El santuari de Montgarri, a tocar de pla de Beret | Krear / Foment Torisme Val d'Aran
Branded content

10 propostes per descobrir el patrimoni de l'Alta Ribagorça i la Val d'Aran

Prehistòria, romànic, falles i el patrimoni vinculat a l'aigua i al termalisme de les dues comarques pirinenques

El santuari de Montgarri, a tocar de pla de Beret | Krear / Foment Torisme Val d'Aran

Catalunya és un país de patrimoni, i enguany, quan viatjar a l'altra punta de món no forma part de les nostres prioritats, és una bona oportunitat per (re)descobrir-lo de la mà de NacióDigital.

El patrimoni cultural pot ser material, des de les restes de civilitzacions més antigues que s'han desenvolupat en aquest país fins a l'època contemporània amb l'impacte de la revolució industrial i l'energia. Però també immaterial, vinculat a les festes, tradicions, llegendes i a la manera d'obtenir recursos naturals i relacionar-se amb el medi. De fet, molt sovint patrimoni cultural i patrimoni natural van estretament vinculats ja que és impossible saber on comença la cultura i on ho fa la natura.
 

En aquesta nova entrega de “Catalunya, país de patrimoni” et proposem fer una ruta pirinenca entre l'Alta Ribagorça i la Val d'Aran. 10 propostes que comencen a la Vall de Boí –segurament el municipi català amb més Patrimoni de la Humanitat- i que acaben al santuari de Montgarri, al límit entre l'Aran i el Pallars Sobirà. La ruta inclou molt romànic, molt patrimoni vinculat a l'aigua i al termalisme, antigues fàbriques i mines pirinenques així com el llegat prehistòric de l'únic parc nacional de Catalunya.

  1. Romànic de la Vall de Boí
  2. L'essència de les falles
  3. Prehistòria al Parc Nacional d'Aigüestortes
  4. El Camí de l'Aigua
  5. Era Fabrica dera Lan i Mina Victòria
  6. Uelhs deth Joèu
  7. Santa Maria d'Arties
  8. Unha i Bagergue
  9. Es Banhs de Tredòs
  10. El santuari de Montgarri



L'itinerari està pensat tant per fer-lo de manera íntegra però també es pot fer per sectors: l'Alta Ribagorça, Vielha i el Baish Aran o bé Naut Aran. Comencem?

L'església romànica de Sant Climent de Taüll. Josep Maria Montaner


1. Vall de Boí: romànic Patrimoni de la Humanitat


La Vall de Boí és un municipi que agrupa 10 nuclis de població de l'Alta Ribagorça que tot just sumen un miler d'habitants. En aquest petit territori pirinenc hi ha una de les concentracions més excepcionals d'arquitectura romànica. Un fet que la Unesco va reconèixer just fa 20 anys –aquest novembre se celebrarà- amb la declaració de Patrimoni de la Humanitat per un conjunt format per set esglésies i una ermita: Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat i Sant Quirc de Durro, Santa Maria de Cardet i l’Assumpció de Cóll. Val la pena començar la visita al Centre del Romànic de la Vall de Boí que, a causa de la pandèmia, només manté el punt d'informació mentre que ha tancat temporalment l'espai d'interpretació.

D'estil romànic llombard, les esglésies de la Vall de Boí són temples funcionals i senzills d'una o tres naus, erigits amb petits carreus de granit. Les cobertes són embigats de fusta o voltes de canó. I és que aquestes esglésies són el reflex artístic d’una societat austera, lligada a l'entorn natural i fortament jerarquitzada.

L'interior de les esglésies estava decorat amb pintures murals i talles. Les figures hieràtiques (amb les imatges de la verge i els sants i la figura dominant del Pantocràtor) i el joc de colors caracteritzen unes pintures simbòliques i de gran creativitat, que representen una de les fites més altes de l’art romànic a nivell internacional.

Ja a finals del segle XIX i principis del XX, el conjunt romànic va fascinar els intel·lectuals de la Renaixença. Josep Puig i Cadafalch, entre d'altres, i institucions com l'Institut d’Estudis Catalans van contribuir a la revalorització i conservació de l'art del Pirineu.

