20
de setembre
del
2020
Actualitzat
el
21
de setembre
a les
11:25h
"Jo confio en vostès, confio en què reprendrem el fil de la unitat estratègica per culminar el procés cap a la independència". En els últims instants del torn de rèplica del debat de política general, el president de la Generalitat, Quim Torra, va abandonar el to funcionarial exhibit durant tota la jornada de dimecres al Parlament -la gestió del Govern va ser l'eix del missatge dirigit a la cambra- per fer una crida als partits independentistes. Unitat per completar el trajecte cap a la República, els va dir Torra. La interpel·lació incorporava un deix extemporani, complicat com sembla ara imaginar-se el salt cap a l'estat propi, amb l'independentisme descoordinat en una legislatura que agonitza per la falta d'estratègia compartida.
No era la primera vegada que el president verbalitzava com a possible un escenari imaginat només en el terreny de la voluntat. Tres dies després de la sentència de l'1-O, Torra ja va sorprendre l'hemicicle -inclòs el seu propi grup parlamentari- quan es va comprometre a exercir l'autodeterminació en aquesta legislatura. L'anunci va deixar perplex Waterloo, que no tenia coneixement de les intencions de Palau, així com ERC, soci al Govern. Ara, el president no va tant per lliure. Ha pactat com serà l'epíleg del mandat amb Carles Puigdemont i apel·la a la unitat sabent que ningú la practica. Ni tan sols ell mateix -almenys fins ara- per consensuar una resposta a la inhabilitació que arribi del Suprem.
La unitat és un miratge i la República s'endevina llunyana. El que resulta palpable és la proximitat de la batalla electoral, amb precampanya de llarga durada, perquè les eleccions no es preveuen fins al primer trimestre del 2021. És en aquest context, el de la divisió entre partits que ha fet escurçar la legislatura, que aflora una pregunta tabú: l'independentisme pot garantir ara mateix que continuarà creixent? El relat sobiranista ha abonat la idea que el suport a l'estat propi és majoritari i que es pot eixamplar, però les enquestes revelen un retrocés d'adhesions, en un moment que es constata l'absència d'un projecte comú que permeti avançar en termes de sobirania.
L'últim sondeig del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) -el de juliol, en consonància amb els darrers baròmetres- evidenciava la diferència més important registrada fins ara a favor del "no" a la República catalana, amb un 50,5% de suports, per un 42% del "sí". Els partidaris de l'estat propi van ser majoria després dels fets d'octubre del 2017 però, des de l'estiu del 2019, l'independentisme ha assistit a una davallada de suports en les enquestes. En una anàlisi de dades fet a partir de 14.000 enquestes del CEO, Roger Tugas traçava dissabte passat a NacióDigital un retrat robot dels qui deserten del projecte independentista: el perfil més comú és el d'un jove de fins a 34 anys, d'esquerres o centre esquerra, amb força arrelament familiar al país, resident en zones urbanes i format. La fuga de simpatitzants del "sí", però, és transversal, per bé que la radiografia permet afinar el diagnòstic del desencís.
L'independentisme mai va ser el suflé que es va pronosticar a Madrid quan, a partir del 2011, va sortir de la perifèria de la política catalana per ocupar el carril central. Però tampoc ha aconseguit dinamitar els marges del 50% dels vots, malgrat que els partits que van pilotar el procés han aconseguit retenir majories parlamentàries, suficients per formar govern. El que ha de demostrar ara l'independentisme és que és capaç de taponar les vies de deserció i convèncer descreguts per la buidor de les proclames. Pot progressar aplicant la mateixa recepta que ha desplegat aquesta legislatura? Té capacitat per seduir des de la gestió després d'un mandat amb avenços legislatius escassos? Els qui no han donat suport a l'estat propi en l'última dècada s'hi voldran sumar ara? L'independentisme està, en definitiva, estancat?
Oriol Junqueras i Marta Rovira exposen en el seu darrer llibre que és possible sumar adhesions més enllà del perímetre electoral de l'independentisme. Això sí, no hi posen horitzó temporal. "No podrem evitar que hi hagi un percentatge de la població estructuralment contrari a la independència, però sí que podem i hem d'aconseguir que una gran majoria dels contraris reconeguin la legitimitat de la majoria i no s'hi oposin", escriuen els dirigents d'ERC, amb un full de ruta substancialment diferent del de Junts per Catalunya i la CUP. Aquest és un dels esculls del moviment sobiranista, que el denominador comú que va trobar en el passat per aglutinar sensibilitats diferents ha derivat avui en distància i agror, exhibida per tots. La distorsió de la repressió no ha fet més senzilla l'entesa.
