Avui s’estrena Eso que tú me das, el documental en què Jordi Évole conversa amb Pau Donés a la Vall d’Aran dues setmanes abans de la mort del cantant. Què penses quan saps que et queda poc temps de vida? Què desitges? A qui vols veure? Què els vols dir? Què sents quan veus, i ets plenament conscient, que la teva decadència física és inexorable? Que terrible i que fascinant, alhora.
Quan em vaig assabentar que Jordi Évole li havia fet una entrevista a Pau Donés pocs dies abans de morir vaig pensar que allò ho volia veure i que segurament m’agradaria. El més xocant, i també revelador, d’Eso que tú me das és que va ser idea de Donés. Va ser ell qui va trucar Évole perquè l’anés a veure i enregistrés la conversa. Interessant. Volia que tots veiéssim què pensava pocs dies abans d’abandonar aquest món molt abans d’hora. I encara diria més, volia que el veiéssim en l’estat de decrepitud física a què la malaltia el va sotmetre. Pensava que ens interessarien les seves reflexions a les portes de l’adeu? Va ser un acte de generositat? D’exhibicionisme? De supèrbia? Segurament una barreja de tot plegat. El que més em va interessar però és que, veient el film, el resultat és també un acte de serenitat.
Ja fa anys que m’interessa aquest gènere que podríem anomenar reflexió epilogada. O sigui, un comiat, una manera de dir adeu al món, una última acció reflexiva, un llegat. El neuròleg Oliver Sacks va escriure un article a The New York Times acomiadant-se del món, dient-nos que el temps se li acabava i que desitjava que els seus últims dies fossin feliços. També ho va fer a la seva manera Carles Capdevila a través dels articles que va anar publicant durant els mesos que va durar la seva malaltia. És una actitud memoralística particular, emotiva, arriscada, que suposo que exigeix capacitat de contenció, regulació de l’emotivitat i, repeteixo, serenitat. Encara que no sigui el mateix, ve a tomb mencionar també el programa de Canal+ Epílogo que durant molts anys va enregistrar entrevistes amb personatges de tota mena amb una única directriu: s’emetrien després de la seva mort.
Eso que tú me das és, en essència, una píndola de vida. Això és el que més insisteix en recalcar Donés. El veiem demacrat, amb la veu canviada, i sempre disposat a l’optimisme i al somriure. Ens parla de la por, de la paternitat, de la parella, de l’estima pels teus, del suïcidi, de la fama, de la notorietat, dels seus pares, de la seva filla, del retir, de la creativitat, del passar-ho bé, de riure, de plorar, d’allò que venim a fer en aquest món. Évole està al seu lloc, compleix amb correcció i discreció a un encàrrec complicat: “És el primer cop que em vénen a buscar perquè entrevisti algú”. Pregunta allò que esperàvem que preguntés, amb poques sorpreses però amb uns quants instants bonics, de comunicació fluida, de veritat en la conversa: “Què se sents sabent que no et podràs fer vellet?”.
Potser hauria estat bé que Donés optés per a transcendir-se a si mateix en les respostes i les reflexions. Que intentés anar una mica més enllà. Que si Évole li pregunta què li diria a algú que està patint càncer la resposta anés una mica més enllà de dir-los que visquin el que puguin, que no es preocupin. Un rampell narcisista, quan demana que els homenatges se li facin bé. Però això és el que li va sortir i ja està bé. No ve a tomb fer grans retrets. Uns quants instants per al record, quan lamenta que la seva mare no conegués la seva néta i també que ell no coneixerà els seus néts. Preciós final, amb Donés entonant El sitio de mi recreo, d’Antonio Vega.
De què se sent content Pau Donés. De moltes coses. Em quedo amb una: haver après a dir t’estimo gràcies a haver tingut una filla.
