26
de setembre
del
2020
Actualitzat
el
27
de setembre
a les
19:52h
La quantitat de positius setmanals que es detecten a Catalunya balla, des de fa un mes, entre els 6.500 i els 7.500, mentre que, en el pitjor moment de la pandèmia, la quantitat va superar per poc els 10.000 -excloent els dels geriàtrics-. No hi ha massa diferència, aparentment. És, per tant, comparable l'actual "segona onada" amb el pic de la primera? La resposta és clara i contundent: no, i no només perquè la forma de pic ha passat a mostrar una mena d'altiplà que dura des de fa tres mesos, tal com s'observa en el gràfic inferior.
La tendència a equiparar les dues realitats és temptadora si s'observen tan sols els resultats de les PCR d'un i altre moment, però hi ha molts més elements que han d'acompanyar-ne la interpretació. "No és en absolut comparable, ara es detecta moltíssim més", assevera l'investigador Enric Àlvarez, que coordina els estudis de mobilitat i letalitat del Grup de Biologia Computacional i Sistemes Complexos (BIOCOM-SC) de la UPC, un dels organisme que assessora la Comissió Europea en l'anàlisi de la situació epidemiològica.
La situació dista molt de ser bona, com ho hauria estat durant el maig i juny, però igualment també està molt lluny de trobar-se en la pitjor situació. Cal, per tant, no abaixar la guàrdia i, a la vegada, no caure en l'alarmisme. De fet, segons Àlvarez, durant els pitjors moments de la primera onada, calia multiplicar per deu el nombre de contagis detectats per aproximar-se a la xifra real que hi havia, mentre que ara se'n detectarien més de la meitat i, per tant, no caldria ni duplicar les xifres oficials.
Hi ha diversos elements que ajuden a arribar a aquesta conclusió, però se'n poden fer algunes aproximacions relativament senzilles, sempre atenent a dades de la població de fora de les residències de la gent gran, uns centres amb dinàmiques pròpies, població vulnerable i la protecció dels quals ha canviat molt els darrers mesos, cosa que n'impossibilita fer analogies. La realitat de fons, en tot cas, és que ara es fan moltes més proves, es fan molts més seguiments i, per tant, el nombre de casos no detectats és inferior. En el gràfic inferior, per exemple, es pot observar com ha evolucionat el percentatge de positius a les proves PCR.
En alguns moments, quasi la meitat dels tests sortien positius i ara la xifra supera, per poc, el 7%. Ara es fan prop de 100.000 PCR setmanals, a Catalunya, entre quatre i cinc cops més que a finals de març, cosa que ajuda a tenir més controlada la pandèmia. Segurament, encara cal millorar els procediments, perquè l'Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana que el percentatge de positius no superi el 5%, però la situació és evidentment diferent. Mentre, al març, es deixava molta gent amb símptomes a casa per incapacitat d'afrontar tots els tests amb garanties, ara es fan cribratges massius a barris i municipis per fer aflorar asimptomàtics.
Ara, vist d'una altra manera, cal fer una quinzena de tests per trobar un cas positiu, una xifra pitjor que al juny -quan en calia prop d'una vuitantena-, però molt millor que a la primavera, quan amb dos o tres n'hi havia prou. Suposant que la ràtio actual fos la de referència, per tal de facilitar la comparació, això implicaria que, en realitat, el pic de la corba de finals de març va fregar els 70.000 contagis setmanals, prop de deu cops més que a l'actualitat, tal com s'observa en el gràfic inferior. No és científic del tot, ja que ara es fan tests més indiscriminats, però ajuda a fer-se una idea de fins a quin punt el coronavirus està més controlat.
Una altra forma de comparar les dues situacions és amb les dades de mortalitat. Suposant que la Covid és tan agressiva ara com llavors -i res indica el contrari-, la ràtio entre defuncions i contagis hauria de ser molt similar. Tal com indica Enric Àlvarez, podria ser que, a la primavera, la pandèmia avancés la mort de nombroses persones que estaven febles -afecta més a qui ja està delicat-, cosa que pot distorsionar una mica el càlcul -fins i tot havent-ne exclòs els residents de geriàtrics-, però igualment és una mesura a tenir en compte.
En aquest cas, però, cal posar en relació el nombre de defuncions d'un dia amb la de positius de tres setmanes abans, el període mitjà que triga una persona a contraure la malaltia i acabar perdent la vida. Només es pot tenir, per tant, una xifra aproximada dels contagis a 31 d'agost, però el cert és que, des de llavors, el nombre de positius s'ha reduït lleugerament i la xifra de morts es manté força estable des de fa dies. Si aquesta ràtio fos la de referència, doncs, la quantitat de positius setmanals del març es podria haver enfilat realment fins a prop de 200.000, uns 27 cops més que a l'actualitat.
Cap de les dues hipòtesis analitzades permeten saber quants positius hi havia realment a cada moment, però sí posar en relació les dues "onades" amb una mica més de fidelitat que la xifra en brut de positius detectats, la qual, per si sola i sense context, és feble. Sigui com sigui, tots els gràfics evidencien també dues coses que tal tenir en compte, més enllà de poder respirar alleugerits aquells que ja temien que calgués tancar-nos de nou a casa.