Actualment, bona part de les pintures, talles i mobiliari es conserva a diferents museus catalans, especialment al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Tot i així, moltes de les esglésies compten amb importants fragments de pintura mural i escultures romàniques originals, a més de reproduccions de les que es conserven als museus. En el cas de Sant Climent de Taüll, un modern vídeo mapping recrea els frescos originals de l’absis i ofereix una experiència immersiva del que va ser el moment de la seva creació. 


Més informació

Tota la informació al web del Centre del Romànic de la Vall de Boí.


Les falles de Durro, a l'ermita de Sant Quirc. Foto: Sergi Ricar / Patronat Turisme Vall de Boí


2. L’essència de les Falles


La Vall de Boí pot presumir de tenir dos elements declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. A banda del romànic, el 2015 la Unesco va reconèixer les falles i altres festes del foc del solstici d'estiu d'una seixantena de localitats catalanes, occitanes, andorranes i aragoneses del Pirineu.

La Vall de Boí és un dels centres neuràlgics d'aquesta tradició ja que se celebren en cinc pobles -Boí, Barruera, Erill al Vall, Taüll i Durro- entre els mesos de juny i juliol. Malgrat que enguany s'han suspès per la pandèmia, el fil de la tradició no s'ha trencat amb la celebració de baixades simbòliques.

Les falles són una torxa feta de fusta resinosa d'uns dos metres de llargària, que es fa amb trossos de teia de pi enganxats a un de pal freixe amb filferros i puntes. També hi ha una varietat de falles, els rantiners, realitzades en una sola peça de pi treballat per tal que cremi amb força.

La festa comença uns dies abans amb l’elaboració de les falles i rantiners, en la que els nois i noies del poble treballen per preparar-los i deixar-los eixugar una mica. El dia de les falles tot comença al faro, un indret elevat de la muntanya normalment amb molt bona vista sobre el poble on hi ha plantat un pi i altres arbres per aconseguir una foguera. Des d'aquest punt és d'on s’encenen les falles abans de començar la baixada. 

Els fallaires, després de sopar i quan és ben fosc, encenen el faro, i amb ell les seves falles, fan el descens cap al poble fins arribar a la plaça, on la gent els rep amb alegria, música i festa, es fa una gran foguera amb les restes de falles i rantiners que han resistit la baixada i es comença una celebració que pot durar tota la nit.

Fora del temps de falles, una bona manera de descobrir l'essència de la tradició és la Ruta Romànic i Falles, que uneix els dos elements Patrimoni de la Humanitat. L'itinerari, que comença i acaba al poble de Durro, porta fins a l'ermita de Sant Quirc i al faro de Durro, punt d'inici de la baixada dels fallaires i on hi ha l'única ermita del conjunt romànic de la Vall de Boí.


Més informació

Tota la informació al web de Turisme de la Vall de Boí.


La balma de Covetes, un dels jaciments prehistòrics d'Aigüestortes. Foto: Oriol Clavera / Grup Arqueologia Alta Muntanya


3. Aigüestortes: un parc nacional amb Prehistòria


La Vall de Boí és una de les dues portes principals al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, l'únic espai natural del nostre país amb la màxima protecció. Cims de més de 3.000 metres, prop de 300 estanys, barrancs i cascades així com les típiques molleres –zones humides d'alta muntanya-, suposen un paisatge únic que es pot recórrer fent alpinisme, senderisme i esquí de muntanya, entre altres disciplines. També és un territori ideal per gaudir del cel ja que està certificat com a reserva Starlight.

Molt més desconegut és el patrimoni del Parc Nacional d'Aigüestortes vinculat a la Prehistòria, que ha esdevingut una de les seus del Campus d'Arqueologia i Paleontologia de la UAB. Gràcies a anys de prospecció, ara es coneixen prop de 350 jaciments arqueològics de fins a 10.000 anys d'antiguitat. Principalment són petits abrics rocosos i restes arquitectòniques a l'aire lliure, com ara tancats i cabanes, sovint formant conjunts extensos. També s'han identificat ceràmiques en tarters, eines de sílex a crestes i cims, possibles túmuls funeraris, petroglifs i carboneres.

