Plebiscit i 50%

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Amb la reunió de Govern al matí que oficialitzava la condició de president substitut de Pere Aragonès i el repetitiu debat d'ahir al Parlament, les formacions independentistes començaven a deixar enrere el breu dol per la inhabilitació de Quim Torra. Han estat uns dies d'indignació i impotència per la desproporció de la sentència, sense aldarulls al carrer i, per desig dels actors implicats, amb un acatament estricte de la decisió judicial malgrat que fa dues setmanes deien que només la cambra catalana podia retirar la confiança al president.

Ara tots pensen ja en les eleccions del febrer. I la pregunta és de què van aquestes eleccions. Torra i Junts defensen que han de ser un plebiscit sobre el referèndum de l'1-O, que per cert avui el Govern no commemorarà malgrat que és la data recent de la qual l'independentisme es pot sentir més satisfet. El 21-D de 2017 també es va presentar com un plebiscit per validar l'1-O, que no s'havia fet efectiu, i per restituir el Govern. Però malgrat la majoria absoluta independentista cap de les dues coses s'ha pogut fer. L'espai postconvergent va fundar fins i tot un espai polític, la Crida, que es pretenia dipositari de l'herència de l'1-O i de l'esperit unitari amb la intenció de sumar la resta de forces entorn el lideratge de Carles Puigdemont. El projecte va fracassar i, dos anys després, ahir mateix acordava la seva dissolució i integració a Junts com a fundació del nou partit.  

ERC no vol donar a les pròximes eleccions caràcter plebiscitari perquè entén que, a més de comptar independentistes, aniran d'una altra cosa. Hi haurà encara més gent preocupada per com es gestionen els serveis públics i quina resposta es dona a la crisi econòmica que s'albira i que es pot agreujar quan el 31 de gener l'Estat deixi de fer-se càrrec dels ERTO i es vegi quants d'ells es converteixen en ERO. Hauran de defensar, però, que la preocupació pel mentrestant no els distreu de l'objectiu. No els serà fàcil.  

En qualsevol cas, els vots del "sí" i els del "no" es comptaran. A la banda del "sí", caldrà situar-hi Junts, ERC, la CUP, Primàries i el PDECat si acaba presentant-se en solitari. A la del "no", Cs, el PSC, el PP i Vox. Veurem què diuen als seus programes els comuns, el PNC i alguna altra formació i on ubiquem els seus vots. El que sí que és probable -i així ho contemplen totes les enquestes- és que la participació baixi. Per la por de molts votants a anar al col·legi en plena pandèmia, sí, però també per la tranquil·litat del votant unionista i un cert destrempament de l'independentista. La polarització omple les urnes. Tradicionalment, en les eleccions al Parlament el repte era superar el 60% de participació. El procés ha esmicolat els registres portant a votar gairebé tots els que podien fer-ho: 67,7% de participació el 2012 -les primeres del procés-, 74,9% el 2015 -les de Junts pel Sí i els 18 mesos per ser república-, i 79,1% el 2017 amb el reclam de la restitució i la resposta a la repressió.  

Ara tot fa pensar que qui més desertarà serà el votant unionista. Superar el 50% després de dues convocatòries amb l'independentisme clavat al 47% dels vots sembla, per tant, a l'abast. La pregunta és quin valor tindrà aquest resultat i què se'n farà. L'unionisme sap que tindrà valor però pretén que els efectes tinguin poc a veure amb la voluntat dels votants. El socialista Miquel Iceta deia dimarts en una entrevista a Onda Cero que si passa serà "un fet polític a tenir en compte" tot i que no obria la porta al referèndum pactat i repetia una vegada i una altra que, segurament, votaria menys gent. D'aquí que, per ell, el resultat hagi de tenir menys valor que el de 2015 o 2017, quan amb un plantejament plebiscitari -que l'unionisme només va acceptar quan se'n va considerar vencedor- no es va superar la meitat més un dels vots per al sí.  

L'argument d'Iceta grinyola perquè mai a Espanya s'ha tingut en compte la participació per donar per bo el referèndum de l'OTAN, el de la Constitució Europea o el de l'actual Estatut, i els successius governs no han vinculat la seva ambició legislativa a la participació electoral. Se senten legitimats en qualsevol cas i fan pressupostos, lleis orgàniques, reformes del codi penal o signen tractats internacionals sense cap remordiment.  

Si el 50% se supera, ja sigui per referendar l'1 d'octubre o per dir que Catalunya ha de ser una república, serà rellevant malgrat que les condicions objectives hauran canviat poc o gens i que seria un error obviar els catalans que seguiran sentint-se també espanyols. Però serà important per la legitimitat interna que guanyarà el moviment entre els que no són partidaris de la independència però sí que entenen que cal donar resposta a la voluntat popular. I en segon lloc perquè farà molt més fàcil explicar-se a l'exterior. Ara bé, perquè la majoria sigui operativa i no només simbòlica, cal unitat estratègica i un compromís compartit sobre què volen dir els vots, quin ús se'n fa i com es canvien les condicions objectives per sortir-se'n. Els ho deuen a tots els que avui fa tres anys van defensar les urnes de l'1-O.
 

