Els visitants que volien veure l'esplèndida col·lecció d'art de la Fundación Godia, un fons que reunia des de peces medievals fins a obres d'Antoni Tàpies, a l'antiga casa Garriga Nogués de l'Eixample barceloní, quedaven sorpresos davant la presència inesperada d'un Maserati vermell. En aquell moment, molts s'assabentaven que el propietari del fons, Francisco Godia, col·leccionista apassionat, havia tingut una altra obsessió: els cotxes de carreres.
L'afany per aplegar un fons d'art que pogués deixar als seus nets i la passió per la Fórmula 1 eren dues coses que feien bategar Godia. Una altra eren els negocis que va acumular al llarg de la seva vida i que va consolidar amb molt de talent i unes connexions personals amb el règim franquista que el van ajudar a obrir-se camí.
La Fundación Godia, creada el 1999 i clausurada el 2015, va ser durant uns anys l'estendard del cognom a Barcelona. Però la fortuna de les germanes Godia, Carmen (1944) i Liliana (1971) -que són filles de dos matrimonis diferents del pare- ha tocat sectors ben diversos. Les germanes Godia són dues de les persones més riques de Catalunya. Ell seu nom és o ha estat present en empreses com Abertis, Gas Natural, Fersa (que gestiona parcs eòlics) i en projectes com l'Hotel Vela, del qual Liliana va ser propietària del 25% fins que es va vendre a un fons qatarí.
Carmen Godia,que havia estat casada amb Javier de Godó, editor de La Vanguardia, gestiona el seu patrimoni des de la societat G3T junt amb els seus tres fills fruit del matrimoni, ja desfet, amb Rafael Tous. Per la seva banda, la societat patrimonial de Liliana -administrada pel seu marit, Manuel Torreblanca Ramírez- és BCN Godia. La fortuna de les Godia és un exemple clàssic dels negocis fets a cops de Boletín Oficial del Estado: adjudicacions oficials, finançament garantit per l'oligarquia bancària del regim franquista i negocis en què era pràcticament impossible perdre de diners.
L'alferes provisional més jove d'Espanya
Francisco Godia Sales (1921-1990) va néixer a Barcelona en una família amb possibles. Fill de Francisco Godia Petriz i Emilia Sales, el pare dirigia el negoci d'importació i exportació Munich&Godia. L'avi havia estat militar a Cuba quan era colònia espanyola. Aquesta connexió cubana els seria provindencial, com veurem. El cognom Godia està implantat a Lleida i a la Franja de Ponent, com ara a Mequinença.
Godia es va traslladar a Madrid el 1936 per estudiar la carrera d'enginyer agrònom. Allí es trobava en el moment d'esclatar la Guerra Civil. El seu pare de seguida es va sentir amenaçat a Barcelona i tota la família, pares i fills (Francisco i Emilio, després enginyer industrial) van poder fugir del país el desembre del 1936 gràcies a Ramon Estalella, encarregat de negocis de l'ambaixada de Cuba a Madrid, que va facilitar-los un passaport.
Els Godia no van tenir dubtes per decidir quin era el seu bàndol. Francisco es va enrolar, amb només 16 anys, en l'exèrcit de Franco. Va ser l'alferes provisional més jove de les tropes "nacionals", un mèrit que va fer constar amb orgull en la seva biografia. Va combatre al front i va patir ferides de guerra. Però... què importa això quan el triomf et somriu? Acabat el conflicte, va estudiar Dret. Devia estar escrit que el món de l'automoció l'atreia, ja que el seu primer negoci va ser una empresa dedicada a la compra i venda de cotxes.
És força conegut el seu vessant com a pilot de competició. No era una afició gens estrambòtica en molts fills de la burgesia, en uns temps en què els cotxes eren patrimoni de molt pocs. Ell va ser el primer a Catalunya i a l'estat espanyol a competir en Fórmula 1, en una presència que va començar l'any 1945 quan va participar per primera vegada en el circuit de Montjuïc. Aleshores pilotava una Hotchkiss i formava part de la Penya Rhin, on s'aplegaven nois d'alta extracció social.
Paco Godia amb el Porsche 908 vencedor de les 12 Hores de Montjuïc, l'any 1969. Foto:Jordi Viñals.
Només quatre anys més tard ja va competir a les mítiques 24 hores de Le Mans i entre 1954 i 1958 va competir en el Campionat del Món de Fórmula 1 amb un Maserati. Va córrer en 25 grans premis i va quedar quart en diversos ocasions. El 1958, la mort del seu pare va obligar-lo a deixar l'automobilisme en un segon lloc, tot i que seguiria competint fins a finals dels seixanta.
La Brigada del Amanecer
A la Barcelona de la postguerra, l'èxit era cosa d'una minoria selecta. Haver estat l'alferes provisional més jove de Franco no tancava cap porta. A més, si es tenien estudis i es procedia de casa bona, què més podia faltar? Godia es va fer molt amic de Juan Antonio Samaranch, amb qui l'unien moltes coses: la bona família, ser uns joves ambiciosos, militar al bàndol vencedor, i la passió pels esports i la vida regalada.
El pilot va passar a ser part de l'anomenada Brigada del Amanecer, una colla de calaveres o troneres (avui serien els pijos) que regnava a les nits barcelonines de festa i descontrol. També hi eren altres cognoms com el falangista de primera hora Mariano Calviño o els empresaris Jaume Castell i Pepe Daurella.
És important aturar-se un moment en el nom del manresà Mariano Calviño de Sabucedo (1907-1980) ja que també, igual que Godia, era fill de militar de graduacio i havia estat un joveníssim alferes del bàndol nacional; després va ser el primer cap provincial de Falange a Barcelona el gener de 1939 i combatent a la División Azul hitlleriana. Calviño va entrar de ple en el sector dels negocis del règim i va repartir joc entre els qui l'envoltaven, entre ells Godia. Calviño va presidir Aguas de Barcelona, va ser vicepresident de Cros i conseller de Banesto, entre molts d'altres negocis.
Ells mateixos es van atribuir aquest nom perquè les nits se'ls quedaven curtes per la diversió que necessitaven i quan se n'adonaven ja arribava l'"amanecer". El nom tenia, com a mínim, un mal gust macabre: Brigada del Amanecer era com s'anomenaven durant la guerra els escamots que procedien a l'execució de presoners o detinguts, també al bàndol republicà. El terme lligava l'èxit a la guerra amb l'èxit a la Barcelona de la postguerra.
A l'escalf del règim i de Porcioles
Dins del règim franquista hi havia lluites de clans. A Barcelona, l'alcalde Josep Maria de Porcioles va inaugurar una llarga era (1957-1973) caracteritzada pel "desarrollisme" i l'especulació, consolidant un agressiu sector dels negocis entre el franquisme local. Militant de la Lliga de jove i ben connectat amb els tecnòcrates del règim, no s'entenia amb els falangistes.
Francisco Godia, en una cursa. Foto: Fundación Francisco Godia.
Però Godia va saber ser amic d'uns i altres, camarada de Samaranch i ballador de la sardana de l'alcalde Porcioles. Empresari d'èxit, Godia va penetrar amb força en els sectors de les autopistes i en el químic. Va fer un salt en els negocis com a president d'Iberpistas, que va rebre un cop de mà decisiu amb el projecte d'autopista madrilenya Villalba-Adanero, especialment quan el govern franquista li va concedir les obres per fer el primer túnel de la serra de Guadarrama. També posseïa un 50'% de les accions de l'autopista Bilbao-Saragossa.
Entre l'assassinat de Bultó i l'assalt de De la Rosa
Francisco Godia també va ser directiu de la química Cros. El 1977 es va produir un fet sagnant que tindria conseqüències per ell. El president de la companyia, Josep Maria Bultó, va morir després que un grup armat -l'anomenat Epoca- li col·loqués un explosiu al pit que va esclatar quan va intentar treure-se'l. Li havien exigit el pagament d'un elevat rescat a canvi de desactivar l'explosiu. La mort de l'empresari va trasbalsar la societat espanyola en els inicis de la Transició.
El consell de Cros va elegir Godia com a nou president. Sembla que en el seu accés al cim de l'empresa hi va pesar molt l'opinió d'Emilio Botín, president del Santander i accionista principal de la companyia, amb qui els Godia mantenien una relació estreta. Al capdavant de l'empresa, va contemplar l'entrada a l'accionariat de la companyia KIO, amb un jove pretensiós que anava a per totes, Javier de la Rosa. Aquest "empresari model", com el va definir un mal dia Jordi Pujol, acabaria entre reixes. Però abans, en faria de grosses.