Més del 50% dels jaciments identificats al Parc Nacional es conformen de restes arquitectòniques visibles en superfície. Es tracta d’antigues construccions de pedra seca que generalment defineixen recintes de diverses mides i morfologies. Els de dimensions més reduïdes generalment són restes de cabanes adreçades a proporcionar abric a les persones. Algunes d’elles presenten un bon estat de conservació, arribant a mantenir fins i tot la coberta, i van ser utilitzades fins fa relativament poc per grups de pastors.

Actualment, el Parc Nacional conté un extens patrimoni arquitectònic que permet rastrejar, pels darrers 2.000 anys, els canvis i pervivències en l’explotació ramadera i el poblament humà d’aquest territori d’alta muntanya. Diversos itineraris per la vall de Mainera i la vall de Casesnoves permeten la seva visita.


Més informació

Tota la informació als webs del Campus d'Arqueologia de la UAB i del Parc Nacional d'Aigüestortes.


Un mirador al Camí de l'Aigua. Foto: Patricia Martí Hidalgo / Oficina de Turisme de Pont de Suert


4. Camí de l’Aigua: del Pont de Suert a la Vall de Boí


Una bona manera de conèixer el patrimoni de l'Alta Ribagorça, una de les comarques més petites de Catalunya, és travessar-la caminant. En aquest sentit destaca el Camí de l'Aigua, un itinerari que relliga els camins tradicionals i que uneix el Pont de la Suert i la Vall de Boí.

El fil conductor de l'aigua permet descobrir els punts d'interès patrimonial natural i cultural més importants del territori. Comença a la font de la Mena i acaba a Caldes de Boi després de cobrir 27 quilòmetres i un desnivell de 822 metres. Caminant s'estima una durada de 7 hores i mitja i també es pot recórrer en BTT.

El Camí de l’Aigua recupera antics camins que comunicaven els pobles de la vall: camins rals, ramaders i de ferradura. Durant el trajecte, el paisatge combina els boscos de ribera amb els prats, les rouredes, les pinedes, l’observació de diferents espècies d’aus, l’arquitectura popular i, evidentment, el romànic.

L'itinerari s’inicia al pantà d’Escales, concretament a la font de la Mena, al terme del Pont de Suert, i finalitza al Balneari de Caldes de Boí, espai termal utilitzat des de l'època romana i que esdevé una de les entrades del Parc Nacional d’Aigüestortes. Alguns dels punts d'interès són les restes del Monestir de Lavaix, Centre de Fauna del Pont de Suert, Col·lecció d'Art Sacre de la Ribagorça, l'ermita i el pont del Remei, els roures centenaris i els espais humits dels salencars de Llesp i Barruera, el mirador de la Vall de Boí així com dues de les esglésies romàniques Patrimoni de la Humanitat.


Més informació

Tota la informació al web de Turisme de l'Alta Ribagorça.


A la mina Victòria d'Arres s'extreia zinc. Foto: Rafael López Monné / Foment Torisme Val d'Aran


5. Patrimoni industrial aranès: era Fabrica dera Lan i mina Victòria


El sector primari, especialment les activitats ramaderes i forestals, han estat clau en l'economia de les valls pirinenques. Però també cal destacar la mineria i, sobretot, la indústria vinculada a l'aprofitament dels rius amb fargues, molins i, posteriorment, centrals hidroelèctriques.

La fàbrica de la llana de Vielha és un exemple representatiu de les petites indústries tèxtils desenvolupades, d’ençà de la segona meitat del segle XIX, als dos vessants dels Pirineus centrals. La fàbrica, que es pot visitar com un dels equipaments vinculats al Musèu dera Val d'Aran, va ser construïda a finals del segle XIX per Rafael Portolés Lafuste.

Per funcionar, era Fabrica dera Lan aprofitava la força motriu de l’aigua del riu Nere que era conduïda per un canal exterior fins a una roda de fusta que es connectava a un llarg eix. Des de l’exterior, l’eix de fusta subjectava els engranatges de la maquinària i els transmetia la força de l’aigua.

L'elaboració de la llana va continuar sense canvis fins que una riuada el 1963 es va endur el canal exterior i, a partir d'aleshores, es va electrificar la factoria. Però la producció va anar disminuint d’una manera progressiva, fins al tancament de la fàbrica als anys setanta. L'any 1999, el Conselh Generau dera Val d’Aran va adquirir i restaurar aquest interessant conjunt patrimonial.