---

Avui no et perdis

» Tres anys de l'1-O: desenes de causes obertes i la violència pendent de judici; per Bernat Surroca.

» Com «El País» va legitimar la violència policial l'1-O; per Antonio Reyes a Pensem.cat.

»JxCat i ERC denunciaran la inhabilitació de Torra a escala internacional però no la desobeiran; per Joan Serra Carné i Sara González.

» Fil directe: «En l'adeu de Torra»; per Joan Serra Carné.

»La Crida Nacional abaixa la persiana i reobrirà com a fundació de Junts; per Jordi Velert.

» Entrevista a Guillem Agulló pare: «L'equidistància en els drets humans és un símbol de poc coratge»; per Sílvia Altadill.

» Primícia | L'Estat inverteix a Catalunya un 12,5% per sota la mitjana el primer semestre de 2020; per Roger Tugas Vilardell.

» Opinió: «Vergonya en comú»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

» Ciència en societat | El coronavirus i la grip: una amenaça doble imminent?; per Cristina Junyent.

» Anàlisi: Trump destrossa el debat; per Ferran Fernández Pintó.

» Filiprim: Pau Donés, l'adeu; per Toni Vall.

» Mafalda es queda òrfena; les millors vinyetes a Catorze.cat.
 

---

 El passadís

Els crítics de Ciutadans a Catalunya segueixen indignats amb la direcció. Desenes de militants i quadres, inclosos molts regidors i quatre diputats al Parlament, van presentar un escrit a la comissió de garanties per denunciar el que consideren que és una vulneració dels estatuts per la manera com es va apartar Lorena Roldán com a candidata a la Generalitat. Elegida en primàries, va ser la permanent del partit, el nucli dur de l'executiva, la que va forçar la seva renúncia per designar a dit Carlos Carrizosa. Han passat ja unes quantes setmanes i la comissió encara no ha contestat, el que els crítics consideren una manca de respecte. Potser un problema afegit és que la mateixa comissió de garanties està travessant una crisi, des de la renúncia de l'exdiputat Jesús Galiano, el seu president, incòmode amb les maneres d'actuar de l'executiva. 

Vist i llegit

Es pot passar en un temps rècord del centrisme valencianista a l'extrema dreta espanyolista? Sembla impossible però no ho és. Miguel Escriche, un jove valencià, ha obrat el miracle. En tres mesos ha passat de liderar les joventuts de Demòcrates Valencians a ser un hiperactiu membre de la formació ultra que té en Santiago Abascal el seu cabdill. A El Temps, Víctor Maceda, un dels cronistes de referència de la política valenciana, n'explica el cas. S'apunta que té fusta, que arribarà lluny i es fa evident que l'extrema dreta se li escau com anell al dit. Ho podeu llegir aquí.  

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1792 va sortir al carrer el primer número del Diari de Barcelona. El rotatiu va néixer com un recull d'informacions portuàries, militars, meteorològiques i comercials i, durant el segle XIX, sobretot a partir del fet que la família Brusi en va adquirir la propietat, el diari es va convertir en el més influent de la ciutat sent la referència dels burgesos de la ciutat. La Vanguardia, nascuda als anys vuitanta del segle XIX, li va acabar prenent protagonisme i durant el segle XX el Brusi (així se'l coneixia) es va anar esllanguint. Durant la guerra va ser el portaveu d'Estat Català i en la seva etapa final va ser adquirit per l'Ajuntament de Barcelona, que ara n'ha cedit la capçalera a la Universitat Pompeu Fabra perquè els estudiats de periodisme experimentin en un mitjà convencional. Va deixar-se de publicar en paper el 1993 i a la xarxa el 2009. En aquest reportatge us vam atansar a la seva història.

 L'aniversari

L'1 d'octubre de 1912 va néixer a la ciutat de Palma la sindicalista i política Aurora Picornell, d'ideologia feminista i comunista. És una de les icones de l'esquerra balear i va dur a terme la seva activitat política a les Illes però també a València. Els feixistes la van fer afusellar el 1937 després que fos detinguda el 19 de juliol (el cop d'estat va triomfar ràpidament a Mallorca) i empresonada uns mesos. Picornell ha rebut nombrosos homenatges a la seva ciutat. La seva família també va ser durament reprimida i ella va ser executada amb altres militants d'esquerres. Se les recorda com les Roges del Molinar. Aquí podeu veure un homenatge que se'ls va fer a Porreres en el setantè aniversari de l'afusellament.
 ​Fes clic aquí per rebre'l