L'independentisme haurà d'entomar, tard o d'hora, el seu tabú: si és possible ser una majoria inapel·lable i per quin camí s'aconsegueix. Té a favor que a Catalunya no hi ha, fins al dia d'avui, un projecte alternatiu amb capacitat d'aglutinar els defensors del constitucionalisme i que l'Estat acumula taques de legitimitat, des de la Zarzuela fins a Lledoners. Però les forces independentistes haurien de recordar que la República catalana no pot ser només un acte de fe, perquè els incrèduls en fugiran.
No era la primera vegada que el president verbalitzava com a possible un escenari imaginat només en el terreny de la voluntat. Tres dies després de la sentència de l'1-O, Torra ja va sorprendre l'hemicicle -inclòs el seu propi grup parlamentari- quan es va comprometre a exercir l'autodeterminació en aquesta legislatura. L'anunci va deixar perplex Waterloo, que no tenia coneixement de les intencions de Palau, així com ERC, soci al Govern. Ara, el president no va tant per lliure. Ha pactat com serà l'epíleg del mandat amb Carles Puigdemont i apel·la a la unitat sabent que ningú la practica. Ni tan sols ell mateix -almenys fins ara- per consensuar una resposta a la inhabilitació que arribi del Suprem.
La unitat és un miratge i la República s'endevina llunyana. El que resulta palpable és la proximitat de la batalla electoral, amb precampanya de llarga durada, perquè les eleccions no es preveuen fins al primer trimestre del 2021. És en aquest context, el de la divisió entre partits que ha fet escurçar la legislatura, que aflora una pregunta tabú: l'independentisme pot garantir ara mateix que continuarà creixent? El relat sobiranista ha abonat la idea que el suport a l'estat propi és majoritari i que es pot eixamplar, però les enquestes revelen un retrocés d'adhesions, en un moment que es constata l'absència d'un projecte comú que permeti avançar en termes de sobirania.
L'últim sondeig del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) -el de juliol, en consonància amb els darrers baròmetres- evidenciava la diferència més important registrada fins ara a favor del "no" a la República catalana, amb un 50,5% de suports, per un 42% del "sí". Els partidaris de l'estat propi van ser majoria després dels fets d'octubre del 2017 però, des de l'estiu del 2019, l'independentisme ha assistit a una davallada de suports en les enquestes. En una anàlisi de dades fet a partir de 14.000 enquestes del CEO, Roger Tugas traçava dissabte passat a NacióDigital un retrat robot dels qui deserten del projecte independentista: el perfil més comú és el d'un jove de fins a 34 anys, d'esquerres o centre esquerra, amb força arrelament familiar al país, resident en zones urbanes i format. La fuga de simpatitzants del "sí", però, és transversal, per bé que la radiografia permet afinar el diagnòstic del desencís.
L'independentisme mai va ser el suflé que es va pronosticar a Madrid quan, a partir del 2011, va sortir de la perifèria de la política catalana per ocupar el carril central. Però tampoc ha aconseguit dinamitar els marges del 50% dels vots, malgrat que els partits que van pilotar el procés han aconseguit retenir majories parlamentàries, suficients per formar govern. El que ha de demostrar ara l'independentisme és que és capaç de taponar les vies de deserció i convèncer descreguts per la buidor de les proclames. Pot progressar aplicant la mateixa recepta que ha desplegat aquesta legislatura? Té capacitat per seduir des de la gestió després d'un mandat amb avenços legislatius escassos? Els qui no han donat suport a l'estat propi en l'última dècada s'hi voldran sumar ara? L'independentisme està, en definitiva, estancat?
Oriol Junqueras i Marta Rovira exposen en el seu darrer llibre que és possible sumar adhesions més enllà del perímetre electoral de l'independentisme. Això sí, no hi posen horitzó temporal. "No podrem evitar que hi hagi un percentatge de la població estructuralment contrari a la independència, però sí que podem i hem d'aconseguir que una gran majoria dels contraris reconeguin la legitimitat de la majoria i no s'hi oposin", escriuen els dirigents d'ERC, amb un full de ruta substancialment diferent del de Junts per Catalunya i la CUP. Aquest és un dels esculls del moviment sobiranista, que el denominador comú que va trobar en el passat per aglutinar sensibilitats diferents ha derivat avui en distància i agror, exhibida per tots. La distorsió de la repressió no ha fet més senzilla l'entesa.
L'independentisme haurà d'entomar, tard o d'hora, el seu tabú: si és possible ser una majoria inapel·lable i per quin camí s'aconsegueix. Té a favor que a Catalunya no hi ha, fins al dia d'avui, un projecte alternatiu amb capacitat d'aglutinar els defensors del constitucionalisme i que l'Estat acumula taques de legitimitat, des de la Zarzuela fins a Lledoners. Però les forces independentistes haurien de recordar que la República catalana no pot ser només un acte de fe, perquè els incrèduls en fugiran.