22
de setembre
del
2020
Actualitzat
a les
10:13h
Camino molt per Barcelona. De tota la vida. Agafo molt transport públic i, ai, algun taxi de més per culpa del que de vegades és una mala planificació horària i geogràfica. Em penso que tinc més temps del que tinc per a arribar a algun lloc. M’agrada molt caminar. De dia i de nit. Sortir aviat de casa per arribar caminant allà on vull anar. Tornar caminant a casa de nit. Em fixo molt amb els carrers, amb com són, com canvien, com les persones els canviem mentre els utilitzem, mentre els habitem i els fem humans. Em fixo amb els edificis, les marques, els cartells lluminosos, els cartells publicitaris, els fanals, el mobiliari urbà. M’agrada tenir la sensació que el carrer està viu. Quan hi ha una manifestació, per exemple, em fa la sensació que el carrer està viu. Són motius de connexió amb la meva ciutat. La capacitat de viure-la, de caminar-la. No dic d’observar-la perquè cada cop hi ha menys coses boniques a observar de Barcelona.
Vivim en un temps en què si camines per la ciutat, si t’atures a observar-la, si surts al carrer o si creues un semàfor que pots creuar, alguna cosa rara et passi. Un patinet elèctric et passi fregant el nas o una bicicleta hagi de frenar d’imprevist perquè tu has creuat quan tocava i ella es pensava que et pararies quan no havies de fer-ho. Sí, vivim en aquest temps. El temps en què una important nòmina de ciclistes i d’usuaris del patinet elèctric consideren que les normes de circulació són una arbitrarietat injusta. M’han arribat a explicar que n’hi ha que no respecten els semàfors perquè si no circulen respectant la inèrcia dels seus vehicles és molt pitjor per a ells i per a tots nosaltres. O sigui, que és pitjor frenar quan el semàfor se’ls posa vermell que no pas no fer-ho. Delirant, oi? També diuen que les bicicletes no respecten els semàfors perquè respectar-los pot posar en perill el ciclista.
Esgrimeixen que anar amb bicicleta és molt més sostenible que anar amb vehicle motoritzat. I tant que sí, no hi ha discussió possible amb això. I també que estan cansats que se’ls criminalitzi. Home, doncs si no se salten tots els semàfors i si no transiten per la vorera, ningú els criminalitzarà suposo. Quan camino pel carrer i veig una bicicleta circulant per sobre la vorera sempre penso el mateix: prefereixo que transiti per sobre la vorera a què es mati a sota un cotxe. Però tot i així, què he de fer quan una bici envaeix espai de vianants, quan m’obliga a apartar-me per passar ella, quan he fer una giragonsa amb el cotxet perquè sinó xoquem? Quan escolto que toca el timbre perquè la deixi passar quan no hauria d’estar tocant el timbre perquè la deixi passar?
Quan un ciclista o un patinet elèctric s’emporten per davant un avi que va lent perquè no pot anar més de pressa o quan envesteixen un nen que està jugant per un carrer per a vianants i canvia de sentit sense avisar –no ha de fer-ho- quina de totes les patètiques excuses utilitzen? La de la cultura biciclista? La de la criminalització? Aquella segons la qual poden assegurar sense ombra de dubte que tothom al món els té mania? O potser millor aquella que diu que tots els taxistes voldrien que tinguessin un accident?
I jo? Què he de fer quan recrimino a un vàndal amb patinet elèctric que s’ha saltat un semàfor i ha estat a punt d’envestir el meu nen i enlloc d’admetre la infracció i demanar disculpes, m’increpa i m’envia a pastar fang? I què he de fer quan denuncio aquesta mena d’actituds i se’m tira a sobre tot el gremi de ciclistes –enfurismats i absurdament corporativistes- i em diuen que no tots són així i que ja està bé de criminalitzar-los?
Un altre dia parlarem de les superilles i les zones recentment habilitades per a escoles. Aquelles zones que s’han menjat uns quants carrils de trànsit que alguns critiquen “perquè són molt lletges”. Soc molt partidari d’aquestes mesures. Partidari total, de fet. Ho dic perquè segur que algú ja està preparant l’artilleria per a retreure’m que estic encantat amb els cotxes i les motos i amb la contaminació que generen.
