franquisme

L'exili contra els col·laboracionistes de «Destino»

L'historiador Francesc Vilanova publica un estudi sobre una de les batalles culturals dels anys quaranta, el combat de l'antifranquisme cultural contra la revista fundada per falangistes catalans

per Pep Martí , 3 d'octubre de 2020 a les 18:00 |
Exemplars de la revista Destino | ND
"Destino va ser el setmanari més important publicat a Barcelona, i es pot dir que a tot l'estat espanyol, entre el 1939 i finals dels setanta". Així de contundent es mostra l'historiador Francesc Vilanova, que acaba de publicar Al voltant de Destino. Una batalla cultural de postguerra (1944-1950), editat per Abadia de Montserrat. L'obra és una segona part de la història de la revista que va fer l'autor (Franquisme i cultura: Destino, editat per Lleonard Muntaner). 

En el llibre que acaba de sortir, Vilanova s'endinsa en la premsa de l'antifranquisme català a l'exili i aporta nombrosos articles en què s'analitza i es critica Destino, i els seus impulsors i col·laboradors. El treball de Vilanova permet conèixer com es contemplava la revista més influent del franquisme des de l'exili.


Destino va néixer la primavera del 1937 a Burgos. "Ho va fer com a butlletí dels falangistes catalans combatents -explica Vilanova-, però de seguida s'hi van afegir un seguit de figures provinents de l'entorn regionalista cambonià i del món catòlic més conservador". Qui va simbolitzar millor el grup va ser l'escriptor Ignacio Agustí. 

A partir de juny del 1939, la revista s'instal·la a Barcelona, ocupada ja per l'exèrcit franquista. I al reaparèixer, pren uns trets una mica diferents. És quan la compren tres personatges que seran determinants en la seva evolució: l'esmentat Agustí, Josep Vergés i Juan Ramón Masoliver. Així va agafant un perfil propi. A partir del 1940, s'hi incorporen dos noms cabdals, Josep Pla i Manuel Brunet, que havia estat els anys trenta "el gran polemista de la Lliga", en paraules de Vilanova, i ho serà també de la revista.


L'exili va ser perspicaç davant Destino. De seguida va veure el perill que representava. No volia ser un simple setmanari franquista, sinó que aspirava a l'hegemonia cultural. En paraules de Francesc Vilanova, "va voler encarnar un model de franquisme regionalitzat". Per això, els atacs des de les publicacions dels exiliats de La Humanitat editada a París a Germanor a La Nostra Revista de Mèxic, o Foc Nou, de Tolosa, la crítica va ser furibunda. I té en els textos de figures destacadíssimes com Rafael Tasis, Eugeni Xammar o Ramon Sugranyes de Franch algunes de les plomes més afilades.

La lluita era desigual: poc podien incidir els exiliats sobre un país vençut en aquests primers anys de la dictadura. "La batalla de l'exili serà una batalla perduda -assegura l'autor-, però els seus escrits ofereixen una anàlisi molt interessant. El llibre mostra com l'exili no vol perdre pistonada cultural dins de Catalunya". Ho havia dit Carles Riba poc després de tornar: "Tot el que es fa des de l'exili no resisteix més enllà d'una generació". 


La batalla cultural en què intervé Destino, però, va tenir múltiples fronts. Tot i l'origen falangista, Agustí aconsegueix dur la revista més enllà, amb pretensions d'influència cultural, de les quals el premi Eugenio Nadal en va ser un exemple. A primers dels anys quaranta, Destino assoleix una clara hegemonia dins del camp franquista, on pugna amb el sector falangista pur que lideren a Barcelona Luys Santamarina i la Solidaridad Nacional, i amb els franquistes acèrrims de Luis de Galinsoga, director de La Vanguardia.

"Mai va ser aliadòfila"  

La revista estava feta per franquistes i oportunistes amb sentit del moment polític. Això es va veure en el relat que fan de la Segona Guerra Mundial, on passen d'una posició clarament germanòfila i proitaliana ("més profeixista que nazi", en paraules de Vilanova) a una altra de més pragmàtica quan ja s'entreveu la victòria aliada. Però l'autor afirma que "en contra del que s'ha dit, mai va ser aliadòfila". 

Pitjors que els "vichistes"

En el llibre, impressiona la sensació que tenen els cercles exiliats al veure com triomfen i sobreviuen aquells que consideren botiflers i col·laboracionistes. Pels Xammar i els Tasis, comparats amb els "vichistes", els col·laboracionistes francesos amb Hitler i els d'altres llocs, els franquistes catalans són pitjor perquè han traït la República, la democràcia i el seu país, però, a més, han traït la seva llengua.

Des de l'exili s'acusa la gent de la revista de representar un col·laboracionisme pitjor que el de França, ja que ha traït no només la democràcia sinó la llengua del país

Xammar els deixa retratats. Parlant de la primavera de la venalitat i el servilisme que ha proliferat arreu sota les botes alemanyes, considera que "les flors més pudentes d'aquesta primavera han florit a Catalunya" i considera Destino un exemple de "baixesa i enviliment". Des de les pàgines de La Humanitat, òrgan d'ERC, recorden que alguns dels homes de la revista "que mai ens trobaven prou catalanistes, a l'esclatar la guerra anaren amb Franco". 

Al voltant de Destino ofereix molta documentació sobre una de les batalles culturals de la postguerra i alhora nodreix el debat, interessant´i necessari, sobre el paper dels franquistes catalans, sobre els que van col·laborar amb el nou règim, un planter de gent on les actituds no van ser tampoc monolítiques, i on van conviure alguns que van voler salvar els mobles i d'altres que van optar per quedar-se'ls tots. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació