27
de setembre
del
2020
Actualitzat
el
26
d'octubre
a les
14:02h
La imatge del president espanyol, Pedro Sánchez, i la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, compareixent en una sala envoltats de banderes d'Espanya i de Madrid, amb una escenificació més pròpia d'alguns actes dels Estats Units (o de Corea del Nord), va mostrar totes les contradiccions del model polític simbolitzat per Madrid. Una crisi pandèmica desbocada ha escapat del control d'Ayuso i amenaça de provocar una tragèdia, mentre la dirigent conservadora intenta suplir les seves mancances amb un discurs de patriotisme xaró.
La pandèmia amenaça seriosament de provocar una crisi social devastadora i qüestiona el "model Madrid", un suposat "miracle" econòmic que ha basat el seu èxit, en part, amagant el seu enorme cost social. La crisi sanitària ha vingut a desvetllar alguns secrets del model crescut a cavall dels privilegis de la capitalitat, just quan la comunitat viu una crisi política que està afeblint el lideratge del Partit Popular en el que ha estat el feu insígnia de la dreta espanyola. Les enganxades entre el govern madrileny i la Moncloa han estat constants i aquest divendres, Ayuso tornava a enfrontar-se a Sánchez, resistint-se a endurir les mesures de seguretat contra el coronavirus malgrat les exigències de la Moncloa.
El 27 d'abril del 2001, Pasqual Maragall, en aquell moment líder de l'oposició al darrer Govern Pujol, va escriure un article al diari El País que va fer fortuna i es va demostrar com a visionari:Madrid se va. Era en plena majoria absoluta de José María Aznar, quan l'etapa de col·laboració amb CiU s'havia fet innecessària pel PP i el projecte recentralitzador i d'atracció de capital entrava en una dinàmica més agressiva.
Maragall descrivia amb un estil desenfadat que Madrid havia decidit jugar una lliga pròpia. Ell es referia a la sensació que "Madrid se'n va d'Espanya", però denunciava el triomf d'un model radial d'Estat i la seva consolidació com a capital econòmica, després d'una llarga etapa en què semblava que el lideratge econòmic i industrial de l'estat corresponia a Barcelona i Bilbao, i més recentment, també a València.
Durant 25 anys, que han estat els del "règim" del PP governant la ciutat -amb el parèntesi de Manuela Carmena- i la Comunitat anys, s'ha consolidat un model de creixement basat en l'efecte capitalitat i el dumping fiscal a la resta de comunitats, en un procés que ha estat molt costós per les perifèries, tot i suposar el lideratge econòmic de les elits assentades a Madrid.
El laboratori de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE) acaba de publicar un documentat informe sobre Madrid, capitalitat, economia del coneixement i competència fiscal. El professor Ernest Reig, un dels seus coordinadors i catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de València, explica a NacióDigital que "l'informe vol assenyalar el procés d'aglomeració econòmica i d'atracció que ha dut a terme Madrid i que ha tingut un efecte de succió de la resta de comunitats, especialment de Castella-la Manxa, Castella-Lleó i Andalusia".
Competència deslleial
L'informe de l'IVIE analitza a fons l'economia madrilenya i la seva capacitat d'atracció d'activitats, ocupació i personal. Incideix en el procés de concentració dels efectius del sector públic a la capital i la política decidida dels diversos governs del PP en favor d'una reducció de la càrrega fiscal.
Ernest Reig assenyala la radialitat de les xarxes comunicatives i l'arrelament de la majoria de les seus d'empreses públiques a la ciutat com a elements centrals del model Madrid. Un aspecte important de l'estudi s'atura en la competència fiscal amb les altres autonomies. Madrid ha introduït un seguit de beneficis fiscals en IRPF, impost sobre patrimoni i societats. Això ha suposat deixar d'ingressar 4.100 milions d'euros anuals.
Un model fiscal qüestionat
L'informe esmentat expressa la queixa d'una bona part de les elits del País Valencià. Ernest Reig no es fa moltes il·lusions sobre la possibilitat de revertir la tendència concentradora madrilenya, però sí que creu que "la crisi sanitària qüestiona seriosament el model fiscal madrileny, que té conseqüències distributives". Per l'acadèmic valencià, "la reducció d'ingressos públics per habitant a Madrid ha tingut un impacte directe en l'estat dels serveis públics i afecta severament els sectors més desfavorits, que són usuaris dels serveis, a diferència dels sectors de renda més alta, que paguen menys impostos i no ho són".
