Barrera paga la factura de Valls

Rep El Despertador cada matí al teu correu

L'Ajuntament de Barcelona va decidir ahir retirar la Medalla d'Or a l'expresident del Parlament i exsecretari general d'ERC Heribert Barrera. Ho va fer a instàncies del regidor Manuel Valls i gràcies als vots dels comuns, a més dels del PSC i el PP. El motiu? Les declaracions xenòfobes que, en el tram final de la seva vida, va fer el polític en un llibre entrevista.

És cert que Barrera va expressar opinions denunciables des de posicions progressistes o de defensa dels drets humans quan es referia a l'expulsió d'immigrants, a l'ultra Haider o a la intel·ligència de les persones de raça negra. Eren unes paraules pròpies de qui es nega a assumir la realitat que Catalunya no pot ser, agradi més o menys, altra cosa que fruit de la barreja. Com ho és la francesa, l'americana o la britànica. Una societat mestissa que conviu, però, amb l'adversitat de lluitar per mantenir la seva identitat i la seva llengua sense les eines d'un estat.

La Catalunya que Barrera va idealitzar, la dels anys trenta, on el seu pare era conseller del Govern i tenia una pota a la CNT i una altra a ERC, no tornarà. Ell va defensar-la al front lluitant contra el feixisme, ho va pagar amb l'exili, va lluitar per reconstruir-la amb una democràcia amb més drets individuals i col·lectius i, finalment, va creure reivindicar-la transitant a l'independentisme explícit i amb unes declaracions que van tacar la seva biografia i de les que no es va retractar.

Però la carrera de Barrera és àmplia, molt. I és injust reduir-ne la trajectòria democràtica i patriòtica a unes declaracions desafortunades compartides per grups ultres. Eren unes paraules que no l'expliquen, que el descontextualitzen. Passa el mateix amb altres figures, tant de l'esquerra com de la dreta i coetànies de Barrera, que van opinar sobre qüestions racials o d'identitat sexual. Començant pel xilè Salvador Allende.

La tasca de revisionisme seria immensa, més encara com més reculem. Suposo que el més lògic és preguntar-se si allò que, amb la visió actual, no és acceptable ara ho era aleshores i fins a quin punt el que allunya cada personatge dels valors democràtics és o n'explica la trajectòria. Franco, Samaranch o Joan Carles I i tants altres homenatjats per la ciutat no s'expliquen, per exemple, sense una dictadura feixista que els va encimbellar. Barrera sí que s'explica sense les declaracions que ahir van ser objecte de debat. 

Però més enllà del judici pòstum a Barrera, aturem-nos en la decisió. La medalla a l'expresident del Parlament va ser-li concedida el 2012, quan ja era mort. Des d'aleshores no ha fet, lògicament, cap declaració i no n'hem sabut res que justifiqui canvis d'opinió. Fa vuit anys, el PSC i ICV van votar-hi a favor quan ERC ho va proposar. I sense els seus vots no hi hauria hagut medalla perquè el PP va dir que no i CiU i Esquerra no tenien els vots necessaris. Què ha canviat? Manuel Valls i l'oportunisme polític que practica i en el qual hi cau de quatre potes l'equip de govern.     

Ada Colau deia en campanya que no acceptaria en cap cas els vots de Valls -que va practicar racisme institucional com a ministre de França fent baixar escolars d'un autobús per deportar-los o amb declaracions molts greus sobre els gitanos- per ser alcaldessa. Ho va fer després de perdre les eleccions. Després va dir que l'exministre francès no en trauria cap contrapartida. I n'està traient (ahir mateix amb els permisos per uns pisos de luxe a Sarrià) i l'alcaldessa permet que marqui l'agenda i la manipuli amb xous periòdics que n'eclipsen la gestió. I no en tindrà prou, tal com va demostrar hores després marxant del pregó de la Mercè perquè Tortell Poltrona l'havia ofès enormement per exhibir el seu independentisme.

S'hi posi com s'hi posi, l'alcaldessa va triar ser-ho de la mà de Valls -que aconseguia el seu objectiu de barrar el pas a l'independentisme- i del PSC més conservador de la seva història. Ho pagarà en forma de contradiccions com votar sí a retirar la medalla a Barrera mentre se l'agafa amb paper de fumar i s'absté, fent gala de republicanisme asimptomàtic, quan es demana i acorda que li retirin a Joan Carles I. Lleparà molta roda fins al final del mandat. 
 

