L'1-O, punt de partida

Rep el butlletí cada matí al teu correu

L'independentisme ha col·locat l'1 d'octubre en un altar. I té tot el sentit, perquè el referèndum va ser la gran victòria de la tardor del 2017, un èxit d'estratègia dels partits i el Govern, defensat amb èpica per la ciutadania. L'Estat va posar-hi tots els recursos disponibles per fer descarrilar la votació i no se'n va sortir. La manera com les urnes van resistir els cops de porra -que han deixat ferits i desenes de causes obertes als jutjats- van convertir aquella jornada en una icona. Continua sent el diumenge més recordat dels darrers tres anys també perquè el que va succeir en el mes posterior va fer aigualir el triomf polític col·lectiu. L'1 d'octubre equival a un somriure de satisfacció mentre que la declaració fallida del 27 d'octubre va col·locar un rictus seriós a l'independentisme, expressió que la presó i l'exili ha convertit en permanent.

L'1-O és, doncs, una jornada sacralitzada. I potser aquest ha estat el problema, que la reivindicació emocional d'una fita històrica que aglutina el moviment independentista ha impedit assumir, amb serenor, que el referèndum era un punt de partida en lloc d'un episodi de culminació. El politòleg Jordi Muñoz ho va definir amb encert en una entrevista a NacióDigital, motivada per la publicació del llibre Principi de realitat. "Segurament, l'1-O era la primera batalla malgrat que es vivia com la final", afirmava Muñoz per explicar que el referèndum va fer trontollar l'Estat, però no el va fer caure. Espanya té moltes llacunes democràtiques, començant pel poder judicial, però té ancoratges ferms en les relacions internacionals.

El tercer aniversari de l'1 d'octubre -que ahir va deixar altre cop càrregues i barricades al centre de Barcelona- convida a reflexionar sobre el rendiment que se'n pot treure en el futur immediat. Encara més quan les eleccions tenen, com a primer frame de precampanya, el concepte de plebiscit, articulat per Quim Torra en el missatge de comiat com a president inhabilitat. Torra, al costat de Carles Puigdemont, proposa que la votació de fa tres anys pugui tenir "efectes polítics reals" si l'independentisme supera el 50% dels vots en les pròximes eleccions.

El plantejament dissenyat per Junts, desplegat a partir del concepte de "confrontació intel·ligent" que Waterloo fixa com a marc mental, pretén orientar la pregunta que marqui la campanya. Encertar la pregunta sobre la qual pivotaran les eleccions és el primer pas per assegurar-se un resultat favorable. I Puigdemont persegueix una votació en clau exclusivament republicana, que fugi de l'eix esquerra-dreta, conscient com és que el seu és un partit amb una definició ideològica porosa. Però, darrere de l'aparador de les referències a l'1-O, no s'endevinen concrecions per fer el salt definitiu, ni estructures d'estat ni reconeixements internacionals.

L'absència d'un pla realitzable a curt termini és la principal llacuna que arrosseguen les formacions amb possibilitats d'assumir la presidència de la Generalitat. ERC esgrimeix que planteja una estratègia més possibilista, perquè Oriol Junqueras i Marta Rovira han escrit que, per avançar, és condició indispensable assolir repetidament el 50% dels vots a les urnes. Però els republicans no poden assegurar quin temps requereix tot aquest esforç, i tampoc els convé, perquè és un discurs prosaic que aporta poca il·lusió a l'electorat i no poden garantir el retorn que tindrà aconseguir-ho.

Per tot això, per la batalla electoral que fa dels socis adversaris, l'1-O apareix com un trofeu en una vitrina, intocable, perquè és la concreció de l'última certesa.
 

---

Avui no et perdis

» Junts i ERC treballen en el 14 de febrer com a data electoral; per Joan Serra Carné.

»Un estudi demostra que la resistència i el cens universal van fer fracassar el pla policial l'1-O; per Roger Tugas.