El sector públic reforça la concentració
Una dada a tenir en compte per explicar la concentració de poder a Madrid és el fet que el sector públic estatal, en lloc de fer de reequilibrador de l'aglomeració de sector privat, el que ha fet és reforçar-lo. Ho ha fet -detalla l'informe de l'IVIE- per diverses vies: amb grans inversions d'infraestructures, ubicant a Madrid organismes i entitats públiques, i concentrant a la ciutat la majoria de centres de contractació i regulació pública ben a prop dels centres de decisió del sector privat.
Ernest Reig assenyala la concentració del sector públic estatal a Madrid com un senyal evident de la seva "manca de neutralitat territorial". Reig esmenta el cas d'Alemanya com a exemple d'un bon model d'equilibri territorial "on al costat de la capitalitat de Berlín hi ha una ciutat com Frankfurt, on hi ha la capital financera alemanya, o el cas de Munic i Baviera, on es troben els principals centres de recerca".
De Felip II a Ayuso
En l'origen hi ha el problema. L'escriptor i geòleg gallec Óscar Pazos va analitzar el 2013 el fenomen que s'estava produint a la capital espanyola en un assaig de títol molt expressiu Madrid es una isla (Los libros del lince). En declaracions a NacióDigital, Pazos explica que el cas madrileny no s'entén sense conèixer la història de Madrid, convertida en capital del regne per Felip II a finals del segle XVI: "El monarca es reclou al Escorial, d'esquena als seus súbdits, en un lloc aïllat, construït sobre un ideal. En un Madrid que no neix com una conurbació i que ha tingut un creixement fet a base de la despoblació de l'entorn. El creixement de Madrid va ser l'inici de la decadència de Toledo i avui ajuda a explicar el fenomen de l'Espanya Buidada".
Pazos asegura que "des de la Transició, no existeix un projecte per a Espanya. L'únic és fer de Madrid una gran capital europea, però al preu de buidar Espanya. La crisi de la Covid ha desmoronat aquesta il·lusió". L'assaig de Pazos explica molt bé com la manca d'una burgesia industrial moderna a Espanya va convertir Madrid en un espai de poder en mans de funcionaris, membres del poder judicial i militars.
Per Oscar Pazos, el somni de les elits madrilenyes és fer de la seva capital una ciutat comparable pel seu pes a París o Londres. Però per assolir-ho, caldria que "augmentés encara més la concentració econòmica fins a superar el 25% del PIB i esdevenir una magalòpoli de més de milions d'habitants". Uns models que l'acostarien potser al que és Moscou o Mèxic DF.
La fallida del "règim" madrileny
La crisi pandèmica ha ferit el cor de Madrid i qüestiona el seu model econòmic i fiscal. Es produeix, a més, en un moment de grana febliment de la direcció política de la Comunitat. El PP conserva la presidència de la regió, però ha hagut de sumar forces amb Ciutadans i Vox per preservar l'executiu. Ayuso, amb els seus errors de gestió davant la pandèmia i les seves contínues sortides de to, ofereix la imatge d'una dirigent desnortada.
L'any 2019, per primer cop en dècades, el PP no va ser la primera força de la comunitat, sent superada pel PSOE. La coalició amb Ciutadans trontolla i la possibilitat d'una moció de censura a l'Assemblea de Madrid ja no és només una hipòtesi. El desgast sofert per Ayuso no li facilita, ara per ara, el recurs a una convocatòria electoral, mentre el malestar social s'estén.
Serà l'actual crisi el cant del cigne del model Madrid? Potser encara és aviat per saber-ho. Però des de l'articulació del moviment de l'Espanya Buidada, a les elits madrilenyes ja no els riuen les gràcies. En l'informe de l'IVIE, de fet, es diu que "la tendència a la concentració de les institucions del poder a Madrid no només s'ha d'aturar, sinó que s'ha de combatre". Ernest Reig no s'està de dir: "La situació constata la realitat del que denunciava Maragall".
La pandèmia amenaça seriosament de provocar una crisi social devastadora i qüestiona el "model Madrid", un suposat "miracle" econòmic que ha basat el seu èxit, en part, amagant el seu enorme cost social. La crisi sanitària ha vingut a desvetllar alguns secrets del model crescut a cavall dels privilegis de la capitalitat, just quan la comunitat viu una crisi política que està afeblint el lideratge del Partit Popular en el que ha estat el feu insígnia de la dreta espanyola. Les enganxades entre el govern madrileny i la Moncloa han estat constants i aquest divendres, Ayuso tornava a enfrontar-se a Sánchez, resistint-se a endurir les mesures de seguretat contra el coronavirus malgrat les exigències de la Moncloa.