Per una banda, que la situació actual és força pitjor del que ho va ser fa tres o quatre mesos -i, per tant, que cal mirar de recuperar posicions-. I per l'altra, que si no es canvia la dinàmica, hi ha un risc real d'allargar indefinidament aquest altiplà actual, amb conseqüències imprevisibles un cop es noti els possibles efectes de la baixada de temperatures i del retorn a la normalitat laboral i educativa i a tota la mobilitat i contactes quotidians que comporta.
La tendència a equiparar les dues realitats és temptadora si s'observen tan sols els resultats de les PCR d'un i altre moment, però hi ha molts més elements que han d'acompanyar-ne la interpretació. "No és en absolut comparable, ara es detecta moltíssim més", assevera l'investigador Enric Àlvarez, que coordina els estudis de mobilitat i letalitat del Grup de Biologia Computacional i Sistemes Complexos (BIOCOM-SC) de la UPC, un dels organisme que assessora la Comissió Europea en l'anàlisi de la situació epidemiològica.
La situació dista molt de ser bona, com ho hauria estat durant el maig i juny, però igualment també està molt lluny de trobar-se en la pitjor situació. Cal, per tant, no abaixar la guàrdia i, a la vegada, no caure en l'alarmisme. De fet, segons Àlvarez, durant els pitjors moments de la primera onada, calia multiplicar per deu el nombre de contagis detectats per aproximar-se a la xifra real que hi havia, mentre que ara se'n detectarien més de la meitat i, per tant, no caldria ni duplicar les xifres oficials.
Hi ha diversos elements que ajuden a arribar a aquesta conclusió, però se'n poden fer algunes aproximacions relativament senzilles, sempre atenent a dades de la població de fora de les residències de la gent gran, uns centres amb dinàmiques pròpies, població vulnerable i la protecció dels quals ha canviat molt els darrers mesos, cosa que n'impossibilita fer analogies. La realitat de fons, en tot cas, és que ara es fan moltes més proves, es fan molts més seguiments i, per tant, el nombre de casos no detectats és inferior. En el gràfic inferior, per exemple, es pot observar com ha evolucionat el percentatge de positius a les proves PCR.
En alguns moments, quasi la meitat dels tests sortien positius i ara la xifra supera, per poc, el 7%. Ara es fan prop de 100.000 PCR setmanals, a Catalunya, entre quatre i cinc cops més que a finals de març, cosa que ajuda a tenir més controlada la pandèmia. Segurament, encara cal millorar els procediments, perquè l'Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana que el percentatge de positius no superi el 5%, però la situació és evidentment diferent. Mentre, al març, es deixava molta gent amb símptomes a casa per incapacitat d'afrontar tots els tests amb garanties, ara es fan cribratges massius a barris i municipis per fer aflorar asimptomàtics.
Ara, vist d'una altra manera, cal fer una quinzena de tests per trobar un cas positiu, una xifra pitjor que al juny -quan en calia prop d'una vuitantena-, però molt millor que a la primavera, quan amb dos o tres n'hi havia prou. Suposant que la ràtio actual fos la de referència, per tal de facilitar la comparació, això implicaria que, en realitat, el pic de la corba de finals de març va fregar els 70.000 contagis setmanals, prop de deu cops més que a l'actualitat, tal com s'observa en el gràfic inferior. No és científic del tot, ja que ara es fan tests més indiscriminats, però ajuda a fer-se una idea de fins a quin punt el coronavirus està més controlat.
Una altra forma de comparar les dues situacions és amb les dades de mortalitat. Suposant que la Covid és tan agressiva ara com llavors -i res indica el contrari-, la ràtio entre defuncions i contagis hauria de ser molt similar. Tal com indica Enric Àlvarez, podria ser que, a la primavera, la pandèmia avancés la mort de nombroses persones que estaven febles -afecta més a qui ja està delicat-, cosa que pot distorsionar una mica el càlcul -fins i tot havent-ne exclòs els residents de geriàtrics-, però igualment és una mesura a tenir en compte.
En aquest cas, però, cal posar en relació el nombre de defuncions d'un dia amb la de positius de tres setmanes abans, el període mitjà que triga una persona a contraure la malaltia i acabar perdent la vida. Només es pot tenir, per tant, una xifra aproximada dels contagis a 31 d'agost, però el cert és que, des de llavors, el nombre de positius s'ha reduït lleugerament i la xifra de morts es manté força estable des de fa dies. Si aquesta ràtio fos la de referència, doncs, la quantitat de positius setmanals del març es podria haver enfilat realment fins a prop de 200.000, uns 27 cops més que a l'actualitat.
Cap de les dues hipòtesis analitzades permeten saber quants positius hi havia realment a cada moment, però sí posar en relació les dues "onades" amb una mica més de fidelitat que la xifra en brut de positius detectats, la qual, per si sola i sense context, és feble. Sigui com sigui, tots els gràfics evidencien també dues coses que tal tenir en compte, més enllà de poder respirar alleugerits aquells que ja temien que calgués tancar-nos de nou a casa.
Per una banda, que la situació actual és força pitjor del que ho va ser fa tres o quatre mesos -i, per tant, que cal mirar de recuperar posicions-. I per l'altra, que si no es canvia la dinàmica, hi ha un risc real d'allargar indefinidament aquest altiplà actual, amb conseqüències imprevisibles un cop es noti els possibles efectes de la baixada de temperatures i del retorn a la normalitat laboral i educativa i a tota la mobilitat i contactes quotidians que comporta.