---

Avui no et perdis

»Els comuns i l'unionisme retiren la Medalla d'Or de Barcelona a Barrera pels seus postulats xenòfobs; per Andreu Merino.

»El pregó que no ha agradat a Valls: Tortell Poltrona i la nova normalitat; per Andreu Merino.

»La tramitació de l'indult: claus d'una via en paral·lel a la reforma de sedició; per Sara González.

» Torra denuncia que la sentència «ja està escrita»; per Jordi Velert.

» Opinió: «Desobedients»; per Montserrat Nebrera.

» La Comissió de Defensa de l'ICAB denuncia vulneracions del dret de defensa dels presos catalans; per Bernat Surroca.

»El Suprem sentencia que els «riders» són falsos autònoms; per Bernat Surroca.

» Opinió: «Fusions i cultura»; per Marta Rovira Martínez.

» Totes les restriccions contra el coronavirus actives ara mateix Catalunya.

»Els 10 imperdibles de la Mercè més atípica; per Andreu Merino.

» Opinió: «Elogi de les coses petites»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.
 

---

 El passadís

L'anunci de tramitació dels indults i de reforma exprés del codi penal té molt a veure amb la necessitat dels socialistes d'aconseguir suports dels grups catalans als pressupostos. Volen els vots d'ERC i pensen que, si aconsegueixen seduir els quatre diputats del PDECat, poden arrossegar els quatre de Junts, ja que Laura Borràs s'ha proposat mantenir la unitat del seu grup. Els socialistes asseguren, però, que ERC els ha traslladat que no només és incompatible el seu suport als comptes amb el de Ciutadans. El grup de Gabriel Rufián no voldria que en l'acord, si arriba, hi fossin els diputats de Junts (o del PDECat en solitari, arribat el cas) perquè, al seu entendre, costaria més explicar-lo des d'una òptica esquerrana. Es negocia, però les exigències i els vetos mutus pesen molt.   

Vist i llegit

El veterà periodista Joan Tapiaescriu a El Periódico sobre "La inflació de banderes", en referència a la posada en escena perpetrada per la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, en la seva trobada amb Pedro Sánchez a la seu de la comunitat. Fins a 24 banderes -espanyoles i madrilenyes- van oferir un espectacle com a mínim surrealista. Tapia compara la gran escenificació amb els dèficits de gestió d'Ayuso i assegura que "la inflació de banderes per part dels poders públics és un excés que alerta. Indica que alguna cosa va malament".

 L'efemèride

Tal dia com avui, festivitat de la Mercè, patrona de Barcelona, de l'any 1957 es va inaugurar el Camp Nou. La primera pedra s'havia col·locat el 1954 sota la presidència de Francesc Miró-Sans. El vell estadi de les Corts havia quedat petit gràcies a la gran afició al futbol i a jugadors com César o Kubala. El nou i monumental estadi -que va endeutar el club- tenia una capacitat per gairebé 100.000 espectadors, que van passar a 115.000 amb l'ampliació de principis dels vuitanta. Posteriorment, es van reduir per qüestions de seguretat i col·locar cadires arreu. Aquí el vídeo de la inauguració de l'estadi on, ara a porta tancada, encara juga i enamora el Barça. Al seu voltant s'hi van construir les oficines i camps d'entrenament, així com el Palau Blaugrana i el Miniestadi.

El canvi de nom s'ha plantejat de forma periòdica, perquè "nou" ja no ho és pas. Posar-li Johan Cruyff hauria estat més bona solució que treure el nom d'Arístides Maillol a un dels pocs nord-catalans amb via a la capital catalana, com volia la directiva -poc partidària del mite holandès- per treure's del damunt l'assumpte. Van acabar batejant amb el nom del geni holandès el nou Mini a Sant Joan Despí. Altres, com el blocaire Albert Martín Vidal, defensen estadi Leo Messi.   

 L'aniversari

El 24 de setembre de l'any 1948, avui fa 72 anys, va nàixer a Barcelona un "galàctic". Es tracta del cantautor Jaume Sisa, que ja es va definir així abans que Florentino Pérez usés l'adjectiu per ensabonar la plantilla del Reial Madrid. Sisa, conegut per les seves lletres amb tocs surrealistes, ritme fàcil i una potent capacitat de crear imaginari, va ser fundador i líder de la mítica orquestra Plateria. Sisa va ser també al Grup de Folk i té més de vint discos publicats. Us deixo amb la seva mítica cançó Qualsevol nit pot sortir el sol. Mai cansa.

 ​Fes clic aquí per rebre'l