De la Rosa, que va apoderar-se de la participació del Santander, va impulsar a finals dels anys vuitanta la fusió de Cros amb Explosivos Río Tinto, una operació de la qual sorgiria Ercros i que va comportar la sortida de Godia de la presidència. Va ser una derrota contundent -potser una de les poques que va patir al llarg de la seva vida- davant un personatge sense escrúpols.
Una col·lecció d'art feta amb criteri
A banda del seu component empresarial i esportiu, Godia va ser també un gran col·leccionista d'art que va anar reunint al llarg de la seva vida un fons considerable. Albert Velasco, professor d'història de l'art de la Universitat de Lleida i de la UOC, especialista en història del col·leccionisme, analitza el valor del catàleg Godia: "Es tracta d'una de les grans col·leccions d'art formades a Barcelona al segle XX. Francisco Godia va fer-la en molt poc temps, gràcies sobretot a la solvència econòmica de què disposava. A partir de 1969, i en menys de deu anys, va aplegar el gruix de la col·lecció".
Sala medieval de la Fundación Francisco Godia. Foto: Fundación Francisco Godia.
El fons destaca sobretot en escultura i pintura medieval, ceràmica hispana dels segles XIV al XIX i pintura espanyola dels segles XIX i XX. "Això vol dir que és una col·lecció feta amb criteri -explica Velasco-, segurament perquè Godia era algú no només amb diners, sinó també amb bons assessors. La col·lecció és interessant des del punt de vista de la qualitat i la quantitat dels àmbits que tracta. Hi ha una part d'escultura que es va adquirir en bloc, quan va comprar l'antiga col·lecció de Narcís Ricart, el 1971, amb exemplars d'escultura medieval, com una obra d'Alejo de Vahía. En pintura medieval també hi ha exemplars excepcionals, com una Mare de Déu amb el Nen i àngels del segle XIV procedent de Torroella de Montgrí, digna de qualsevol museu. O un Pedro Berruguete".
Albert Velasco també subratlla la secció de pintura catalana, amb obres rellevants de Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Isidre Nonell. De les avantguardes destaquen obres de gran qualitat de Joaquim Torres-Garcia i Pablo Picasso. La llista seria inabastable.
Ostentació i signe de pertinença
Més enllà de l'afany cultural, un fons artístic és també un element per "mostrar" i un senyal d'identitat que il·lustra molt sobre els interessos d'una classe. Velasco explica que el fons Godia "parla eloqüentment sobre els interessos artístics de la burgesia barcelonina vinculada al règim. Hi ha pintura catalana del XIX i del XX, que és tot un clàssic en les col·leccions burgeses catalanes d'aquell moment. Era una pintura que estava en auge i prestigiava a qui la tenia. Vestia molt, per entendre'ns, tenir uns bons Casas o uns bons Rusiñols. La banda més regionalista vindria per les col·leccions de ceràmica, on no hi falten els exemplars en reflex metàl·lic de Manises, alguns de gran qualitat".
La col·lecció reuneix grans noms de l'escola espanyola de pintura del XVII, cosa que, segons Velasco, també vestia molt per als contactes de Godia amb l'elit madrilenya. "No oblidem que una col·lecció, en funció de qui la fa, també té un punt d'ostentació i és un signe de pertinença a una determinada classe social i a una filiació ideològica", argumenta.
La meitat per tu, la meitat per mi
El destí que ha tingut la col·lecció no és el que segurament preveia Francisco Godia. Ell va morir el novembre de 1990 i en la seva esquela deixava ben clar quins eren els referents de la seva vida: "Alférez provisional de infantería, caballero mutilado (dos heridas de bala), medalla al Sufrimiento por la Patria y Cruz de Campaña".
La Casa Garriga Nogués va ser la seu de la Fundación Francisco Godia. Foto: Ricard Novella.
Desaparegut el pare, Liliana i Carmen van repartir-se el fons. Una meitat, integrada per unes 1.500 peces, se la va quedar Liliana i amb aquest lot va constituir la Fundación Francisco Godia; i l'altra, que és menys coneguda, la conserva Carmen al Conventet, un edifici medieval que Godia va comprar, adjunt al monestir de Pedralbes.
La partició de la col·lecció "va tenir aspectes absurds", segons han observat a NacióDigital fonts del sector. Per exemple, hi havia sis compartiments de retaule gòtics obra del pintor Martín Bernat, tots procedents d'un mateix retaule. Per tant, formaven un conjunt. Tres se'ls va quedar una germana i tres l'altra. Això va passar amb altres conjunts medievals, que van ser fragmentats.
