seu a l'actual Palau de la Generalitat, admet esdevenir el president d'un poder autònom que recupera el nom medieval de Generalitat. En el primer pols intern d'Esquerra Republicana, Macià evita que Companys esdevingui l'alcalde de Barcelona i aconsegueix que sigui un dels seus, Jaume Aiguader, qui agafa la vara. Companys s'haurà de conformar amb el càrrec de governador civil de Barcelona. Sense dubte, l'hegemonia completa que assoleix ERC en pocs dies evita una ruptura interna. 

Dues cultures polítiques que conflueixen

Les figures de Macià i Companys esdevenen símbols de tradicions diverses. Per Macià, coronel de l'exèrcit espanyol, un moment determinant serà l'assalt d'un grup d'oficials espanyols a les redaccions del setmanari Cu-Cut! i de La Veu de Catalunya en resposta a un acudit anitmilitarista, el 1905. A aquesta acció, el govern espanyol no respon castigant els responsables sinó aprovant la llei de Jurisdiccions, que imposa dures penes a qui ataqui l'exèrcit. Macià protesta per l'actitud dels uniformats i inicia un camí que el durà a la política, sent elegit diputat a Corts per les Borges Blanques, primer pel front unitari Solidaritat Catalana, amb un perfil cada cop més nacionalista. A inicis dels anys vint, amb la fundació d'Estat Català, esdevé líder d'un projecte nítidament separatista.

Amb la dictadura de Primo de Rivera, segons Companys, "els republicans a seques se sentiren més catalanistes, i els catalanistes van reforçar el sentiment republicà"

Companys, en canvi, és un federalista vinculat a la tradició republicana espanyola, que milita breument en el Partit Reformista, força que intenta fer-se un espai de centre-esquerra dins de la monarquia. Després, evoluciona cap a posicions obreristes, sent advocat de molts militants de la CNT i impulsor de la Unió de Rabassaires, de la qual no serà membre de la direcció però inspirarà molt directament.

Quan la monarquia trontolla, a finals del 1930, Macià i Companys conflueixen en el projecte més exitós de les esquerres catalanes, la creació d'ERC, que s'esdevé el març de 1931. Anna Sallés explica molt bé al llibre Quan Catalunya era d'Esquerra la trobada de la major part de sensibilitats del catalanisme avançat i el republicanisme després dels set anys de la dictadura de Primo de Rivera. I ho fa amb les paraules de Companys: "Els elements tradicionalment republicans a seques se sentiren més catalanistes. I els elements catalanistes van reforçar el seu sentiment republicà i revolucionari". 

A ERC hi havia més de dues ànimes. A més dels federalistes i els independentistes existia també el grup del setmanari L'Opinió, liderat per Joan Lluhí i Vallescà, més moderats i intel·lectualitzats i que somiaven amb una mena de partit laborista; hi havia tot un conjunt de forces del republicanisme comarcal, expressat en figures com el Josep Irla de Sant Feliu de Guíxols, o Josep Andreu i Abelló de Reus, o els joves del col·lectiu La Falç aplegats entorns Josep Tarradellas. O els més moderats provinents d'Acció Catalana, com Carles Pi Sunyer. 

Cap dels dos respon a la figura de líder "pur": tenien contradiccions i Macià va ser criticat per sectors separatistes per cedir davant el govern espanyol

Però van ser Macià i Companys els que van expressar més clarament la suma que es va produir entre el nacionalisme ferm i el republicanisme popular. Tots dos presenten contradiccions i no responen a la imatge de figures "pures". Macià va ser criticat des de sectors del separatisme radical per haver pactat amb el govern republicà espanyol. Companys, que sempre va sentir la necessitat de subratllar el seu catalanisme perquè no en provenia, va acabar sent el pont entre uns i altres. Acceptant un paper secundari darrere de Macià -sent governador civil, president del Parlament i fins i tot ministre per encàrrec i delegació de Macià-, va acabar sent el seu successor a la mort de l'Avi el dia de Nadal del 1933. Sense que es produís un gran sotrac dins d'ERC.

Ministre per encàrrec de Macià

En el cas del ministeri, era Macià qui negociava amb Manuel Azaña el pes que tindria ERC al govern i Companys va deixar la presidència del Parlament reobert i pujar al tren cap a Madrid sense saber quina cartera ocuparia. No va ser fins que va parar a Saragossa quan Macià, exercint de líder absolut del partit, li va comunicar que li tocava el de Marina. A ell, que era del Tarròs, a l'Urgell.    

Les distàncies entre tots dos líders van ser grans, però segurament tenien més en comú del que a vegades s'ha volgut destacar. Companys va restar fidel a l'Avi mentre Esquerra patia crisis i divisions, i a la mort de Macià, Companys va fer, ja com a president, un esforç per cohesionar el partit i preservar el lligam amb el sector més nacionalista, per exemple fent conseller a Josep Dencàs o president del Parlament primer i conseller primer després a Joan Casanovas. Potser això també ajuda a explicar el Sis d'Octubre. El successor de l'Avi va esdevenir el president màrtir. Les dues personalitats més carismàtiques de la Catalunya dels anys trenta van acabar confluint en el mite.