El 27 d'abril del 2001, Pasqual Maragall, en aquell moment líder de l'oposició al darrer Govern Pujol, va escriure un article al diari El País que va fer fortuna i es va demostrar com a visionari:Madrid se va. Era en plena majoria absoluta de José María Aznar, quan l'etapa de col·laboració amb CiU s'havia fet innecessària pel PP i el projecte recentralitzador i d'atracció de capital entrava en una dinàmica més agressiva.
Maragall descrivia amb un estil desenfadat que Madrid havia decidit jugar una lliga pròpia. Ell es referia a la sensació que "Madrid se'n va d'Espanya", però denunciava el triomf d'un model radial d'Estat i la seva consolidació com a capital econòmica, després d'una llarga etapa en què semblava que el lideratge econòmic i industrial de l'estat corresponia a Barcelona i Bilbao, i més recentment, també a València.
Durant 25 anys, que han estat els del "règim" del PP governant la ciutat -amb el parèntesi de Manuela Carmena- i la Comunitat anys, s'ha consolidat un model de creixement basat en l'efecte capitalitat i el dumping fiscal a la resta de comunitats, en un procés que ha estat molt costós per les perifèries, tot i suposar el lideratge econòmic de les elits assentades a Madrid.
El laboratori de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE) acaba de publicar un documentat informe sobre Madrid, capitalitat, economia del coneixement i competència fiscal. El professor Ernest Reig, un dels seus coordinadors i catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de València, explica a NacióDigital que "l'informe vol assenyalar el procés d'aglomeració econòmica i d'atracció que ha dut a terme Madrid i que ha tingut un efecte de succió de la resta de comunitats, especialment de Castella-la Manxa, Castella-Lleó i Andalusia".
Competència deslleial
L'informe de l'IVIE analitza a fons l'economia madrilenya i la seva capacitat d'atracció d'activitats, ocupació i personal. Incideix en el procés de concentració dels efectius del sector públic a la capital i la política decidida dels diversos governs del PP en favor d'una reducció de la càrrega fiscal.
Ernest Reig: "La crisi sanitària qüestiona seriosament el model fiscal madrileny, que té conseqüències distributives"
Ernest Reig assenyala la radialitat de les xarxes comunicatives i l'arrelament de la majoria de les seus d'empreses públiques a la ciutat com a elements centrals del model Madrid. Un aspecte important de l'estudi s'atura en la competència fiscal amb les altres autonomies. Madrid ha introduït un seguit de beneficis fiscals en IRPF, impost sobre patrimoni i societats. Això ha suposat deixar d'ingressar 4.100 milions d'euros anuals.
Un model fiscal qüestionat
L'informe esmentat expressa la queixa d'una bona part de les elits del País Valencià. Ernest Reig no es fa moltes il·lusions sobre la possibilitat de revertir la tendència concentradora madrilenya, però sí que creu que "la crisi sanitària qüestiona seriosament el model fiscal madrileny, que té conseqüències distributives". Per l'acadèmic valencià, "la reducció d'ingressos públics per habitant a Madrid ha tingut un impacte directe en l'estat dels serveis públics i afecta severament els sectors més desfavorits, que són usuaris dels serveis, a diferència dels sectors de renda més alta, que paguen menys impostos i no ho són".
El sector públic reforça la concentració
Una dada a tenir en compte per explicar la concentració de poder a Madrid és el fet que el sector públic estatal, en lloc de fer de reequilibrador de l'aglomeració de sector privat, el que ha fet és reforçar-lo. Ho ha fet -detalla l'informe de l'IVIE- per diverses vies: amb grans inversions d'infraestructures, ubicant a Madrid organismes i entitats públiques, i concentrant a la ciutat la majoria de centres de contractació i regulació pública ben a prop dels centres de decisió del sector privat.
Ernest Reig assenyala la concentració del sector públic estatal a Madrid com un senyal evident de la seva "manca de neutralitat territorial". Reig esmenta el cas d'Alemanya com a exemple d'un bon model d'equilibri territorial "on al costat de la capitalitat de Berlín hi ha una ciutat com Frankfurt, on hi ha la capital financera alemanya, o el cas de Munic i Baviera, on es troben els principals centres de recerca".
