19
de setembre
del
2020
Actualitzat
el
21
de setembre
a les
11:23h
Amb motiu de la darrera Diada, el president de la Generalitat, Quim Torra, va exigir a l'estat espanyol que demanés perdó per l'afusellament del president Lluís Companys. La vicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, va trigar minuts a respondre-li, assegurant que les paraules de Torra eren "escarafalls" i que, en democràcia, les coses no es plantejaven d'aquesta manera.
Calvo va posar en valor l'avantprojecte de llei de memòria democràtica que el govern espanyol estava a punt d'aprovar i que serà tramitat properament al Congrés. Però el cert és que en les democràcies consolidades, els estats assumeixen les seves responsabilitats per més feixugues que siguin. Espanya, en això, tampoc porta el rellotge històric a l'hora.
En el cas del president Companys, en un acte al Palau de la Generalitat el 29 de setembre del 2008, els cònsols d'Alemanya i França van homenatjar l'expresident i, tot i no demanar explícitament perdó, van reconèixer la participació dels seus estats en la detenció i lliurament de Companys a la policia franquista.
De fet, en aquest acte, els dos cònsols van explicar que molts anys abans, el 1990, el canceller alemany Helmut Kohl havia demanat disculpes a la Generalitat per la detenció de Companys. També François Mitterrand, en nom de França, va demanar formalment perdó.
És cert que demanar perdó no sol ser una cosa habitual per part dels estats. Probablement, els actes de contrició per part dels governants de les darreres dècades van tenir com a pioner Richard von Weizsacker, president d'Alemanya (1984-94). El 8 de maig del 1985, amb motiu del 45è aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa i, per tant, de la derrota alemanya, va fer un discurs davant del Bundestag que va fer història.
Von Weizsacker va assumir la responsabilitat d'Alemanya en la guerra i la destrucció que va comportar. Va proclamar que les noves generacions no eren culpables del que havia passat, però eren responsables de les conseqüències polítiques del nazisme. Tot i que va separar la responsabilitat individual de Hitler i els seus duna de col·lectiva de tot el poble alemany, el discurs ha estat considerat com exemplar del polític disposat a no amagar la cara fosca de la història d'un estat. Hi ha hagut molts altres casos d'aquesta assumpció de la responsabilitat.
Chirac admet la responsabilitat en les deportacions
Va ser el president Jacques Chirac qui va admetre la responsabilitat de França en les deportacions de jueus a inicis dels anys 40, quan el país estava ocupat per l'exèrcit alemany. Va ser l'any 1995. De fet, a França ha pesat molt aquest capítol de la història. La versió oficial del passat presenta uns francesos víctimes de Hitler, quan en realitat l'estat francès, amb el mariscal Pétain, va signar l'armistici el 1940 i es va convertir en un aliat de Berlín.
Ara, el poble gitano combat perquè se li apliqui un decret del 1999 que repara les víctimes de les persecucions antisemites. De moment, el govern de Macron sembla poc predisposat i la reivindicació del poble romaní espera la decisió dels tribunals.
Pel que fa al passat, França sempre s'havia resistit a reconèixer cap responsabilitat. El general De Gaulle, heroi de la Resistència, sempre va afirmar que la França legítima estava a Londres durant la guerra. François Mitterrand va ser contrari a demanar perdó en nom de l'Estat. En part, com es va saber al final de la seva vida, gràcies a una investigació del periodista Pierre Péan, perquè es protegia a ell mateix. Mitterrand va ser durant anys un partidari del mariscal Pétain, el règim del qual era col·laboracionista amb Hitler.
Però, amb retard, i amb un gaullista com Chirac, França va reconèixer la seva veritat. El 2012, François Hollande va reblar-ho a l'afirmar que els crims de les deportacions van ser comesos a França per França.
El Japó admet els crims de guerra
L'imperi nipó també ha hagut d'admetre el capítol de crims de la seva història. No va ser gens fàcil. El Japó va haver de claudicar davant els Estats Units després del llançament de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki, però sempre hi va haver un corrent molt poderós contrari a reconèixer cap excés sobre els pobles que va atacar, des de la Xina a Corea del Sud. Encara es recorda el gest del primer ministre Junichiro Koizumi, el 2006, de visitar amb tots els honors el santuari on descansaven les restes del general Hideki Tojo i altres criminals de guerra.
El 2010, finalment, el govern japonès va demanar perdó a tots els països asiàtics als quals havia infligit dolor. El primer ministre Shinzo Abe va ser més explícit cinc anys després, quan va dir que el país es comprometia a no provocar mai més "guerres ni agressions" i va reconèixer que l'imperi havia convertit dones presoneres en esclaves. Malgrat això, la ferida de la Segona Guerra Mundial resta oberta en les seves relacions amb Pequín i Seül.
Fins i tot el Papa demana perdó
Avançat el pontificat de Joan Pau II, el Papa també va voler posar la història de l'Església al seu lloc. Malgrat el seu conservadorisme, el 1995 Joan Pau II va demanar perdó als no-catòlics per tot els mals que els havia infringit el catolicisme. Després vindrien altres perdons, que van irritar els sectors més ultres, sorpresos per aquests gestos del pontífex polonès.