També vinculat al Museu dera Val d'Aran destaca la mina Victòria d'Arres, un exemple de la importància de la mineria a la comarca, especialment de zinc. El 1912 ja estava en plena explotació, extraient unes 80 tones de mineral brut diàries i es va posar en funcionament un rentador de minerals a Bossòst. A la mina hi treballaven de 100 a 150 persones, repartides entre l´interior i l’exterior de les galeries.

La Guerra Civil va suposar l'aturada de l'explotació que no es va reiniciar fins al 1949. Tanmateix, quatre anys després es va tancar definitivament a causa de la baixada de preus del zinc i la manca de mà d'obra. La visita guiada de la mina Victòria inclou l'entrada a les galeries i suposa un recorregut d'uns 3 quilòmetres entre prats i boscos de pi negre i avet.


Més informació

Planifica les visites al web del Musèu dera Val d'Aran.


L'espectacular cascada dels Uelhs deth Joèu. Foto: Krear / Foment Torisme Val d'Aran


6. Uelhs deth Joèu, la font amagada de l’Aneto


El patrimoni natural vinculat a l'aigua té un altre element imprescindible a la Val d'Aran: els Ulls del Diable o de Júpiter, o el que és el mateix en aranès, els Uelhs deth Joèu. És una cascada espectacular i un fenomen excepcional, ja que són les aigües de la glacera de l’Aneto que desapareixen al Forat d’Aigualluts, a la vall de Benasc, i reapareixen a prop de l’Artiga de Lin, a la Val d’Aran, després de recórrer més de 4 quilòmetres subterranis. S’hi accedeix des de es Bòrdes, per una pista asfaltada d'accés restringit (a l'estiu només es pot pujar amb un trenet turístic mentre que a l'hivern es tanca pel risc d'allaus).

Des d'un balcó protegit amb barana i pedres altes, es pot contemplar aquesta cascada de múltiples dolls, amb unes aigües glacials que tenen més o menys volum en funció de l’època de l’any, sent especialment espectacular durant el desglaç, entre abril i maig. 

L'enorme cabal d’aigua que regala el Joèu a la Garona ha fet afirmar als habitants de la vall de Benasc que el riu occità neix a la zona de l'Aneto –tot i que és la hipòtesi amb menys fonament-. Ara bé, com es va demostrar l'origen de les aigües que sorgien a l'Artiga de Lin? El 1931 el científic i pireneïsta Norbert Casteret va abocar 60 kgs de fluoresceïna (un colorant innocu) al Forau d'Aigualluts i va demostar la infiltració fins a la cascada aranesa.

El paratge de l'Artiga de Lin és considerat per molts el racó natural més bonic de la Val d'Aran. La vall, formada per frondosos boscos i plena d'aigua, està encapçala pel Plan dera Artiga i envoltada per escarpades muntanyes com la Forcanada o Malh des Pois, el Malh dera Artiga i la Tuca Blanca de Pomèro.


Més informació

Tota la informació al web Visit Val d'Aran.


L'església de Santa Maria d'Arties, un dels millors exemples del romànic aranès. Foto: Javier Sánchez / Foment Torisme Val d'Aran


7. Santa Maria d'Arties, estendard del romànic aranès


La Val d'Aran, com bona part del Pirineu, acull una notable concentració de patrimoni romànic. Entre la trentena de nuclis de població destaquen una quinzena d'esglésies que formen part de la Ruta del Romànic de l'Aran. La majoria es van construir entre els segles XII i XIII i suposen un estil evolucionat i fins i tot tardà, malgrat que en alguns casos mantenen part del romànic llombard, amb portes tallades amb una rica iconografia. Tot aquest patrimoni, manté en comú una rica ornamentació escultòrica, i uns campanars amb teulades punxegudes que s'identifiquen clarament amb els pobles aranesos.

Si s'ha de triar, hi ha cinc esglésies imprescindibles: Sant Miquèu de Vielha, Sant Andrèu de Salardú, Era Mair de Diu dera Purificacion de Bossòst, Santa Eulàlia d’Unha i, especialment, Santa Maria d’Arties, el gran estendard de l'arquitectura romànica aranesa.