PD: Ja ho entenc que el ciclista i el del patinet elèctric se salten els semàfors perquè en aquell instant precís no creua ningú. Ja ho entenc que la seva intenció no és atropellar ningú sinó anar més ràpid i arribar més ràpid allà on han d’anar. Ja ho entenc que ells també deuen tenir el seu llistat de greuges. Però, siusplau, només us demano una cosa: si us salteu un semàfor i transiteu per sobre la vorera no pretengueu, a sobre, tenir raó.
Vivim en un temps en què si camines per la ciutat, si t’atures a observar-la, si surts al carrer o si creues un semàfor que pots creuar, alguna cosa rara et passi. Un patinet elèctric et passi fregant el nas o una bicicleta hagi de frenar d’imprevist perquè tu has creuat quan tocava i ella es pensava que et pararies quan no havies de fer-ho. Sí, vivim en aquest temps. El temps en què una important nòmina de ciclistes i d’usuaris del patinet elèctric consideren que les normes de circulació són una arbitrarietat injusta. M’han arribat a explicar que n’hi ha que no respecten els semàfors perquè si no circulen respectant la inèrcia dels seus vehicles és molt pitjor per a ells i per a tots nosaltres. O sigui, que és pitjor frenar quan el semàfor se’ls posa vermell que no pas no fer-ho. Delirant, oi? També diuen que les bicicletes no respecten els semàfors perquè respectar-los pot posar en perill el ciclista.
Esgrimeixen que anar amb bicicleta és molt més sostenible que anar amb vehicle motoritzat. I tant que sí, no hi ha discussió possible amb això. I també que estan cansats que se’ls criminalitzi. Home, doncs si no se salten tots els semàfors i si no transiten per la vorera, ningú els criminalitzarà suposo. Quan camino pel carrer i veig una bicicleta circulant per sobre la vorera sempre penso el mateix: prefereixo que transiti per sobre la vorera a què es mati a sota un cotxe. Però tot i així, què he de fer quan una bici envaeix espai de vianants, quan m’obliga a apartar-me per passar ella, quan he fer una giragonsa amb el cotxet perquè sinó xoquem? Quan escolto que toca el timbre perquè la deixi passar quan no hauria d’estar tocant el timbre perquè la deixi passar?
Una important nòmina de ciclistes i d’usuaris del patinet elèctric consideren que les normes de circulació són una arbitrarietat injusta
Quan un ciclista o un patinet elèctric s’emporten per davant un avi que va lent perquè no pot anar més de pressa o quan envesteixen un nen que està jugant per un carrer per a vianants i canvia de sentit sense avisar –no ha de fer-ho- quina de totes les patètiques excuses utilitzen? La de la cultura biciclista? La de la criminalització? Aquella segons la qual poden assegurar sense ombra de dubte que tothom al món els té mania? O potser millor aquella que diu que tots els taxistes voldrien que tinguessin un accident?
I jo? Què he de fer quan recrimino a un vàndal amb patinet elèctric que s’ha saltat un semàfor i ha estat a punt d’envestir el meu nen i enlloc d’admetre la infracció i demanar disculpes, m’increpa i m’envia a pastar fang? I què he de fer quan denuncio aquesta mena d’actituds i se’m tira a sobre tot el gremi de ciclistes –enfurismats i absurdament corporativistes- i em diuen que no tots són així i que ja està bé de criminalitzar-los?
Un altre dia parlarem de les superilles i les zones recentment habilitades per a escoles. Aquelles zones que s’han menjat uns quants carrils de trànsit que alguns critiquen “perquè són molt lletges”. Soc molt partidari d’aquestes mesures. Partidari total, de fet. Ho dic perquè segur que algú ja està preparant l’artilleria per a retreure’m que estic encantat amb els cotxes i les motos i amb la contaminació que generen.
PD: Ja ho entenc que el ciclista i el del patinet elèctric se salten els semàfors perquè en aquell instant precís no creua ningú. Ja ho entenc que la seva intenció no és atropellar ningú sinó anar més ràpid i arribar més ràpid allà on han d’anar. Ja ho entenc que ells també deuen tenir el seu llistat de greuges. Però, siusplau, només us demano una cosa: si us salteu un semàfor i transiteu per sobre la vorera no pretengueu, a sobre, tenir raó.