Va ser a l'any 2000, que va proclamar any jubilar, que el Papa va demanar perdó per totes les persecucions comeses per l'Església. Quatre anys després, va fer explícita una petició de perdó pels mètodes de la Inquisició, que va considerar "contraris a l'Evangeli". Va ser 700 anys després. Una mica tard. En aquest cas, va trigar més que Espanya en reconèixer el seu paper en els crims del franquisme.
Calvo va posar en valor l'avantprojecte de llei de memòria democràtica que el govern espanyol estava a punt d'aprovar i que serà tramitat properament al Congrés. Però el cert és que en les democràcies consolidades, els estats assumeixen les seves responsabilitats per més feixugues que siguin. Espanya, en això, tampoc porta el rellotge històric a l'hora.
En el cas del president Companys, en un acte al Palau de la Generalitat el 29 de setembre del 2008, els cònsols d'Alemanya i França van homenatjar l'expresident i, tot i no demanar explícitament perdó, van reconèixer la participació dels seus estats en la detenció i lliurament de Companys a la policia franquista.
De fet, en aquest acte, els dos cònsols van explicar que molts anys abans, el 1990, el canceller alemany Helmut Kohl havia demanat disculpes a la Generalitat per la detenció de Companys. També François Mitterrand, en nom de França, va demanar formalment perdó.
És cert que demanar perdó no sol ser una cosa habitual per part dels estats. Probablement, els actes de contrició per part dels governants de les darreres dècades van tenir com a pioner Richard von Weizsacker, president d'Alemanya (1984-94). El 8 de maig del 1985, amb motiu del 45è aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa i, per tant, de la derrota alemanya, va fer un discurs davant del Bundestag que va fer història.
Von Weizsacker va assumir la responsabilitat d'Alemanya en la guerra i la destrucció que va comportar. Va proclamar que les noves generacions no eren culpables del que havia passat, però eren responsables de les conseqüències polítiques del nazisme. Tot i que va separar la responsabilitat individual de Hitler i els seus duna de col·lectiva de tot el poble alemany, el discurs ha estat considerat com exemplar del polític disposat a no amagar la cara fosca de la història d'un estat. Hi ha hagut molts altres casos d'aquesta assumpció de la responsabilitat.
Chirac admet la responsabilitat en les deportacions
Va ser el president Jacques Chirac qui va admetre la responsabilitat de França en les deportacions de jueus a inicis dels anys 40, quan el país estava ocupat per l'exèrcit alemany. Va ser l'any 1995. De fet, a França ha pesat molt aquest capítol de la història. La versió oficial del passat presenta uns francesos víctimes de Hitler, quan en realitat l'estat francès, amb el mariscal Pétain, va signar l'armistici el 1940 i es va convertir en un aliat de Berlín.
Ara, el poble gitano combat perquè se li apliqui un decret del 1999 que repara les víctimes de les persecucions antisemites. De moment, el govern de Macron sembla poc predisposat i la reivindicació del poble romaní espera la decisió dels tribunals.
Pel que fa al passat, França sempre s'havia resistit a reconèixer cap responsabilitat. El general De Gaulle, heroi de la Resistència, sempre va afirmar que la França legítima estava a Londres durant la guerra. François Mitterrand va ser contrari a demanar perdó en nom de l'Estat. En part, com es va saber al final de la seva vida, gràcies a una investigació del periodista Pierre Péan, perquè es protegia a ell mateix. Mitterrand va ser durant anys un partidari del mariscal Pétain, el règim del qual era col·laboracionista amb Hitler.
Però, amb retard, i amb un gaullista com Chirac, França va reconèixer la seva veritat. El 2012, François Hollande va reblar-ho a l'afirmar que els crims de les deportacions van ser comesos a França per França.
El Japó admet els crims de guerra
L'imperi nipó també ha hagut d'admetre el capítol de crims de la seva història. No va ser gens fàcil. El Japó va haver de claudicar davant els Estats Units després del llançament de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki, però sempre hi va haver un corrent molt poderós contrari a reconèixer cap excés sobre els pobles que va atacar, des de la Xina a Corea del Sud. Encara es recorda el gest del primer ministre Junichiro Koizumi, el 2006, de visitar amb tots els honors el santuari on descansaven les restes del general Hideki Tojo i altres criminals de guerra.
El 2010, finalment, el govern japonès va demanar perdó a tots els països asiàtics als quals havia infligit dolor. El primer ministre Shinzo Abe va ser més explícit cinc anys després, quan va dir que el país es comprometia a no provocar mai més "guerres ni agressions" i va reconèixer que l'imperi havia convertit dones presoneres en esclaves. Malgrat això, la ferida de la Segona Guerra Mundial resta oberta en les seves relacions amb Pequín i Seül.
Fins i tot el Papa demana perdó
Avançat el pontificat de Joan Pau II, el Papa també va voler posar la història de l'Església al seu lloc. Malgrat el seu conservadorisme, el 1995 Joan Pau II va demanar perdó als no-catòlics per tot els mals que els havia infringit el catolicisme. Després vindrien altres perdons, que van irritar els sectors més ultres, sorpresos per aquests gestos del pontífex polonès.
Va ser a l'any 2000, que va proclamar any jubilar, que el Papa va demanar perdó per totes les persecucions comeses per l'Església. Quatre anys després, va fer explícita una petició de perdó pels mètodes de la Inquisició, que va considerar "contraris a l'Evangeli". Va ser 700 anys després. Una mica tard. En aquest cas, va trigar més que Espanya en reconèixer el seu paper en els crims del franquisme.