Experts del món de l'art asseguren que a Liliana -Lily en els ambients propers-, no li interessen gaire l'art medieval i la col·lecció formada pel seu pare, malgrat que va crear la fundació i es va dir i repetir que era un homenatge al pare. Va adquirir una seu, la Casa Garriga Nogués, oberta al públic. Finalment, però, la fundació va tancar l'any 2015 i tot seguit ha venut diverses obres que romanien al magatzem, que mai no s'havien exposat (en principi, per la seva baixa qualitat), però també grans obres com un Sorolla que va ser subhastat, el "Vuelta de la pesca. Playa de Valencia".
Sembla que Liliana Godia està força més motivada en obres d'art contemporani d'artistes com Anselm Kiefer, representant de corrents d'art contemporani postmodern. Però no va estar disposada a defensar el llegat del seu pare. En això, hi va tenir un paper decisiu els problemes amb Hisenda del matrimoni Liliana Godia-Manuel Torreblanca, que van haver d'afrontar un llarg pols judicial i pagar una forta multa, com ara explicarem.
Tot plegat va fer que decidissin sacrificar la fundació, que suposava un cost rellevant. A més, estaven irritats amb la Generalitat perquè havia comparegut a la causa judicial com a perjudicada per poder reclamar anualitats de l'Impost del Patrimoni a Godia. Aquesta liquidació va fer-los objecte de crítiques en els ambients culturals de la ciutat, que perdia l'accés públic a admirar unes peces valuoses i una seu que acollia també jornades i mostres de creació d'avantguarda audiovisual.
La mare de Liliana és Inés Guardiola Amat, que va presidir des de 1960 fins al seu tancament el 2001 la tèxtil Sedunión, que va arribar a ser la sedera més important de l'estat espanyol, i que va funcionar durant un segle a Mollet (Vallès Oriental). Inés va accedir a l'empresa al casar-se amb Jordi Fàbregas Chaminade, que va morir el 1957 i va deixar el negoci en mans seves, essent un cas insòlit a l'època que una dona liderés una empresa tan important.
Liliana Godia, molt acompantada per la seva mare, Inés Guardiola, va integrar al patronat de la fundació empresaris cabdals com el constructor José Manuel Entrecanales, Leopoldo Rodés, Javier de Polanco (El País) i el totpoderós Juan Antonio Samaranch.
La conservació i engrandiment de les col·leccions de la fundació havia estat, justament, la principal palanca de presència pública de Liliana Godia a Barcelona. Amb motiu de la concessió de La Llave de Barcelona, el 2009, el polític i escriptor Shlomo Ben Ami va voler posar en valor que "no és una filla de papà sinó una dona emprenedora i que ha multiplicat el patrimoni de la seva família", tot posant de manifest que n'havia agafat les regnes als vint anys d'edat, al morir el seu pare, i que havia fet "una tasca titànica".
Una decisió antagònica és la que va prendre l'empresari tèxtil, Rafael Tous, exmarit de Carmen Godia. L'any 2005 va haver de tancar per motius la sala d'art Metrònom, que gestionava a través d'una fundació que duia el seu nom. Tot seguit, va intentar vendre la seva col·lecció d'un miler de peces d'art conceptual al Macba, cosa que no va ser possible per la migradesa de recursos del museu barceloní. Una col·lecció que el març d'aquest any 2020 va regalar al museu: "Els qui per la nostra situació econòmica hem pogut comprar obres d'art, hem de deixar que tothom les gaudeixi i que els artistes en gaudeixin i siguin coneguts", van ser les seves paraules.
Acusats de frau a Hisenda
L'any 2013, els Godia-Torreblanca van ser objecte d'una querella per la fiscalia de Barcelona d'haver defraudat Hisenda entre els anys 2007 i 2011 en concepte d'IVA, IRPF i Impost del Patrimoni. Se'ls va atribuir catorze delictes perquè "amagaven despeses personals i familiars, com lloguer d'avions privats, en tres societats que constituïen un rendiment de capital mobiliari en espècie que havien de tributar en el seu IRPF”. També s'acusava Godia d'amagar 8,9 mlions en comptes a Suïssa, i obres d'art valorades en 6,8 milions al seu domicili. A més de la parella, també va ser imputat un cosí d'ella que els exercia d'administrador, l'advocat Xavier Amat Badrinas. La quantitat defraudada hauria estat de 5,7 milions d'euros.