»L'independentisme escenifica unitat a l'acte d'Òmnium per l'1-O; per Jordi Velert.

» Crida des dels CDR a una mobilització continuada de l'independentisme; per Andreu Merino.

» Rull ja pot començar a demanar permisos per sortir de la presó; per Bernat Surroca.

» Opinió: «Atrapats en l'efemèride»; per Sara González.

» Opinió: «Fita de glòria i forat negre»; per Francesc-Marc Álvaro.

»Laura Borràs es postula com a candidata efectiva del partit de Puigdemont.

»Les quarantenes a les escoles passen a ser de deu dies; Bernat Surroca.

»Què passa si els pares no accepten que facin la PCR al seu fill a l'escola?

»El Barça s'enfrontarà a la Juventus, el Dinamo de Kíev i el Ferencváros a la Champions; per Albert Vilanova.

​» Pluges i fred a la vista.
 

---

 El passadís

Presos i exiliats s'han prodigat en el món editorial en els últims mesos. S'han publicat des de llibres en forma de dietari fins a títols amb regust revisionista, així com propostes polítiques de futur. L'última obra que arribarà a les llibreries el firma Raül Romeva, i dimecres ja estarà a disposició dels lectors. Titulat Ubuntu -un principi ètic africà sobre la idea de nosaltres contraposat a l'individualisme-, el llibre és un assaig sobre el bé comú i el concepte de republicanisme. L'exconseller d'Exteriors hi reflexiona sobre els objectius que ha de tenir una república i les institucions que calen per gestionar-la. Escrit durant els mesos de confinament per la pandèmia i obra guardonada amb el premi d'assaig de la Fundació Irla, el treball és una proposta útil per dissenyar una eventual República catalana.

Vist i llegit

El primer debat Trump-Biden de la campanya electoral nord-americana es va celebrar dimarts i ha deixat ressaca, perquè ha trencat tots els cànons. Interrupcions contínues, insults i falsedats van ser els protagonistes de l'encontre, especialment per part de Trump, que va intentar ser moderat per Chris Wallace, un periodista de la conservadora Fox que s'ha guanyat un reconeixement com a rostre amable i moderat de la cadena. Entre els moments estel·lars del debat hi va haver la negativa de Trump a condemnar els supremacistes blancs. El president es va permetre esmentar el grup Proud Boys, una de les organitzacions de l'univers ultraconservador, als quals no va condemnar i va demanar que "retrocedissin i esperessin". Javier Biosca, especialista en seguretat internacional i que coneix a fons els Estats Units, ha escrit un reportatge que aporta molts detalls de qui és aquest grup que es proclama defensor dels valors occidentals.

 El nom propi

La mort d'Hilari Raguer als 92 anys deixa un buit enorme a Montserrat, on va exercir de monjo de l'Abadia durant 65 anys, i també és una pèrdua sentida al país. Savi de la memòria antifranquista, historiador amb un vincle ferm amb les llibertats del país, el treball de Raguer va fer contribucions rellevants en l'estudi de la Segona República, la Guerra Civil i el franquisme, i del paper que va jugar-hi l'Església. Podeu recuperar la seva figura en l'obituari escrit per Pep Martí.

 Els imperdibles

Catalunya i Euskadi s'han observat sempre amb atenció, fins i tot amb fascinació. Catalans i bascos han teixit camins propis en la manera de relacionar-se amb l'Estat, també en la forma d'avançar cap a noves quotes de sobirania. El periodista Joan Rusiñol escruta aquests senders paral·lels en el llibre Partides simultànies. Les vies basca i catalana a l’estat propi (Rosa dels Vents). Rusiñol, sotscap d’Informatius a Catalunya Ràdio, parla amb coneixement de causa, perquè ha informat des de Barcelona, Bilbao i Madrid, i coneix la complexitat de les relacions de bascos i catalans amb la política espanyola. El llibre val molt la pena. Bon cap de setmana!

 ​