L’edifici és de planta basilical de tres naus, encapçalades originàriament per tres absis dels quals avui només es conserven els laterals. Conserva dues portalades d’accés: una al mur de migdia i una altra mirant al nord. La portalada que s’obre a la façana nord, exempta del timpà, presenta sis arcs de mig punt adovellats en degradació, amb motius decoratius com l’escacat i els botons semiesfèrics. La porta que mira al sud, que comunica amb el cementiri, és configurada a partir de tres arcs de mig punt en degradació.

A l’extrem de ponent hi ha un campanar de cinc pisos amb coberta piramidal; estilísticament, la seva adscripció alterna els àmbits romànic i gòtic, cosa que fa pensar en els segle XIII i XIV com a possible època d’execució.

El senyal de l’època gòtica a Santa Maria d’Arties va quedar magistralment exposat a les pintures murals del sostre del presbiteri i en l’execució d’un retaule recentment restaurat. El retaule, originari del segle XV, representa diferents escenes bíbliques de la Verge Maria i és una obra mestra de la pintura gòtica.

Més informació

Tota la informació de la Ruta del Romànic al web Visit Val d'Aran.


Unha amb el massís de la Maladeta al fons Foto: Krear / Foment Torisme Val d'Aran


8. Unha i Bagergue: pobles de conte


La Val d'Aran està format per 33 nuclis de població que sumen uns 10.000 habitants. L'arquitectura d'alta muntanya i el patrimoni romànic són atractius que justifiquen visitar-los pràcticament tots però, segurament, destaquen dos pobles de conte: Unha i Bagergue.

Unha, a tocar de Salardú, forma part del municipi de Naut Aran. Situat en un turó i al peu de l’escarpat Pui d’Unha, gaudeix d'una esplèndida vista de la vall així com de la glacera i els pics de la Maladeta. És un dels pobles que més ha resistit el pas de temps i on destaca l'església de Santa Eulàlia, una de les cinc de major interès de tot l'Aran. Manté en el seu interior, a la semiesfera de l’absis central, pintures romàniques que mostren el que devia haver estat el Pantocràtor, del qual es conserva la cara. També es poden veure pintures del segle XVI, en les que es desenvolupen episodis bíblics, així com dues interessants piques baptismals.

La bellíssima torre octogonal del campanar, afegida al segle XVIII, s’alça sobre l’harmònic conjunt de cases araneses entre les que destaquen Ço de Brastet (1580) o Casa Forta d'Unha. Es tracta d'un dels edificis més singulars de la vall amb els seus vells baluards defensius, unes golfes i un petit celler i on s'hi ubica l’interessant Museu de la Neu.

Sense marxar del municipi de Naut Aran, també val molt la pena visitar Bagergue. Situat a 1.490 metres d'altitud, és el poble habitat més alt de la vall. El nucli històric està inclòs a l’Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i forma part de la xarxa que reconeix les poblacions més boniques de l'Estat. 

Passejant pels carrers empedrats es poden trobar dos punts d'interès destacat: l'església romànica de Sant Fèlix, que conté una estela funerària preromànica i un crist gòtic, i el Museu Eth Corrau. Es tracta d'un museu etnogràfic que aplega prop de 2.500 objectes antics que evoquen la vida domèstica i laboral en temps pretèrits. Finalment, a un quilòmetre cap al nord seguint el riu, val la pena visitar l’ermita de Santa Margarida de Bagergue.


Més informació

Tota la informació dels pobles de la vall al web Visit Val d'Aran.


Es Banhs de Tredòs, el balneari més alt d'Europa. Foto: Francesc Tur / Foment Torisme Val d'Aran


9. Es Banhs de Tredòs: el patrimoni de les aigües sulfuroses


La Val d'Aran i l'Alta Ribagorça comparteixen la tradició balneària, un aprofitament de les aigües sulfuroses amb segles d'història i que ha generat elements d'interès patrimonial. N'és un bon exemple Es Banhs de Tredòs, un balneari al municipi de Naut Aran inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

S'arriba al balneari seguint una carretera de 8 quilòmetres que ressegueix la ribera d'Aiguamòg. L'edifici, que aprofita aigües sulfuroses i sòdiques a 33 °C, és de planta rectangular i d'un sol pis –les cambres de bany es troben en els baixos i les habitacions al damunt-. A l'interior de l'edifici brollen dues fonts, una a temperatura superior a l'altra, mentre que el comú de Tredòs es reserva l'ús d'una piscina exterior, d'acord amb un antic costum. Cal destacar que al pavelló d'hidroteràpia es conserven les banyeres originals.