Liliana Godia i el seu marit, Manuel Torreblanca, a la seu de la fundació, el 2010. Foto: Andreu Puig/El Punt Avui.
L'escrit de fiscalia detallava que el matrimoni consumia un milió i mig d'euros anuals per despeses domèstiques diverses, que incloïen viatges, vols privats, xòfer particular, coaching, elements de decoració i interiorisme, despeses de clubs privats i un iot i la seva tripulació, entre d'altres partides. Només fer-se públic el cas, Godia i Torreblanca van emetre un comunicat reivindicant la seva innocència, però tant la fiscalia, com Hisenda com l'Advocacia de l'Estat opinaven una altra cosa.
Ells ho van seguir negant tot, però dos anys després van pactar i van admetre la culpa i van entomar la condemna de dos anys de presó pel marit i un any pel cosí, així com el pagament d'una multa. Liliana va aconseguir restar fora de l'acusació en tant que es va demostrar -després de prestar declaració al jutjat com a imputada- que no intervenia en l'administració del diner. Els altres dos personatges, dels qui portava la defensa l'advocat José Angel González Franco, van salvar-se d'entrar en presó. Aquest desenllaç no va ser cap problema perquè Torreblanca tingués les portes obertes i ingressés a Pont Aeri, el lobby empresarial creat per obrir una tercera via enfront el procés d'independencia de Catalunya.
Una festa d'aniversari esdevé un conflicte polític
L'estil del matrimoni Godia-Torreblanca ha estat considerat excessiu i ostentós dins dels cànons de la Barcelona burgesa. Segones residències al Pirineu i a Eivissa, viatges, nàutica, luxe.... Tot i que no els agrada sortir als mitjans, no estalvien saraus i trobades. Alguna d'aquestes ha generat controvèrsia: el 4 de març del 2017 es va celebrar una gran festa a Baqueira Beret: Manuel Torreblanca complia 50 anys i ho volia gaudir a l'engròs. Un gran nombre de vips es van reunir entorn del marit de Liliana Godia. Entre ells, l'aleshores ministre de Justícia, Rafael Catalá. Aquest convidat va provocar un conflicte dins del govern espanyol, on alguns no van veure amb bons ulls que el titular de Justícia anés a gaudir de la gatzara d'un condemnat per frau fiscal. I que fins i tot potser es quedés a dormir a casa dels Godia, segons van apuntar alguns periodistes.
La perspectiva vital de Liliana Godia, que és mare de tres filles, no seria completa sense esmentar també que dedicar part del seu temps al mecenatge social i que ha participat en patronats de fundacions com el de l'Hospital Sant Joan de Déu i en projectes vinculats al pare Manel, entre d'altres. Al llarg de la seva vida ha rebut diversos guardons, com La Llave de Barcelona, que impulsava Joan Gaspart; el premi Montblanc de la Cultura i la Medalla Sorolla de Nova York. Després de cursar estudis empresarials i artístics, havia treballat a la sala Christie's, una experiència que sens dubte li haurà estat útil quan ha començat a desprendre's d'obres de la seva col·lecció portant-les a subhasta.
Octubre 2017: de Catalunya a Getafe
No es coneixen declaracions polítiques de la família Godia. El perfil ideològic de la saga, en tot cas, no deixa gaire marge al dubte, i tampoc no ha mostrat cap inquietud catalanista. La tardor del 2017, la societat BCN Godia va traslladar la seva seu a Getafe. Un any més tard, quan devien considerar que havia passat el perill independentista, van tornar a ubicar-la a Barcelona, a la planta 18 de l'edifici d'Avinguda Diagonal 477, just a sobre del despatx de Javier Godó.
Liliana Godia.
Noms: Liliana Godia Guardiola (1971) i Carmen Godia Bull (1944), germanes per part de pare.
Família: Liliana, casada amb Manuel Torreblanca. Carmen, divorciada de Rafael Tous. Totes dues tenen tres fills.
Càrrec: Liliana Godia va ser presidenta de la Fundación Godia, i Carmen, vicepresidenta d'Abertis durant molts anys.
Negoci: Liliana i Carmen canalitzen les seves inversions a través de les patrimonials BCN Godia i G3T, respectivament.
Un lloc: El Conventet, la casa palau de la família a Pedralbes.