De Felip II a Ayuso
En l'origen hi ha el problema. L'escriptor i geòleg gallec Óscar Pazos va analitzar el 2013 el fenomen que s'estava produint a la capital espanyola en un assaig de títol molt expressiu Madrid es una isla (Los libros del lince). En declaracions a NacióDigital, Pazos explica que el cas madrileny no s'entén sense conèixer la història de Madrid, convertida en capital del regne per Felip II a finals del segle XVI: "El monarca es reclou al Escorial, d'esquena als seus súbdits, en un lloc aïllat, construït sobre un ideal. En un Madrid que no neix com una conurbació i que ha tingut un creixement fet a base de la despoblació de l'entorn. El creixement de Madrid va ser l'inici de la decadència de Toledo i avui ajuda a explicar el fenomen de l'Espanya Buidada".
Óscar Pazos: "L'únic projecte és fer de Madrid una gran capital europea, al preu de buidar Espanya, però la Covid ha desmoronat aquesta il·lusió"
Pazos asegura que "des de la Transició, no existeix un projecte per a Espanya. L'únic és fer de Madrid una gran capital europea, però al preu de buidar Espanya. La crisi de la Covid ha desmoronat aquesta il·lusió". L'assaig de Pazos explica molt bé com la manca d'una burgesia industrial moderna a Espanya va convertir Madrid en un espai de poder en mans de funcionaris, membres del poder judicial i militars.
Per Oscar Pazos, el somni de les elits madrilenyes és fer de la seva capital una ciutat comparable pel seu pes a París o Londres. Però per assolir-ho, caldria que "augmentés encara més la concentració econòmica fins a superar el 25% del PIB i esdevenir una magalòpoli de més de milions d'habitants". Uns models que l'acostarien potser al que és Moscou o Mèxic DF.
La fallida del "règim" madrileny
La crisi pandèmica ha ferit el cor de Madrid i qüestiona el seu model econòmic i fiscal. Es produeix, a més, en un moment de grana febliment de la direcció política de la Comunitat. El PP conserva la presidència de la regió, però ha hagut de sumar forces amb Ciutadans i Vox per preservar l'executiu. Ayuso, amb els seus errors de gestió davant la pandèmia i les seves contínues sortides de to, ofereix la imatge d'una dirigent desnortada.
L'any 2019, per primer cop en dècades, el PP no va ser la primera força de la comunitat, sent superada pel PSOE. La coalició amb Ciutadans trontolla i la possibilitat d'una moció de censura a l'Assemblea de Madrid ja no és només una hipòtesi. El desgast sofert per Ayuso no li facilita, ara per ara, el recurs a una convocatòria electoral, mentre el malestar social s'estén.
Serà l'actual crisi el cant del cigne del model Madrid? Potser encara és aviat per saber-ho. Però des de l'articulació del moviment de l'Espanya Buidada, a les elits madrilenyes ja no els riuen les gràcies. En l'informe de l'IVIE, de fet, es diu que "la tendència a la concentració de les institucions del poder a Madrid no només s'ha d'aturar, sinó que s'ha de combatre". Ernest Reig no s'està de dir: "La situació constata la realitat del que denunciava Maragall".
| Els poders de Madrid |
|---|
| L'informe elaborat pel laboratori de l'IVIE dona algunes dades significatives de la concentració de oder que acumula la capital de l'Estat. Veiem-ne només algunes. - Un 14,2% de la població de l'estat espanyol, amb 6.685.471 habitants a la comunitat, que s'ha triplicat en els darrers cinquanta anys. - Concentració empresarial. El 44,5% de les mil empreses més grans de l'estat tenen la seva seu social a Madrid. - Majoria de funcionaris. Un 29% dels empleats del Sistema Públic Estatal són a Madrid. - Els contractes públics, a Madrid. El 60% de les licitacions dels òrgans de contractació del Sistema Públic Estatal que es troben a Madrid que s'adjudiquen a empreses de l'estat espanyol es fan a empreses amb seu a Madrid. Si parlem de l'import dels contractes, el percentatge ja és del 64%, el que significa el triple del pes econòmic de la comunitat en el conjunt de l'estat, que és el 19,2%. - Barajas, guanyador. El 34% de les inversions espanyoles en el sector aeroportuari en els darrers vint anys han anat destinades a l'aeroport de Barajas. - Més contribuents domiciliats. Entre el 2009 i el 2018, prop de 100.000 persones han fixat el seu domicili fiscal a Madrid. Entre ells, bona part ho han fet atrets per les bonificacions de la política fiscal de la comunitat. - Les rebaixes fiscals. Amb les minoritzacions dels principals impostos fetes per la Comunitat de Madrid, aquesta deixa d'ingressar 4.100 milions d'euros, el que suposa 636 euros menys per madrileny. Més de la meitat, en impost de successions i donacions (2.663 milions). |