Els vestigis romans localitzats a la zona, com ara un bust de la deessa Isis, demostren l'ús d'aquests banys des de les èpoques més antigues. El qüestionari Francisco de Zamora del 1788, per la seva banda, consigna l'existència de tres fonts medicinals a la ribera d'Aiguamòg. Sota prescripció mèdica, hi acudia molta gent, encara que a la zona només hi havia un cobert. Sembla que el primer edifici residencial, d'una sola planta, es va construir un segle més tard (1885) i es va ampliar posteriorment amb un pis superior (1904) i una capella (1908). Es Banhs van restar fora de servei des de l'any 1944 fins a mitjans dels 90, en què es van tornar a obrir al públic i actualment funcionen com a hotel.

El balneari, el més alt d'Europa, està a tocar del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici –part de la zona perifèrica inclou la Val d'Aran- i és un bon punt d'inici d'excursions d'alta muntanya o passejades com la que permet accedir a la cascada d'Aiguamòg.

El santuari de Montgarri, al límit de l'Aran i el Pallars. Foto: Krear / Foment Torisme Val d'Aran


10. Montgarri, un santuari entre l'Aran i el Pallars


Montgarri és un dels paratges més bells de la Vall d'Aran. Es tracta d'un antic municipi deshabitat que actualment forma part de Naut Aran i que limita amb el Pallars Sobirà. De fet, s'hi pot accedir per pista forestal tant des de Salardú com des d'Esterri d'Àneu.

El santuari de Montgarri està situat a tocar del riu Noguera Pallaresa, en el vessant sud de les muntanyes de Es Bandolèrs. Malgrat que l’edifici actual és del segle XVI, la seva fundació es remunta als anys 1117-1119 quan, segons explica la tradició, hi van trobar la marededéu. Consta de diversos cossos que formen una planta quadrada, i destaca el seu alt campanar de torre octogonal. Des de fa 25 anys, l'antiga rectoria s'ha convertit en refugi que esdevé un nucli d'esports d'aventura tot l'any: BTT, senderisme, esquí de fons i de muntanya, snowrunning i, fins i tot, trineus amb gossos.

De fet, Montgarri està a només set quilòmetres del pla de Beret, un dels grans espais d'esquí del país. Esdevé una gran esplanada a 1.850 metres d'altitud, escenari d'esports de neu a l'hivern i de bones pastures ramaderes a l'estiu, així com antic escenari d'aquelarres de bruixes i bruixots. La seva singularitat es complementa amb un element excepcional: és frontera natural entre el vessant atlàntic i el mediterrani.

Concretament, les aigües del nord del pla de Beret drenen cap a l'Aran mentre que des del sud van a parar al Pallars Sobirà. Jacint Verdaguer, a Canigó, ja en parlava: "De Beret la inmensa plana té la forma de bressol, / té muntanyes per barana on com mare aguaita el sol. / (...) / El Noguera i el Garona els fills que la neu li dona / que ja al néixer s'empaitaren com dos nins joguinejant: / Noguera per Alós, tot joguinós, / Garona per Aran, tot rondinant."

Ara bé, realment la Garona i la Noguera Pallaresa neixen a pocs metres de distància i són “dos bessons avinguts com gat i gos” com explica una altra cançó popular? Aquesta és una de les tres hipòtesis sobre el naixement de la Garona que s'han proposat al llarg de la història. Tanmateix, la que cada vegada té més acceptació social i científica és el circ de Ratero-Saboredo, a uns 2.600 metres d'altitud, on neix un tributari del riu Ruda i que es considera el punt de la conca més distant de la desembocadura del riu, a la ciutat occitana de Bordeus després d'uns 650 quilòmetres.




Una producció de l'equip de brand
Arnau Urgell (direcció i textos)
Clara Virgili (producció)
Guillem Bellafont (disseny)
Albert Alemany (vídeo)
Montserrat Guixé (contacte)
Amb el suport de

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

Participació