Actitud davant el procés: No se'ls coneixen opinions polítiques, però la petjada franquista en la família és profunda.
Liliana Godia va ser elegida la catalana més poderosa de l'any, el març de 2012, en una votació promoguda per Economia Digital en la qual van participar uns 100.000 lectors. La crònica informava que Liliana havia aconseguit desmarcar-se de la segona classificada, Sol Daurella (Coca-Cola) "en els últims metres".
Per darrera d'aquesta, van marcar posició Alícia Sánchez-Camacho (aleshores líder del PP a Catalunya; la periodista Mònica Terribas (aleshores directora de TV3) i la malaguanyada Carmen Chacón, dirigent del PSC-PSOE. Poc després, en una entrevista concedida al mateix digital organitzador de la votació, Godia es va plànyer que "a Catalunya està molt mal vist tenir diners".
D'Iberpistas a Abertis, i ara a Naturgy
Com s'ha assenyalat, l'origen principal de la fortuna de les germanes Godia va ser el paquet del 24% d'accions d'Iberpistas, que els va donar entrada a la nova Acesa i després a Abertis, comprant també una participació d'aquesta última a Criteria, el holding inversor de Caixabank. A més dels suculents dividends que obtenien cada any (Carmen va treure'n 49 milions l'any 2017, per exemple), la gran traca final va ser que van vendre la seva participació l'any 2018 arran de l'OPA promoguda per Atlantia i l'ACS de Florentino Pérez. Carmen va fer-ne caixa amb 344 milions, i Liliana, amb 223.
Algunes de les següents estacions de la seves respectives inversions van ser l'adquisició per part de Carmen dels edificis de tres hospitals de Quirón Salud, a la zona alta de Barcelona, Donosti i Erandio per uns 200 milions, que li proporcionen uns sis milions anuals en lloguers. La compra va fer-la a Solvia la immobiliària del Banc Sabadell. L'edifici de Barcelona havia estat construït el 2006 i la seva venda s'emmarca en l'ofensiva desinversora de l'entitat financera. La patrimonial G3T, des de la qual es gestionen les inversions de Carmen Godia, és propietat seva (22%) i dels seus tres fills, Rafael, Carla i Cristina, amb un 26% cadascun.
Amb els diners cobrats per la venda del seu paquet d'Abertis, les germanes van invertir uns 300 milions per adquirir un 1,5% de Naturgy. Un cop dins d'aquesta societat (abans Gas Natural) van agrupar el seu vot amb el de Caixabank -una proximitat que sempre els ha funcionat a la perfecció, com a l'etapa d'Abertis-, però la tardor de 2019 van desfer aquesta estratègia.
La pandèmia de la Covid-19 ha vinculat el nom de Carmen Godia -poc generadora de notícies als mitjans- amb el drama viscut a la residència de gent gran Novallar, de Mediona (Alt Penedès), quan l'Ajuntament va demanar sense èxit a la Generalitat que la intervingués, i a l'exèrcit espanyol que la desinfectés perquè un gravíssim brot afectava més de la meitat del personal i dels interns. El consistori va fer una "crida intensiva" per trobar professionals que volguessin entrar a fer-se càrrec de l'assistència i els serveis als residents. Segons una apreciació de l'Ajuntament, que no tenia dades oficials, hi van morir 39 persones. Aquesta residència -que Carmen Godia havia comprat el 2014 junt amb una altra de Cunit- apareix entre el centenar que són objecte d'investigació per la fiscalia.
Les germanes Carmen i Liliana Godia estarien atresorant -entre totes dues sumades- una fortuna de 720 milions d'euros, segons la classificació del diari El Mundo d'enguany, amb una disminució de 30 milions (-4% vist l'any anterior). Les situa en el lloc 77 entre les principals fortunes espanyoles, i en el 20 entre les catalanes, just un lloc per davant de Carmen Thyssen i per darrere dels industrials Rubiralta. Un 13,07% del seu patrimoni el tenien en Borsa, amb el el paquet de Naturgy com el més valuós. La llista Forbes de 2019 situava Liliana en el lloc 57, amb 450 milions, i Carmen en el 72, amb 375, després d'escalar 28 llocs en tan sols un any. Encara destacava més Liliana, que el 2018 no apareixia entre els cent més rics. L'estructura de negocis de les germanes es molt simple, ja que no intervenen en la gestió directa de cap de les empreses en què participen, sinó que es mouen exclusivament a nivell d'inversions.